|
|
L'origen. L'Orde de la Mercè.
Els mercedaris o l'Orde de la Mercè, és un orde religiós mendicant que va ser fundat a Barcelona el 1218 per sant Pere Nolasc, un jove mercader de teles, i sant Ramon de Penyafort, amb el suport del rei Jaume I i el bisbe Berenguer II de Palou, amb l'objectiu de redimir els cristians captius dels musulmans i que fins al 1779 va aconseguir alliberar un total de 60.000 persones de la seva captivitat a les terres de l'Islam.
Planta del convent de la Mercè. Detall del Plano del "Ex-convento de la Merced de la Plaza de Gerona", (1845). Biblioteca Virtual de Defensa - (Ampliar)
La institucióó era devota de la Mare de Déu de la Mercè; d'aquí el nom de mercedaris. Recollien diners, mitjançant l’almoina, per pagar els rescats dels presoners segrestats pels corsaris moriscs que atacaven vaixells i feien ràtzies a la costa catalana. El 1222, es va constituir una comunitat mercedària a Girona. Tenia la seu a la zona del Mercadal, molt a prop del convent de Sant Francesc. Les relacions entre la comunitat franciscana i
la mercedària eren força tenses, segurament perquè competien en la recerca de recursos econòmics. La situació va empitjorar quan el 1318 els mercedaris es van convertir en un orde exclusivament religiós. Els mercedaris vestien sotana i escapulari blancs, i al pit hi duien cosit l’escut de l’orde, les quatre barres de la corona catalana amb la creu blanca de Barcelona.
Seguien la regla de Sant Agustí per viure en comunitat però amb l’afegit d’un vot propi: redimir els captius dels pirates fent-se ells ostatges, o amb la pròpia vida si això era necessari per alliberar-los. La comunitat mercedària gironina aviat necessità un convent per portar a terme la seva tasca, i van haver de buscar uns terrenys al que aleshores era l’extraradi, la riba dreta de l’Onyar, fora del clos de les muralles, a la zona que es coneixia com Vilanova.
Creació i venda de censal atorgada per Jeroni Civera, ciutadà de Girona, a favor de Cristòfol Batlle, mestre en teologia, comanador del convent de Santa Maria de la Mercè de Girona i altres. 1568. Fons Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Convent de mercedaris.
La muralla per protegir la Vilanova no es va acabar fins la dècada de 1370. Aquella nova barriada va créixer molt durant la segona meitat del segle XIV, sobretot degut a la immigració, que buscava feina en una ciutat. La majoria de gent venia de poblacions properes, sobretot dels comtats de Besalú i d’Empúries, però també hi havia nouvinguts originaris de Camprodon, i fins i tot, de les diòcesis d’Elna, Rosselló i el sud de França.
El convent inicial, començat a construir el 1326, quan el Bisbe Pedro de Urrea concedeix llicència per bastir-ne un, seria força auster; l’orde dels mercedaris era mendicant, per tant, tot i estar eximits de pagar bona part dels impostos, no tenien pràcticament res. D’aquest edifici només es conserva actualment la nau gòtica de l'església; les altres dependències varen ser enderrocades i reedificades a mitjans del segle XVII amb motiu de la fortificació del baluard de la Mercè, quan el nou convent quedà inscrit dins el recinte de les muralles. Al convent hi convivien una desena de monjos. El convent va quedar resguardat per les muralles i integrat a la trama urbana del barri de Vilanova, on era l’única església que hi havia. Sabaters i costurers, oficis nombrosos a la zona, es van escollir com a seu per a les
seves confraries. Durant la primera meitat del segle XV, Girona va viure uns quants decennis d’efervescència econòmica, i això propicià que els gremis fossin generosos amb el convent.
El setembre de 1501 es va produir l’arribada d’un gran contingent d’alliberats procedents del nord d’Àfrica, que van retornar a casa seva gràcies als monjos mercedaris. A la seva entrada a la ciutat de Girona, el grup va ser rebut per les autoritats municipals.
En els inventaris del segle XVII (registre de 1642) del convent, on es detallen les possessions de la comunitat, s'explica que les cel·les monacals eren molt austeres i amb prou feines hi havia un llit, una màrfega, un matalàs, una caixa per desar-hi les pertinences personals, una cadira, una taula i una flassada.
Escultura d'Eudald de Juana Górriz al claustre del Centre Cultural de la Mercà. 2019 - (Ampliar)
La Guerra dels Segadors.
