(Ampliar) - Arsenio Martínez-Campos Antón (1831-1900). Publicat a "Le Monde illustré". 19 de febrer de 1881. Bibliothèque nationale de France.
(Ampliar) - Ban de l’alcalde Ignasi Bassols amb mesures preventives del perill carlí en 1874. Arxiu Municipal de Girona.
(Ampliar) - Joan Matas Hortal, governador civil de Girona els anys 1873-1874. Retrat publicat a "Joan Matas Hortal, polític republicà figuerenc", op. cit.
Revolució de 1868 "La Gloriosa", estampa alegòrica de 1874 publicada a la revista "La Flaca". Viquipèdia.
(Ampliar) - Personatges de les Guerres Carlines. Publicat a "La guerre de montagnes pendant la dernière insurrection carliste en Catalogne (1872-1875)", Joaquin de La Llave y García. 1881. Bibliothèque nationale de France.
(Ampliar) - Carta de Centro Industrial y Mercantil, presidit per Josep Oriol Barrau, a l'Ajuntament de Girona. 1881. Arxiu Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Tercera Guerra Carlina: la revolta (1872-1873). Tinent del batalló de Girona. Dibuix de Francesc Riart.
(Ampliar) - El General Rafael Tristany i Parera (1814-1899) cap de l'exèrcit carlí del Principat durant la Tercera Guerra Carlina. Viquipèdia.
(Ampliar) - El General Rafael Tristany i Parera al front de les tropes carlines de Girona a la Tercera Guerra Carlina. Oli d'Augusto Ferrer-Dalmau. Viquipèdia.
(Ampliar) - Retrat del general Savalls. Publicat a "Le général Savalls: son portrait, sa vie", Carlos de Roldan. 1873. Bibliothèque nationale de France.
(Ampliar) - Retrat de Manel Duran i Bas (1900-1901). Viquipèdia.
(Ampliar) - Voluntaris de la República. 1873. Capità de batalló dels Cossos Francs. Dibuix de Francesc Riart.
(Ampliar) - Personatges de les Guerres Carlines. Publicat a "La guerre de montagnes pendant la dernière insurrection carliste en Catalogne (1872-1875)", Joaquin de La Llave y García. 1881. Bibliothèque nationale de France.
(Ampliar) - Coronel de voluntaris republicans. Publicat a "L'Univers illustré" de l'11 d'octubre de 1873. Bibliothèque nationale de France.
(Ampliar) - José Arrando Ballester (1815-1893), governador militar de Girona de 1878 a 1880. Viquipèdia.
(Ampliar) - Les casernes de Sant Domènec, ubicades al convent homònim. 1883. Antoni Castelucho Vendrell, gravador. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Alfons XII amb la seva segona esposa, Maria Cristina d'Àustria. Viquipèdia.
(Ampliar) - Manuel Duran i Bas (1823-1907), de "Liga del Orden Social". Viquipèdia.
(Ampliar) - Rafael Masó Pagès (1851-1915), impressor, pintor, polític i procurador. Viquipèdia.
(Ampliar) - Trasllat de la seu de l'associació 'Centro Moral Gerundense' de la plaça de l'Oli a la de la Independència. 1884. Arxiu Municipal Girona.
(Ampliar) - Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897). Pintura de Ricardo de Madrazo. Viquipèdia.
Emili de Sicars i de Palau (1841-1913). Publicat a "La Hormiga de oro" (Barcelona). 25/10/1913.
(Ampliar) - 'Bello ideal del carlismo'. Caricatura de Cándido Nocedal (1821-1885). Publicada a "El motín" 1882.
(Ampliar) - El Seminari retorna al bisbat essent bisbe de la diòcesis Constantí Bonet i Zanuy. 1911-1936. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Subscripció a favor de les vídues de Ferrándiz i Bellés, i altres condemnats pel Consell de Guerra. Article publicat a "La Crónica". Badajoz, 11/11/1884.
(Ampliar) - Article publicat al diari 'La Nueva Lucha' del 2 de juliol de 1889 sobre les exèquies fúnebres de Ramon Ferrándiz i Manuel Bellés, afusellats a Girona.
|
 La Girona del segle XIX (VI).
La Restauració. Carlisme i republicanisme (1874-1891).
Les crisis municipals de 1874.
El 1874 l'amenaça carlina es trobava en el seu punt àlgid, i Girona i totes les comarques vivien pendents de la guerra civil. L'actuació municipal de l'Ajuntament republicà, presidit per Josep Prats i Font (1832-1894), s'orientava gairebé de manera exclusiva a les qüestions de defensa i a la formació dels batallons de "Voluntaris de la República", que havien nascut com a transformació dels antics "Voluntaris de la Llibertat".
El 3 de gener de 1874 el general Pavía donava un cop d'estat a Madrid; una conseqüència a Girona va ser la renúncia del governador civil, el republicà figuerenc Joan Matas i Hortal (1826-1894), a l'autoritat militar. El dia 8 es va constituir la nova Diputació Provincial. El governador militar, Antolín Pieltáin (1), va destituir l'Ajuntament democràtic i va restablir bàsicament el que havia estat elegit el 1872, de tendència "progressista". Va ser nomenat alcalde Ignasi Bassols i de Rovira; l'alcalde de 1872, Pere Barragan, va preferir la comoditat d'una vicepresidència de la Diputació.
(Ampliar) - El cop d'estat del general Pavía, el el 3 de gener de 1874. Peu d'imatge;: La garde civile, par l'ordre du général Pavía, disperse les membres des Cortes après la séance du 2 janvier. Dibuix de M. Vierge, publicat a "Le Monde Illustré". Viquipèdia.
El 1874 s'inicià una etapa de transició; molts regidors renunciaren al càrrec: Joaquin Ruiz Blanch, Esteve Muxach, Martí Massaguer, Jacint Codina, entre d'altres. En la seva petició, recordaven que
exercien el càrrec no "por sufragio", com havien fet el 1872, sinó "en cumplimiento de un deber forzoso". El mateix alcalde afirmava que havia pres possessió del càrrec "sólo por obedecer lo ordenado por la autoridad superior".
Savalls, a les portes de Girona.
La ciutat vivia permanentment sota l'amenaça carlina. La nit del 12 al 13 de gener de 1874 una partida carlina va destruir el "fuerte de Sarrià", i causà la mort a 12 voluntaris de Girona. L'alarma era general; es van reforçar totes les defenses i s'ordenà de tancar totes les obertures que donaven a l'Onyar.
El 21 de gener des d'Amer, Francesc Savalls reclamà el pagament de contribucions, sota l'amenaça de bloquejar la ciutat. Les circumstàncies del bloqueig perjudicaven la vida econòmica de Girona, i tant els industrials com els comerciants i propietaris reclamaren, en les seves "Exposiciones", mesures de protecció. Molts professors de la "Universitat Lliure", contra la oposició de l'autoritat municipal, havien abandonat la ciutat.
(Ampliar) - Uniformes de la Milicia Nacional. 1874. Biblioteca Nacional de España.
A finals d'abril la pressió bèl·lica sobre Girona començà a disminuir, però les seqüeles econòmiques i polítiques del tens estat de guerra s'allargaren en el temps: problemes constants de gestió de la Milicia Nacional, dels sovintejats allotjaments de tropes, l'irracional endeutament de la hisenda municipal, etc. En aquest context, el mes de maig es produí una primera crisi municipal.
L'Ajuntament es trobava en situació de fallida, i a sobre el "Gobierno Militar" exigia un trimestre de contribució per afrontar les despeses de defensa, tot amenaçant els deutors amb l'empresonament. L'Ajuntament també n'era, i l'alcalde contestà al governador militar que, "como representante del Común [...] debo constituirme en prisión, como desde luego me constituyo". Els regidors, "reunidos en sesión secreta", donaren suport a l'actuació de l'alcalde, i decidiren pagar amb diners particulars les 329,21 pessetes. exigides al Municipi.
(Ampliar) - Don N. Saballs, commandant général des forces carlistes de la province de Gérone, et son état-major. "Le Monde illustré", 22 de març de 1873. Bibliothèque nationale de France. A la dreta de Savalls, el pontenc Francesc Auguet.
Segona i tercera crisis.
La segona crisi del Consistori es produí el juliol de 1874. El Govern va restablir l'impost sobre els consums, i la seva aplicació va ser debatuda llargament en un ple municipal. Els regidors argumentaven els aldarulls que es produiren a la ciutat en la seva anterior etapa de govern municipal, a causa precisament de la impopularitat d'aquest impost, que va abocar el motí popular de 1872.
Per tot plegat, no es veien capaços de restablir l'impost, i menys aleshores, que ocupaven el càrrec no per sufragi, sinó per nomenament. Varen decidir presentar la dimissió al governador. L'Estat, però, no va atendre els escrúpols dels regidors gironins, i els comunicà que Girona havia de pagar al Tresor per
aquest concepte 140.690 pessetes. El governador no acceptà la dimissió del Consistori.
A començament de setembre es va desbocar la tercera crisi. El governador va exigí a l'Ajuntament 40.000 pessetes de l'impost
extraordinari de guerra. El Consistori va respondre que no era un impost municipal, i que, per tant, no tenia capacitat coercitiva per obligar els ciutadans a pagar-lo, i afegí que tampoc era just que la defensa de la ciutat hagués d'anar a càrrec només dels gironins.
El 28 de setembre, en "sesíón reservada", el Consistori va fer avinent que el governador militar havia fet empresonar l'alcalde, Ignasi Bassols, i que interinament la presidència municipal l'havia d'assumir Gislè Pujol, "a fin de poder secundar con celo, autoridad y patriotismo, todas las disposiciones emanadas de este Gobierno". Quinze dies més tard, el 14 d'octubre, el governador va nomenar un nou Consistori.
Alfonso XII, la reina Maria Cristina i els membres del Cuarto Militar en una sesió de treball. S'hi distingeix el Tinent General i comandant del Real Cuerpo de Guardias Alabarderos, Rafael Echagüe y Bermingham, Comte del Serrallo, Gran d'Espanya, Cavaller Laureat de Sant Ferran. Viquipèdia.
Implantació de la Restauració: Alfons XII proclamat rei.
Durant el govern municipal de l'alcalde Ignasi Bassols es va encetar el procés de canvi de la trajectòria democràtica marcada per la Revolució de la Gloriosa, que es va materialitzar amb els primers acords del nou Ajuntament; però sobretot, amb el restabliment pel Govern de dos impostos que havien estat contestats des de sempre pels sectors populars: l'impost sobre els consums (l'existència dels encarregats de cobrar-lo persistirà fins a l'any 1912) i l'impost de sang que representaven les quintes.
El nou Ajuntament, nomenat el 14 d'octubre de 1874, encara seria més fràgil que el seu antecessor. Batzegat permanentment per les circumstàncies polítiques i per les exigències governamentals, duraria menys de sis mesos.
L'alcalde en funcions. Gislè Pujol, es trobà que a la sessió de relleu només hi eren present dos dels nous regidors; la resta es desdiren d'anar-hi. Malgrat la insistència de noves convocatòries a domicili i de la llarga espera, ningú no compareixia. S'hi presentà l'industrial Josep Oriol Barrau i Esplugas (1814-1900), disposat a excusar-se de prendre possessió, i Pujol aprofità l'oportunitat: el va fer seure, li entregà la vara d'autoritat, deixà la insígnia d'alcalde sobre la taula i va sortir de la sala. Barrau, però, insistí a negar-se a ocupar el càrrec (Joan Puigbert, op. cit).
Pronunciament del general Martínez Campos a favor dels restabliment de la monarquia borbònica. Caricatura publicada a la revista satírica "La Madeja" (Barcelona) el 7 de febrer de 1875.
Finalment, per evitar un buit de poder, Eusebi Mas acceptà de presidir interinament la Corporació. L'endemà, 15 d'octubre., va tenir lloc una nova sessió, convocada pel governador, presidida pel nou alcalde, Pere Grahit i Vié, en la que tot varen ser protestes. Van manifestar el desacord amb el seu nomenament els regidors Barrau, Surós, Duran, Ibrán i el mateix alcalde, tot afirmant que ocupaven un "cargo obligatorio". Pere Grahit va dir que es veia obligat a ser alcalde, i finalment va fer una declaració de
principis: seria un alcalde només "administrativo". Aquest nou Ajuntament presidí a Girona la proclamació d'Alfons XII com a rei, la Restauració monàrquica: "El bravo Ejército ha puesto dique a la revolución desbordada...". i va decretar tres dies de celebració, amb "colgaduras e iluminaciones". Tots els emblemes republicans varen ser retirats, i la plaça del Vi passà a anomenar-se "plaça de la Constitució".
La situació econòmica municipal era desesperant; es devien als empleats municipals quatre mensualitats, fet "jamás ocurrido hasta ahora", el deute amb la companyia subministradora del gas de l'enllumenat públic pujava a 116.600 pessetes, i l'Estat reclamava 130.221 pessetes més de l'impost de consums. La Diputació també reclamava la contribució extraordinària de guerra. Es va procedir a l'aprovació d'un pressupost amb un dè;ficit final de 344.018'24 pessetes una quantitat
exorbitada, atès que els ingressos pressupostats, entre ordinaris i extraordinaris, eren només a 86.180'15 pessetes.
(Ampliar) - Soldats de la caserna de Sant Domènec durant la jura de bandera davant l'edifici de les Àligues. 21 de setembre de 1919. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.
Enfrontament entre l'Ajuntament i el capità general.
L'Església es va afanyar a recuperar el seu poder tradicional; el setembre de 1874 s'iniciaren les gestions per retornar el Seminari al Bisbat, que havia estat ocupat per la Milicia
Nacional, per la Guàrdia Civil i els Carrabiners i per l'arma d'Artilleria. Quan finalment, l'11 de març de 1875, el capità general, Arsenio Martínez Campos, ordenà desallotjar l'edifici, proposà que l'Ajuntament cedís l'antiga Universitat per encabir-hi les tropes desplaçades. L'Ajuntament s'hi oposà: "Este Municipio será tal vez el único de España de los de Capital de provincia que no posee ningún edificio propio del Estado".
La contesta municipal no va ser de l'agrat de l'autoritat militar. En la sessió del 18 de març, que el Consistori declarà secreta,
Pere Grahit exposà que el capità general l'havia convocat i li havia exigit la cessió de l'edifici de la Universitat, presentant-ho com una cessió feta "expontáneamente" (sic). L'Ajuntament es va mantenir ferm en la seva negativa, i tampoc no considerà viable una cessió temporal, a causa del "espíritu de adquisición y retención porque generalmente se distingue el ramo de la Guerra", com la ciutat de Girona sabia per experiència, i s'adduia el cas recent de l'ex-convent de la Mercè, i, en tot cas, que l'ocupació fos feta per la força.
El 25 de març no hi hagué sessió per ser festiu; però el secretari municipal, Julián de Chía (1818-1898), hi afegí: "y porqué además
manifestaron repugnancia a volverse a reunir algunos Sres. Concejales con motivo de tener notícias positivas de que iba a
ser relevado de un momento a otro el actual Ayuntamiento".
(Ampliar) - Vista parcial de la plaça de Sant Domènec amb l'edifici de les Àligues en primer terme a l'esquerra. Al fons, el convent de Sant Domènec utilitzat com a caserna militar. 1900. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.
La fi de la guerra.
El març de 1875 hi havia un Ajuntament de designació, i seguien les resistències a ocupar els càrrecs municipals de forma ben explícita i reiterada. Això va donar lloc a una situació insòlita: el 30 de març es reuní la Corporació, encara sota la presidència de Pere Grahit, per donar el relleu. A l'inici de la sessió no s'havien presentat alguns dels nous regidors nomenats, i es van enviar comunicacions als absents.
El resultat va ser frustrant: alguns eren fora de la ciutat (De Camps, Català, Ferrer), altres adduiren per no assistir que havien interposat un recurs (Garanger, Lloret, Felip), i un altre declarà que es trobava indisposat (Pérez). Pere Grahit decidí tanmateix constituir el nou Consistori, i traspossà la presidència al primer tinent d'alcalde, Feliu Duran (J. Gibert, op. cit).
(Ampliar) - El portal i la torre del Carme. A l'esquerra, la casa dels burots, encarregats de cobrar els drets d'entrada de determinades mercaderies. 1900. Amadeu Mauri Aulet. CRDI - Ajuntament de Girona.
L'endemà varen prendre possessió tres regidors més. Josep Felip va fer constar que "tomaba posesión con protesta". Els regidors restants i Marià de Camps i de Feliu, que havia estat designat alcalde, continuaven sense presentar-se. Les resistències s'allargaren fins al 16 de juliol. En aquesta sessió, Marià de Camps, va assumir l'alcaldia; havien passat més de cent dies des del seu nomenament. D'altra banda, les seves absèncíes serien molt freqüents al llarg dels seus gairebé dos anys de mandat (1875-877). A Catalunya, aquests anys inicials de la Restauració, hi predominaren els homes de la "Liga del Orden Social", un grup pro-alfonsí dirigit per Manuel Duran i Bas. En formava part el gironí Pelagi de Camps i de Mates.
Durant els primers mesos del nou Ajuntament seguia el contenciós sobre l'edifici de les Àligues. El 28 d abril el governador militar comunicà, en termes autoritaris, l'expropiació de l'edifici basant-se en l'estat de guerra; l'Ajuntament
"se resiste pacíficamente [a] la entrega del espresado edificio". La resposta municipal no va ser acceptada per les
autoritats militar i civil de la província. Aquesta situació obligà el governador civil, Constancio Gambel Aybar, a assistir a una
sessió de l'Ajuntament, per atemperar els ànims. L'Ajuntament insistí que només "cederá por fuerza". A partir d'aquest moment el litigi entrà en una via de negociació, amb una actitud molt més respectuosa del ram de la Guerra. La fórmula final, comunicada el 18 de juny, va ser la d'arrendament per un període limitat, mentre durés la guerra. El 16 de juny
de 1876, pacificat ja el país, l'edifici va ser retornat a l'Ajuntament.
