La difusió de l'epidèmia. Al segle XIV no hi havia consciència de l'existència d'altres malalties epidèmiques, com ara la verola i el xarampió, i en aquests casos, com que els malalts que sobrevivien quedaven immunitzats de per vida, creien que les epidèmies només afectaven els infants. A més a més, ignoraven el concepte de contagi i pensaven que les malalties eren una qüestió de cada individu.
No és del tot clar l'origen del brot de pesta que afectà l'Europa del segle XIV, però es considera que els primers casos s'haurien produït a les estepes de l'Àsia central, des d'on els exèrcits i els mercaders mongols l'haurien transmès, en direcció est i oest, tot seguint la Ruta de la Seda. Els primers brots de la plaga es varen donar a la Xina durant la dècada de 1330, i afectà la província d'Hopei el 1334.
L'entrada de l'epidèmia a terres europees es produí a la península de Crimea. La República de Gènova, una de les principals potències comercials, havia establert una colònia a Kaffa, l'actual Feodòssia. Els exèrcits mongols van assetjar la ciutat durant temps i se sap que un dels mètodes d'atac emprats consistia a llençar amb catapultes cadàvers infectats dins la ciutat. L'octubre de 1347, una flota de vaixells genovesos que fugien del setge de Kaffa arribà a la ciutat siciliana de Messina amb la majoria dels seus tripulants infectats o morts. Els vaixells portaven també rates i puces infectades.
Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i Venècia, entre 1347 i 1348, i des de la península itàlica s'estengué ràpidament en direcció nord-oest cap a tot el continent, arribant a la península Ibèrica, França i Gran Bretanya abans del juny de 1348. Continuà cap a Alemanya i els països escandinaus on arribà entre 1348 i 1350, i finalment a Rússia cap al 1351. Algunes zones del continent no es van veure afectades per la plaga, com per exemple Polònia o algunes à:rees de Bèlgica i els Països Baixos.

(Ampliar) - Crema de jueus, acusats de l'enverinament premeditat de pous i fonts. Miniatura de 'Chronik von Gilles Li Muisis', Ca. 1350. Viquipèdia.

El context religiós i l'antisemitisme. Analfabets i profundament supersticiosos, la majoria d'afectats per la Pesta Negra creien en la Ira Dei, la ira de Déu, atribuint la plaga a un merescut càstig diví. Es començaren a generalitzar processons de penitents de fins a més de 10.000 persones, gent que es flagel·lava constantment per tal de redimir-se als ulls de Déu, amb el consegüent perill d'accentuar l'epidèmia transportant-ne els bacteris d'un poble a un altre. Els penitents anaven equipats amb enormes fuets i creus de ferro, exaltats d'un profund sentiment antisemita i anunciant la fi del món i l'Apocalipsi.
Sovint les acusacions envers els jueus, s'afirmava que ells eren els culpables de l'enverinament premeditat de pous i fonts, ja eren suficients per desfermar la histèria col·lectiva i oferir una explicació antisemita. Les masses, enfurismades, assaltaren i incendiaren els calls de Barcelona, Cervera, Tàrrega i d'altres de tot Europa. El Papa Climent VI va arribar a firmar una butlla on negava la culpabilitat jueva alhora que oferí aixopluc als refugiats hebreus al seu feu del comtat de Venaissin, prop de la cort papal d'Avinyó. Unes 200 comunitats jueves desaparegueren arreu del continent.
El rei Pere III el Cerimoniós escrivia el 22 de maig a les autoritats de Barcelona que empresonessin els culpables i que defensessin bé el Call. El rei s'adreçà també a les autoritats de Montblanc, Tàrrega, Vilafranca del Penedès i Cervera per tal d'evitar fets semblants als de Barcelona en els corresponents barris jueus.

(Ampliar) - Processó de penitents per la Pesta Negra. Miniatura de 'Chronik von Gilles Li Muisis', Ca. 1350. Bibliothèque Royale de Belgique. Viquipèdia.

Una conjunció d'infortunis. Aquesta pandèmia que va assolar Europa, molts científics l'han qualificat com un mecanisme natural de limitació i correcció de la demografia planetària. El tercer genet de l'Apocalipsi, la Pesta, va ser segurament el més temut i singular dels quatre, Fam, Guerra i Mort, però l'Europa del segle XIV patia tot un seguit de convulsions que accentuaren el panorama apocalíptic: la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, l'avanç turc per l'Orient, guerres marítimes entre les repíbliques italianes, etc. i fins i tot un canvi sobtat del clima va fer que les circumstàncies fossin encara més dures, atès que entre 1315 i 1322 la temperatura mitjana disminuí notablement, produint-se una petita era glacial, i es glaçaren moltes collites. Sumant a tot això la falta de previsió, les poques barreres que haurien pogut apaivagar els efectes de la Pesta Negra es van ensorrar l'una rere l'altra.

---

Notes

(1) - La pesta bubònica és la forma més comuna de pesta. Es transmet per la picada de la puça, que viu com a paràsit de la rata, la primera a infectar-se amb el bacteri. La seva taxa de mortalitat, sense tractament, se situa entre el 30% i 75% dels casos. El símptoma característic d'aquesta variant de la malaltia és l'aparició de bubons a l'engonal, el coll i les aixelles, pels quals supura pus i sang. L'aparició d'aquestes tumoracions va acompanyada de febre alta, entre 38 i 41ºC, vòmits i confusió o deliri. (Tornar al text)

(2) - Evolució de la població de Catalunya entre els anys 1355 i 1553, segons càlculs amb 4,5 i 5 habitants per foc.

(Tornar al text)

---

Bibliografia

- "La Peste Noire à Gérone (1348)". Christian Guilleré. 1984. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, número 27. - "La construcción de la idea de la peste negra (1348-1350) como catástrofe demográfica en la historiografia española. Guillermo Castán Lanaspa. 2020. Edicions Universidad de Salamanca. ISBN 84-1311-238-8.
- "Girona medieval. L'etapa d'apogeu (1285-1360)". Christian Guilleré. 1991. ISBN 84-86812-25-9.

---