|
|
(Ampliar) - Imatge dels Manaies. 1941-1942
(Ampliar) - Imatge dels Manaies. Dibuix de Joan Orihuel, publicat al programa de Setmana Santa de 1948.      
|
 AntecedentsLa primera dada documental sobre l'existència dels Manaies a Girona és de l'any 1751, malgrat que alguns treballs reculen aquesta data a 1723. De fet, a la segona meitat del segle XVII es generalitzaven arreu de Catalunya els grups de manaies i armats. Segons l'historiador Ramon N. Comas i el folklorista Valerià Serra i Boldú, els manaies i armats, aparegueren a les processons de Setmana Santa quan el pare Epifià Cedó, de l'Ordre de Servitas, cap al 1663 va establir, al seu convent de Nostra Senyora del Bon Succés de Barcelona, la Confraria de Nostra Senyora dels Dolors. 
En aquesta data (1751) consta que quatre manaies custodiaven el "misteri" del Sant Sepulcre a l'església del Carme durant tot el Dijous Sant i que n'obrien també la processó. Des d'aquest moment, els Manaies participaven, tot encapçalant-les, en les dues processons que tenien lloc durant la Setmana Santa gironina: la del Dijous Sant (organitzada per la Reial Confraria de la Puríssima Sang, fundada a Girona el 1568) i la del Divendres Sant (organitzada per l'Arxiconfraria de la Passió i Mort, fundada el 1684). 
Els Manaies, en aquest període inicial dels segles XVIII-XIX, no formaven part d'una confraria exclusiva, a diferència del moment actual en el que estàn incorporats, com secció a part, dins la Confraria de Jesús Crucificat. El seu nombre oscil·lava entre la vintena i la quarantena. Vestien cuirassa i casc amb cimera, una capa, vermella per la processó del Dijous i blava per la del Divendres sants i, a més, llargs mostatxos i impressionants barbes postisses, negres, grises o blanques, per amagar la seva identitat. Anaven armats amb escut, espasa i llança. Colpejaven a terra amb la llança, característica que, de fet, s'ha mantingut fins avui, i probablement realitzaven ja la tradicional figura de l'estrella. 
A més d'encapçalar les dues processons, anaven a buscar els pendonistes respectius, i fins i tot havien arribat a participar en les funcions religioses de la Catedral fins que el bisbe ho prohibí el 1851. S'acompanyaven amb música de flautes i tabals per a la marxa lenta, i una cobla els acompanyava per als desplaçaments ràpids, fins a mitjans segle XIX, quan sembla que es va ampliar el nombre de flabiols i es va composar, probablement, el que avui és la marxa ràpida. El que coneixem com a marxa lenta es composà, segurament, a les darreries del segle XVIII, sense que quedi clar quin és l'origen d'aquesta antiga melodia. 
(Ampliar) - Imatge dels Manaies primitius.Expliquen diverses anècdotes que algunes vegades el comportament dels Manaies en el decurs de la processó havia estat un irregular i, alguns d'ells, ja coneguts de tothom per la seva afició a la disbauxa, havien arribat a assistir-hi beguts. Segons Grahit i Grau, el darrer capità manaia gironí, en Feliu, el nom del qual era Salip, era molt popular per les seves maneres improcedents durant la processó, conseqüència de l'aiguardent amb que el convidaven, amb els seus, als indrets on precisaven els seus serveis. Potser per això, en l'imaginari popular gironí (tal com en altres poblacions de les nostres terres) el mot "Manaia" esdevingué, amb una injusta generalització, sinònim de "tronera". Pensem, de totes maneres, que l'element lúdic en les processons religioses d'època moderna en general és un fet freqüent i gairebé indestriable, que les fonts ens testimonien abastament. Els "nous" Manaies La Guerra Civil va aturar totes les manifestacions religioses públiques. Immediatament després de l'entrada de les tropes franquistes a Girona (el febrer del 1939) hi hagué la iniciativa de restaurar la processó de Setmana Santa, però això no fou possible per la penúria del moment. No obstant, l'entusiasme dels vint-i-sis Manaies refundadors i el suport episcopal van permetre que la processó sortís de nou el 1940, Manaies inclosos: els primers equips es llogaren en un magatzem de teatre de Barcelona, i la música formada per un flabiol, una ocarina, un pifre, aquest a càrrec de Joaquim Pla i Dalmau, i un tambor.   Penons dels Manaies. Esquerra: de l'any 1942. Dreta: l'actual. L'any 1942 ja s'havia ampliat el maniple a 35 manaies, amb cinc equips nous: un de centurió, amb la part metàl·lica de llautó repujat, dos de manaia i dos de manaia petit o infant. Amb data 5 d'octubre d'aquest any va quedar constituïda la Pia Unió de Jesús Crucificat.  Manaies encapçalant la processó de Setmana Santa al carrer dels Alemanys, 1941. Col·lecció Ajuntament de Girona El Maniple de Manaies experimentà, a partir d'aquesta etapa inicial, tota una sèrie d'ampliacions graduals i millora dels equipaments: cuirasses de llautó, ampliació i estructuració de la banda, creació de dues i després de tres optiades, creació de la secció d'èquites (cavalleria), etc., fins assolir les característiques de l'equip i l'estructura del Maniple actual, amb una plantilla de 114 efectius l'any 1999. Bibliografia 
|
||||
| CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice | © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés |