La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Antecedents dels gegants

El batec de bronze de les campanes s'escampa i omple els carrers i carrerons de pedra grisa i humida. L'udol festiu avisa que quelcom important a la ciutat s'esdevindrà. Així ens podem imaginar l'inici d'una festa del Corpus a la Girona medieval. Groc de sol, groc de ginesta. Les figuracions de gegants, nans i bestiasses simbòliques van molt lligades a aquesta festivitat, en una fusió de connotacions cristianes i paganes dins el gresol cultural ciutadà. Però no era tan sols aquesta la festa que propiciava les exhibicions d'aquests elements: el Carnestoltes, les festes majors dels barris i d'altres, religioses i civils, eren també ocasions durant les que representaven llurs dances i passejos.


Els capgrossos de Girona

La festa del Corpus va ser establerta a la primeria del segle XIV per una disposició pontificia. Després d'alguns intents anteriors, el papa Joan XXII establí la festa i la celebració de la seva octava l'any 1316.

Durant aquesta festivitat, a Girona eren organitzades ballades, que sufragava el comú de la ciutat. Per tal que el so de la cobla es fes sentir a major distància i el radi de la dansa pogués prendre més extensió, la cobra es situava dalt del campanar(1).

En aquests tipus de celebracions era habitual la representació de misteris religiosos. Vers la darreria del segle XVI, a la nostra ciutat, se'n representaven alguns en estrades o cadafalcs en dues places. Hom té notícies de les representacions dels del Sacrifici d'Isaac, del de Santa Agnès, del de la Casta Susagna i del del Somni i la venda de Josep. En canvi no es té cap rastre documental, ni a Girona ni a la resta de Catalunya, del costum de representar misteris i d'altres figuracions escèniques de tema bíblic relacionades amb el Sant Sagrament, com s'havia estilat a terres de Castella fins a originar un gènere teatral, l'anomenat Auto Sacramental, destinat a realçar i ponderar el Misteri del Sagrament. Alguns autors relacionen l'orígen dels gegants i dels animals fantàstics a aquest tipus de manifestacions a cavall entre el teatre i al devoció religiosa.


Els capgrossos de Girona a la Cort Reial

La notícia documental més antiga sobre gegants és del segle XIV, i prové de Poperinghe, a Flandes(2). A Girona, no és conegut documentalment l'orígen dels gegants, malgrat que se'n coneixen esments i referències bibliogràfiques i documentals des del segle XVII. Les arrels de l'existència dels gegants, diferents etnòlegs i folkloristes les situen en diversos indrets i orígens. Consta que el gegant de Girona, a les primeries del segle XVII, es feia un tip d'arròs. La documentació de 1612 parla d'aquest àpat del personatge, tot i que no imaginem com devia ser; el que si s'esmenta és que aquest tipus d'activitat, que tenia lloc a la Seu, produïa al personatge danys físics.

Altres figures

A part dels gegants, la ciutat va tenir, ja en èpoques molt reculades, d'altres elements, alguns ja desapareguts, i que coneixem per dades documentals vagues i imprecises, i d'altres que es mantenen, que passejaven i exhibien durant determinades festes i celebracions. Els d'incorporació més recent a aquesta plèiade fóren els capgrossos. La referència que es té al més antic de Catalunya és l'anomenat Lligamosques o Espantamosques d'Olot, obra de l'escultor Ramon Mercader.

Els veïns del barri gironí de Sant Pere de Galligants posseïen un ninot que encara sortia en determinades festivitats a mitjans del segle XIX. Pel que se'n troba escrit no es pot deduïr amb certesa quina mena de figura devia ser. Era qualificat de Monoi, terme equivalent, segons Joan Amades, a simi o mico, detall que fa creure que devia simular un home possiblement estrafet. Aquesta similitud la fa palès amb els monots de Xixona(3). Aquest ninot sortia per les festes del Carnestoltes davant d'una mena de processó cívica, tot voltat d'atxes i llums encesos. També se'l passejava per la vetlla de Sant Pere, patró de la festa del barri, i el 1812 encara va concórrer a la processó del Corpus.

En allò que es refereix a l'Àliga, només les ciutats estaven autoritzades a tenir-ne; exhibir-la era tot un símbol que esvalorava en funció de la ocasió. Per obsequiar algún molt important, se'l rebia amb l'àliga de la ciutat, significant així la transcendència de la personalitat visitant de la ciutat.

Abans de la institució de la festivitat del Corpus no hi ha referències documentals a l'àliga de Girona. Aquesta era acompanyada en les seves sortides per diversos portadors, vestits adientment, que s'anaven rellevant en el suport del pes de l'animal. A les primeries del segle XVII, aquests portador de l'àliga gironina es menjaven, acomplint la tradició, el colom, sempre blanc, que, amb les potes lligades amb cintes de colors, i durant les festes, la figura portava viu al bec. Aquest costum es conservà fins dates ben recents.

El Tarlà és un altre element l'orígen del qual ens és desconegut. La llegenda afirma que en plena època de la pesta, a l'Argenteria tancada per por al contagi, un personatge distreia la mainada (i als grans, se suposa) amb els seus salts i giravolts. En unes èpoques, era portat i passejat per la ciutat, en cotxe descobert i acompanyat per gegants i capgrossos, però, a diferència dels altres elements esmentats, la seva exhibició era (i és) en un lloc fix de l'Argenteria, durant unes dates determinades, penjat per les mans d'un corrou d'un costat a l'altre del carrer, donant voltes i tombarelles. Darrerament, i en forma humana, és present en diverses ocasions com durant la cavalcada dels Reis d'Orient, el cercavila de les Fires de la ciutat, etc.

A les darreries del segle passat, per la Quaresma, aparegué un personatge que la representava, retallat, i que es penjava a la Rambla. Era la vella de la Quaresma, amb les set cames que la caracteritzen i que representen les set setmanes de dejunis i abstinències, i que anaven retallant a mida que passaven. Malgrat tot, sembla que no cuallà, i no anà més enllà d'aquesta figura retallada en fusta.

Els gegants actuals

Amb la creació de l'Associació d'Amics dels Gegants de Girona es propicià la construcció de nous elements, restauració d'altres, l'organització d'una colla gegantera estable i tota una programació d'exhibicions. El 1994 es reprengué la celebració pels carrers de la ciutat de la festa del Corpus, amb un caire exclusivament civil, retrobant les catifes de flors i les desfilades l'àliga, els gegants i els capgrossos.

L'actual colla gegantera de la ciutat de Girona és Fal·lera Gironina, colla que, a més de geganters, està composta per grallers, percusionistes, xanquers, etc.

CARLEMANY I ANNA GIRONELLA. Parella de gegants dissenyats per Carles Vivó i construits a Tiana, al Taller Pere Botero, l´any 1985. Per això se´ls coneix popularment com els gegants d´en Vivó. En arribar a Girona el resultat no va agradar gens i se´ls va decapitar per a fer-los-hi uns caps nous a l´Escola d´Art La Mercè on també s'hi van fer els vestits, en substitució dels originals de la Sra. Anna Breba, qui regalà les túniques i capes a la ciutat, i en el seu honor la gegantesa porta llur nom. El resultat no va ésser massa harmoniós i es notava la desproporció entre mans i cap. L´any 1993 van ésser restaurats per David Ventura en ocasió del bateig de les rèpliques dels gegants històrics Fèlix i Maria Àngels. Des de l´any 1998 s´utilitzen unes rèpliques en cartró-pedra fetes al taller "El drac petit" de Terrassa.El pes del gegant és de 56 kgs i la seva alçada de 3,70 m. L'Anna Gironella pesa 41 kgs i té una alçada de 3,55 m.

FÈLIX I ÀNGELS. Rèpliques, fetes el 1993 amb materials molt més lleugers, dels vells gegants tradicionals, actualment exhibits, des del 1985, al Museu d'Història de la Ciutat, prop de l'àliga original que els havia acompanyat tantes vegades. Aquests gegants van ser batejats amb els noms de Fèlix i Ma. Àngels, en honor a dos elements molt característics de Girona: Fèlix pel campanar de Sant Feliu, dit popularment Sant Fèlix; i M. Àngels pel Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, indret molt estimat pels gironins. L´element més peculiar del gegant és el toisó d´or que du penjat al coll; símbol de la seva reialesa. La geganta llueix dues llargues trenes rosses que ressalten com a element més peculiar. Antigament el pentinat es canviava anualment segons els corrents de moda.

CUGAT I LA MUSA. El gegant representa el músic gironí universal Xavier Cugat, i la geganta, la musa de la seva obra. Ell amb el seu inseparabla violí sota el braç i l'arquet a la mà. La geganta sosté un xiuaua, company inseparable d'en Cugui. Batejats el 1993, durant la celebració es va crear l'Ordre de l'Oli, i, a la plaça del mateix nom, on nasqué el músic i caricaturista, se l'imposà la medalla acreditativa de la seva pertanyença a aquesta ordre. Amb aquest distintiu també es guardonà l'alcalde, aleshores, de la ciutat, el Sr. Joaquim Nadal. Aquest gegants són propietat de l'Associació d'Amics dels Gegants de Girona. El 1994, un acte incívic posà fí al gegant d'en Cugat; va ser cremat quan estava dipositat, amb els seus companys, a l'entrada de l'Ajuntament. Van ésser dissenyats per Joaquim Pla i Dalmau i construits al taller Ventura i Hosta de Navata. L´any 1999 van ésser restaurats per Jordi Grau al taller "El drac petit" de Terrassa. El gegant té un pes de 40 kgs i una alçada de 3,50 m, i la gegante pesa 35 kg i la seva alçada és de 3,45 m.

Els capgrossos

La ciutadanía gironina els ha batejat, tot i que mai han passat prop d'una pila baptismal, amb noms que fan signficiació, la majoria d'ells, a diversos indrets de la Girona Vella. Tres d'ells fan una clara referència al món dels negocis (l'Argentera, el Mercader, i la Marieta de les Cols), un, a la política ciutadana (el Ciutadà), dos als orígen i valoracions camperoles dels entorns (la Pericota i el Merdisser), tres tenen connotacions religioses, gairebé místiques (la Beneta de la Força i els Bessos, aquests darrers amb el seu hàbit gairebé franciscà), un altre mostra l'ambivalència d'una arma (caça, guerra), el Ballester, i el darrer, l'Esquivamosques, amb els seus insectes enganxats constantment, és la tradició i la llegenda.

D'aquesta lectura i significació es podrien extreure alguns dels trets que suposadament i de forma tradicional caracteritzen la ciutat.

L'ESQUIVAMOSQUES. Està enfadat amb Sant Narcís, que no es va endur amb ell totes les mosques. En porta sempre una, insistent, al nas, i una altra a la cua del barret, amagada a la guait, esperant l'ocasió de poder atabalar-lo. La mosca és un element fortament arrelat a la ciutat, i forma part amb tot honor d'aquesta plèiade para-religiosa o para-històrica de Girona.

EL BALLESTER. Destre en l'ús d'aquesta arma, és un caçador de temps passats o un mercenari al servei de qualsevol exèrcit; represente el carrer Ballesteries. Tot sovint se'l veu, acompanyat dels gossos i al darrera algún conill, pels turons dels voltants de la ciutat.

LA PERICOTA. Amb un càntir a la mà, representa la Font d'en Pericot. És l'olor de la farigola i l'alegria de les roselles. La seva tersor i plenitud mediterrània porta connotacions d'antigues festes báquiques, del Carnestoltes, de la llum de la primavera als camps de la la Vall de Sant Daniel.

L'ARGENTERA. Els negocis, heretats de generacions, li van bé i n'està satisfeta. Per això es passeja, riallera, enclenxinada, ben mudada i plena de joiells, tot parant el sol, pels carrers del voltant de casa seva. Hi ha qui diu que fins i tot es muda, a casa, per asseure's a taula. Representa el el carrer de l'Argenteria.

EL MERCADER. Emparentat físicament amb el Jueu de l'antiga plèiade de capgrossos, és el negociant. Amb la bossa dels diners a la mà, la vista pendent de les inversions i les hipoteques, no surt gaire de casa. Personifica el carrer dels Mercaders.

EL MERDISSER. Recorda amb la seva barretina i el seu posat de plenitud vital, que és l'hortolà del barri del Mercadal, l'antic rebost de la ciutat, on s'hi redressaven els molins i s'hi trobaven els horts que abastien les taules de la ciutat. A les galtes vermelles i a la pell enfosquida, hi duu el treball i la suor de tants dies que ha sortit de casa seva amb el sol, el tràmec a una mà i el cistell a l'altra.

LA MARIETA DE LES COLS. Acostumada a cantar les excel·lències del contingut dels seus coves i cistells, els tomàquets i les albergínies, les cebes i els pebrots, sempre crida. És la personificació de la ufanor. Representa la plaça de les Cols.

LA BENETA DE LA FORÇA. Fa olor d'incens i de confessionari. És dona de rosaris i d'aigua beneïda, i de tant en tant enyora les misses en llatí. Si la Pericota és el Carnestoltes, la Beneta és la Quaresma. Les campanades a Maitines que se senten tan bé al seu barri, la desperten cada dia. Té la casa plena d'imatges de sants i d'estampes de la Verge.

EL CIUTADÀ. D'ascendència ennoblida per la sang o pels diners, és un home influent a la ciutat. Lluent, satisfet, elegantment vestit amb gramalla, es passeja amb un bastó -amb el puny d'argent, això si- a la mà perquè això el fa ser encara més distingit i elegant. Viu al carrer dels Ciutadans en un d'aquells palaus que són visitats un cop l'any quan fan l'exposició de flors.

ELS BESSONS. Malcarats i geniüts, són germans univitelins, i aquesta és la causa que siguin tan petitons. Professaren en un convent llunyà uns vots que els impedeixen de parlar.


Notes

(1) - Joan Amades, al seu Costumari Català (vol. III, pàgina 10 de l'edició de Barcelona, 1987, ed. Salvat), font d'aquesta informació, no esmenta, malauradament, de quin campanar es tractava. (Tornar al text)

(2) - Segons el filòleg i etnòleg Krüger, a "Folklore de la Frande", esmentat per Joan Amades, al seu Costumari Català (vol. III, pàgina 26 de l'edició de Barcelona, 1987, ed. Salvat). Aquest autor fa notar que només se'ls troba en nuclis ciutadans i els centres industrials importants, detall que fa pensar en una procedència gremial i urbana derivada de l'expansió medieval dels gremis. (Tornar al text)

(3) - Aquests monots eren uns ninots que per la diada del Corpus guarnien les portes de les cases. Joan Amades, Costumari Català (vol. III, "Diada de Corpus", Barcelona, 1987, ed. Salvat). (Tornar al text)

Bateig dels gegants, 1993. Cort Reial. Video gentilesa de M. Carme Ribas i Mora

Gegants Fèlix i Àngels i capgrossos davant l'Ajuntament.

El gegant Carlemany, disseny de Carles Vivó.

Els capgrossos davant l'Ajuntament de la ciutat.

Cap de l'àliga de la ciutat.

Cartell anunciador dels actes del bateig dels gegants, el 25 de setembre de 1993. Cartell obra de Josep Perpinyà.

En Cugat i la Musa, al Passeig Arqueològic.

Portada del programa de Fires de 1994.

Capgros de Girona. Oli de Lluís Suy.

El text de descripció dels capgrossos és de Fèlix Xunclà i Tubert

Back - Index

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés