Antigues tradicions gironines relacionades amb la mort
Segons indica J. Gibert, al treball referenciat a la bibliografia, aquesta diada començava litúrgicament al punt de les dues de la tarda de l'1 de novembre, però l'extraordinari mercat d'aquest dia impossibilitava a la majoria de gironins poder retre el tribut acostumat als seus morts al cementiri.
Aquesta diada, també era coneguda com dia dels Morts, i més antigament com dia de les Ànimes. L'assignació d'aquesta commemoració al mes més trist de l'any, quan la natura finalitza el seu cicle d'esplendor i inicia l'esmortiment de la tardor i l'hivern, i en què tot convida a la tristor, la severitat i el recolliment, va ser per decisió de l'església catòlica, per considerar-ho més adient, en contraposició a la celebració que en èpoques molt més reculades es feia al maig, amb danses i cançons.
Representació d'ànimes del Purgatori, segons la simbologia tradicional. Rajola pintada. Producció de les fàbriques de València. Segona meitat del segle XIX.
La memòria dels difunts s'honorava amb un novenari que es celebrava a l'església, que cobria l'altar major amb draps negres i es representava plàsticament el Purgatori amb figures de les ànimes pregant entre flames purificadores. Els cultes que es duien a terme eren els habituals a d'altres indrets: tres misses de difunts al matí, novenari amb sermó a la tarda, i cant de "lamentos" i absoltes. Uns i altres, entre el muntatge fúnebre de l'altar, al cera groga, el túmul, les calaveres i altres emblemes mortuoris que guarnien els temples, acabaven d'imposar una llòbrega severitat.
L'anunci de la mort
Els gironins observaren en totes les èpoques un gran respecte pels difunts. Fins el segle XIX, a balcons i finestres, unes cortines negres que es llogaven o deixaven (1), anunciaven la llar on acabava de morir algú, davant la qual ningú passava sense dir almenys "Déu l'hagi perdonat".
Si el difunt pertanyia a una confraria o tercera ordre, el que era habitual, el matí del dia de l'enterrament un "andador" amb llarga vestidura negra, coll blanc i cobert amb barret de teula, ho anunciava a cada cantonada després d'uns tocs de la campana que portava: "Devots confrares de la Mare de Déu del Roser, digueu un Parenostre i una Avemaria per l'ànima d'un tal que ha passat d'esta vida a una altra. Tal fareu, tal trobareu davant de Déu". I això ho anava repetint tantes vegades com fossin les associacions religioses a què hagués pogut pertànyer el finat. Aquest costum de fer anunciar les defuncions per un "andador" era general a tot Catalunya. A Girona hi havia ordenances de la confraria o gremi dels sastres i pellicers, de l'any 1387, que ja ho especifiquen (2), els agremiats o confrares en sentir-ho plegaven el treball i ja no el reprenien fins l'endemà de l'enterrament.
El transport dels morts
El bagul era transportat en un baiard per dos fossers, seguit indispensablement pels familiars, amics i veïns, fos quin fos el seu sentiment (3). Les caixes eren blanques per als infants i adolescents, negres per als grans. El bisbe Dou, mort el 1673, va decretar per sinodal que els homes morts abans dels catorze anys, i les dones abans dels dotze poguessin ser enterrats com a pàrvuls; si havien complert l'edat, o si s'havien casat, havien de ser enterrats com adults.
El transport dels cadàvers en cotxe al cementiri data de l'any 1855 (4). L'Ajuntament instal·là el primer servei a l'edifici de les Àligues a Plaça de Sant Domènec. Dos dels "bòtils" de la Devesa feien de "xibeca"; eren els qui portant unes corretges a la mà entraven a la casa mortuòria vestint amb levita negra, però sense el "tarot" que deixaven al cotxe.
Tant com el cadàver era a la casa se'n barraven les portes i finestres, i la gent que vivien en un pis tancaven el batent de l'escala. Les families quer tenien llotges abonades al teatre les endolaven durant les representacions de la temporada.
El luxe dels enterraments consistia a aconseguir que fossin molts els capellans i religiosos que hi cantessin absoltes, i fins i tot als que es feien per "l'amor de Déu" hi assistia la creu alçada amb els seus capellans, i sovint algun canonge, els quals honoraven la pobresa amb les seves oracions. Fins a mitjan segle XIX les dones no anaven als enterraments. Els "dols" s'acomiadaven vora el portal del Carme, des d'on al pas o al trot d'una parella de cavalls negres es portava el cadàver al cementiri(5).
Enterrament al cementiri de Girona. Gravat antic.
Els cementiris
Els cementiris, en totes les èpoques cristianes, ha estat un terreny assenyalat amb una creu de fusta o de ferro a cada angle, clavada en un piló de pedra. Aquest terreny gaudia d'immunitat; s'imposava excomunió i anatema a aquell que s'atrevís dins els límits senyalats per les creus, a inquietar, a treure, o a causar vexació a tota persona que s'hi trobés.
A Girona fins l'any 1835 s'enterrava als cementiris parroquials, que es trobaven fora del temple, i no cal dir dels conventuals que cada comunitat tenia el seu particular. Des de temps remots la Catedral en tenia tres (6), la Col·legiata de Sant Feliu un (7), i la del Mercadal un altre (8).
Els jueus, fins el 1492, disposaven del seu propi cementiri a Montjuïc. També era costum enterrar a l'interior dels temples, el que era tingut en gran honor, el que a la Catedral no es va fer fins el 1331, quan el bisbe Gastó de Montcada va permetre per sinodal que les dignitats eclesiàstiques poguessin escollir sepultura als claustres, el que més tard va extendre's a les capelles del temple (9). En el segle XVIII es disposà el "cementiri del Rei", fora del portal del Carme, on s'enterrava fins el 1809, que estava situat a l'indret on es va edificar el casal del "Centro" republicà, al principi de l'actual carrer del Carme.
El 1829 va començar la construcció del "cementiri general"(10), fora la ciutat, vora l'Onyar, i entre les muntanyes de Caputxins i Montilivi, on varen ser traslladades moltes restes dels enterrats a les esglésies conventuals i als antics cementiris (11). El 1852 s'hi va transportar la famosa creu bonica, obrada el 1723 per Agustí Sala, de Granollers, que era a l'entrada del carrer de la Rutlla, i de la que també se'n deia dels gitanos, perquè aquests acostumaven reunir-s'hi per menjar.
"Dinars de mort", dols i funerals
Fins el darrer quart del segle XIX estigué arrelat a les comarques gironines el costum dels "dinars dels morts", que tenien lloc a la casa mortuòria entre els parents del difunt, en tornar del cementiri. Menjaven en silenci i se'ls donava després un "pa de memòria" que incloïa la obligació de resar un parenostre a intenció de l'ànima del difunt.
Els dols es respectaven rigorosament, vestint de negre els familiars i abstenint-se de tota mena d'esbarjo. La durada estava totalment reglamentada: pels pares, consorts i fills se'n portava dos anys, per avis sogres i germans, un any; per altres parents pròxims, d'un mes a mig any. Amb el temps va esdevenir costum vestir mig dol en arribar al mig complir, i de permetre's alguna diversió, especialment entre el jovent.
Entre els vuit i quinze dies tenien lloc els funerals, generalment a la parròquia del finat. Solia convidar-se els veïns del barri sense excepció, i fora d'ell totes les persones incloses en llistes preparades a l'efecte per un "andador" que les modificava d'acord amb els canvis de domicili. La fórmula de convit era sempre la mateixa: "de part de la familia..., us comunico el funeral de..., que tindrà lloc a.. a les...".
El cerimonial del dia
El 2 de novembre, durant tot el dia, les parròquies deixaven oir el trist toc de campana brandant a mort, destacant d'entre totes el llòbreg so de la "Bramamorts" de la Catedral. Abans la gent anaven a visitar cementiris, a fer-ne el recorregut, però cap al 1840 va ser de rigor anar al cementiri general. Cap el 1845 es va fer costum de portar flors als morts, per cobrir los tombes i els nínxols; en la diada, un paleta del cementiri anomenat Crestó, es dedicava a vendre flors que collia al seu jardí (12).
La carretera que portava al cementiri, l'actual carrer del Carme, es veia concorreguda per colles, moltes endolades, que lentament s'hi dirigien per fer la tradicional ofrena de flors i corones de semprevives als seus difunts. La gent que no volia anar-hi a peu s'hi traslladava amb tartana; els tartaners de Salt i del Pont Major duian fins a la porta, on eren rebuts pel sepulturer vestit de gala, amb levitó negre, cobert amb un barret de plomalls també negres i portant cerimoniosament una llarga vara.
A la capella es deien misses al matí, i a la tarda hi havia funció amb sermó, Via Crucis i absoltes. Durant el dia no s'enterrava.
La concurrència al cementiri era gran. La gent després d'haver complert els seus deures amb els difunts respectius, passejava pel recinte, evocant, comentant i planyent els coneguts traspassats, els noms dels quals llegien a les làpides. Eren molts els qui després anaven a visitar, i fins i tot a portar-hi flors, al fossar comú del cementiri civil, un petit sector exterior de la necròpolis on s'enterrava els no batejats, els ateus i els de comunions no catòliques, considerant de caritat resar-hi una oració.
Al vespre, el sopar era trist i frugal. Tampoc es celebraven espectacles públics ni la gent anava als cafès. Les families romanien als seus domicilis pregant pels seus difunts. A les deu de la nit s'apagaven els llums dels carrers, i mentre a les llars seguien les oracions i les parts del rosari, pels carrers només se sentia la veu dels "serenos".