La Guerra dels Segadors, que va durar fins el 1659, quan les monarquies hispànica i francesa van signar el Tractat dels Pirineus, a Girona es van viure els primers incidents durant el maig de 1640, quan els soldats de la corona van témer per la seva vida i es van refugiar als convents, sobretot al convent de Sant Domènec, al dels carmelites descalços i al dels mercedaris.
La guerra marcava la vida quotidiana de la ciutat i provocava problemes de salut gravíssims, com ara la pesta de 1650. La guerra i la fam van afavorir la propagació del brot més gran des de la Pesta Negra de 1348. Inicialment els responsables del govern de la ciutat no volien admetre l’epidèmia per no perdre el comerç i poder continuar proveïnt-se de queviures; però davant l’evidència dels fets, les autoritats reials van tallar comerç i comunicacions. Durant aquest temps, els gironins més rics van aprofitar per fugir a les seves possessions rurals, mentre que els més desafavorits van haver de fer front a la pesta.
Les zones més castigades va ser l’actual carrer Nou del Teatre i els seus voltants, a tocar del convent de la Mercè. Els habitants de la barriada van ser evacuats i instal·lats en barraques disseminades a la vora de l’Onyar per tot el carrer del Carme fins arribar a Vila Roja. El francès Pierre Biert, conegut com Monsieur de la Rose, va rebre l’encàrrec de desinfectar la ciutat. No se sap quin procediment va seguir, però va aconseguir aturar l’epidèmia. La darrera víctima de la pesta va morir el 22 de novembre de 1650 i el vuit de desembre es va declarar acabat el brot, però les comunicacions i el comerç no es van reprendre fins al febrer de l’any següent.
Un 20% dels habitants de Girona va morir a causa de l’epidèmia, al voltant de 1.500 persones, dels quals seixanta eren membres de les comunitats religioses, els més afectats els carmelites descalços, amb divuit víctimes, seguit dels franciscans, amb tretze i els jesuïtes amb dotze. De mercedaris només en van morir tres, atès que la comunitat era molt menys nombrosa que la resta. A les institucions femenines, durant la pesta no va morir cap monja,
segurament perquè l’aïllament de la clausura les va protegir.
Comparació òbits 1649, un any normal, 1650, l'any de la pesta. Basat en dades publicades per Josep Clara, op. cit.
Durant el setge de 1653, el dotze de juliol, uns sis o set mil infants i quatre mil cavalls de l’exèrcit de Lluís XIV de França va encerclar la ciutat. Les tropes espanyoles havien evacuat els edificis de fora muralles per instal·lar-hi efectius propis, i
els francesos van fer-se amb el control de dos edificis emblemàtics: l’hospital de Santa Caterina i el convent del Carme. Ammb l'evacuació prèvia al setge, els malalts de l’hospital havien estat traslladats al convent de la Mercè, obligant a reallotjar els monjos mercedaris en una casa particular, propietat d’un tal Benet d’Olmera, situada a l’actual carrer Nou del Teatre.
No van ser els únics religiosos que van haver de cedir les seves instal·lacions; els de Sant Agustí van deixar les seves perquè s’hi pogués atendre als soldats ferits en combat, mentre ells trobaven resguard a habitatges de la plaça de l'Oli. Altres van ser desplaçats per raons de seguretat, com els carmelites, portats a Sant Pere de Galligants, o les clarisses, traslladades a la casa dels Agullana, i les monges de Sant Daniel, que foren repartides per cases de familiars i coneguts.
La guerra va acabar el 1659, deixat moltes víctimes, no només humanes sinó també patrimonials, com ara el primer hospital de Santa Caterina, originari del segle XIII. El municipi va decidir aixecar un edifici de nova planta que servís d’hospital però en una zona més pròxima al nucli urbà del que era la Girona del set-cents. A causa de les dificultats econòmiques provocades per la postguerra, el nou hospital de Santa Caterina no es va poder inaugurar fins el 1679, tot i que les obres encara es van allargar fins ben entrat el segle XVIII. Durant els vint anys necessaris per construir-lo, el convent de la Mercè va servir per acollir els vells i els malats.
El 1678 un fort aiguat va provocar el desbordament de l’Onyar i la conseqüent inundació de les cases de la plaça de les Cols. La gent que va quedar sense vivenda va trobar refugi al convent.
Obres al convent de la Mercè. 1979. Joan Comalat Vila. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
El convent al segles XVIII i XIX.
Poc temps després d'acabada la Guerra de Successió (1705-1714), es van fer algunes obres importants, com l’església dels Dolors, situada al costat del convent de la Mercè. Originàriament el temple era un habitatge que el 1699 havia estat comprat per la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, una associació laica que seguia les pràctiques de l’orde dels Servites, el que obligava als seus membres a portar una vida penitencial, fent vot de pobresa i demostrar devoció a la Mare de Déu dels Dolors. Les obres per convertir la casa en església van començar el 1732 i es van allargar fins el 1743.
En aquest moment el Mediterrani encara estava amenaçat pels pirates i els mercedaris continuaven portant a terme la seva missió redemptora amb reeiximent. El novembre de 1752 dues-centes persones alliberades a Algèria, gràcies a les gestions dels monjos de la Mercè, van arribar a la ciutat. El municipi en va deixar constància al Manual d’Acords de la Ciutat, on es descriu l’esdeveniment amb tot detall (1).
Comunió de Pasqua a l'Hospital Militar. Sortida del bisbe, Josep Cartanyà Inglés, amb el seguici militar. 1950. Martí Massafonts Costals. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Acabada la Guerra del Francès, el 26 de març de 1814 l’arquitecte Francesc Renart i Arús redactà uns informes (2) per a l’Intendent General de Catalunya, que aquest va fer arribar al ministre de Gràcia i Justícia Pedro Macanaz, de rehabilitació dels convents, un dels quals es refereix a l’edifici de la Mercè, aquest redactat per l’arquitecte i mestre de cases Francisco Renart Dorca, qui explicava: “Existen únicamente en dicho convento las paredes, así como en su Iglesia, que sólo tiene ademàs los arcos de la nave principal y algunas porciones de bóvedas en las capillas laterales y en lo restante está enteramente arruinado”. Abans de la Guerra del Francès el convent era habitat per 26 monjos més el personal de servei.
Tot i que documentació de 1814 preveia fer una inversió mínima perquè l’edifici quedés habitable almenys per una desena de religiosos, l’orde dels mercedaris no va tenir temps de recuperar-se completament abans de ser exclaustrat el 1835 amb la desamortització de Mendizábal; en aquell moment hi havia 10 capellans i tres llecs (Barraquer, op. cit). El convent de la Mercè va passar a ser propietat del Ministeri de la Guerra, i el lloc dels monjos va ser ocupat pels soldats del batalló provincial d’infanteria. El culte a la Mare de Déu de la Mercè va ser traslladat a l’església dels Dolors, on també es van desplaçar les confraries que fins al moment havien estat acollides al convent mercedari.
Àpat dels interns de l'hospital militar. 1948. Martí Massafonts Costals. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
D'equipament militar a centre cultural.
El període d'ocupació militar de l’edifici va passar per dues fases. En una primera va servir de caserna; a partir de 1865, arran d’una epidèmia de còlera declarada a Girona, es va convertir en hospital militar. La nova funció necessità nous espais i es varen dur a terme diverses obres d’adaptació, entre elles, la divisió de l’espai de l’església i l’addició d’una planta al claustre. El convent va tenir aquesta funció fins que el 1968 es va inaugurar el nou hospital militar al complex de les Casernes, a la cruïlla entre la carretera de Barcelona i el carrer d’Emili Grahit.
Classe de dibuix amb Vicenç Huedo al Centre Cultural la Mercè. 1990. Jordi S. Carrera. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
A partir d’aleshores l’edifici de la Mercè no va tenir una funció definida. Carmaniu (op. cit) esmenta que el 1980 l'alcalde de Girona Joaquim Nadal va rebre la trucada del governador civil, Josep Donadiu, comunicant-li que tenia un milió de pessetes per atendre conseqüències de catàstrofes; la resposta de Nadal va ser immediata: “És una catàstrofe que s’estigui ensorrant el teulat d’una església gòtica?” Segons un article del periodista i historiador Jaume Fabre, publicat al diari "El Punt" el 1985, així van començar les obres de restauració de l’antic convent de la Mercè i de l’església dels Dolors.
Alumnes assistint als tallers d'escultura al Centre Cultural de la Mercà. 1993. Josep Maria Oliveras Puig. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
L’Ajuntament va pressupostar sis milions de pessetes i la Direcció General de Belles Arts un i mig per continuar els treballs de millora del recinte. La ciutat el va recuperar temporalment durant les Fires de Sant Narcís de 1982, quan el convent va acollir l’exposició sobre el projecte de rehabilitació del Barri Vell. La recuperació de l’edifici iniciada el 1980 amb les primeres obres de reparació de la coberta ensorrada, culminà el 1985 quan reobrí les portes com a Centre Cultural. Entre aquestes dues dates l'Ajuntament va adquirir l'edifici (1984) i va executar la primera fase de les obres de reforma. Amb el Centre en funcionament, els treballs d’adequació de nous espais continuaren. El 1993 va quedar enllestida la recuperació total de l’edifici. El projecte, signat pels arquitectes J. Bosch, J. Tarrús i S. Vives, posà en valor les restes conservades sense intentar un retorn ideal al convent del segle XVII. El Centre Cultural de la Mercè és seu de l’Escola Municipal d’Art i de l’Escola Municipal d’Humanitats, i ha esdevingut un equipament central en la vida cultural de la ciutat.
Exposició Temps de Foto. Escultura de Gerard Mas al claustre del Centre Cultural de la Mercà. 2018 - (Ampliar)
Notes
(1) -
Xavier Carmaniu (op. cit) ho transcriu: “En 17 de noviembre del año de 1752 llegó por la mañana la noticia cierta en esta ciudad que el día siguiente, 18 del mismo, llegarían a ella los padres de la Religión de Nuestra Señora de la Merced, que en nombre de las provincias de Aragón, Valencia y Cataluña passaron en el mes de mayo antecedente desde la capital de Barcelona a la ciudad de Argel, en África, para la redención de los cautivos cristianos que de estas provincias se hallaban detenidos como esclavos en aquella ciudad. [...] Por la mañana del 18 llegaron dichos Padres Redentores, que eran quatro sacerdotes [...] con sus barbas muy largas, los quales acompañaban todos los dichos rescatados, y juntos con algunos carros que conducían sus equipages se fueron en derechura al convento de La Merced de esta ciudad, donde les recibió aquella comunidad, la qual tenía prevenidos todos los claustros de aquel monasterio para la comida del mediodía que estaba prevenida para todos, como efectivamente a poco después de haver llegado, respecto de estar cansados porque venían a pie, se les dio comer de carne, ahunque en día de sábado, cuya comida consistió entre la olla y guizado en 6 onzas de carne de vaca y 12 de carnero, con un pan de canónigo de 14 onzas, que por cada uno les havía mandado librar y prevenir de limozna [...].
Después de dicha comida, y ahora que serían poco antes de las 3 de la tarde, con los mismos Padres Redentores y todos los dichos cautivos redimidos formó su procesión, cuya vanguardia llebaban los pregoneros de la ciudad con sus trompetas y clarines y los atabales o caxas de la misma ciudad. Luego se seguí la cruz y a immediación de ella el pendón de la redención que llebaba un padre de los dichos redentores, y sus cordones y borlas llevaban dos lindos muchachos de los esclavos redimidos, y a estos seguían todos los demás redimidos, y en dos hileras cuyos extremos cerraban los demás Padres Redentores hiendo delante de ellos, y en medio de las hileras una mujer con 2 hijos, a saber un hijo de unos 4 o 5 cinco años y una hija que llevaba en sus brazos de pocos meses, nacida siendo la madre esclava, y que con ella fueron también ambos redimidos.
Luego y al detrás de dichos Padres Redentores iba un pendón grande [...] y en seguida del dicho pendón iban en dos filas todos los religiosos del dicho convento de La Mercé, y al centro de esta comunidad un rico y decentamente adornado tabernáculo de la Virgen Redeptora de Cautivos Cristianos Nuestra Señora de la Merced, que llevaban quatro de los mismos esclavos redimidos”.
La processó va sortir del convent dels mercedaris i, després de baixar per l'actual carrer Nou del Teatre, va passar per la plaça del Vi, carrer Ciutadans, plaça de l’Oli, carrer de la Força per acabar a la Catedral. Els redimits van passar la nit a la ciutat, allotjats en cases particulars i, l’endemà, tots van marxar cap a les seves llars proveïts de menjar i beguda. -
Tornar al text
(2) -
Zaragoza (op. cit) cita i transcriu aquests documents guardats a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, Sección de Consejos, lligall 12027. Es tracta dels expedients dels convents de dominics, carmelites calçats, franciscans observants, caputxins, mercedaris i carmelites descalços. L'informe de l'arquitecte avalua les despeses per a poder ser habitat, per un mínim de dotze frares i de la comunitat que hi havia abans del setge de Girona. Hi ha la llista dels frares que formaven la comunitat abans de 1809, amb llurs càrrecs i situació. Alguns havien mort, d'altres estaven empresonats a França i d'altres dispersos per Catalunya a l'espera de poder tornar-se a reunir al cenobi. El convent dels mercedaris va ser visitat el 26 de març de 1814 i l'informe de l'arquitecte diu que estava tan arruïnat, que només en quedaven les parets mestres i prou. La seva rehabilitació la xifrava en 116.000 rals de velló per a ser habitat per dotze frares i en 155.500, si havien de tornar a ser 34, com abans del setge. L'entrega de l'edifici es va fer el 19 d'abril de 1814, quan els frares lliuraren la llista de la comunitat que hi residia el 1809. -
Tornar al text
Bibliografia
- "Girona. Convents i monestirs, segles X-XIX". Anna Gironella i Delgà, 2005. Ajuntament de Girona. ISBN 84-8496-012-9.
- "Un pròleg de set segles. Història de l'edifici de La Mercè". Xavier Carmaniu Mainadé. Ajuntament de Girona.
- “Girona medieval. Crisis i desenvolupament (1360-1460)". Christian Guilleré. 1992. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Quaderns d'Història de Girona. ISBN 84-8681-229-1.
- “Girona al segle XIV". Christian Guilleré. 1994. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, vol. I i II. ISBN 84-7826-476-0.
- "Recuperació dels convents gironins després de la guerra del francès". Ernest Zaragoza i Pascual, 1999. Revista de Girona, vol. 40.
- "La Catalunya del Barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683)". Joan Busquets i Dalmau, 1994. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. ISBN 84-7826-514-7.
- "De l'exclaustració als nous usos. La memòria de sis convents gironins". Rosa Maria Gil, Gemma Domènech, 2016. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. LVII.
- "Las casas de religiosos en Cataluña durant el primer tercio del siglo XIX". D. Cayetano Barraquer y Roviralta, 1906. Barcelona, Impremta de F.J. Altés y Alabart.
- "La pesta del 1650. La desigualtat davant la mort i aspectes religiosos". Josep Clara. 1980. Estudis Generals, número 2.
|
(Ampliar) - Retrat d'un home amb un peu enguixat al claustre de l'Hospital Militar, al convent de la Mercè. 1949. Martí Massafont Costals. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Obres al convent de la Mercè. Detall d'una mènsula esculpida de la porta de comunicació amb el claustre. 1983. Actini. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Façana de l'Hospital Militar, a l'antic convent de la Mercè. 1960. Narcís Sans Prats. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Retrat de dos homes al pati de l'Hospital Militar a l'antic convent de la Mercè. 1949. Martí Massafont Costals. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Façana de l'Hospital Militar, a l'antic convent de la Mercè. 1960. Narcís Sans Prats. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Hàbit dels monjos mercedaris. Pintura de F. de Zurbarán. Viquipèdia.
(Ampliar) - Façana de l'Hospital Militar, a l'antic convent de la Mercè. 1971. Narcís Sans Prats. CRDI - Ajuntament de Girona.
Escut de l'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, l'Orde dels Mercedaris. Viquipèdia.
(Ampliar) - Detall d'un escut esculpit en pedra al convent de la Mercè. 1976. Narcís Sans Prats. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Grup de soldats a l'entrada de l'hospital militar al convent de la Mercè. 1956. Martí Massafont Costals. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Volta de creueria de l'església del convent de la Mercè. 1976. Narcís Sans Prats. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Relleu de cap sota la garita de la muralla de les Pedreres. Probablement formava part d'algun detall escultòric de l'antic convent de la Mercè. 1985. Carles Mitjà Caballé. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Auditori del Centre Cultural la Mercè. 1990. Jordi S. Carrera. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Muntatge d'Enric Giralt al sostre del claustre del convent de la Mercè. 1994. Jordi S. Carrera. CRDI - Ajuntament de Girona.
 |
|
Localització |
|
|
41º 58' 55" N
2º 49' 31" E |
|
