|
|
|
||
|
||
|
Des de temps immemorials els gironins anaren mantenint una especial devoció per aquest sant que acabà essent llur Patró. L'esplendidesa amb què celebraven la seva festivitat és coneguda des del segle XI, i al llarg de les centúries d'història de la ciutat es troben un seguit de relacions entre el Patró i els patrocinats, com poques vegades s'és vist, i que realment enterneixen. La fervor dels gironins envers el Sant s'anà intensificant amb el temps, manifestada amb l'ampliació del seu culte i foment de la seva devoció, amb la veneració dels seus altars que cada vegada eren més bells, amb la construcció de nous sepulcres per considerar pobre i antiquat l'existent, i afalagar-lo de mil maneres, arribant tan enllà la passió que per ell es sentia que acabaren nomenant-lo generalíssim. Sant Narcís (1), al qual Oliva, bisbe de Vic i abat de Ripoll, allà als començaments del segle XI qualificava de "flor del Paradís" i "estel del matí", se l'ha venerat sempre a la Col·legiata, on de temps immemorials dos ciris i una llàntia cremaven constantment en el seu altar. Se'l considerava fill de la ciutat, cosa no comprovada, on arribà a la dignitat de bisbe dels cristians gironins que havien de practicar llurs rites en la clandestinitat. Per fugir d'una persecució (2) marxà amb el seu diaca Feliu vers terres germàniques,a Augsburg, on romangué nou anys, en el transcurs dels quals obrà la conversió de la cortesana Afra i dels seus familiars. Després retornà a Girona on fou occit en una altra de les repressions decretades contra els cristians, el dia 18 de març de l'any 307. Diuen les cròniques que després de la seva violenta mort els seus diocesans recolliren el cos i el preservaren de tota profanació. Així es mantingué molt temps, fins que allà al segle VIII, quan la ciutat fou alliberada per les hosts franques de Carlemany, fou trobat (3) i exposat a la veneració popular, junt amb el seu diaca Feliu i el de nombrosos companys de martiri. Al segle XIII el seu cos íntegre i incorrupte seguia guardat i venerat a la Col·legiata, església de Santa Maria extramurs, en un sarcòfag que l'any 1285 fou profanat i mutilat per la soldadesca francesa de Felip l'Ardit quan assetjaren la ciutat. El 1328 es féu la solemne translació i dipòsit al sepulcre gòtic que es posà a l'altar de Santa Afra, que costejà Guillem de Socarrats, canonge de la Col·legiata. En el segle XVII continuava el cos mantenint-se íntegrament i sense presentar mostres de corrupció, i en el propsegüent, en data del 2 de setembre del 1792, se'l traslladà solemnialment al sepulcre d'argent repussat i cisellat de la magnífica i nova capella que es bastí a l'indret on hi hagueren els claustres del temple (4). Una darrera vegada, el 16 de novembre de 1803, fou tret el cos del Sant per dipositar-lo processionalment a l'Arxiu de la seva confraria pel temps que duressin les obres necessàries per a treure les humitats de la capella, on fou retornat el dia 29 de gener de l'any propvinent. El favor del Sant es pogué comprovar en totes quantes ocasiones, per causa de guerra o pesta, es veié amenaçada la ciutat, ja per mitjà de verinoses mosques, ja per misterioses llums (5), que de tals maneres manifestava la seva protecció, i àdhuc quan el 9 de febrer de 1581 va caure la centella que escapçà el campanar de la Col·legiata en anar a demanar la seva intercessió el trobaren amb les mans enlairades implorant des del seu sepulcre de marbre la celestial clemència per a la seva protegida ciutat (6). Es comprèn doncs que la seva festa fos sempre celebrada amb la màxima solemnitat. Se li retien honors d'ofici doble de pontífex i màrtir. Des de molt antic temps en el Breviari i Missal gironí havien figurat textos litúrgics per a la celebració de la seva festa, no sols a la ciutat, sinó àdhuc a tot el bisbat. En el pontificat de Pius IX s'imposà l'ordenació dels rés i de la missa per donar prestància a la festa i per constituir-ne el text oficial; també es compongueren himnes on es lloaven el zel, la glòria i el martiri del sant bisbe, així com antífones, els responsoris i altres peces de l'ofici i la missa. Era costum que el 29 d'octubre el Capítol i el clericat catedralici baixessin processionalment a celebrar el solemne ofici de pontifical, al qual assistia oficialment la Corporació municipal, la qual costejava vuit ciris de sis unces per a l'altar del Sant que es cremaven en aquesta diada. De la celebració solemne de la festivitat del dia es tenen dades documentals des de mitjan segle XI. A les darreries del segle XVI, el bisbe Cassador traslladà la celebració de la festa al dia 18 de març, data en què, segons el Martirologi romà, morí màrtir, en el moment, sembla, que celebrava la missa (7). Però anys després, en veure el seu sucessor Aréval de Çuaço com minvava el fervor del culte, el restablí de nou al dia 29 d'octubre, imposant, però, l'obligació d'honorar-lo també en aquell dia (8). La seva capella es trobava imponentment il·luminada, i a tota hora l'omplia una gentada per anar devotament a veure el cos incorrupte voltat per la vermellor d'un munt de petites pomes dins el seu sepulcre d'argent, que sols anualment, en el dia 29 d'octubre, es mostrava al poble fidel. I secular era el costum de repartir entre els devots uns bocins de cotó que s'havien posat en contacte amb el cos del Sant, en la ferida que se li veia a la cama, vora el turmell; aquest cotó es guardava per aplicar-lo als malalts de qualsevol greu dolència, i molt especialment per a la sordera i el mal d'orelles. Car Sant Narcís era un sant remeier. A tota hora l'invocaven els gironins perquè veien en el seu Patró la panacea de llurs mals i dolors. Ell ho guaria tot, preservava de tot. Per això era implorat per la febre, pels ossos trencats, per la sordera, per la trencadura, per ferides, per guerra, per fam i per pesta, per poca aigua i per massa aigua, és a dir, tan gran era la fe que li tenien que cap a ell es dirigia tothom en qualsevol necessitat. Bé ho palessen els seus nombrosos goigs del set i del vuit-cents:
Un dels flagells que sovint ha patit Girona ha estat el de les riuades, algunes d'elles catastròfiques. Sant Narcís havia de protegir la ciutat i preservar-la dels aiguats, car per això se li cantava:
I àdhuc des d'antics temps fou invocat pels mariners i pescadors de la Costa Brava en llurs moments de perill en els temporals de la mar, i agraïts l'obsequiaven amb ex-vots, vaixells en miniatura, que penjaven a la seva capella. Ben clar ho diuen els goigs set-centistes:
Per curar llagues n'hi havia prou amb untar-les amb oli de la llàntia que contínuament cremava davant el seu altar, però aixó sí, calia donar nou voltes al sepulcre dels Sant -pel cambril i presbiteri- portant un ciri o candela encesos, i canviant-lo per un altre a cada volta que es feia. El mateix precisava per a prevenir o curar la trencadura, i el 29 d'octubre es veien molts pares i mares plens de fe que imploraven la curació de llurs fillets tot portant-los a braç perquè complissin amb la devota impetració; les candeles s'anaven substituint per altres que s'encenien a cada volta que es donava, en el precís moment de passar davant el sepulcre del Sant que el 29 d'octubre romania obert, i uns escolans les anaven recollint per fer-les servir per al seu culte. El nombre de miracles que el Sant acomplí amb els gironins és veritablement extraordinari. Encara en el segle XVIII es registraven en un llibre titular "Llibre de memòries de les coses de mon Senyor Sant Narcís", que es guardava a la Col·legiata. S'hi llegien aquests mots: "...dels Miracles i grans Maravelles que Déu ha obrat i obra per intercessió de mon Senyor Sant Narcís, abans de sa trasllació i després, són sens compte, i així aquest llibre, no sen escriu altre, que lo de las moscas, qui mataren los Francesos, que no bastarien deu càrregas de paper per escriurelos tots". I d'aquests miracles i meravelles han sortit, naturalment, les llegendes del Sant. La més coneguda és l'anomenada de "les mosques", ocorreguda en el setge que l'any 1285 el propi rei francès Felip III l'Ardit posà a Girona. Durant un dels assalts a la ciutat els francesos ocuparen la Col·legiata i alguns dels guerrers profanaren el cos del Sant arrossegant-lo i llençant-lo a un femer, d'on el recollí un humil fuster gironí que se l'endugué a casa seva i el posà dins una caixa que féu per a millor guardar-lo. No cal dir quin seria l'astorament del bon menestral quan veié sortir d'un forat de la caixa un nombrós eixam de mosques de tots colors que emprengueren la direcció del camp francès on amb llurs fiblades verinoses causaren una tan gran mortaldat, que obligaren la resta de l'exèrcit a aixecar el setge davant el gran damnatge que s'havia produït i del qual resultà víctima àdhuc el mateix rei francès (9). Aquest miracle sembla que es repetí l'any 1653 quan la ciutat fou assetjada per les tropes del general Pléssis Bellière i del mariscal d'Hocquincourt, els gironins varen portar el sepulcre del Sant a la muralla, i tothom en veié sortir eixams de mosques que atacaven la cavalleria francesa i mataven moltes bèsties i homes (10). El 1684, quan el setge del mariscal del Bellefonds, els Jurats feren estendre acta de com fou vista a la mà del Sant una mosca verdosa, llargaruda i prima, amb una mena de llistes sota les ales. I de nou el 1710, quan els Jurats anaren a implorar protecció per conjurar el perill d'un nou setge, s'animaren en veure com algunes mosques diferents de les corrents havien aparegut en el cotó posat en la ferida del genoll; això els donà confiança i ànim, i en agraïment ordenaren funcions i cerimònies. Per això Sant Narcís esdevingué el de "les mosques". Al llarg de la història gironina li plagué manifestar-se mitjançant aquests insectes esgrimits com una arma per donar fermesa als gironins en els moments crítics i de perill. Una altra llegenda relacionada amb les mosques diu que l'any 1653 estava establert a València un francès d'ofici fuster el qual tenia com fadrí un gironí. Sovint el gavatx bromejava amb el seu dependent parlant-li de les mosques de Sant Narcís, i una vegada que aquest va anar a Girona a visitar els seus familiars, li demanà: "quan tornis porta'm una mosca de les de Sant Narcís, car desitjo veure'n alguna, i me'n faré un recordatori". Accedí el gironí a la impertinència, i en ésser de retorn recordà allò que maliciosament li havia demanat el seu patró. Agafà la primera mosca que atrapà, la posà dins una canya que tapà amb un suro, i la presentà al seu amo. "Teniu, ací hi ha la mosca de Sant Narcís", digué el gironí donant-li el canut. El francès el destapà, sortí la mosca, fou picat a la mà i caigué com tocat per un llamp. Sant Narcís fou nomenat oficialment Protector i Patró de Girona l'any 1387 substituint el qui ho havia estat fins llavors, Sant Feliu. Complia a bastament les seves obligacions de Patró i Protector (11), provant que era gelós del seu càrrec, més per això volia que la seva festa fos religiosament i fidelment guardada pels seus patrocinats i protegits, i no permetia cap infracció. Era tradició que un flequer establert al Mercadal volgué treballar la nit de la seva festivitat, i veié com la pasta se li tornava d'un roig sangonós, i que no reprenia el seu color normal fins que invocà el Sant prometent desagreujar-lo. Amades precisa que aquest flaquer tenia el seu establiment entre plaça del Mercadal i la del Molí. I no sols a la ciutat, sinó també al bisbat, com ho palesa un altre fet esdevingut un 29 d'octubre a la vila de Perelada, en la qual un moliner que volgué moldre en tal diada veié com el blat es convertia en sarradina; quan varen comprovar-se les moles i el blat hi hagué el convenciment que "allò" no podia ésser altra cosa que la manifestació del Sant que s'entestava a no voler que es treballés en el seu dia i això féu que el bisbe de Girona decretés que en endavant la festa fos observada a tota la diòcesi. Contar tots els miracles seria de mai acabar. Pel maig del 1660 un francès devot tenia un os com a relíquia de Sant Feliu. Quan veié que uns coneguts seus visitaven el cos del Sant Patró aplicaven uns rosaris a la llaga del seu peu, demanà permís de fer el mateix amb la relíquia, la qual, de blanca que era, es convertí en un color roig viu com de sang, sense que el vidre del reliquiari quedés mullat. De "Sant Narcís" se'n digué el portal de Sobreportes durant l'edat mitjana. Li estava dedicada la capella del castell de Montjuïc i una capella a la Seu, que anteriorment havia estat de Sant Andreu, el primer benefici de la qual datava de l'any 1227. Una campana de la Seu i una altra de la Col·legiata portaven el seu nom, i moltes de les campanes de les altres esglésies de la ciutat duien gravada en relleu la seva imatge. Se'l venerava en molts indrets del bisbat, així com també a Barcelona i a València, a la primera ho era a la capella de Sant Julià de l'església de Santa Maria del Mar, en una imatge d'argent de la qual s'apoderaren els napoleònics l'any 1808; a València tenia un altar a la capella de Sant Vicenç, a la Seu, on es veia una pintura representant el miracle de les mosques, i, a més, una campana de les de la torre del "Miquelet" portava el seu nom des de l'any 1436. També era el patró dels camperols d'Alguer, a la illa de Cerdenya, on se li cantaven goigs en què es deia:
Notes (1) - Pròpiament, el veritable nom del sant bisbe no era Narcís sinó Arcís. Ara bé, aquest nom, per pròtesi, com els de Elm, Hou i d'altres, es convertí en Narcís, com els altres en Tel, Tou, etc. Tornar al text (2) - Amb aquesta escapada es relaciona una antiquíssima tradició gironina. La que el Sant havia viscut a la casa número 5 del carrer de Sant Narcís, en la qual s'obrí una capelleta, on a l'àmpit de la finestra hi havia marcada la petja del Sant, però en direcció contrària a la que prengué quan es féu escàpol dels seus perseguidors. Tornar al text (3) - La data de la troballa fou la d'un 27 de setembre de no se sap quin any. Tornar al text (4) - Tota ella és de marbre jaspiat en blanc i negre. Diuen d'una vegada que un vell pastor que feia pasturar el ramat per la muntanya de Sant Miquel, veié quelcom que lluïa en gran manera als raigs del sol. S'hi apropà encuriosit i es sorprengué en trobar-se amb una pedra de grans dimensions. Ho explicà als coneguts, i davant la sorpresa de tothom es descobrí una pedrera de marbre del més fí. (5) - Quan el setge de 1684 per Bellefonds la protecció del Sant es manifestà amb unes llumenetes que recorrien la teulada i la volta de l'església amb la particularitat que a la nit del 22 de maig va aparèixer una altra llum a la volta de la capella del Sant i després a l'altar. Aquelles llums es repetiren els dies 23 i 24, i tornaren a sortir ans de començar el combat que en aquest dia donà la victòria als gironins. Set banderes franceses que foren trobades a terra esdevingueren trofeu del Sant. (6) - V. Domènech: "Historia General de los Santos del Principado de Cataluña". Girona. 1630. Tornar al text (7) - La data del 18 de març del 307 és la que dóna el dit Martirologi. En canvi s'ha escrit que dins el seu primer sepulcre es trobà un pergamí on constava que el Sant i 360 dels seus diocesans foren occits l'any 297. Tornar al text (8) - Aquesta disposició fou dictada el 24 de juny de 1601. Tornar al text (9) - Desclot és el primer historiador que esmenta el miracle de les mosques, comparant el fet amb les plagues d'Egipte, i diu que els insectes eren grossos com l'ungla; el 1290, l'autor del "Gesta Comitum" repeteix la idea de Desclot dient que eren grosses com glans i assenyala per primera vegada els colors de les mosques, que en part eren morat fosc, en part verdes, i en algun punt vermelles; el 1334 el sicilià Speciale atribueix el miracle a Sant Narcís i diu que les mosques sortiren del seu sepulcre; Pere Tomich, el principal inventor i introductor de les faules en la història, fa les mosques blanques i diu que sortiren del nas del Sant; Bernat Boades colorejà les mosques de blau, blanc, verd, negre i vermell i també les fa sortir del nas del Sant; Carbonell les fa blaves i verdes, i els historiadors següents, com Menescal, el P. Relles i el P. Roig, van seguint llurs antecessors, acumulant fantasies. El rector de Vallfogona, quan el 1621 féu a Girona l'oració fúnebre de Felip III, entre altres coses digué: "Girona és cèlebre en tot lo món per lo miracle de les mosques en temps del Rey en Pere, que eixint del sepulcre de Sant Narcís, feren tal estrago en lo exèrcit francès, que les mosques pareixien soldats i los soldats mosques". (Bib. Prov. D. 65. Col. Sermons, núm. 6). (10) - "España Sagrada", XLIII, planes 317 i següents. Tornar al text (11) - A Sant Narcís se li han atribuït les següents victòries: de Clayrà, al Rosselló, l'any 1496; de Salses, també al Rosselló, l'any 1503; la del 1675 en la qual els francesos del duc de Schömberg aixecaren inesperadament el setge de la ciutat, i la del 20 de juny de 1808, en què de la mateixa manera ho feren els napoleònics del general Duhesme, i fou llavors quan els gironins entusiasmats amb el seu Protector el proclamaren generalíssim. Tornar al text Bibliografia:
|
 
 Sant Narcís. Xilografia antiga.
|
|
|
CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice |
© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés |
