|
|
|
||
|
||
L'ambient antic de Setmana Santa.En allò que es refereix a les tradicions històriques de Girona durant els dies de la Setmana Santa, Gibert assenyala que tot el recolliment quaresmal s'extremava en aquest període de Passió, sobretot el dijous i divendres anomenats Sants. En els temps medievals es suprimia i es retirava dels carrers tot el que podia ser motiu d'escàndol, i durant aquests dies el Call jueu era escrupulosament tancat per evitar excessos per part dels fanàtics exaltats. Encara a mitjan segle XIX es recollien les bordelleres per tancar-les en un convent fins el dia de Pasqua. Era tant el rigor amb què els antics gironins guardaven l'austeritat i el recolliment, sobretot en el dos dies Sants, que consideraven que ni els estaven permesos els gaudis conjugals. Durant el Dijous i el Divendres Sant, tant com Nostre Senyor fos present en el "Monument", el silenci havia de ser quasi absolut. Tota mena de treball havia de cessar; fins i tot els quotidians casolans. Es reduïa el trànsit de vehicles al més imprescindible, es prohibia tota mena de música, de carrer o de casa, cants (1) i jocs, es lligaven els martells de les campanes de les esglésies, i com no es permetia el joc ni als cafès ni als hostals, aquests estaven obligats a tancar. Fins i tot la mainada tenia els seus jocs silenciosos, atès que se'ls tenia terminantment prohibit esvalotar perquè "Nostre Senyor era mort", dient-los que ni tant sols els ocells cantaven en aquests dies de dol. Com que no podien cridar ni córrer, a fi de no ofendre Nostre Senyor en els dies de la seva Passió, jugaven a "sellos". Asseguts a terra, amb les cames encreuades i formant cercle, capgiraven els retalls il·lustrats de certs envoltoris de caramels que es feien en aquestes diades, amb el buit produït pel cop sec donat amb el palmell de la mà, amb això no sols el seu jugar era totalment silenciós, sinó que també feien patir els dimonis amb els cops que donaven a terra. Durant els dos dies Sants no tocaven les campanes, sinó la matraca, un instrument de fusta que en rodar martellejava amb un ressó com de tabals amb sordina que es sentia a gran distància. Els dies de vigilia eren quatre, i algunes famílies pietoses els ampliaven amb el dilluns i dimarts que els precedien. Seguint aquest costum, l'escorxador municipal no sacrificava bestiar durant el dimecres, el dijous i el divendres; les carnisseries tenien les portes tancades. Però en canvi, eren poques les famílies gironines que a començament d'aquesta setmana no fessin bunyols, postres de rigor en aquests dies, que solien menjar-se en quantitat des de dimecres.  Les ProcessonsPerò el que Girona celebrava amb més esplendor i animació eren les seves processons. La ciutat sencera hi prenia part: obrers, menestrals i burgesos, element oficial i eclesiàstic, amb les seves agrupacions gremials i associacions diverses, amb els "misteris" -les figures dels quals brandaven com morts galvanitzats-, amb les banderes i els estendards, i a la llum de centenars d'atxes de cera, recorrien els carrers fins ben entrada la nit, oferint un espectacle tan sever com imponent i majestuós. Un escriptor va dir que les processons demanen carrerons estrets i costaners, i placetes de poc espai, perquè les dues fileres de llum que serpentegen en la foscor produeixin l'efecte màgic que tota cerimònia pietosa i sincera deu produir. Per això Girona podia presumir de tenir un marc adequat, i no cal sinó figurar-se el meravellós espectacle de les tradicionals processons baixant cap el Galligants amb el fons de Sobreportes o remuntant vers la Catedral pel famós carrer de la Força, a la llum de les torxes i dels focs de les teieres que en aquestes nits fosques de març o abril encara s'encenien a mitjan segle XIX. La Processó del Dijous SantEl dijous era el dia que els gironins dedicàven a visitar els "Monuments", tant els de les esglésies de la ciutat, com també els d'algun poble veí, com Santa Eugènia i Sant Daniel. El costum era visitar-ne una vintena, i com a mínim una dotzena; l'any 1882 sols hi havia setze monuments. Anar a seguir "monuments" equivalia a exhibir la creença i a donar fe de ciutadania pel que es refereix a persones majors, i, quant a la fadrinalla, venia a ser com una mena de declaració formal de majoria d'edat. No cal dir, doncs, amb quin delit elles i ells es lliuraven a les indumentàries consentides, delatores a més d'una mundanitat rigorosament reglamentada i intervinguda. I els homes distingits es vestien severament de negre, amb barret fort i enguantats també de negre, portant a airejar una sèrie de peces de roba que no sortien de l'armari en la resta de l'any. Entre totes l'església del Carme era la més visitada, no tant sols per la seva cèntrica situació, ni tampoc perquè s'hi adorés el "Crist de la Sang", exposat a la capella de la Confraria, sinó perquè ja s'hi podien veure els "misteris" que sortirien a la processó de la nit, posats cada un en una capella. Un d'ells, el del Sant Sepulcre, estava custodiat per quatre immòbils "manaies", els legionaris del maniple romà que precedia la solemne processó, als quals per primera vegada podia contemplar la mainada. També era de rigor que es portés la mainada a la parròquia del Mercadal perquè veiessin i planyessin uns pobrets ocellets lligats als branquillons de l'arbre del "misteri" dels hortolans. Al monument de la capella de l'Hospici, durant molts anys, es podien veure unes figures de legionaris romans de dimensió més gran que el natural.  El Sant Sepulcre custodiat pels Manaies, davant l'església del Carme. Fotografia: Fargnoli. Publicada al programa de Setmana Santa de l'any 1960 Durant alguns anys del darrer quart del segle XIX hi hagué un contingent de "manaies" a cavall organitzat per l'argenter Paco Murtra, que va instaurar aquesta innovació. A càrrec del maniple era la guàrdia del Sant Sepulcre a l'església del Carme, anar a recollir el penó de la Confraria a casa del pendonista, al balcó de la qual s'havia exhibit durant el dia, i també el "misteri" de l'Oració a l'Hort, del gremi dels hortolans, que es trobava a l'església del Mercadal. A la nit, en dues rengleres, els "manaies" precedien la processó amb l'estrepitosa estridència de les llances repicant amb força, compassadament, l'empedrat dels carrers al so d'una antiquíssima marxa de flautes, acompanyades de tabal, que tots els gironins coneixien i xiuxiuejaven (2); la mainada miraven de reüll el pas de la host barbuda, i els més menuts s'arreceraven a les faldilles o als pits maternals.  La processó anomenada "del Sant Enterro", es formava a l'església del Carme on hi havia la Confraria de la Sang que era la que l'organitzava. Sortia cap a les nou del vespre, quan ho permetien les múltiples maniobres per a fer sortir el "misteri" a causa de l'estretor del carrer. Els "misteris" consistien en una peanya o plataforma d'uns dos metres d'alçada per tres de llarg i un i mig d'amplada, que sostenia les imatges de grandària natural que constituïen el "pas". El bassament, o "mulassa", en alguns era de fusta tallada; els atributs del gremi o l'escut de la confraria a què pertanyien estaven aplicats a la part anterior o posterior de la peanya, decorant harmoniosament el conjunt; sovint una mena de barana amb un fistó d'arabescs contornejava el perímetre superior, als vèrtexs de la qual hi havia un fanal vuitavat amb vidre blancs o de color. Tota la part inferior d'aquest túmul movent, on s'amagaven els portants del "misteri", estava cenyida per gualdrapes de drap o de vellut negre, amb brodats o sobreafegits de serrells, cordons i emblemes. El portaven diversos homes llogats, guiats per un conductor, perquè en altre temps foren els mateixos devots els qui s'oferien a dur-lo, voluntàriament, per complir alguna prometença. Cadascun dels "misteris" gironins pertanyia a algun gremi o confraria les insignies del qual ostentava, i anaven acompanyats pels agremiats vestits amb vesta negra i coberts la testa i el rostre per una alta i punxeguda cucurulla (3). N'hi havia alguns de molt antics, i de mèrit. En la processó d'avui en sortien nou, pel seguent ordre: Els antics PassosL'Oració a l'Hort.- Jesús agenollat als peus d'un angelet vestit amb túnica que li presenta el calze de l'amargor des de dalt d'un arbre florit, als branquillons del qual es posaven uns quants ocells vius; els seus tres apòstols predilectes dormien al cantó oposat. Pertanyia al gremi d'hortolans i estava dipositat a l'església del Mercadal. La Flagel·lació.- Dos "saions" assotant Jesús mig despullat i encongit, amb la llarga cabellera natural caiguda davant el rostre. Pertanyia al gremi dels mercers, coneguts també pels "julians". La Coronació d'Espines.- Dos "saions" coronaven d'espines Jesús, assegut i mig despullat, emprant unes boixetes. Les cares d'aquests dos "saions" eren tan extraordinàriament lletges i peludes, que d'ells ve la comparança gironina "ser més lleig que el (o els) jueu del misteri"; se'ls coneixia familiarment amb el nom d'En Carpanta i En Garlopa. Pertanyia al gremi de sabaters. Pilats presentant Jesús.- Darrera una barana, Pilats presentava Jesús, el qual anava cobert amb un mantell blanc i portava una canya verda entre les mans lligades; darrera seu, un legionari romà armat amb llança. Pertanyia al gremi dels sastres. Jesús camí del Calvari.- Jesús, vestint túnica, amb la creu al muscle; a la seva dreta, la Verònica mostrava la Santa Faç, mentre que Simó el Cirineu sostenia la creu pel seu extrem. Pertanyia al gremi dels ferrers. L'Enarboració.- Dos "saions" estiraven una corda per a enlairar la creu on estava clavat Jesús, mentre que un tercer, al darrera, aixecava una escala de mà on recolzava la creu en la seva intersecció. Pertanyia al gremi de paletes i mestres d'obres, i abans havia estat dels adroguers. El Davallament.- Nicodemus i Josep d'Arimatea, cada un des del cim d'una escala, descendien de la creu el cos de Jesús per mitjà d'un llençol. A baix, en actitud de recollir-lo, Maria Magdalena agenollada, la Mare de Déu, i Sant Joan, vora els quals hi havia una àmfora amb el bàlsam per a ungir-lo. Pertanyia al gremi dels fusters. La Mare de Déu de la Pietat.- La Dolorosa tenint a la falda el cos mort de Jesús, en actitud implorant i portant els set Misteris de Dolor simbolitzats per set espases clavades al cor; darrera seu una creu d'on penjava simètricament un llençol. Pertanyia a la Confraria de la Puríssima Sang, i va ser encarregat pel gener de l'any 1660. Se'l coneixia també amb el nom de "misteri dels gitanos", perquè aquests sentien una especial veneració per aquesta Mare de Déu. Durant llarg temps, cada any, en aquesta diada de Dijous Sant, darrera aquest "misteri" es veia sempre una vesta alta i corpulenta en la qual tothom reconeixia la figura del popular Pepet Gitano; era l'únic dia que podia anar pel carrer sense ser escandalitzat. El Sant Sepulcre.- Dins un sarcòfag de vidre, el cadáver de Jesús. Una gran palma primorosament treballada per les "monges beates" s'inclinava en graciosa corba sobre l'urna, balancejant-se en la marxa; el bisbe la regalava a la Confraria de la Sang, i després de la nit de Dijous Sant se la podia veure durant l'any en un balcó del domicili del president de la Confraria. Aquests "misteri" va pertànyer a l'antiga Confraria de Sant Jordi, i després passà a ser propietat de la de la Puríssima Sang. A la processó anava custodiat per cinc manaies, i al seu pas els ciutadans s'agenollaven; fins l'any 1843 el portaren sota tàlem negre. Ben entrat el segle XVIII encara es podien veure a la processó les figuracions de Judas Iscariot i de "les tres Maries", representades respectivament per un home i tres dones adequadament vestits que marxaven entre les dues files de congregants; Judes anava amb una corda nuada al coll, repulsiu, i el seu pas era acollit amb menyspreu, i fins i tot algun insult, per part dels qui contemplaven el pas de la processó. També fins a l'any 1897 hi figuraren els "improperis" tradicionals, els atributs de la Passió, portats per diversos minyons; des d'aquest any hi anà una notable creu de grans dimensions, anomenada "dels improperis", en la que hi havien estat reunits tots, convenientment distribuïts. A la processó figurava també el magnífic Crist de la Confraria pel qual els gironins sentien una gran veneració. Era de molt de pes, i calia que els portants fossin de gran corpulència, això feia que moltes vegades la Confraria hagués de fer els ulls grossos respecte a certes persones de conducta esbojarrada quan presentaven una sol·licitud de confrare (4). Aquests portants vestien vesta roja, ample cenyidor de vellut negre recamat d'or, amb les insígnies de la Confraria, i duien perruca blanca arrissada. Els altres confrares, l'assistència dels quals a la processó era obligatòria, vestien vesta negra amb faixa de vellut del mateix color, i es cobrien la testa i el rostre amb una cucurulla alta, cònica i molt punxeguda; els anomenaven "cucurutxos" (5). Amb el temps anaren apareixent vestes vermelles. "Cucurutxos" era el nom popular que es donava als concurrents a la processó. Alguns d'ells, penitents, sobretot dones, anaven descalços i sovint arrossegaven cadenes més o menys llargues i pesades que portaven lligades a la cintura o als turmells; n'hi havia que, a més, duien a les mans algun crucifix o algun "improperi". Anaven entre les rengles, i la gent se'ls mirava i feia comentaris de commiseració i llàstima tot fixant-se en els peus per saber a quin sexe pertanyien, quan la silueta no ho delatava. En temps ja llunyants hi anaven també deixuplinants, que vestien alba, i es donaven cops de deixuplina fins a sagnar. Un costum, l'origen del qual es desconeix, era que els "cucurutxos" repartissin caramels a les amistats i als coneguts que presenciaven el pas de la processó, i fins i tot en tiraven als balcons, sobretot quan hi havia element femení. Alguna que altra vegada, com a broma de mal gust, especiaven els caramels amb cagamuja i els repartien aprofitant l'anonimat de què gaudien amb la cara tapada. Aquest costum, sorgit a les darreries del segle XIX, va arrelar malgrat totes les prohibicions que dictà la Confraria. Recorregut de la processóLa processó recorria lentament el seu curs, variat segons els anys degut a la paulatina creixença de la ciutat, i al seu pas des dels balcons i finestres es feia llum amb gresols. Des de l'any 1894 començà el costum d'escampar sorra pels llocs on havia de passar la processó. Encara en el segle XVIII anava vers La Catedral, i fins i tot els "misteris" entraven per la porta dels Apòstols i tornaven a sortir per la mateixa porta després d'haver fer la volta per l'interior del temple. D'allí es dirigia a la Col·legiata, després recorria els més principals i cèntrics carrers de la ciutat, i girant al d'en Jansana (Abeuradors) tornava al seu punt d'origen; des de 1870 passà de la plaça de les cols (Rambla) per la rampa de davant "els arcs dels esparters", a la baixada del pont de pedra, plaça de la Constitució (la Plaça del Vi), i carrer dels Ciutadans (6). Arribada a terme, i una vegada disgregada, seguint un antic costum, la presidència de la Confraria organitzadora obsequiava les autoritats assistents amb un refrigeri que tenia lloc a la gran sala de la congregació. Mentrestant la immensa gentada s'anaven retirant als seus domicilis, i fins i tot als seus pobles, atès que eren molts els comarcans que havien vingut a la ciutat per veure el pas de la processó solemne. Els manaies tornaven a la seva caserna als acords d'una marxa (7). Encara en el segle XVII es feien representacions al viu de la Passió i del Descendiment de la Creu, dins i fora de la Seu, com les representades a Verges, Banyoles i Olesa. Foren prohibides per sinodal pel bisbe fra Miquel de Pontic, per bé que de fet ja ho estaven d'anys pel seu antecessor. També cap a aquesta època la Seu romania oberta durant la nit per als qui volguessin anar a complir devocions, que eren molts; el bisbe fra Sever Tomàs Anter en va fer tancar les portes. Tots els gironins que tenien armes de foc a casa, les posaven amb el canó cap per avall, i aquells que tenien bestiar rossam els treien els guarniments on hi havien picarols i campanetes. Aquesta diada anava acompanyada de supersticions i creences, com la de que les bruixes s'enduien les criatures que les mares deixaven als bressols soles, o la que deia que el dimoni acostumava a aparèixer, i eren molts els qui asseguraven que l'havien vist. La processó del Divendres SantCap a les vuit del vespre s'efectuava el trasllat del "misteri" de la "Mater Dolorosa" de la Congregació dels Dolors, un dels millors "misteris" de la ciutat, al qual acompanyaven processionalment els congregants des de l'església de la Mercè a la de Sant Lluc, per a formar part de la gran processó nocturna (8) organitzada per la Junta de l'Obra de la Col·legiata, que desmereixia en res de la del dijous. La precedien també els manaies portant mantell blau, i, vestits de paisà, els flautistes. Els misteris es reduïen a dos: el de la Dolorosa i el del Sant Sepulcre, aquest amb una magnífica i antiga imatge; tres sacerdots seguien el primer "misteri" cantant el Stabat Mater. Alguns anys hi anava també el "Natzarè" de Sant Pere de Galligants. I naturalment, hi figuraven el Crist de "la Passió i Mort" i la seva creu dels improperis, amb els portants vestint túnica morada. La concurrència de vestes era nombrosa, moltes d'elles morades. La processó seguia el trajecte acostumat, amb les variacions imposades pel creixement de la ciutat. Eren molts els gironins que durant la tarda del divendres havien anat a recollir les restes dels ciris que portaren a cremar al "monument" per a emprar-los per determinades pràctiques supersticioses, i els escolans de la Seu i d'altres esglésies, es dedicaven a vendre agulles de les que s'havien emprat per a guarnir el "monument", desfet avui, a les quals s'atribuïen virtuts curatives. Notes (1) - El cant prohibit era el cant profà. En canvi, es cantaven una munió de cançons "de passió", la més popular de les quals era la coneguda amb el nom de "Passió de Sant Pere". Per Quaresma i Setmana Santa, a excepció dels dos dies Sants, no se'n sentia d'altra als tallers i obradors de la ciutat. També era costum que algunes colles de pobres anessin cantant aquestes "passions" de porta en porta. Tornar al text (3) - Fins a darreries del segle XVIII els agremiats només portaven túnica negra, anant amb la testa descoberta. Hi havia també gremis els components dels quals duien el vestit civil, endiumenjats. Tornar al text (4) - Catalunya era on els Cristos eren portats a pes de braços; arreu s'acostumava a portar-los ajaguts i entre quatre homes. D'aquí que convinguessin confrares joves i forts per a portar la creu, sempre pesada, sobretot atès el balanç que prenia en els carrers vells i costeruts; de tant en tant es rellevaven, i s'aguantava la creu pels braços mitjançant unes forquetes apropiades que duien els aspirants a portants, que amb aquesta missió havien d'anar dos anys a la processó. Pere Prunell, conegut per "el senyor Peret de les Monges", va arribar a portar el Crist de la Sang durant quaranta anys seguits. Tornar al text (5) - La majoria de les vestes, o túniques, eren de propietat particular. Cap a 1888 començaren a llogar-ne els hereus de Joan Vilà, i a primeries del segle XX ho feien, al preu d'una pesseta per nit, a can Bonet, un establiment de marcs i motllures del carrer dels Ciutadans. Tornar al text (6) - Durant molt de temps, i encara en bona part de la primera meitat del segle XIX, la processó sortia de la Seu a la caiguda de la tarda i seguia no sols els carrers de la banda dreta de l'Onyar, sinó que pel pont de Sant Francesc parava al Mercadal per recórrer alguns carrers. Els "misteris" es paraven a la plaça del Molí, perquè no podien passar per sota de les voltes que llavors hi havia en aquesta plaça i a la del Mercadal; mentrestant la processó seguia el seu curs cap als convents de Santa Clara i de Sant Agustí, i a la tornada recollia els "misteris". En el segle XVII, el pas de la processó al Mercadal es feia per unes palanques que hi havia prop del portal d'en Vila. Tornar al text (7) - Aquesta marxa era vulgarment coneguda amb el nom de la "marxa dels manaies quan se'n van a dormir". Fou escrita per un tal Esteve Ribas, més conegut per el "mistaire de Pedret". Tornar al text (8) - Aquesta processó es feia al matí; però quan hi participaren la Confraria de la Passió i Mort i la Congregació dels Dolors, es va fer el vespre, i del vespre a la nit. Tornar al text Extret de "Girona, petita històrica de la ciutat i de les seves tradicions i folklore". J. Gibert. Barcelona, 1946.
|
|
|
|
CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice |
© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés |