La font.
L'excursió dels gironins a la Font d'en Pericot solia formar part d'un recorregut de fonts que s'iniciava a la font del bisbe, a la Vall de Sant Daniel, com aquesta, per finalitzar a la font del Ferro o seguir cap a la d'en Fita i acabar a l'anomenada font dels Lleons. Aquesta, la d'en Pericot, es diu que és la més antiga de la vall i ja va ser coneguda amb el nom de font Romana fins el segle XVIII-XIX. Després es va construir la casa que avui es troba prop de la font i va ser ocupada per la família Pericot, d'on prové el seu nom actual.
Actualment, la font està reixada; l'aigua li prové de l'escolament del turó de les Creus, el que fa que, a causa dels habitatges i hortes que hi ha a la zona, l'aigua no sigui apte pel consum de boca.
Vista actual de la font. Fotografia presa a finals de juliol 2008.
El nom de la font.
El nom antic de Font Romana que distingia la Font d'en Pericot va persistir en la documentació fins al segle XVIII-XIX i abans de la Desamortització era propietat del monestir benedictí de Sant Daniel, el qual fins i tot n'havia pres aigua per
mitjà d'un aqUeducte (Jaume Narquès). El nom de Font d'en Pericot no indica que aquesta pertangués als amos del mas Pericot; prové del fet que la font va ser restaurada essent alcalde del poble de Sant Daniel en Josep Pericot, amo de l'esmentada masia. Abans de ser tapiada aquella font, s'hi llegia una inscripció que deia: "Reconstruida por el municipio en julio de 1924". Aquesta data no correspon al temps en què Josep Pericot va regir el municipi (1922 i 1923); però no és improbable que l'obra fos realitzada a conseqüència de la iniciativa anterior i de la influència d'aquella personalitat.
La llegenda de la serp de la font d'en Pericot.
Sobre aquesta font rau la llegenda de l'anomenada serp de la Font d'en Pericot. Diuen que això va passar temps enllà, molt enllà, quan d'aquesta font no en rajava aigua, sinó oli i del més fí. Però també deien que ningú no gosava anar a cercar-ne per por a una espaordidora serp, gelós guardià de la font prodigiosa.
Un bon home passava un dia per l'indret, quan va sentir un estrident xiulet. Esguardà temerós i veié davallar pels marges la temuda serp fent via cap a la font. Quina va ser la seva sorpresa quan va veure que la bèstia, que feia ben bé vuit canes de llarg, portava a la boca una pedra de belles irisacions!
Sorgí el desig d'apoderar-se'n, però la por guarda la vinya, i la por va guardar el bon home. I tot caminant, caminant, va començar a rumiar. L'home tingué una pensada: aconseguiria una bóta de regular cabuda i hi clavaria de dins a fora un bon nombre de claus ben llargs, que talment semblés un eriçó, i a les fustes del fons hi faria una portella que es tanqués i obrís per dins, per on pogués passar el braç.
Una matinada va portar l'artefacte al costat de l'indret on la serp deixava la pedra per anar a beure oli, i s'hi ficà a dins. La serp no trigà gaire a baixar pels marges fins a la font, afanyosa de saborejar l'oli que regalimava i, confiada com sempre, deixà la pedra sense prendre cura de la bóta que hi havia. Mentre la serp s'abeurava, l'home obrí la portella, allargà la mà, agafà la pedra cobejada, i tornà a tencar-se dins.
Quan la serp tornà de la font i no va veure la pedra, va fer uns xiulets tan esgarrifosos que l'home tremolà. Aquell tremolor va fer trontollar la bóta, i aquell moviment va revelar a la serp la causa de la seva fúria. L'animal es cargolà a la bóta, amb esbufecs de ràbia i dolor que feia quan els claus li perforaven la pell cada vegada que estrenyia.
Serp i bóta en un sol cos començaren a rodolar d'un costat a l'altre; pujaven costes, saltaven marges i, mentrestant, aquell infeliç, esglaiat i creguen arribada la seva hora, no feia més que encomanar-se a la Mare de Déu, demanant-li ajut i prometent oferir-li la pedra si el deslliurava de la bèstia furiosa.
Després de rodolar pel pendent fins el Galligants, la bóta s'esclafà. L'home s'aixecà esverat i veié que la serp havia mort rebentada; l'home s'agenollà i de tot cor ho va agraïr a la Mare de Déu. L'endemà anava a ofrenar-li la pedra preciosa (1). (Extret i adaptat de J. Gibert, obra referenciada a la bibliografia)
Notes
(1) - El 15 d'agost, diada de l'anomenada Mare de Déu d'Agost, era costum que a la Catedral es representés l'Assumpció plàsticament, i per això s'exhibia la imatge jacent de la Verge en un monumental túmul o llit, enlairat en el creuer del temple i rematat per una imponent corona que pesava unes catorze arroves (uns cent quaranta-cinc kg), envoltat de vuit àngels de grandària natural que des de les columnes on estaven situats aguantaven els llenços de seda celeste que penjaven de la corona. Des de temps llunyans, dos dies abans de la festa, unes dames anaven a treure la mortalla de la imatge, la vestien i l'engalanaven amb riques vestidures i valuosos joiells, i li posaven ceptre i una corona d'or i pedreria on brillava el famós diamant de la serp de la Font d'en Pericot. Esmentat per J. Gibert, a "Girona, petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore"). Tornar al text
Bibliografia
- "Excursion a peu pel voltant de Girona. 13 itineraris de senderisme per la Vall de Sant Daniel". Xavier Vilamitjana Pujol. Cossetània Edicions - Ajuntament de Girona, 2007. ISBN 978-84-9791-246-4.
- "Girona, petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore". J. Gibert. Barcelona, 1946.
- "Llegendes i misteris de Girona". Carles Vivó. Quaderns de la Revista de Girona - Diputació de Girona, 1989. ISBN 84-86377-60-9.
- "La font del Bisbe". Jaume Marquès Casanovas. Article publicat al diari "Los Sitios de Gerona" el 28/12/1980.
-
La serp enroscada a l'Arbre del Bé i del Mal, en una escena d'un capitell del Claustre de la Catedral.
