La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Actual aspecte del carrer de Sant Llorenç, en ple cor de l'antic Call jueu de Girona.

Casa Colls-Labayen, al carrer de Sant Llorenç.

Actual centre Bonastruc ça Porta.

Carrer de Cúndaro.

Carrer de Cúndaro.

Carrer de Cúndaro.

Làpida sepulcral, fragmentària, del cementiri jueu de Montjuïc. Segle XIII-XIV. Mides 23 x 33 x 10 cm. Traducció del text: l'estela fúnebre aquesta... en Caravida. Dibuix de Fèlix Xunclà.

Làpida sepulcral, fragmentària, trobada per M. Oliva el 1953 prop de Sant Pere de Galligants. Segle XIII-XIV. Mides 30 x 24 x 11 cm. Traducció del text: Aquesta estela funerària és de R... | En Ferrer... | El seu record sigui per benedicció.. Dibuix de Fèlix Xunclà.

Làpida sepulcral del cementiri jueu de Montjuïc. Mides 39 x 28 x 10 cm. Traducció del text: Aquest cip és de la senyora E esposa d'en S Astruc. Dibuix de Fèlix Xunclà.

L'anomenada Hagadah de Sarajevo, segle XIV, obra hispànica. (Wikipèdia)

Jaume I, darreria segle XVI, Ajuntament de Palma de Mallorca. (Wikipèdia)

Rabí, 1914. National Geographic. (Wikipèdia)

Carrer de Cúndaro.

Fragment de Targum (versió aramea de la Torà). Segle XI. (Wikipèdia)

Els jueus a Girona. (I)

Introducció al capítol.

En aquest apartat, subdividit en dues parts, a diferència de la resta en els que, de forma cronològica, es tracten tots els aspectes històrics de la ciutat (organització social, economia, urbanisme,...), s'exposa de forma monogràfica l'entorn social, econòmic i cultural dels jueus a la ciutat, amb l'objectiu de facilitar-ne el seguiment al llarg del temps dels esdeveniments que, amb una relació causa-efecte, influïren en la comunitat jueva, i per extensió, a la resta de la societat gironina. Així, en aquesta apartat, s'abasta un període d'uns cinq-cents anys, exposant aquells fets que influiren en el devenir de la comunitat jueva.


Les primeres dades (segle IX-XI).

Durant molt de temps s'ha acceptat, i darrerament discutit, la veracitat d'un document, del que se n'ha perdut l'original i només se'n disposa d'una còpia treta el segle XVIII, en el que s'esmenta que, a les darreries del segle IX (23 de març del 982), el comte Dela va establí a Girona un grup de vint-i-cinc famílies jueves, procedents de Juïgues, prop de la Seu, malgrat que el text no indica ni la data ni l'indret exacte de l'establiment: ...el comte Dela establí els jueus a la seva ciutat de Girona; a canvi, dels mateixos jueus va obtenir i va adquirir el predi de Juïgues, que ells havien ocupat i habitat; el comte el va posseïr legítimament i el va retenir durant tota llur vida". Aquesta comunitat, dedicada temporalment a l'agricultura, podria haver fugit de les ràtzies sarraïnes; el 846 encara es va produïr el darrer setge àrab a Girona.

Independentment de la veracitat i autenticitat d'aquest document, altres testimonien, encara que de forma indirecta, l'existència i activitat d'una comunitat jueva a Girona en ple segle X. Així, el 9 de novembre del 930, l'ardiaca Ennego i el levita Seniofred donaven a l'església i cenobi que s'estava bastint a Sant Martí Sacosta -l'actual Seminari-, al costat dels murs de la ciutat, una casa amb hort i terres; les seves afrontacions donen constància de l'existència d'un tros de terra propietat de David, jueu.

Un altre document ens aporta l'existència de Doucerella, hebrea: una compravenda establerta entre Borrell Bonhome, i Miró i la seva muller Vindilce, en feia objecte una casa que llindava a ponent amb la de Doucerella. Aquest document està datat el XIII de les calendes de juliol de l'any novè del rei Lotari, fill de Lluís (21 de juny del 963). Es conserva a l'Arxiu de la Catedral, i porta al mage, amb lletra d'escriptura posterior "De les cases del Call dels jueus".

