Tradicionalment, a Girona, s'iniciava la festivitat amb el cant de la missa de l'aurora, a les sis del matí, a la Catedral, i a la mateixa hora se celebrava un ofici a l'església del Carme durant la qual es tocaven les castanyoles, es feia cantar el rossinyol i es bressolava l'Infant. A les deu se'n deia una altra de semblant a l'església de l'Hospital.
En general, però, la gent, com que havia anat a la Missa del Gall, s'aixecava tard. Per aquest motiu s'acostumava a no esmorzar i tenir "ben estirades les dents per a l'hora de dinar. Després d'haver anat a desitjar un bon Nadal a parents, amics i coneguts, de presentar i llegir els versos la mainada, la gent se n'anava a dinar.
Preparació de l'àpat de Nadal. Gravat antic gironí.
El dinar de Nadal
L'abundant dinar era la nota més sobresortint de la jornada: constituïa el repàs familiar per excel·lència, el que reunia a la taula paterna els fills absents; per això es deia que "per Nadal, cada ovella al seu corral". El dinar de Nadal era el més seriós de l'any. Es componia d'escudella, completa, excepcionalment coneguda per "l'escudella de Nadal", seguida de la "carn d'olla", que obria l'àpat amb la seva substanciosa severitat (1).
Seguia després un esplèndid lluç de palangre, bullit, amb salsa maionesa, i culminava amb la majestat daurada i perfumada del gall (2), capó o gall dindi rostit, farcit de panses, prunes, pinyons, salsitxes i "llomillo", que era rebut amb crits de joia, i aplaudiments per part dels comensals. Cada any, en treure les salsitxes de dins del gall era broma obligada que la mainada digués: "s'han deixat les tripes, s'han deixat les tripes".
El dinar finalitzava amb els torrons (3), les neules (4), els esclopets (5), i moltes vegades el meló, que la nit abans havia cagatel Tió. Acompanyava l'àpat un assotiment de vins (6).
El dinar era guarnit a cada casa amb tots els additaments que es podia permetre: entreteniments diversos, assostiments de fruites, i, si els semblava que no n'hi havia prou, hi afegien algun altre plat de circumstàncies. La naturalesa del menjar depenia de la situació econòmica de cada família, però en general s'acomplia l'aforisme de "posar l'olla gran dins la petita". Al segle XIX era costum de convidar un pobre o un asilat de la Casa de Caritat.
La gent deixava la taula molt tard, i una gran majoria no se n'aixecava fins ben entrat el vespre. Molta gent no sortia de casa, ni tan sols a la nit, i passaven la vetllada divertint-se amb jocs de sobretaula i entreteniment casolans.
Després de l'àpat de Nadal. Gravat antic gironí.
Els pessebres
El dia de Nadal començaven les visites als pessebres, alguns del quals eren veritables composicions artístiques. Ja des del dia de Santa Llúcia s'havia anat a la vall de Sant Daniel o a Palau Sacosta, a buscar la molsa, els gallerans, els brucs i les atzavares, i el suro que havia de servir per a la instal·lació del pessebres. Les figuretes es guardaven cada any o bé s'anaven a comprar, cap a l'any 1860, a cal senyor Perfet (7), el 1880 a "cal sabater pudent", a les arcades de les voltes de la plaça del Vi, i cap el 1900, a ca l'"Havanera" del carrer dels Ciutadans. A principis del segle XX, a la llibreria Geli, a l'Argenteria, a can Murtra, i altres cases; alguns locals seguiren venent-ne fins ben entrada la dècada dels seixanta.
Per fer el pessebre eren necessaris els següents elements: sorra, molsa, suro, bruc, atzavares i gallerans, a més d'un tros de mirall o de "paper de plata", d'embolicar la xocolata, per fer un riu o un estany. De figures, a més de les evangèliques, eren imprescindibles els àngels anunciadors, els Reis i el sopar dels pastors. En cap pessebre podien faltar les cases de suro enfarinades, el molí, els pallers catalans, el caçador amb l'escopeta o la ballesta de plom, el caganer amb barretina vermella, l'home carregat amb un feix de llenya, el pastor i el rabadà que fan bullir l'olla, la dona que dóna menjar a les gallines, la que renta al riu, l'ase carregat, i els xais, porcs, ànecs i galls amb cos de fang i potes de filferro, i els gossos, gats i conills de fang sol.
Alguns pessebres notables eren motiu de visita per als gironins. Al capvespre, corrues de gent anaven als llocs on s'havia fet, l'autor del qual era gairebé sempre l'amo de la casa. S'hi anava convidat, o bé s'hi entrava repetint abans des del portal la fórmula "no és aquí que fan pessebre?". La resposta afirmativa indicava que l'accés a la casa era permès. Algunes vegades, per visitar-los, s'entrava per una porta i se'n sortia per una altra, travessant corredors o estances, fins i tot dormitoris particulars, amb una confiança que es feia extensiva a tota la població.
Entre els pessebres més famosos del darrer quart del segle XIX cal esmentar el de l'advocat Vinyes (1890), que vivia al davant de l'església del Carme, el de la fundició Planes (1870), al carrer de la Indústria; el de ca l'Escolà (1875), que era un terrissaire del carrer dels Plats; el de can Betla (1880), al primer pis del palau dels Agullana, el del banquer Montsalvatge (1890), al carrer Albereda, cantonada amb la pujada del Pont de Pedra, en el que s'exhibien peces de Ramon Amadeu; el d'en Poch bagulaire (1910), a l'antiga plaça del Mercadal; el d'en Llapart matalasser (1910), a la pujada de Sant Martí(8); el d'en Vinyes ganiveter (1912), a la plaça del Molí, a més del conventuals. També es recorda el d'un barber establert a la pujada del Pont de Pedra que l'any 1914 exihibia una figureta portant una minúscula manguera amb la qual ruixava el badoc que romania massa temps al local, i que pagant cinc cèntims feia rodar el molí.