El tema més important per a Gírona, però, continuava essent la guerra civil. El 3 d'abril la ciutal era declarada "plaza fuerte", amb el que això comportava de subordinació a les necessitats bèl·liques. Al bloqueig carlí, l'exèrcit alfonsí
contestava amb el "bloqueo del alta montaña".
(Ampliar) - Tropes al final de les Guerres Carlines segons l'ordre general del 16 de novembre de 1875. Infanteria i artilleria. Publicat a "La guerre de montagnes pendant la dernière insurrection carliste en Catalogne (1872-1875)", Joaquin de La Llave y García. 1881. Bibliothèque nationale de France.
Els efectes que aquest mutu bloqueig tenia sobre l'economia gironina eren funestos. D'altra banda, l'11 de juny els carlins van destruir les comportes de la presa de Bescanó, la sèquia Monar no portava aigua, i en conseqüència es va produir la paralització de les industries gironines, i el risc d'infeccions, per causa de la insalubitat d'un Onyar sec i pestilent. La sensació de perill persistia i les obres de defensa no paraven. Es van incrementar els allotjaments de tropes, i per tant les queixes dels veïns ("reclamaciones de agravio sobre alojamiento"). El 8 d'agost la ciutat va viure una nova alarma: els carlins amenaçaven novament el baluard del Pont Major.
Aquesta situació de guerra civil explica que la Diputació provincial no es reunís. Tot l'any 1874 i bona part del 1875 tanscorregué sense sessions. La primera sessió tingué lloc el 25 de novembre. Era un senyal inequívoc que la pacificació, a les comarques de Girona, començava a afermar-se.
(Ampliar) - Càrrega de l'Esquadró Reial de Carles VII. Pintura d'August Ferrer Dalmau. Viquipèdia.
El dia 26 s'havia produït la rendició de la Seu d'Urgell, i la bona notí arribava a Girona a finals d'agost. Els actes festius oficials es van multiplicar. El vencedor de la Seu, el general Arsenio Martínez Campos, va ser
homenatjat a Girona els dies 27 i 28 de setembre. El general victoriós va fer una altra estada a la ciuta el 28 í 29 d'octubre, coincidint amb la festa de Sant Narcís. Ell i el mariscal José Arrando Ballester varen ser nomenats "hijos adoptivos" de Girona. La pau era ja una realitat a la regió de Girona. El 28 de novembre es cantà un solemne tedéum a la Catedral, i es celebraren festes i lluminàries.
La guerra civil, però, encara continuava al Nord. Girona celebrà la victòria d'Estella el 20 de febrer de 1876. El dia 28, el pretendent Carles traspassava la frontera per Arnegui. El 7 de març l'Ajuntament gironí acordà tres dies festius per
celebrar el final definitiu de la guerra. L'alcalde i un regidor es traslladaren a Madrid per assistir a les entusiàstiques celebracions oficials.
(Ampliar) - Títol de fill adoptiu de Girona a Arsenio Martínez de Campos y Anton atorgat el 1875. Col·lecció Ajuntament de Girona.
La consolidació de la Restauració.
La pau consolidava la monarquia alfonsina i el sistema polític de la Restauració, i s'anava desmuntant gradualment la Milicia Nacional. El 30 d'agost l''Ajuntament de Girona decidí deixar de pagar les 442,50 pessetes mensuals de la Milícia Nacional, i el 10 de tebrer de 1876 seria finalment dissolta. En canvi, va convocar-se un Sometent General pels dies 18, 19 i 20 de novembre de 1875. La qüestió era com aconseguir la mobilització amb el mínim detriment dels interessos generals. De fet, aquesta mobilització va aixecar poc entusiasme i resultà un fracàs.
L'influència de l'Església va anar creixent; abundaren els acords que significaven un reconeixement de la seva autoritat moral i del seu poder legitimador. L'assistència corporativa als actes religiosos, com la processó del Corpus, l'assistència al Jubileu de 1875, o clausura de la Missió de 1878, ho anaven consolidant. El mateix cementiri de la ciutat retornà a la gestió eclesiàstica anterior al Sexenni. La demostració més contundent de la reconstitució del poder eclesiàstic va ser la recuperació de la propietat del convent de Santa Clara.
(Ampliar) - Tropes al final de les Guerres Carlines segons l'ordre general del 16 de novembre de 1875. Cavalleria. Publicat a "La guerre de montagnes pendant la dernière insurrection carliste en Catalogne (1872-1875)", Joaquin de La Llave y García. 1881. Bibliothèque nationale de France.
El Consistori argumentava que l'ocupació del convent no era "ningún acto usurpatorio", en contra de les afirmacions del bisbe Isidre Valls (bisbe de 1875 a 1877). El 4 de gener de 1877 l'Ajuntament va ser informat que la propietat del convent havia estat retornada a l'Església.
El sistema polític dissenyat per Cánovas es va posar en funcionament amb tots els seus mecanismes a principi de 1876, any durant el qual es varen celebrar eleccions a diputats i senadors, i la de diputats provincials, convocades el 20 de gener de 1876 sota sufragi universal masculí, les últimes amb aquest sistema fins al 1931.
En el districte electoral gironí va ser elegit diputat Pelagi de Camps i de Mates (1828-1889), del partit conservador. El febrer de 1877 es van celebrar les eleccions municipals. El sistema electoral era limitadorament censatari, i la participació electoral va ser molt escassa. Els col·legis electorals es reduïen de 5 a 3 com a conseqüència de que "el censo electoral ha quedado reducido a solo una tercera parte escasamente". En les eleccions municipals de maig de 1879, els electors eren 1.074, i només votaren 484 persones.
El mecanisme de relleu dels partits era total, el que explica la llista de diputats i senadors
de la circumscripció gironina: pel Partit Constitucional, José Álvarez Mariño, Severiano Arias y Giner, Joan Fabra i Floreta, i Albert de Quintana i Combis; pel Partit Liberal Conservador, Pelagi de Camps i de Mates, Josep Florejachs i de Berart, Alejandro Shee y Saavedra, i Josep Maria Vehí i Ros.
(Ampliar) - Voluntaris republicans. Publicat a "L'Univers illustré" de l'11 d'octubre de 1873. Bibliothèque nationale de France.
El governador civil era el responsable a nivell provincial de fer funcionar la ficció representativa. Aquests mecanismes electorals ficticis convertien els Ajuntaments en entitats dependents, subordinades, amb una autonomia mínima, sobretot per l'escassetat dels seus recursos econòmics, i també per la seva dependència dels governadors civils.
Els governadors civils podien destituir un Ajuntament, i a Girona es donà: una d'aquestes "suspensions", que va afectar l'alcalde Josep Mollera i Calvet. El 18 de febrer de 1876 presentà la seva dimissió el governador, Joaquín Maria Lagunilla, i el dia 25 del mateix mes prengué possessió del càrrec el seu substitut, Fernando de Moradillo.
Des d'aquest moment Josep Mollera ja no presidí cap més sessió municipal. El 21 de març es va decretar la "suspensión" de l'Ajuntament, adduint raons d'ordre administratiu; tot i que posteriorment un dictamen del Consejo de Estado la declarà nul·la, la destitució de Josep Mollera va ser ja irreversible.
En els governs provincial i municipal predominaren les classes mitjanes, els "notables" locals. La densa trama d'interessos de propietaris, comerciants i professionals configurà la base social del sistema polític restauracionista local.
(Ampliar) - Govern provisional de 1869. Des de l'esquerra: Figuerola, Ruiz Zorrilla, Sagasta, Prim, Serrano, Topete, López de Ayala, Lorenzana i Romero Ortiz. Foto de J. Laurent. Viquipèdia.
Carlins i republicans.
El carlisme, després de la desfeta militar de 1876, s'abocava a un daltabaix. Des del 1879 s'imposava l'estratègia, defensada per Ramón Nocedal y Romea, del "retraïment", l'actuació al marge del marc constitucional. Amb tot, a Girona, ja des del 1885, hi hagué presència carlina a l'Ajuntament, amb el regidor Rafael Masó Pagès (1851-1915). Entre sectors significatius del catolicisme es creia que el carlisme era l'única opció política legítima, perquè era l'únic partit que s'oposava al liberalisme. La confusió entre integrisme doctrinal i opció política era evident.
Els anys 1885-1888 varen ser de dissensions internes, que donaren lloc a l'escissió integrista. Els sectors eclesiàstics, majoritàriament, es decantaven cap a la intransigència doctrinal, i arrossegaven amb ells la premsa. Els quadres polítics, en canvi, continuaren fidels al carlisme, i controlaren el "Centro Moral Gerundense".
(Ampliar) - Capçalera de 'El Norte', periòdic representant de l'ideari carlista a Girona, escrit en castellà.
El partit es reorganitzà amb criteris de modernitat, i una certa adaptació al sistema, i es creà el "Cercle Tradicionalista de Girona". Des del 1891 els carlins participaren en les eleccions generals; eren les
primeres eleccions convocades amb sufragi universal masculí, en les que va vèncer el Partit Conservador, dirigit per Antonio Cánovas del Castillo. En el districte de Girona presentaren candidat tant la facció
carlina, anomenada "leal", amb Lluís de Trelles Noguerol, com la integrista o "nocedalista", amb Emili Sicars i de Palau, però cap d'elles no va aconseguir l'escó del districte. El carlisme, al districte de Girona, només aconseguirien representació a Corts en les eleccions de 1910, amb Pere Llosas i Badia, i Dalmacio Iglesias García (Comunió Tradicionalista).
En canvi, els carlins tenien una fracció important de representació en les institucions locals, tant a l'Ajuntament com a la Diputació. L'alternança entre l'opció política i la insurreccional era freqüent en el carlisme català i gironí; el 1912, el diputat per Girona. Dalmacio lglesias, que era un radical, proposà una aliança amb les masses republicanes per fer la revolució.
Els partits republicans, en el sistema canovista, preveien un bipartidisme d'alternança, i l'existència tolerada dels seus partits, simplement com a corrent marginal.
(Ampliar) - Capçalera del periòdic 'El Independiente'. Número 1 del 10 de febrer de 1889. Ministerio de Cultura y Deporte.
(Ampliar) - Capçalera del periòdic 'El Autonomista', començat a publicar el 18 de setembre de 1898. Viquipèdia.
El republicanisme, després del Sexenni Democràtic (1868-1875), es fragmentà en diversos corrents. En relació amb el règim monàrquic, hi hagué des d'un sector moderat encapçalat per Castelar (possibilista), fins a un sector radical, insurreccional (seguidors de Ruiz Zorrilla). Quant a la configuració de la República, hi havia des dels unitaris als federals històrics.
A Girona també es varen fer apreciables aquestes divisions. Els primers a tenir presència pública varen ser els sectors possibilistes, representats a l'Ajuntament gironí des del 1883, amb Pau Alsina i Benet Massot. Tots els acords que significaven un reconeixement de la monarquia eren votats en contra pels regidors republicans, que disposaven també de premsa pròpia, "El Independiente", dirigida per Albert Nugué. Tot i la seva moderació, i el seu republicanisme sovint merament formal, representaven les veus més properes als sectors populars.
(Ampliar) - Afusellament de Ramon Ferrándiz Laplaza i Manuel Bellés Casanova a la muralla de Girona. J.Ll. Pellicer segons un croquis de J. Divi. Publicat a "La Ilustració catalana" (Barcelona), 30/6/1884, núm. 113.
Insurrecció de Ramón Ferrándiz i Manuel Bellés.
L'estratègia insurreccional i colpista propugnada des de l'exili per Manuel Ruiz Zorrilla, tingué un
protagonisme tràgic a la ciutat. L'abril de 1884 hi hagué la insurrecció d'alguns oficials a Santa Coloma de Farners. Fracassada la temptativa colpista i jutjats els insurrectes, el comandant Ramón Ferrándiz de la Plaza i el tinent Manuel Bellés Casanova van ser afusellats a Girona, el 28 de juny, amb gran consternació de la ciutat (2).
La premsa va iniciar una subscripció per atendre les vídues dels dos oificials i altres condemnats pel Consell de Guerra, en la que varen participar "Crónica de Cataluña", "El Diluvio", "La Vanguardia", "La Renaixensa" i "La Publicidad". En total es varen recollir 101.431,51 pessetes (veure article).
A partir del 1880 començà la reconstrucció del partit federal, amb Pi i Margall com a punt de referència, però a Catalunya el federalisme hagué de discutir la seva posició enfront del catalanisme emergent. L'orientació catalanista estava marcada per Valentí Almirall. A Girona, aquest corrent es manifestà clarament ja el 1888; el regidor republicà Joan Porreron es declarà catalanista, i reivindicà l'ús del catalá a l'Ajuntament (Joan Puigbert, op. cit).
L'any 1891 el republicanisme mantenia la seva força a la ciutat, i va ser el partit més votat; des del 1895 disposà del periòdic "El Autonomista". El 1896 es va dotar de local social propi, el Centre Republicà, al carrer del Carme. A partir del 1903, i pràcticament fins a la Dictadura, el partit republicà, compost de comerciants, artesans, professions liberals, petits i mitjans empresaris i forces obreres, va ser el més votat a Girona.
(Ampliar) - Retrats dels militars Ramon Ferrándiz Laplaza i Manuel Bellés Casanova. 1884. Bartomeu Serra Cípulo. CRDI - Ajuntament de Girona.
(Ampliar) - Monument funerari a Ferrándiz i Bellés, al cementiri de Girona, fet per l'escultor F. Planes el 1889. Hi figura la inscripció: "Ramon Ferrándiz Laplaza. Manuel Bellés Casanova". 1932. Josep Jou Parés. CRDI - Ajuntament de Girona.
Notes
(1) - Hem localitzat Antolín Pieltáin y Jove de Huergo el primer de gener de 1870 com a brigadier del cos de "Carabineros del Reino". Font: "Cuerpo de carabineros del Reino. Escalafón general en 1o. de enero de 1870". Tornar al text
(2) - L'abril de 1884 una part de la guarnició militar adscrita a la vila de Santa Coloma de Farners, dirigida pels oficials Ramon Ferrándiz i Manuel Bellés, havia iniciat un aixecament militar per tal de proclamar la República, però havia fet marxa enrere algunes hores després, en comprovar que la guarnició de Girona es mantenia fidel a la monarquia. Els varen detenir “a las cuarenta y ocho horas”, informava el governador civil José María Torrecilla. A mitjans de maig es va celebrar el corresponent consell de guerra; i, en contra de la decisió del jutge, el Ministre de Guerra, Arsenio Martínez Campos, va obligar a repetir el judici.
En aquesta ocasió, però, el Tribunal Suprem de Guerra i Marina es mostrà molt més sever i els dos principals responsables de l’aixecament van ser condemnats a mort. La contundència del tribunal també es va dirigir contra els primers jutges, que van ser condemnats a dos mesos d’arrest i multa de dues-centes cinquanta pessetes; i fins i tot es va sancionar l’Auditor de Guerra de la capitania general del Principat, un “distinguido y recto militar que contaba con una brillante hoja de servicios prestados durante cuarenta años consecutivos”. És evident, doncs, que les autoritats no només estaven disposades a castigar amb duresa els insurrectes, sinó també aquells que s’havien mostrat condescendents a l’hora de jutjar-los.
La mateixa tarda del 21 de juny, l’Ajuntament de la ciutat es va reunir de forma extraordinària i va acordar “acudir telegràficamente a S.M. el Rey en súplica de que se digne atorgar la gracia del indulto”. Les peticions van arribar de tots costats, des del bisbe Tomàs Sivilla fins als comitès dels partits dinàstics. I fins i tot es va obrir una recollida de signatures a la casa de la vila, que va aplegar 4.040 adhesions (una tercera part de la població d’aleshores) en poc més de vuit hores.
Totes les gestions van ser debades. El 27 de juny, el dia que es va fer efectiva la sentència, El Constitucional confessava que el govern havia actuat “con una precipitación y alarde de fuerza como pocas veces se había visto en casos análogos”. És evident que el govern volia donar una lliçó exemplar. Mentre es denegava l’enèsima petició d’indult, alguns balcons de la ciutat van aparèixer amb crespons negres.
L’afusellament es va produir fora muralles, als actuals Jardins de la muralla, just a sota de la garita de vigilància. El 1889 l'ajuntament de Girona va erigir un monument funerari al cementiri per subscripció popular, on reposen les despulles dels dos militars. Tornar al text
Bibliografia
"La Girona de la Restauració (1874-1923)". Joan Puigbert. 1995. Ajuntament de Girona. ISBN 84-86812-49-6.
"El martiri dels republicans". Pere Bosch i Cuenca. Article publicat a El Punt diari l'1 de juliol de 2018.
"Alcaldes de Girona 1868-1874. Josep Prats i Font". Josep Clara. Ajuntament de Girona.
"Joan Matas Hortal, polític republicà figuerenc". Josep M. Barnils. 1994. Revista de Girona número 165.
"Alcaldes de Girona 1868-1874. Ignasi Basols i de Rovira (Olot, 1826-1890)". Josep Clara. Ajuntament de Girona.
"Estructures i mentalitats a l'església gironina 1875-1900". Josep Maria Marquès. 1976. Revista de Girona, número 75-77.
"Associacionisme i vida política a Girona (1875-1931)". Maria Àngels Pujol Gonzalo. 2014. Tesi doctoral. Departament d'Història Moderna i Contemporània. UAB.
"El Autonomista: los orígenes del periodismo moderno en Girona (1898-1939)". Lluís Costa Fernández. 2006. VIII Congreso de la Asociación de Historiadores de la Comunicación, actas. Sevilla. ISBN 84-96377-73-3.
"Revolució, restauració i dictadura". Lluís Maria de Puig. Ajuntament de Girona.
"La última guerra carlista en Gerona y su província". José Grahit y Grau. 1953. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, núm. 8. ISSN 0213-6228.
"L'església gironina: de l'integrisme al restauracionisme regionalista (1876-1890)". Joan Puigbert i Busquets. 1994. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XXXIV.
"La suspensió de l'Ajuntament de Girona i la crisi del partit constitucional (1881)". Xavier Fàbrega i Vila, 1994. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XXXIV.
 - -
|