Dins la col·lecció de documents que indiquen l'existència de jueus a la ciutat en aquest període, cal afegir-hi un altre datat el dia cinc de les calendes de novembre de 987, en que s'esmenta Bella, anomenada també Bonadona, que tenia unes terres davant de Girona, fora murs i que afrontaven, al nord, amb el verger de Santa Maria de la Seu; malgrat que no s'hi indica, aquesta onomàstica era freqüent a les comunitats jueves.

Un altre document, del que només s'en conserva una còpia del 1664, tracta de la venda que el comte de Barcelona Borrell II va fer a Gotmar III, bisbe de Girona, d'una casa-palau prop de la Seu de Santa Maria (es refereix a l'edifici pre-romànic; la seu romànica no es va començar fins el 1015), i que afrontava a ponent amb la sinagoga dels jueus. Aquesta indicació palesa l'existència d'una comunitat ben establerta i consolidada.


Els jueus al segle XI.

En aquesta centúria la ubicació de la comunitat jueva, al menys d'una part important dels seus habitatges, seria a l'entorn del Cardo Maximus de la ciutat, el carrer de la Força i prop de la Catedral, tal com assenyalen versemblantment documents coetànis. No es tractaria d'una comunitat closa, i posseïen béns immobles en diversos indrets de la ciutat i rodalies.

La confirmació d'una certa entitat, al menys a nivell econòmic, d'aquesta comunitat inicial, es té documentada a la butlla del papa Silvestre III (desembre del 1002) mitjançant la qual ratifica al bisbe Odó de Girona les possessions del seu bisbat que va detallant, i entre les que esmenta la tercera part de la moneda que fos encunyada a la ciutat, i els censos dels jueus: "...et terciam partem de ipsa moneta de ciuitate Gerunda simul cum censo de ipsos iudeos", censos que devien tenir una certa importància per ser afegits i especificats a la relació papal (font: Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona, segles IX-XIV, p. 57b, còpia del segle XII).

En els documents mercantils apareixen una i altra vegada els noms de les famílies més notables i influents: els Desmestre, els Ravalla, els Cresques, els Hal·leví, els Bonjonr, els Caravita, especialistes en operacions de compra-venda, els Sabarra, comerciants de reconeguda solvència, i els Falcó, dinàmics homes de negoci. Aquesta darrera nissaga la trobarem fins a les actuacions de la Inquisició i posteriors. També hi són esmentats, de forma individual, altres jueus: una tal Raquel, hebrea, qui va vendre una peça de terra a Elies; un tal Mahir, jueu, a qui el sagristà de la Seu Bonuç deixà en el seu testament ...et a Mahir hebreu mancusos IIII et denarios XVIII..., segurament un préstec que no havia estat retornat. Ricsaló (o Ribsalon), ebreu, fill de Belloca, ebrea, i espòs de Bona Filia, ebrea, varen vendre un alou el novembre del 1010; un més dels documents amb referències als jues de Girona en aquest període.

El volum de les adquisicions fetes pels jueus devia ser important en aquest període, atesa la preocupació que demostren els dos concilis celebrats a Girona a la segona meitat del segle. El primer (1068) tractà de les terres que els jueus compraven als cristians, i va determinà que els delmes corresponents es pagarien a l'església parroquial a la que pertanyien. En el de 1078 es tornà a plantejar la qüestió, i s'arribà a la mateixa conclusió. Alguns autors (Jaume Marqués) opinen que els jueus gironins del segle XI ocuparien finques importants, comprades o obtingudes judicialment per ho haver pogut tornar els seus anteriors propietaris, els préstecs obtinguts dels jueus. El problema de no pagament dels delmes i primícies a l'església, del que s'ocupaven els concilis, radicava en no haver de sostenir un culte que no era el propi.

En el cànon XIV del concili del 1068, s'especifica que sobre les terres que la detestable perfídia dels jueus va comprar o comprés als cristians, resolem que els delmes es pagaran a aquella església en el terme de la qual les terres estiguin o estiguessin, de la mateixa forma con si fossin conreades per cristians. Doncs és injust que l'església perdi o hagi perdut aquells delmes que és cert que posseïa abans que els jueus s'hi establissin. Per tant, atès que l'església ja perd les primícies i ofrenes, al menys n'ha de conservar els delmes". (De terris autem, quas a christicolis detestanda judaeorum emit, aut emerit, statuerunt [PP] ut omnis decomatio earum, ita illi daretur Ecclesiae, in cuius parrochia aedem terrae sunt, vel fuerint, quemadmodum si a christianis colerentur: quoniam injustum est Ecclesiam eas decimas amittere, vel amississe, quas constant, antequam judaei huc advenirent, habuisse. Qua propter, unde amittit primitias et oblationes, saltem exinde habere debet et decimationes).

En l'esmentat concili del 1078, celebrat sota el pontificat de Gregori VII, en el cànon X es troba: "Sanxerunt etiam ut omnium terrarum decimatio, quam execranda infidelium judaeorum saevitia excolebat, ita illi exhiberetur Ecclesiae, in cujus parrochia eadem terrae sitae essent quemadmodum si a christianis coleretur". Abondava en el mateix sentit i esperit que el sínode anterior, tant en allò que es refereix a la qualificació emprada per referir-se als jueus, com en l'acord final dels conciliaris.


Primers temps del Call.

El professor David Romano estableix una cronologia per als jueus a Catalunya, basada en la disposició de fons documentals, que, sintetitzada de "Característiques dels jueus en relació amb els cristians en els estats hispànics" (ponència a les Jornades d'Història dels Jueus a Catalunya), respon als següentes períodes:

I. Un període inicial que abarcaria des dels primers testimonis documentals (tant a Barcelona com a Girona) l'any 963, fins el 1213, any de l'adveniment de Jaume I. Període caracteritzat per l'escassa documentació conservada.

II. De l'any 1213 al 1283. La fi d'aquesta etapa estaria marcada per la prohibició, a principis del 1284, que els jueus puguessin ser funcionaris públics al servei de l'administració de la Corona. Dins aquesta etapa distingeix pròpiament els següents subperíodes:

II.1. Del 1213 al 1252, caracteritzat per la parquetat documental històrica.

II.2. A partir de 1252 la Cancelleria reial s'organitza més i estableix registres de cancelleria.

III. Des del 1284 fins el 1391, l'any del famós avalot generalitzat per tot Catalunya, i garebé per tota la península ibèrica.

IV. Perìode final de decadència i supervivència, que arriba fins l'any de l'expulsió de 1492 (llevat del Rosselló, que va ser el 1493).

Dins aquest primer període, el document més antic conegut en el que s'esmenta el Call és del 20 o 26 de juliol de 1160. Mitjançant aquest, l'arquebisbe de Tarragona i sagristà de la Seu de Girona Bernat, dóna, lloa i concedeix a un jueu anomenat Morcai (o Mordechai) i al seu fill Mossé Batlle les cases situades en l'alou de Santa Maria ipsas domus que sunt in calle judaico. Aquestes afrontaven, entre altres límits, amb les cases de Mossé, pare seu i l'alou del jueu Bonum. Atès que les cases comprades per Morcai ja havien estat del seu pare, batlle o recaptador d'impostos dels jueus, i, més antigament, dels seus antecessors, sitúa les primeres ocupacions de jueus del que seria el futur Call cap a finals del segle XI i principi del XII ("Els jueus i la ciutat de Girona"). Aquestes cases estarien situades entre l'actual carrer de la Força i la muralla de Ballesteries, a l'anomenada a l'època placeta de Sant Llorenç.

La formació del Call en aquest període es va perfilant en un altre document, datat a dos de juny de 1176, mitjançant el qual el sagristà de la Seu Berenguer de Flaçà, va vendre a Berenguer Ostruç un cens sobre unes cases del jueu Vidal. Una nota marginal del document informa que les cases es trobaven més avall de la de l'Ardiaca major, situada davant la plaça dels Apòstols. Aquestes, per tant, devien estar entre els carrers de Claveria i de la Força. Entre aquestes dues vies hi havia en pendent un sector urbà dotat de patis i jardins interiors, el que seria el centre del Call. Per documents posteriors s'identifica en aquesta zona una sinagoga (la tercera de Girona, posterior al 1415), zona a la que s'entrava per un portal proper a l'actual font de la Mare de Déu de la Pera, mitjançant el qual es tancava a voluntat el recinte del Call, voluntat generalment aliena als jueus, per aquesta banda, i per tant el límit del seu barri.

Text d'una mezuzah.


El Call al segle XII.

Durant el segle XII la documentació relativa als jueus a Girona permet perfilar-ne més alguns aspectes. Les comunitats jueves de la Corona d'Aragó són qualificades pels monarques de el nostre cofre e tresor, una font important de rendes pel seu patrimoni privat, realitat que seguirà vigent fins el segle XIV. Alberch i Aragó esmenten que el Call gironí, tenia la condició de "cambres de la Reina" i pagava un impost pel manteniment de la sumptuositat de la Cort. L'aportació d'un considerable bloc de tributs era la contrapartida a la protecció reial i l'administració autònoma de les seves comunitats.

La interessada política que els monarques practicaven envers els jueus presentava grans contradiccions: l'Església dictava disposicions antijueves que la corona havia de respectar i acatar, però, per altra banda, la protecció reial feia que gaudissin de la seva confiança. Així ho testimonia la signatura dels jueus Bonastruc i Jucef com a comissionats reials en un document de venda d'unes cases a la zona de l'Areny, amb data 3 de gener de 1193.

Durant aquest període, el Call no seria encara una zona closa homogènia jueva, però a la documentació disponible si s'aprecia un moviment de proliferació continuat d'adquisicions per jueus en aquest indret, que seguiria el segle següent, moment en que el seu perímetre ja es formaria de manera gairebé definitiva.

A més d'aquestes propietats, alguns documents apunten a les possessions jueves fora de la ciutat: una compra-venda del 19 d'octubre de 1195 explicita l'afrontament amb terres de jueus d'unes vinyes, terres i boscos situats a la vall Boscona, a l'indret de vall profunda, prop del camí que anava a Girona. Un altre document, datat tres anys més tard, Pere Mascaró i la seva dona Estràbia vengueren a la jueva Vidalia un terra que tenien a Reclús, l'actual carrer del Carme.

El veïnatge entre els clergues adscrits a la Seu i la comunitat jueva provocava freqüents relacions comercials, algunes d'elles ben insòlites. El 12 de maig de 1196, la muller del jueu Jacob pagava a la Seu un cens de dos porcs anuals i el delme i primícia per un condomini que tenia en nom del Cabilde. Uxor Jacobi judei pro condamina (dat) duos porcos canonicales et decimam et premitiam.


El cementiri jueu.

En el Instrumentum permutationis quarundam terrarum de Monte judaico et de caciano, de 13 de juny de 1207, mitjançant el qual el bisbe de Girona Arnau de Creixell autoritzava la compra d'unes terres al Montjuí, muntanya dels jueus de Girona. En aquest moment els jueus ja havien establert en aquest indret el seu cementiri, en propietat comunal com era costum, on s'han fet importants troballes epigràfiques. El topònim que es dóna en el document substituiria el primitiu, documentat en 1121, de Mont Barrufa o Puig Moltó. Les làpides jueves trobades a Montjuïc, i que es conserven al Museu d'Història dels Jueus de Girona, es completen amb les descobertes a Palau, emprades com a material de construcció pels Sarriera. De la propietat d'aquests materials se'n parlarà en l'apartat corresponent a l'expulsió.


L'esclat del segle XIII.

Els segles XII-XIII la ciutat de Girona va experimentar un notable creixement demogràfic que va provocar el desenvolupament de nucis urbans extramurs des de Pedret al camí del Carme, a l'entorn de les esglésies i monestirs que hi havien bastits. Els nous convents -d'ordres mendicants- construïts el segle XIII també originaren nous barris i agrupaments urbans al seu entorn i, conseqüentment, les interconnexions amb els anteriors. També va ser aquest un període de floriment, de paradoxes i de canvis pels jueus de Girona: per una banda, la proliferació de l'activitat i enriquiment econòmics, i el desenovlupament de les activitats intel·lectuals, però per una altra, l'estabilitat que havia permès la coexistència i relacions entre ambdues comunitats -la jueva i la cristiana- es començà a trencar, i diversos brots ja anienciaven el naixement dels problemes que abocaren al segle XIV en les crisis, els avalots i els enfrontaments. Ramon Alberch ha comptabilitzat atacs al Call gironí els anys 1276, 1278, 1285, 1331, 1348, 1391, 1413 i 1418.

És molt difícil d'avaluar la demografia jueva, com a conseqüència de l'especial relació de dependència directa de la corona, i com a serfs directes del rei que eren. No obstant, es té constància d'un notable increment, tant de població com de l'extensió del Call, per l'assentament d'un grup d'onze jueus, caps de familia, en un terreny que pertanyia a l'Almoina del Pa de la Seu (31 d'agost de 1245). Les cases que els varen vendre estaven situades al Call dels jueus, el primer nucli del qual arribava fins al carrer de Cúndaro. Segons estudis realitzats, és admissible que els jueus constituïssin el cinc per cent de la població total gironina, el que sitúa, segons els anys, entre cent i cent quaranta families jueves, és a dir, unes set-centes persones. Durant el regnat del rei en Jaume, aquesta població estimada es va mantenir; així, quan l'any 1268 el monarca va voler poblar la vila de Figueres, va concedir franquícies tributàries als jueus que anessin a establir-s'hi llevat que fossin jueus de Girona o de Besalú.


L'activitat econòmica al segle XIII.

L'activitat econòmica d'aquest període, com altres àmbits històrics, està marcada pel regnat de Jaume I (1213-1276). Els jueus tenien activitats diversificades: artesans, comerciants, desenvolupant oficis com matalassers, paraires, sastres, enquadernadors, marxants, barbers, giponers, seders, argenters... Un bon nombre treballava al Call, dedicats al ram de l'alimentació: eren els que tenien cura de que el peix, la carn, el pa i el vi acomplissin les condicions i el preceptes de la Toràh, i fossin aptes pel consum de la comunitat.

D'altres eren funcionaris adscrits al Consell de l'Aljama. El cim de la consideració social la formaven els metgesi els que es dedicaven a activitats de caire intel·lectual, o treballaven a la Cort del rei. Diversos autors esmenten, com exemple, a Astruc Ravaia, que fou batlle durant el període 1276-1281, i que sovint va actuar com a delegat del rei Pere el Gran en la compra de castells arreu de Catalunya. El seu fill Jucef va ser tresorer de la corona, i un altre fill, Mossé, fou pràcticament Batlle General de Catalunya.

Paral·lelament, sovint, es dedicaven al préstec amb interès, activitat que suposa un guany addicional a l'activitat principal. A la societat medieval, el crèdit era un mecanisme essencial de finançament: l'escassa liquiditat dels mercaders, la penúria econòmica de la pagesia i la prohibició eclesiàstica als cristians de la pràctica de les activitats creditícies, deixava un bon camp de treball pels jueus. Tot i les disposicions esmentades, el préstec no era monopoli dels jueus; alguns cristians, per eludir la interdicció, crearen un tipus de préstec amical, en el que no comptabilitzaven els interessos. Sobre aquesta activitat es conserven molts documents que il·lustren les pràctiques crediticies de l'època.

Atesa la importància d'aquesta activitat, el rei en Jaume va redactar diverses disposicions per regular-ne la pràctica, moderar l'interès i tallar determinats abusos que s'estaven produïnt. Així, en un document datat l'onze de les calendes de gener del 1228 (22 de desembre de 1227), del que es conserva l'original amb el segell de cera del rei, a més de còpies de l'epoca, disposa en catorze punts les normes que han de regular l'activitat: l'interès màxim el sitúa en un 20% anual, exigència de documents signats per testimonis o notaris, limitació de l'acumulació dels interessos, etc.

Aprofitava la redacció d'aquestes disposicions, de caire estrictament econòmic, per incloure-hi d'altres, segurament a requeriment de consellers o altres autoritats que percebien un inici de tensions entre cristians i jueus, més per motius econòmics que per altres religiosos. Així, també disposava que els jueus no tinguessin dones cristianes a casa seva, no exercissin càrrecs públics com jutge, agutzil o botxí... De fet, tampoc es tracta d'una regulació discriminatòria pels jueus, atès que algunes de les disposicions no afectaven als jueus, sinó als administradors locals cristians, per als que regulava una sèrie de providències.

En un segon document, aquest del 31 de març de 1229, insistia en les disposicions anteriors sobre la usura; per esquivar el límits establert a l'interès a aplicar, s'englobava aquest amb el capital, de forma que el resultat era l'aplicació d'un interès compost. De forma inequívoca, en aquesta redacció, es prohibia l'aplicació de cap pugesal, l'increment de l'interès simple i limitat del vint per cent. Encara sobre el mateix aspecte, insistia en un tercer document, aquest de data 30 de novembre de 1230.

Altres disposicions, en l'entorn dels prestamisme, incidien en aspectes de salvaguarda dels mitjans de producció i de la rendibilitat de les explotacions; així, en el acord de Cervera del 1202, s'especificava que els bous del pagesos no podrien ser embargats per raó de deutes pendents. Christian Guilleré ha arribat a la conclusió que malgrat que el crèdit jueu signifiqués les dues terceres parts del total, el noranta per cent dels prestataris eren pagesos de fora de Girona, de la contrada, amb un crèdit a curt termini, habitualment de sis mesos a un any, i responien a quantitats demanades a finals de la primavera, amb motiu del traspàs d'una collita a la següent, i durant la tardor.


El jueu dels quatre noms.

En l'aspecte intel·lectual, el personatge més important d'aquest segle XIII fou el jueu dels quatre noms: Nahmànides, Mossé ben Nahman, l'anomenat Bonastruc ça Porta i també conegut per l'acròstic Ramban. Nascut a Girona el 1193-1194 (el 4954 del calendari jueu), i mort a Haiffa, probablement el 1270, és la figura més indiscutible de la Càbala i l'Aljama gironines; Eduard Feliu el defineix com un intel·lectual arrelat a la seva terra i al seu temps. Va estudiar medicina i filosofia, però és conegut especialment pels seus treballs en el camp de la Càbala i els comentaris al Talmud.

Admirador de Maimònides, s'oposà a les seves tendències intel·lectualistes i derivà vers qüestions de la Càbala, dins les quals compongué un musta gab per ser recitat el primer dia de l'any. Aquest musta gab és la mostra més antiga de poesia cabalística peninsular. Algunes altres obres cabalístiques seves són Osar ha-hayyim ("Tresor de la vida") i Derasah ("Investigació"). Igualment, escrigué diverses obres didàctiques, entre les quals destaquen Iggueret ha-qodes ("Epístola de la santedat") i Torat ha-adam ("La Llei de l'home"), i Iggeret ha-Musar, carta ètica adreçada al seu fill.

Va intervenir en dues disputes ben diferenciades: una, interna del judaïsme, arran de la problemàtica amb les idees de Maimònides, polèmica que va començar quan Salomó ben Abraham de Montpeller i els seus deixebles demanaren als rabins del nord de França que anatemitzessin les obres de Maimònides i els seus lectors, polèmica que s'escampà per les comunitats catalanes. L'altra, de defensa del judaïsme en front del cristianisme, va ser impulsada per Jaume I segons consell de Raimon de Penyafort qui volia obtenir la conversió dels jueus mitjançant el convenciment dialèctic. Les disputes ideològiques entre jueus i cristians eren freqüents a l'epoca, disputes que sovint se celebraven al Palau Reial.

El 1263, el rei el dessignà representant de les comunitats jueves de la Corona per intervenir en una controvèrsia amb Pau Cristià, dominic i jueu convers. A Barcelona, i en presència del rei, nobles, prelats i gent del poble, i durant cinc llargues sessions, Bonastruc defensà aferrissadament el judaïsme, el que irrità notablement els seus adversaris, fortament fanatitzats pels mateixos conversos. Les conseqüències d'aquest enfrontament es materialitzaren en l'ordre del rei (28 d'agost de 1263) de recollir i cremar públicament, per blasfems, els escrits del rabí, entre altres represalies. El 1265, el palau del rei va ser altra cop escenari d'una segona controvèrsia del mateix caire. En aquesta ocasió el rabí gironí no acceptà de participar-hi sense haver sol·licitat la immunitat d'expressió.

Malgrat haver obtingut del rei i del seu confessor i conseller, Raimon de Penyafort, prèviament, empara per expressar-se lliurement, (Quapropter Nos Jcobus, Dei gratia, Rex predictus, concedimus tibi Bonastrugo de Porta, magistro Judaeo, quod de praemissis vel aliquo praemissorum in posse alicuius personae non tenearis, tempore aliquo, respondere, nisi in posse nostro et presentia), els seus adversaris li prepararen el parany de fer-li lliurar per escrit, al bisbe de Girona Pere de Castellnou, una acta de les intervencions que havia fet durant la controvèrsia. Amb aquell document a la mà, va ser portat davant el tribunal reial acusat de blasfèmia; el rei es limità a castigar-lo amb dos anys d'exili i la crema del seu llibre. Els acusadors de Mossé ben Nahman, no satisfets amb el càstig, apel·laren a Roma i al rei; aquest darrer, obeïnt les indicacions del papa Climent IV, condemnaren Bonastruc a l'exili definitiu.

A l'edat de 72 anys, Mossé va marxar per sempre més de Girona. Primer anà a Castella, després a Provença, i finalment arribà a Palestina, on fundà escoles a Jerusalem i finalitzà el seu llibre sobre la Torà, Torat ha-adam, i posteriorment anà a Acre. Als 76 anys va morir; les seves restes reposen a Haiffa.

[Més informació]


Bibliografia

- Per a una història de la Girona jueva. David Romano (2 volums). Ajuntament de Girona, 1988. ISBN 84-86837-01-4.

- Els jueus i la ciutat de Girona. J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera. Ajuntament de Girona, 1995. ISBN 84-86837-51-0.

- Jornades d'Història dels Jueus a Catalunya. Actes. Abril 1987.. Diversos autors. Ajuntament de Girona, 1990. ISBN 84-86837-07-3.

- Documents dels jueus de Girona (1124-1595). Gemma Escribà, Maria Pilar Frago. Ajuntament de Girona, 1992. ISBN 84-86837-29-4.

- Mossé ben Nahman. Simposi.. Diverses ponències. Ajuntament de Girona, 1994. ISBN 84-86837-53-7

- Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-922386-1-5.

- Els jueus i Girona. Fèlix Xunclà i Tubert. Girona, 1994. No publicat.

- Diner, poder i societat a la Girona dels segle XIV. Christian Guilleré. Ajuntament de Girona, 1984. ISBN 84-500-9851-3

- La Càbala i su simbolismo. Gershom Scholem. Siglo XXI editores, 6ª edición, 1989. ISBN 968-23-0890-9

- Girona. Guia del Call. Fèlix Xunclà i Tubert. Girona, 1995. GI-500-95

- El llibre de la redempció i altres escrits. Mossé ben Nahman. Universitat de Barcelona - Ajuntament de Girona, 1993. ISBN 84-600-8403-5

- Girona comtal i feudal. J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla, J. Sagrera. Quaderns d'Història de Girona, 1996. ISBN 84-86812-57-7


Bonastruc-Back-Index-Next
CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés