Can Gelpí i les voltes de Calella

CAN GELPÍ I LES VOLTES DE CALELLA

Si haguéssim d’escollir quin és el lloc més emblemàtic de Calella de Palafrugell, sens dubte les Voltes velles s’endurien el premi.
Emplaçades a la banda de ponent de la Plaça Sant Pere, entre la platja del Port Bo i la d’en Calau, són testimoni arquitectònic del passat mariner d’aquesta petita vila de pescadors. De mar estant però proper, els vuit arcs que donen a migdia, envoltats de casetes blanques, semblen curosament concebuts per un pessebrista on les gruixudes columnes conformen i emparen l'establia. Un cop situats al seu redós, les voltes ens donen una sensació aixopluc sòlid i confortable. La vista del mar emmarcat en el seu perfil ens atura els peus, ens deixen en una situació immòbil i en estat d’obligada contemplació. Amb un bri d’imaginació i un glopet de cremat de l’avi Pepet de Can Gil, podrem viatjar al segle XIII. Davant nostre l’horitzó de Calella, on l’Almirall Roger de Llúria comanda l’inexorable estol català i abat la flota del gabatx Felip III l’Ardit en la que fou anomenada batalla de les Illes Formigues. Illes que pels Calellencs sempre ha sigut només "L'Illa".

Les Voltes Velles a inicis del segle XX.
Fotografia de Baldomer Gili i Roig.

Les Voltes no només tenen aquest interès pel seu emplaçament a frec d’onada, en l’anhelada primera façana marítima, sinó que fou el melic social de la Calella d’abans. Al recés dels seus porxos hi coincidien els Calellencs per tota mena de quefers, des dels més estrictament feiners, “remendant” xarxes o subhastant el peix, fins als més lúdics amb embadalides estones i disteses tertúlies, àpats, cants d’havaneres o cremats.
La Calella del segle XIX era una vila on gairebé tot girava a l’entorn del mar: mariners, corallers, pescadors. Fou també el port de Palafrugell, inclús amb duaner propi i on s’hi exportava el suro de les industries de les rodalies. Cap a finals d’aquell segle, un bon nombre de palafrugellencs van fer seu l’hàbit europeu dels banys de mar, empesos pels seus beneficis terapèutics. Calella comença a esdevenir també un lloc de pelegrinació dominical. Les classes benestants del país comencen a edificar-hi boniques cases d’estiueig a banda i banda del poble.

Platges i voltes de Calella. Elaboració pròpia.

Calella disposava d’un bon grapat de tavernes i algun cafè. Les primeres eren els abeuradors més populars, freqüentades només per homes, sobretot pescadors, obertes tot el dia, llocs de trobada amb un tràfec continu de gent i força xivarri. Hi servien vi i barreges, però alhora també eren petites botigues on hi venien una mica de tot. Els cafès en canvi, tenien una condició superior a les tavernes, amb una clientela més variada que incloïen els primers estiuejants. Tenien un caràcter més asserenat, tot i que sovint hi eixordaven crits abrandats per discussions a les cartes. Els Cafès solien obrir a les tardes, sovintejats havent dinat i havent sopat. S’hi prenien licors. S’hi feien cafès. Feien cremats. Més endavant també foren llocs on fer l’aperitiu d’abans de dinar.

Les voltes de Calella. 2018. Foto Fèlix Xunclà.

És en aquest context, que a l’any 1917 en Josep Gelpí conegut com en Pepet de Can Gil, membre d’una antiga família de Calella, obrí el Cafè de Can Gelpí a la banda de la platja d’en Calau de les velles voltes, on abans hi tenia un salí. Un emplaçament privilegiat amb l’espai de la porxada com a terrassa del cafè. Cal dir que aquest sopluig era propietat seva i la va cedir a l’Ajuntament per tal de que allà s’hi pogués celebrar la subhasta del peix. En Josep Gelpí, entre d’altres negocis, tenia en propietat dos bous de pesca amb pescadors que treballaven a càrrec seu. El fet de tenir a l’abast bon peix, juntament amb la traça que la seva dona Pietat Casademont –filla també de Calella- tenia als fogons, van anar donant anomenada a la qualitat dels àpats de Can Gelpí. La Pietat, treballadora de mena, no tenia mai un no per qui volgués menjar a l’hora que fos, inclús els mateixos pescadors de Calella si li portaven el peix, no tenia inconvenient en guisar-lo.
Així descriu Josep Pla a Josep Gelpí: “Un home alt, flac, nerviós, molt típic del país, que tenia una fama d’hiperbòlic molt ben guanyada. En el seu establiment, però, hi havia molt bona beguda –provinent, una bona part, dels fabulosos anys d’abans de la guerra-, i ja se sap: els cafès que tenen aquesta característica són els que tenen els amos més simpàtics. El cafè era freqüentat, a l’estiu, pels vells estiuejants de la població afeccionats a jugar a cartes i en tot temps per una clientela de pescadors molt donats també a jugar al naip. Sempre que, en alguna taula, hi faltava algú per arrodoní la partida, Gelpí era sol·licitat i no fallava mai. Així semblava que l’amo de l’establiment era el qui es divertia més de la casa i que la gent freqüentava el cafè per fer-li la vida agradable”.

Calella. Foto Fèlix Xunclà.

Un petit i incipient turisme es comença a consolidar al poble i a l’any 1924 construeixen dos pisos a sobre l’establiment. I a més de ser un cafè ja fou restaurant i disposen d’habitacions per oferir als visitants, és l’inici de l’Hotel Gelpí. És en aquests feliços vint, quan apareixen les primeres barques amb motor d’explosió, fet decisiu en la vida dels Calellencs, que veuen canviar les arts i els tipus de pesca. Aquesta modernització fou, paradoxalment, l’inici de la decadència de la pesca en aquesta vila. Les noves barques a motor no s’adapten bé a les menudes cales i a les estretes platges de Calella. Passada la guerra ja només queden tres teranyines i la pesca gairebé es redueix a petites embarcacions que feinegen per les aigües someres. És en els anys cinquanta quan el poble comença a mirar definitivament cap al turisme com a font d’ingressos. Molts Calellencs comencen a vendre les seves cases, alguns pescadors inclús les lloguen a l’estiu i ells van a dormir a la platja, d’altres porten a passejar en barca a aquests primers visitants i es comencen a construir més hotels. Els nouvinguts troben a Calella l’autenticitat d’un lloc genuí i gairebé verge on passar uns dies per un preu assequible i el plaer d’una bona taula. En aquella època, l’hotel tenia el telèfon nº 2 de Calella. La cuina de la Pietat de Can Gelpí és reconeguda pels seus plats tradicionals sobretot de peix: arrossos, pollastre amb llagosta, suquets, sardines a la brasa, musclos i la fórmula del seu deliciós cremat -que ha arribat fins els nostres dies- també agafa reputació. Una cuina que porta a la periodista Maria Dolores Serrano a fer-ne un article a La Vanguardia l’any 1964 per lloar-ne la seva qualitat.
El poble comença també a ser un lloc de peregrinació de personatges famosos de tota mena, nacionals i estrangers: actors, escriptors, cantants, intel·lectuals, futbolistes, pintors... Entre Can Batlle -recentment desaparegut- i Can Gelpí es reparteixen el seu hostatge. S’hi roden vàries pel·lícules. Figures com l’actor Ives Montand, el filòleg Pompeu Fabra, l’actor Paco Martinez Soria o el mateix Humbert II Rei d’Itàlia són alguns dels il·lustres clients de Can Gelpí.
Els anys seixanta i setanta són la verdadera època d’or del turisme a Calella. L’avi Pepet va morir el 1961 i la seva neta Roser Gelpí agafà les regnes del restaurant. Amb certa melangia la Roser ens explica com enyora aquells anys en que la temporada començava per Setmana Santa i es perllongava ben bé fins el mes de setembre i octubre. Molts francesos i també belgues, suïssos, alemanys o anglesos són clients habituals. Temps en els que s’establia una relació d’amistat i confiança amb molts clients. Gent educada i generosa. Compartien també estada a Calella senyores acomodades que venien a passar els tres mesos d’estiu amb els seus fills, mentre els marits es quedaven sols a la capital, en el que s’anomenava quedar-se de “Rodrigues”. És l’època en que a Can Gelpí es gastaven quatre mil litres de cremat per temporada i la cuina tradicional encara era la més estimada.

Roser i Karin, tercera i quarta generació de la família Gelpí. Foto Fèlix Xunclà.

Can Gelpí al llarg del temps ha anat tenint varies modificacions i funcions, essent primer cafè, després servei d’habitacions i restaurant, hotel i actualment només restaurant. Ha passat més d’un segle, tots els cafès i tavernes d’aquells temps han tancat i a dia d’avui Can Gelpí pot ostentar el títol de ser l’establiment d’hostaleria més antic de Calella i que encara està regentat per la mateixa família, amb la quarta generació al davant amb la Karin i en Marc, i albirant la cinquena. El turisme de la Calella d’ara és molt diferent, s’acumula exageradament només en el mes d’Agost, les estades dels visitants són molts més curtes. Els desitjos dels paladars dels clients també han canviat. La Roser Gelpí ara ja està retirada de la vida laboral activa, però jo la veig més activa que mai. Encara treu el nas per la cuina i per les taules de la terrassa, tot vetllant perquè tot rutlli com sempre ha rutllat. Es dol en certa manera que la cuina tradicional no té la requesta d’abans i no pot mantenir a la carta determinats plats, tot i que els seus suquets i arrossos continuen essent emblemàtics i a primera línia de la carta, anhelats sobretot per la gent “de casa”. Sovint es fa escarafalls amb els estrafolaris paladars de determinats parroquians, sobretot anglesos, quan li demanen uns calamars a la romana amb un cafè amb llet o uns xipirons amb Coca-coca. Els francesos encara saben menjar, ens diu. Els alemanys solen inclinar-se per la carn, delecten les costelles de xai i les botifarres. Els nombrosos cremats d’abans van capitulant davant dels glamurosos gintònics de moda o dels mojitos i caipirinyes que ara també elaboren.

Menjant a la terrassa de Can Gelpí.

Can Gelpí avui ens proposa una cuina catalana de mercat, tradicional, de producte proper que combina amb altres i diversos plats més d’avantguarda i polits per poder complaure la diversitat de desitjos dels qui s’hi atansen. Una cuina posada al dia però amb els peus tocant a terra. Ens ofereix, entre setmana, un menú diari assequible -incloent els arrossos dels dijous- que es va renovant cada mes. Hi trobem varies amanides canviants, amb bolets, confitats, formatges o llagostins. Sopes de peix, cremes de verdures i gaspatxos a l’estiu. Peix i marisc fresc a la planxa o al forn, dorades i llobarros. Sardines, tonyina, anxoves, sonsos, cloïsses o musclos. Pop a la gallega, bacallà confitat o en carpaccio, a vegades amb samfaina. Carns, botifarra amb Fesols de Santa Pau, costelles, pollastre, galtes. Postres clàssics, crema de Sant Josep i recuit de drap, algun delicat pastís i gelats artesans.

Garoinada a Can Gelpí. Foto Abraham Simon.

Si voleu un consell personal per amarar-se del delit del lloc, us suggereixo que no hi feu cap a l’agost. El turisme adotzenat que hi transita us pot estabornir les percepcions físiques i imaginàries. Busqueu un dia assolellat de primavera o tardor i feu-lo transcendent. A la vigília truqueu a Can Gelpí, reserveu-li exactament una de les quatre acollidores taules de sota les seves Voltes. Sigueu puntuals i arribeu-hi d’hora, cap al migdia, quan el xaloc us porta a taula la flaire del mar i el garbí encara no emprenya. Lliureu-vos a la història que us he explicat i que supuren les gruixudes columnes feliçment imperfectes.

Calamars a la romana i brunyols de bacallà. Foto Fèlix Xunclà.

Feu un vermut com cal, badeu ben mandrosament i fiteu l’horitzó. Ara que n’és temporada, enceteu la boca amb unes dolces garoines, el nostre caviar roig. Requeriu després uns calamarsons menuts, cruixents per fora però sucosos i intensos per dins. Demaneu una altra ampolla. Passeu a uns calamars a la romana, uns sonsos o uns brunyols de bacallà, que serveixen amb un delicat all i oli de poma pels paladars més aburgesats. Doneu un repòs al bec mentre escolteu el so de les onades quan arriben refregant la gruixuda sorra.

Arròs a la cassola de Can Gelpí. Foto Fèlix Xunclà.

Després d’aquests preliminars no us caldrà cap galindaina com a primer plat, aneu per coses més importants dirigint-vos directes a un suquet de pescador o a un arròs a la cassola. Amb un cremat de l’avi Pepet com a cloenda, la tarda serà més plàcida i convincent. Si teniu esperit de pescador, dormiu-la a la platja, sota la proa d’una barca. Si teniu l’esperit mariner, deixeu anar el vostre Capità Haddock que porteu dins.

Abraham Simon-Ferré, 27 de Febrer de 2018.

Suquet de Can Gelpí. Foto Abraham Simon.