La indústria de la pedra. El nom de la muntanya i del barri procedeixen de les activitats extractives de pedra per a la construcció que hi havia a l'indret des de temps ben reculats; la muntanya va aportar la pedra necessària per a construir la ciutat. L’espai és una gran muntanya de pedra que des de ben antic ha estat explotada per anar aixecant l’estructura de la ciutat, bastint els edificis i les muralles, a partir de les canteres de “pedra de Girona”, una roca calcària nummulítica d’un color gris blavós.
En el procés extractiu, la capa superior dels blocs s’havia de llençar, perquè estava estavellada per les temperatures, el Sol i la humitat, i s’esbardellava només de tocar-la una mica. La més valuosa era la que en deien l’avellanat, pels nummulits que conté; és la més forta i resistent, i bona part de la Catedral és feta amb aquesta pedra. També hi havia la que en deien blanca, que es va usar en la restauració de la Fontana d’Or, per exemple, i la blava, més dura, de molta qualitat també, i encara una altra, més sorrenca, que es va fer servir a la Sagrada Família.
L’activitat de les diferents pedreres es va estendre a tota la base de la muntanya, en els llocs més accessibles des de la la ciutat vella, des del camí de la Ferradura per dessota la torre d’Alfons XII, per darrera el carrer Bellavista i darrera Vistalegre, i al llarg del carrer del Carme quasi fins al cementiri. Era un espai funcional, amb una activitat econòmica identificada i important, que li proporcionava una referència i una identitat pròpia.
De totes les pedreres que hi havia hagut en actiu en altres èpoques, als anys seixanta del segle XX només varen quedar dues petites pedreres dedicades bàsicament a usos constructius ornamentals, atès que l’aparició de diferents materials per la construcció en va substituir l’ús: la pedrera Anglada i la pedrera Solés, situades una al costat de l’altra al marge superior del carrer Bellavista.

(Ampliar) - Pedrera a Girona. Santi Roca D. Costa. Ca. 1969. Oli sobre tela. Col·lecció de l'artista.

Els picapedrers. Alfons Petit publicava el 2012, al Dominical del Diari de Girona, un extens reportatge sobre els picapedrers de Girona, amb entrevistes a persones que havien practicat l'ofici, on explicaven que la feina a les pedreres començava, un cop rebut l’encàrrec corresponent, amb l’arrenc, l’extracció de la pedra necessària. Se n’encarregaven uns operaris anomenats trencadors, que arrencaven els enormes blocs de les entranyes de la muntanya de manera absolutament manual. Amb una maça, anaven introduïnt a la pedra, seguint la lleva desitjada, uns tascons que servien per aixecar el bloc que es volia extreure. Quan a base d’anar picant els tascons havien aconseguit aixecar el bloc de pedra a l’alçada desitjada, els començaven a retirar, fins que només en quedaven un o dos. Arribava el moment més delicat de l’operació, posar a sota del bloc unes boles de ferro, algunes de les quals eren bombes de la Guerra del Francès de les que tantes s'havien trobat a la muntanya, i d’un cop de maça retiraven l’últim tascó. El bloc començava a rodar per sobre de les boles.
Un cop arrencat el bloc desitjat, era traslladat a la plaça, a la part de baix de la pedrera, amb l’ajut de corrons, animals, crics, que també s’usaven per carregar les peces acabades als mitjans de transport que se les endurien. Allà es tallava en funció de les peces que s’haguessin d’elaborar. Sempre hi havia un encarregat d’interpretar els plànols, de prendre mides, i d’encarregar la feina. I ja entraven en acció els picapedrers, els responsables de donar l’aspecte final a la peça: un bloc per a la construcció, una làpida, una columna, un altar. Per fer-ho, disposaven de buixardes, escodes, santanells, martells, macetes, escarpes, punxons, escaires. Un cop trencat el bloc s’anava rebaixant a cop de punxons, amb l’escarpa, amb l’escoda, i després, per refinar-ho, es feia servir la buixarda.

(Ampliar) - Pujada a les Pedreres. 1985. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Molts picapedrers s’apuntaven en una llibreta les feines que els encarregaven, i els que tenien més habilitat fins i tot les dibuixaven. Els picapedrers treballaven un al costat de l’altre, a poca distància, a l’aire lliure o a cobert en funció de les condicions climatològiques. El so que produïa la seva feina era molt característic, i es podia escoltar des de molta distància; n’hi havia molts, de picapedrers, treballant al mateix temps. Era una feina ben pagada, i a més tenia l’avantatge que com que no depenia de ningú, un picapedrer podia anar força per lliure. Aquesta certa anarquia a l’hora de fer la feina, en un temps en què es cobrava per la feina feta, s’aniria acabant quan es van començar a fixar horaris més estrictes.
Els problemes que patien als ulls els picapedrers, derivats de la seva feina, quan els saltava algun esquerdís, segurament varen afavorir que la seva patrona fos Santa Llúcia; la seva festivitat se celebrava amb partits de futbol a Vista Alegre, i dinars de germanor. Els picapedrers dinaven a la mateixa pedrera, i no hi havia aigua a les Pedreres. Per poder beure, els aprenents o els manobres, l’havien d’anar a buscar a alguna font de Sant Daniel o a baix de la muntanya.
Tot aquest entorn es va acabar a mitjans de la dècada de 1960, quan es van aturar les extraccions de pedra perquè haurien acabat amb la muntanya. Bona part dels propietaris de pedreres van reconduir la seva activitat cap al treball del marbre o de pedres procedents d’altres indrets.

(Ampliar) - Les defenses de les Pedreres. Detall del gravat d'A. Bertau, 1711. Bibliothèque nationale de France.

Forts i fortificacions. La situació de la muntanya de Les Pedreres envers la ciutat vella de Girona va tenir un paper molt important en la seva defensa. Juntament amb les muntanyes properes de Montjuíc i de la O, van conformar el sistema de les fortificacions militars de la ciutat.
Al 1653 es va començar a construir el castell de Montjuïc amb l’objectiu de protegir la banda nord de la ciutat, i que es va culminar el 1675. A la mateixa època, es construiren el fort del Calvari bastit el 1675 en el punt més alt de la muntanya de la O, i el reducte del Capítol o dels Quatre Màrtirs, del 1675, i el fort del Conestable iniciat el 1653 i reformat el 1675, el fort de la reina Anna i el fort de la Ciutat o de Sant Narcís.
Es tracta de quatre forts i dos reductes de planta irregular adaptada al seu emplaçament, segons els canons defensius de l’època amb un sistema de baluards segons el mètode Vauban, i amb camins de connexions protegides entre els diferents recintes. El fort del Conestable estava connectat amb els altres dos, tot seguint els punts més alts dels turons veíns: el de la Reina Anna i el dels Caputxins. Construïts a la carena de la muntanya, dominaven la ciutat, la Vall de Sant Daniel i el començament de Les Gavarres, i constituïen la defensa de la part est i sud-est de la ciutat.
Al 1694 les tropes franceses van ocupar totes aquestes fortificacions de defensa de la ciutat, que va capitular davant l’exèrcit francès, qui va ocupar la ciutat fins al gener de 1698.

(Ampliar) - Edifici del Polvorí amb una garita. 1988. Rosa Maria Plana. CRDI - Ajuntament de Girona.

El 1708 es van completar les construccions defensives a Les Pedreres amb la construcció del fort dels Caputxins, a l'indret on anteriorment hi havia hagut el convent dels frares Caputxins construït el 1581. Ocupava la part sud de la cresta de la muntanya, des de l’actual Torre de Telecomunicacions fins al barranc que dóna al Riu Onyar, una situació que feia que dominés el camí a Sant Feliu de Guíxols i el Puig de Montilivi, a més de cobrir els altres forts.
La Torre d'Alfons XII, va ser construïda al segle XIX al mateix lloc on anteriorment hi havia el reducte de la Ciutat, anomenat també de Sant Narcís o dels Estudiants, i edificat l’any 1675 com una posició destacada del fort del Conestable. Aquest va ser volat durant la Tercera Guerra Carlina (1872–1876) i se n’aprofità l’interior i les restes per edificar la Torre d'Alfons XII, petit i potent fortí amb nombroses espieres i troneres, que mai no va ser utilitzat.
Les fortificacions es varen mantenir i refer diverses vegades al llarg dels segles XVIII i XIX, hi van servir en la seva funció de defensa de la ciutat en la Guerra de Successió (1705-1714), la Guerra Gran (1793-1795), i fins a la Guerra del Francès (1808- 1809). Aquest paper i preponderància militar es va mantenir fins l’any 1814, quan amb la seva retirada, l’exèrcit francès va dinamitar totes les construccions militars dels voltants de Girona.
L’any 1981, el Ministeri de Defensa va cedir els terrenys de la muntanya de les Pedreres a l’Ajuntament, el que va permetre entre altres qüestions, regularitzar la situació del barri de Torre Gironella.

(Ampliar) - Les barraques de la Ferradura, en un apunt d'Enric Marquès fet l'any 1961. Publicat al diari El Punt el 23/11/1984.

El barraquisme. En els processos migratoris que van seguir a la reindustrialització dels anys 50, varen ser ocupats part dels terrenys públics propietat del Ministerio de Defensa, sense infraestructures d'aigua, sense llum, sense carrers, per nombroses barraques d’autoconstrucció. Als actuals barris de Montjuíc, Torre Gironella i a la zona de les Pedreres hi van anar a parar moltes famílies nouvingudes.
El 1957 hi havia 129 barraques, que van passar en 10 anys a 438 edificacions no regulades. El fenomen va ser exponencial i en l’època de màxima ocupació hi vivien entre la zona de Torre Gironella i Alfons XII unes 1.650 persones (Fabre, 1986). Els processos d’integració per part de l’Ajuntament i de les entitats competents, van permetre anar regularitzant la situació (1).

(Ampliar) - Les barraques de les Pedreres. 1959. Francesc Riuró Llapart. CRDI - Ajuntament de Girona.

L'urbanisme del segle XX. Les Pedreres, ateses les seves condicions naturals excepcionals, era l'indret escollit per diverses famílies per fer-s'hi la seva casa o el seu xalet de lleure. Algunes d'aquestes construccions figuren, per la seva singularitat, a la Guia d'arquitectura de Girona: la casa Unal (1930), casa i estudi en una Pedrera (2005), 6 habitatges socials fora muralla (1998), la casa Fortià i la casa Xifra (1975), la casa Ginesta (1945), etc.

(Ampliar) - Vil·la Juany al barri de les Pedreres. 1935. Foto Lux. CRDI - Ajuntament de Girona.

Espai d'equipaments i serveis de la ciutat. Les Pedreres és un punt de destinació de serveis emblemàtics de Girona: l'Institut Jaume Vices Vives (des del curs 1966-1967), Sanitat (des de 1945) i l'Escola Annexa-Joan Puigbert (abans Prat de la Riba, abans José Antonio, abans Hogar Infantil Mare de Déu dels Àngels, des de 1945), la Torre de Comunicacions de Telefònica, des de 1992, etc. Des del 14 de desembre de 2005, hi ha ubicat l'hotel de cinc estrelles AC Palau de Bellavista.
La Torre de Comunicacions de Telefònica, anomenada "Pirulí", que forma part de l’skyline de la ciutat, es va començar a construir el 1990 i s’inaugurà el 25 de gener de 1992, però el seu funcionament va quedar relegat al cap de poc temps, sota mínims. La torre té una altura sobre el nivell del sòl de 112 metres. Disposa de nou plataformes obertes, per instal·lar-hi paràboles, i una plataforma tancada per a aquelles que tenen l'equip de ràdio incorporat. La base de cimentació té 17 metres de diàmetre i està col·locada sobre tres metres de formigó damunt la roca viva. L'altura del fust de formigó és de 82 metres i l'altura del màstil metàl·lic de 30 metres. De nit, des del Montseny als Àngels, són ben visibles les balises d'alta intensitat situades a 55 i 112 metres. En l'actualitat, el Pirulí està desfasat; de fet, va funcionar pocs anys a ple rendiment.

El lleure i la natura. Les Pedreres són un oasi vegetal i animal de la ciutat. Algunes rutes a peu situen el vianant ben a prop de la natura i a quatre passes del centre. A la recerca del Sol, ha estat i és un lloc idíl·lic de passejades hivernals, tardorals i primaverals, de molts gironins i gironines, sobretot al camí de la Ferradura.
El punt més alt del turó de les Pedreres constitueix un mirador panoràmic de la ciutat, envoltat d'espais verds per a ser gaudits per propis i foranis com a lloc de passeig amb excel·lents vistes, i observatori de flora i fauna, lluny del brogit de la ciutat. El passeig per aquesta zona segueix en part els antics camins estrets i empinats que condueixen des de les sortides de la muralla cap els forts que defensaven la ciutat, la Torre d'Alfons XII, antic fort de la Reina Anna, el fort dels Caputxins, el del Calvari i el Polvorí.

(Ampliar) - Les barraques de les Pedreres. 1974. Jordi Soler. CRDI - Ajuntament de Girona.

---

Notes

(1) - Els seus ocupants no varen ser, en cap moment, propietaris del terreny, i ni tant sols varen disposar del permís d'obres. El 1977 el barri estava constituït per set-centes persones, de les quals el 38'9% eren gitanos i el 61% "payos". L'edat mitjana del veïnat era de vint-i-dos anys. La taxa de la població activa era aproximadament d'un 47%, el que mostrava que la passiva superava l'activa i que per tant l'edat laboral quedava reduïda entre els 30 i 50 anys. El percentatge d'analfabets voltava el 22,5%. Totes aquestes característiques, a les quals calia afegir els pocs recursos econòmics i l'elevat nombre de membres per família, feien que a més de subsistir amb dificultats, quedessin molt reduïdes les seves possibilitats de millora. Dades publicades per Isabel Juanola i Joaquim M. Vilar, a l'article "Els adults van a l'escola" publicat a la revista Presència el 24/9/1977. (Tornar al text)

---

Bibliografia.

- "Girona i els seus barris". Diversos autors. 1983. Ajuntament de Girona. ISBN 84-500-8746-5.
- "Què són les Pedreres?". Jordi Vilamitjana. Article publicat al Diari de Girona el 22/08/2010.
- "Pla especial del Parc de les Pedreres - Girona". LAND Urbanisme i Projectes SLP, desembre 2015.
- "Els Amador de les Pedreres". Pau Lanao. Article publicat al diari El Punt el 26/02/2017.
- "Els senyors de les pedres". Alfons Petit. Article publicat al Dominical del Diari de Girona el 22/06/2012.
- "Guia d'arquitectura de Girona". J, Fuses, J. Fàbrega, F. Parés, i altres. 1980. Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya - Girona.