La prostitució a Girona


		La consideració de la prostitució a la Baixa Edat Mitjana i inicis del segle XVI a Girona. A la vida de les ciutats medievals la prostitució era una activitat normal legal, i fins i tot l'Església catòlica l'acceptava com a mal menor i considerava que era un vici impossible d'extirpar. No obstant, les prostitutes eren afectades per una sèrie d'ordinacions i regulacions, municipals i reials, entre altres la de ser obligades a recloure's a l'espai dedícat a bordell. En aquest sentit son prou significatives les ordinacions fetes pel mostassaf (1) de Girona quan, a la primera meitat del segle XV equiparava jueus i prostitutes, i dictava que "per esquivar abusos per jueus, juhies e fembres publiques", els prohibia de tocar o palpar pans o coques de flequers o forners fins que no n'haguessin abonat llur import, sota multa de 10 sous, i tocar i palpar carn escorxada, formatges frescs, peix fresc o salat, fruita verda, panses, figues seques, dàtils, pinyons, brotons (col brotonera), cols i espinacs, fins que no n'haguessin pagat l'import corresponent, sota multa de 10 sous (2). (Ampliar) - 7 de gener de 1346. Àpoca atorgada per Guillem Cavaller, clergue de la seu, com a marmessor testamentari de Ramon de Trilles, difunt bracer de Girona, a favor de Guillem de [...], clergue de Santa Eulàlia Sacosta de Girona. Fons Ajuntament de Girona. També es dictaven ordenances contra els que explotaven les dones públiques, les alcavotes i els alcavots, que també varen ser perseguits per la justícia d'una forma paral·lela. En les ordenances publicades a Girona per ordre del rei Joan I es manava que els qui tenien alguna prostituta "per amiga", ja sigui en el bordell o en un altre lloc de la ciutat, disposaven de dos dies per sortir de Girona sota pena de ser assotats públicament, i també es feien fora les alcavotes i s'obligava les dones públiques a denunciar si tenien homes "per amics". S'ordenava que, abans de ser admeses als bordells, i per tal d'evitar que "bacallors, alcavots e mals hómens" obliguessin algunes dones a esdevenir públiques, les dones havien de presentar-se al batlle de la ciutat per ser interrogades i declarar-li que, voluntàriament volien ser "fembres bordelleres". En el cas que la dona ingressés lliurement al bordell, es prohibia de celebrar-ho amb balls. Les penes contra els que podrien incomplir la llei eren severes: "los homes e fembras qui ballaran paguen cascun L (50) sols o stien C (100) dies en la presó, e los jutglars qui hi sonaran perden les trompes, tabals e altres instruments qui lla y serviràn e pach quescun C (100) sols o stia CC (200) dies en la presó de la dita ciutat". (Esmentat per J. Clara, op. cit). A la documentació de l'època, les dones que posseïen la condició de públiques apareixen esmentades amb el nom de pila i sense cognom, pero s'hi especifica el qualificatiu de pública o de vagabunda. La majoria eren forasteres a la ciutat. Així, es documenta Francesca, oriünda de València, "pro nunc commorans in luppanarii civitatis Gerunde", la qual, el 13 de setembre de 1436, nomenà procurador Pere Deulovol, hostaler del bordell, per tractar i seguir totes les qüestions i causes entre ella i les autoritats reials. El mateix any 1436, Jaumeta, "femina vagabunda ville Perpiniani" era a Canet d'Adri, i el 1460 Damiata, filla del venerable Joan Jorneta, ciutadà difunt de València, qualificada com a "domina vagabunda sive meretrix" reconeix a Joan Comes, espaser i hostaler del bordell, un crèdit de 7 florins. (Ampliar) - 19 de juny de 1336. El rei Pere III al bisbe de Girona Arnau de Mont-rodon. Li exigeix que permeti a les prostitutes estar en el puig de Santa Eulàlia, situat prop del burg de Sant Pere de Galligants, tal com ho van establir els jurats de la ciutat. Lletres Reials. Fons Ajuntament de Girona. Les primeres referències escrites. Bordells a Santa Eulàlia. Una antiga tradició gironina situava a l'indret que havia ocupat l'església de Santa Eulàlia, a l'època dels romans, un temple dedicat a Venus. Segurament no es correspondria a un temple pagà: antic, sinó el medieval, on des de temps molt reculats els jurats, els bisbes i els abats de Sant Pere havien escollit un lloc apartat perquè s'hi concentressin les prostitutes de Girona. Així, la documentació més antiga sobre la prostitució a Girona, situa els bordells a la pujada de Santa Eulàlia Sacosta, a tocar del monestir de Sant Pere de Galligants i de les esglésies de Santa Eulàlia i Sant Nicolau. És una carta que el rei Pere el Cerimoniós adreça al bisbe de Girona Arnau de Mont-rodon, datada a Lleida el dia 19 de juny de 1336, per mitj` de la qual s'oposa a les pretensions del bisbe tot ordenant que seguissin residint en aquell lloc, perquè havia estat escollit feia molt de temps com el més apte i apropiat per evitar danys majors. D'altres documents es desprèn que en aquell indret es generaven problemes que justificaven la postura del bisbe quan demanava que es fés fora les dones d'aquell lloc. Pel fet de trobar-se tan a prop d'unes esglésies i d'un convent, s'hi enregistrava escàndols considerables amb els quals es trobava relacionat el clergat. La comunicació dels clergues i dels monjos amb les dones públiques era inevitable. Un grup de ciutadans es va queixar als jurats de que "les persones de mala vida no havien de conversar amb les persones honestes" i que els monjos no havien de sortir del monestir a hores sospitoses, ni tenir tractes amb les dones vils, sinó seguir l'exemple de Crist, el dels sants pares de l'ordre i el de Sant Narcís per atreure-les a la penitència. (Veure'l sencer) - Vista del monestir de Sant Pere de Galligants i l'església de Sant Nicolau. 1842. Antoni Roca Sallent, gravador. CRDI - Ajuntament de Girona. També manifestaven que que els cementiris que existien a l'entorn de les esglésies podien ser contaminats amb "el vessament de sang i de semen" i que el bisbe hauria d'investigar qui cometia aquestes accions deshonestes. Si els culpables fossin religiosos, calia impedir-los la sortida del claustre; si fossin clergues, havien de ser castigats amb penes pecuniàries i, si fossin laics, corresponia al batlle de penar-los. També es parlava de castigar les dones per tal que no fessin deshonestedats en els cementiris o llocs sagrats (J.Clara, op.cit). Malgrat que els documents més reculats sobre la prostitució a Girona localitzen els bordells a la pujada de Santa Eulàlia, com hem vist, d'altres posteriors confirmen que s'havien estès a d'altres punts de la ciutat. Així, en unes ordínacions del 1358 es dedica un capítol a les "vils fembres" i hi apareixen unes ordres dirigides als hostalers en general, la qual cosa indica que no existia una única casa o bordell destinat a la prostitució. Aquestes ordinacions especificaven que: "Item, que negun taverner ne hostaler ne altra persona no gos per jaser ne per menjar soferir (admetre) en son alberch nul·la alcavota ne fembre qui públicament sabando per diners aprés del seny de la oració, sots pena de V (5) sous per a quiscun e per coscuna vegada. Item, que neguna de les dites fembres no gosen jurar neguna partida de Déu, ne de Madona Sancta Maria, ne de sancts ne de sanctes, sots pena de X (10) sous a cascun e per quiscuna vegada, o d'estar X (10) dies en la preson. Item, que negun alcavot no gos aturar dins la ciutat de Gerona de II (2) jorns a avant, sots pena de X (10) sous o d'estor X (10) dies en lo preson cascun e per quiscuna vegada. Item, que nuyl hom no gos acuylir negun alcavot en la ciutat ultra II (2) jorns, sota pena de V (5) sous e per quascuno vegada" (J. Clara i G. Bagué, ops. cit). . Segons aquesta normativa, els hostalers no podien acollir prostitutes després del toc d'oració. Aquestes limitacions d'horari restringien la pràctica de la prostitució en aquells indrets, i això obligava a cercar-ne d'altres per a continuar amb l'activitat. (Ampliar) - Noble rebut en un bodell. Gravat alemany. 1477. Viquipèdia. Segles XIV i XV. Els bordells de la Vilanova. En un document del 1393 els jurats de la ciutat expliquen que, entre el portal de Sobreportes i la torre Cornèlia, al costat del mur vell, hi havia un pati en el qual "fiunt de nocte ef commituntur plura maleficia com vilis mulieribus et alia". Generalment, però, els centres de prostitució en la Catalunya del segle XIV eren els hostals, freqüentats per la gent de pas i els marginats. Una disposició donada el 1397 per la reina Maria ho confirma: "La dita senyora, sabent que en lo dit Principat d'alcun temps ençà e normement s'és deduït en damnada costuma que los hostals en les ciutats, viles e lochs del dit Principat tenen notòriament fembres abandonades a ús e peccat de carnalitat ab los caminants e altres dels quals molts per l'avinentesa que troben caen en lo dit peccat qui en altre manera se n'abstindrian, d'aques seguex gran offensa a Nostra Senyor D&eoacute;u e diffamació e dan a lo cosa pública, ordena, vol e mana que algun hostaler del dit Principat d'aquí avant no tenga, presumesque o gos tenir en son hostal públiquement o secreta alguna fembre abandonada a ús del dit peccat ne aquella en son hostal, sino pessant e caminant per posar en lo dit hostal, e no mes avant de una nit ab lo dia lo qual arribarà en lo dit stal, ne la dita fembra en lo dit hostal gos romanir sinó lo dia que cominant d'altre loch vendrà e per la nit axí com dit és subsegüent per lo qual temps se abstenga de cometre lo dit peccat, e si lo contrari farà que córrega lo vila públicament ab açots. E si algún amich de la dita fembre va ab ella que córrega axí mateix la vila la un prop de laltre e hostaler cayga en pena coscuna vegade de vint florins d'or havedors i exequidors d'ell e de sos béns per los officials de la ciutat, vila o loch on dites coses se cometran" (J. Clara, G. Bagué, ops. cit). Es desconeix la data exacte en que les prostitutes varen abandonar el bordell de Santa Eulàlia Socosta. A la primera meitat del segle XV es localitzen en un altre indret de la ciutat, instal·lades ara en el sector de Vilanova (3). Segons documentació posterior, el carrer de Vilanova on s'alçava el bordell, "és lo que va del convent de Sant Joseph al de Nostra Senyora de la Mercè". Aquest bordell era regit per hostalers que no eren els propietaris, sinó que hi actuaven com a alcavots oficials. El 1427 era de Joan Dacda, i alguns dels hostalers que els regentaven figuren a les diverses talles municipals o a la documentació notarial: Pere Deulovol (1436), Joan Comes (1460), Pere Joan Carrera (1462), Pere Joan Estragot (1498), Madó Angelina (1517), Joan Monjo (1534), i altres. (Ampliar) - Els alcavots. Pintura de Jan G. van Bronckhorst, 1636–1638. Viquipèdia. La prostitució fora dels bordells. A part de la prostitució legalitzada i tolerada, n'hi havia una altra que era força més difícil de controlar, escampada pels carrers de la ciutat, entorn de la qual els jurats emetien repetides ordinacions. Les dones que la practicaven fora del recinte permès eren tot sovint denunciades a les autoritats, però no podien recloure-les d'una manera efectiva al bordell o expulsar-les de la ciutat. El 5 de juny de 1427 el rei Alfons el Magnànim, des de la vila de Blanes, ordenava al veguer i a les restants autoritats reials de Girona, a instància de l'esmentat Joan Dacda, propietari del bordell, que les dones vils siguin obligades a estar al bordell i no puguin repartir-se per la ciutat, ja que allò que és permès per evitar escàndols majors esdevé un perjudici notable per a la ciutat, per al mateix Joan Dacda i conculca a més les Constitucions de Catalunya. El 1431 els jurats hagueren d'emetre ordinacions per "cessar abús algun temps introduït en le dite ciutat de moltes fembres àvels de lur cors e per àvels públicament difamades, qui stan e habiten en cases o alberchs e cases on habiten dones honestes e de bona fama, lo qual abús deu ser remogut e estirpat, com le participació de dones vils de lurs cors ab dones honestes sia semblant de la aygua podrida e de pomes podrides qui corrompen les pomes bones, car les fembres vils de lur cos volrien que totes les bones, fossen lurs semblants". L'ordre obligava que "les dites fembres, àvels e alcavotes hagen star e habitar en lo carrer del bordell públich o altres carres ben separats e remoguts de vehinats e habitacions de dones honestes". Donaven un termini de cinc dies per acomplir-la, i en el cas contrari, s'imposarien multes de 100 sous o de córrer la vila amb assots. També s'indicava que l'import de la multa es repartiria en tres parts iguals: una per a la cort, una altra per al denunciant i la tercera aplicada a l'obra del riu Ter. (Ampliar) - Talla dels barris de la Vilanova i Areny, de l'any 1389. Talles i fogatges. Ajuntament de Girona. El 7 de juny de 1437 i el 14 de maig de 1438 segueix el mateix "per cessar e tolre lo mal e deshonest abús alguns dies ha introduït en la dita ciutat". Els jurats manaren que "tots los portals de les portes dels alberchs situats en lo carrer apellat de Vilanova, en lo qual carrer stan e deuen star totes les ffembres públiques, les quals portes son construïdes en lo carrer jus a qui és de passatge públich per totes persones honestes, deiús lo dit carrer de Vilanova, sien de present tencats e paredats e aximatex les finestres qui miren en lo dit carrer devall affi que les dites ffembres públiques no siguen ni stiguen, ne elles ne altres entre ne isquen per les dites portes ne portals del dit carrer devall". Es permetia, per tant, a les dones públiques de romandre al carrer "demont", pero si sortien al carrer "devall" serien multades omb 10 sous cada vegada. D'altra banda s'ordenava a l'hostaler de paredar les portes del carrer "devall" sota multa de 20 sous, i precisava que "en açò no és entesa la porta del hostal del dit carrer, ne la finestre que té o son ampriu lo dit hostaler, car la dita porta e la dita ffinestra deuen ésser a ús e ampriu del dit hostaler". Finalment es prohibia, sota multa de 10 sous, que les dones del bordell estiguéssin a la porta o fessin ús d'entrar i sortir. (J. Clara, op. cit). (Ampliar) - Escena de bordell. Monogramista de Brunswick, 1537. Viquipèdia. El 20 de març de 1479 els jurats ordenaren que totes les dones "qui viuen desonestament de lur cos isquen de carrés e lochs on habiten persones honestes, encare de llurs cases properes, e que se aparten al loch públich ja en la dita ciutat dedicat, e açò sots pena de LX (60) sous a cascuna". El 19 de març de 1484 es reprodueix l'ordenança amb paraules semblants i es torna sobre el tema el 24 d'abril del mateix any. El 18 de juliol de 1486 s'insisteix que es donaven grans desordres i deshonestedats, seguits de blasfèmies, juraments i altres alteracions, i els jurats es veuen obligats o requerir el batlle i el sots-batlle perquè treguin dels carrers on viuen persones honestes aquestes dones que han de ser apartades al lloc públic. El 8 de febrer de 1515 els jurats ordenen que siguin tretes dels carrers de Sant Narcís i del Pou Rodó les dones deshonestes que habiten enmig de persones honestes. A continuació es donen els noms de les sis dones que cal foragitar de l'indret; Na Angela, Na Eulaya Alaxandrina, la vídua Sabatera de Madremanya, la qui és venguda de Castelló, Na Joana d'en Pujades i Na Mussola. (Veure'l sencer) - Malalties sexuals. Il·lustracions d'un manuscrit medieval. British Library. Viquipèdia. L'aparició de malalties. El 5 de febrer de 1495, els jurats de Girona, informats que a la ciutat hi havia diverses persones malaltes de "mal vulgarment apellat de sent Men" (J. Clar, op. cit), el qual, segons els dictàmens dels metges i d'altres persones expertes consultades, digueren que era contagiós i que "se és seguit per contágio de les dones del públich de la dita ciutat", i perquè hi havia molts malalts i molts més se n'hi esperaven, si no era feta una promissió eficaç, ordenaren que el batlle de la ciutat "expellesqua de dit loch públic totes les dones qui sien malaltes del dit mal, e açò fossa e exerquescha en virtut del sagrament e homenatge que prestat ha de exerquir e complir totes ordinacions de jurats". El batlle va fer complir la determinació dels jurats i s'adreçà a l'hostaler del bordell per tal que aquest en fés fora totes les dones malaltes del dit mal, sota pena de 25 lliures, aplicadores la meitat al mateix batlle i l'altra meitat a la capella de la ciutat. La crida afegia que les dones malaltes serien assotades, si no marxaven de seguida de la ciutat, i al mateix temps es prohibia que els hostalers de Girono acollissin dones afectades pel dit mal, sota pena de 25 lliures. Com apunta Julián de Chía (1818-1898) podria ser molt bé que es tractés de la sífilis. Ho abonaria el fet que el 1494, segons alguns historiadors, va causar fort impacte a Espanya. El 1494, las tropas franceses de Carles VIII, durant lo campanya contra al regne de Nàpols, s'infectaren considerablement i propagaren la malaltia per Itàlia i França; per això va ser coneguda com a "mal napolità", "mal gal·lic" o "mal francès". (Ampliar) - L'alcavota. Ludolph Büsinck, 1623-1630. Viquipèdia. Alcavots i alcavotes. En unes ordinacions contra alcavots, del 1453, s'afirma que "tot hom de qualsevol condició o stament sia qui tinga fembre o fembres públiques en la ciutat de Gerona vivent de llur sutze guany o quest o tinent-les en lo bordell, encara sens guany o quest, haia e sia tengut dins sinch dies primers vinents e comptedors del die que la present ordinació sera publicada, jaquir la dita vida de alcavot e obstenir de tal fembra o fembres. En altra manera, passats los dits sinch dies, quascun qui sera trobat dins la ciutat de Gerona e dins los burchs o térmens d'aquella usant del dit offici de alcavot, la primera vegada sterà al castell públicament tot nuu de matí tro al mig jorn, e la segona vagada starà en los dit castell axí públicament tot nuu ab lo pell de la mà dessús clavada en una post, e la terça vegada stara pres e serrat per hun any continuu, e si aximateix si tornará, staro pres per hun any continuu per cascuna vegada, e açò sense speransa de alguna gracia". (Manual d'Acords, 1453, f. 67 v.) D'altra banda, a partir de les formules toleradas i permeses, es produiren també abusos no tan acceptats per les autoritats. Així el 1483, els jurats hagueren d'ordenar als oficials reials que castiguessin els culpables d'una actuació que consideraven "orrible [sic] e ne phandissima" i que consistia en el fet que certes dones deshonestes, a part de dedicar-se al comerç sexual amb el propi cos, seduíen donzelles i fadrines i els prestaven llurs cases per cometre adulteri. (Ampliar portada)---(Ampliar ordinació) - Manual d'Acords, 1453. Portada i fol 67, amb la ordinació sobre alcavots esmentada al text. Actes del Ple i Manuals d'acords. Fons Ajuntament de Girona. Del segle XVI al XIX. Des de finals del segle XVI fins les primeres Reglamentacions del segle XIX la prostitució va ser tolerada o perseguida en funció de les èpoques i els governs, en base a l'alternança en el poder polític dels partidaris d'una reglamentació pretesament adient i eficaç, que fós capaç de controlar la terrible sífilis, i d'altres partidaris de la més rigorosa prohibició. L'auge de la qüestió religiosa a Espanya a partir de la Contrareforma, que va començar amb el Concili de Trento (1545-1563) i acabà amb el final de la Guerra dels Trenta Anys (1648), va propiciar que es dictessin diverses pragmàtiques mitjançant les quals es provava d'abolir la prostitució, amb la superssió dels bordells. El 1623 Felipe IV ordenava que "en adelante, en ninguna ciudad, villa ni aldea de nuestros reinos, se pueda tolerar, y que en efecto, no se tolere, lugar alguno de desorden, ninguna casa pública donde las mujeres trafiquen con sus cuerpos". Amb aquesta prohibició, i el corresponent càstig de deportació per a les prostitutes, es va aconseguir que la majoria de bordells acabessin tancats durant els anys finals del segle XVI, però no es va poder evitar que l'exercici de la prostitució passés a la clandestinitat i es dugués a terme de forma incontrolada, i s'escampés per les ciutats. (Ampliar) - Escena de burdel. Cuatro mujeres. José Gutierrez Solana. Viquipèdia. El cronista Jeroni del Real, al segle XVII, propugnava l'establiment de l'Hospital de la Misericòrdia, una institució que tenia per finalitat acollir i socórrer els pobres ("Se ha de tornar lo Hospital que se experimetà, quant ay era, lo fruyt que feya axí amb los pobres vells, siegos, mancos, en estar ab més comoditat que haver de anar captant, y axí mateix ab los minyons i minyonas en ensenyar-los de dirtut y feinas"), s'assemblava a un gran asil i hospici, on fins i tot acollia les meretrius que volguessin retirar-se o canviar de vida, perquè "ningú no les vol, i és llàstima". Davant les desastroses conseqüències de la prohibició, posteriorment sorgiren alguns projectes de reforma, com la proposició del comte de Cabarrús, personalitat il·lustrada del seu temps, que va adreçar el 1792 a Jovellanos, una exposició d'una sèrie de normes, com el restabliment dels bordells, a partir de considerar les prostitutes com un mal inevitable, però que podia ser sotmès a control mèdic i policial en uns llocs determinats on es tolerés l'exercici de la prostitució. El 1809, l'Inspector de Sanitat Antonio Cibat va adreçar una proposta al ministre de Policia de José Bonaparte, Pablo Arribas, sobre les mesures adients per prevenir el contagi i la propagació de la sífilis. El el text, que no va ser publicat fins el 1861, figuraven una sèrie de propostes clarament progressistas, en las que es reconeixia la utilitat social de la prostitució i ho considerava un ofici. (Ampliar) - Carrer de les Mosques. 1985. Joan Comalat. CRDI - Ajuntament de Girona. Les prevencions reglamentàries de 1854. A final d'octubre de 1854 l'Ajuntament de Girona va reglamentar la prostitució a la ciutat amb dinou "Prevenciones reglamentarias concernientes a la prostitución", establertes pels alcaldes Josep Coll i Lliura (alcalde el 1854) i Joan Balari (alcalde 1854 a 1856). Va ser just després de l'epidèmia de còlera de l'agost-octubre de 1854, que va afectar la ciutat i tot el litoral mediterrani. A Girona varen morir 158 habitants, més de l'1% de la població. En aquesta reglamentació s'emprava el terme de "cases de tolerància", possiblement per influència francesa de les "maisons de tolérance". La presència d'una força militar important en relació a la població total (1.160 homes, un regiment d'artilleria, un 8% de la població total), segurament hi tenia a veure. És molt probable que el governador militar, el meriscal de camp Felipe Ruiz y Ruiz fés alguna petició de vigilància sanitària de les prostitutes. Entre altres mesures, calia tenir cura i prevenir tot "escàndol" a les cases de prostitució, i havien de ser presentades en forma de cartell (de 43,7 x 31,5 cm, s'especificava) a la sala-rebedor de les "cases de tolerància". L'"empresari o empresària" n'era responsable del seu acompliment davant les autoritats, i havia de declarar les prostitutes que hi treballaven. Especificava un empadronament i unes revisions mèdiques setmanals. L'acompliment de la regulació garantia l'absència de problemes; en canvi, s'especificava que es perseguiria "la prostitución clandestina o no tolerada por la Autoridad, y la seducción de mujeres honradas". El reglament distingia clarament entre les "rameras" i les "mujeres honradas", a qui calia protegir. La prohibició de les "orgías" als bordells autoritzats disciplinava la sexualitat; cap desordre sexual al bordell. Les "Prevenciones" varen deixar de ser vigents acabat el bienni progressista (1854-1856), quan la crisi econòmica va començar a fer estralls a la ciutat: "por disposición verbal del M.Y. Sr. Gobernador Civil se mandan cerrar los establecimientos, habiéndose recogido a sus dueños el Bando reglamentario". A final d'agost de 1856, l'alcalde de Girona, Marià Hernández i de Nogués, demanava als tres batlles de barri les "relaciones de las casas donde se abriga la prostitución", el que cominicava al nou governador de la provincia, Francisco de la Rocha. L'alcalde assenyalava que s'havien pres "las oportunas medidas para corregir un mal que tanto lastima la moral y las buenas costumbres", adventint, però, que "los resultados del correctivo no han llenado sus deseos". A part del governador, l'alcalde també havia rebut pressions per part del rector del Mercadal, a qui indicava el 26 de setembre de 1856 haver disposar "varias medidas para extinguir esas casas de prostitución", però que resultaven ineficaces. En documentació posterior s'han localitzat bordells als carrers de la Sèquia i de la Premsa. El nou governador a partir del 19 de novembre, Esteban Garrido, va posar una atenció especial en la moralitat i l'ordre públics, i va manar empresonar les prostitutes i cercar la rehabilitació de les més joves. Durant el Sexenni Democràtic (1868-1875) es va obrir més la mà en aquests afers, quan es va considerar que l'autoritat "puede tolerar, pero nunca autorizar, aunque la inspección sanitaria no puede dejar de ejercerse para evitar mayores males". (Ampliar) - Barri Xino. 1960. Joan Colom. Museu Nacional d'Art de Catalunya. La prostitució al segle XX a Girona fins la Guerra Civil. De 1903 a 1910 les disposicions governatives que es dictaven a Espanya dividien les prostitutes en dos grups: les lliures, que viuen al domicili, i la prostituta pupil·la, que viu en “cases de tolerància” o “lenocini”, i reglamentaven que les cases de prostitució havien d'estar allunyades d'edificis públics, com escoles o esglésies, alhora que havien de tenir vidres opacs o cortines que impedissin veure l'interior. Les prostitutes havien de disposar d'una cartilla d'inscripció, en la qual constessin la fotografia, la filiació i el número de registre, cartilla on s'anotaven les revisions mèdiques periòdiques a què eren sotmeses. Les contravencions del reglament i “l'escàndol prostitucional a la via pública” eren castigats amb multes o empresonaments. Lany 1911 l'Acadèmia d'Higiene de Catalunya va redactar i aprovar un Projecte de Bases per a un reglament de la prostitució a Espanya, on es regulaven les prescripcions higièniques i on es “garanteix d'una manera especial la llibertat de les desgraciades que se dediquen a l'innoble ofici de prostitutes”. Durant la Primera República espanyola aquesta visió va tenir un cert predicament a Espanya i diversos col·lectius varen demanar l'abolició de la prostitució. Més endavant es va tendir cap a l'abolicionisme, amb, entre altres mesures, un Decret abolicionista de 1935 on no es reconeixia la prostitució com a mitjà de vida lícit. La Guerra Civil va deixar en suspens aquests canvis legislatius, tot i que alguna de les seves reformes, com l'abolició dels reconeixements mèdics periòdics o la cartilla sanitària, sí que van prosperar. Josep Clara (op. cit.) ubica al primer terç del segle XX, en els números 9 i 11 de carrer Portal de la Barca, dos bodegons que ja tenien tradició de locals de prostitució. Un d'ells estava regentat per una dona que rebia el sobrenom de “la madriles”. A la premsa gironina d'aquesta època també es documenten bordells als carrers d'En Mora, de la Premsa i de la Sèquia, els dos darrers al barri del Mercadal. (Ampliar) - Carrer de la Barca. 1979-1982. Josep Montenegro. CRDI - Ajuntament de Girona. La Guerra Civil i l'abolicionisme de 1956.. Amb la Guerra Civil la prostitució a Girona es va incrementar per diversos motius, com la concentració de tropes, l'existància de grans bosses de misèria o l'increment de dones soles desemparades que s'havien de guanyar la vida com fós. El 1941 tornà a entrar en vigència una reglamentació de la prostitució, que comtemplava la vigilància i la repressió a càrrec de la policia. Aquesta situació de control, amb alguns abusos per part de la policia, es va fer aclaparadora a partir de 1956, quan el règim franquista es v adherir a la convenció internacional abolicionista. La signatura d'un primer Decret Llei, el 3 de març del 1956, marcaria alguns canvis que també es reflectirien a Girona. Aquesta llei, com cap de les similars emeses amb anterioritat, no faria desaparèixer la prostitució sinó que la faria més clandestina i, per tant, perillosa sanitàriament. (Veure'l sencer) - Decreto-ley de 3 de marzo de 1956 sobre abolición de centros de tolerancia y otras medidas relativas a la prostitución. Publicat el 10 de març de 1956. Font. BOE. El Boletín Oficial del Estado publicava el 10 de març de 1956 un decret-llei del 3 del mateix mes mitjançant el qual, seguint la Convenció de Ginebra del 1949, l'Estat espanyol s'alineava amb els països abolicionistes i declarava il·legal la prostitució i la qualificava com a “tràfic il·lícit”. Conseqüècia del decret va ser la clausura dels bordells, de manera que la prostitució va passar a ser considerada una activitat clandestina. Moltes prostitutes es van reciclar com a cambreres per tal de poder treballar en llocs on continuar oferint els seus serveis sexuals als homes. Aviat van aparèixer bars específicament creats per a aquestes activitats, les barres americanes, i meublés que acollien a les parelles a canvi d'un preu pel lloguer d'una habitació. A Barcelona es tancaven un centenar de prostíbuls i una quarantena de cases de barrets clandestines, mentre que les autoritats gironines només varen ordenar el tancament de tres bordells històrics: Ca la Blanca, El Racó i el Salón Rosa (G. Bagué, op. cit). La resta de locals, segurament perquè tenien la cobertura d'un bar a la planta baixa i les habitacions en els pisos superiors, van continuar amb la seva activitat sense gaires dificultats. (Ampliar) - Els capgrossos de Girona al Barri Xino. 10 de juny 1975. Sebastià Martí. CRDI - Ajuntament de Girona. El 'barri xino' i els prostíbuls.. El “barri” es concentrava principalment a l'entramat que formaven els carrers Bellaire, Pujada del rei Martí, Portal de la Barca, Pou Rodó, Mosques i Barca, i va arribar a tenir una vintena d'establiments dedicats directa o indirectament a la prostitució a la seva època de màxima esplendor, entre els anys 60 i 70 del segle XX, la majoria als carrers Portal de la Barca i Pou Rodó. L'acció policial del 25 de juliol de 1959 xifrava en més de dues-centes les prostitutes que hi treballaven i en uns 10.000 els visitants que podien passar anualment pels seus establiments. Un cop acabada la Guerra Civil, a l'antic convent de Sant Domènec s'hi havia instal·lat el Govern militar i era la seu d'una caserna amb una tropa considerable. Aquest fet va influir molt en l'increment, a partir dels anys 40, del comerç sexual del “barri xino” i en l'obertura de nous establiments. Dels sis bars que hi havia abans de la guerra es va passar ràpidament a més d'una dotzena (G. Bagué, op. cit). (Ampliar) - Barri xino de Girona. Carrer del Portal de la Barca. 1984. Joan Castro. CRDI - Ajuntament de Girona. Apartat de la concentració d'establiments del carrer del Pou Rodó hi havia "El Racó", considerada la casa de prostitució per excel·lència de Girona, i un dels prostíbuls més coneguts, llegendaris, antics i citats de la ciutat. Era la darrera casa del carrer Sacsimort, i tenia un pati que donava al riu Galligants, a tocar el Passeig Arqueològic. Els seus origens es perden en els temps; sembla que al segle XVIII ja funcionava en aquest mateix indret, però la seva mort sí que es pot fixar exactament a l'estiu del 1956, quan Girona va aplicar el decret llei que prohibia els prostíbuls a tot el país. Calia pujar unes escales i es penetrava en un saló on hi havia, en la primera època, el clàssic piano de maneta, i més endavant una gramola. Com molts d'aquests establiments, hi havia dues entrades, per tal que els clients que volien sortir d'incògnit ho poguessin fer a través d'una escala lateral molt més discreta i sense el perill de creuar-se amb cap conegut que volgués entrar al bordell (G. Bagué, op. cit). (Ampliar) - Barri Xino. 1960. Joan Colom. Museu Nacional d'Art de Catalunya. El "Salén Rosa" era considerat un establiment de prestigi i tenia fama de tenir les millors dones públiques de la ciutat. Gerard Bagué explica que en les seves èpoques més glorioses, l'establiment es diferenciava de la general sordidesa que caracteritzava els prostíbuls gironins. Hi havia un ampli saló, on es podia ballar, i taules i cadires on asseure's a prendre una copa. Mentre alguns testimonis asseguren que el nom provenia del color del salé, altres afirmen que derivava del nom de la primera mestressa, ja que antigament l'establiment s'anomenava "Ca la Rossa". Antigament s'anomenava també "Ca la Murillo". Quan es va tancar el prostíbul es va reconvertir en un hostal, anomenat "Residencia Reyma", on s'allotjaven forces prostitutes. Cal esmentar també un prostíbul amb força tradició davant de l'antic Cinema Modern que es deia "El Safareig". També fora de l'àrea del barri xino, l'"Onze", que popularment s'anomenava "Ca la Pilar" pel nom de la seva mestressa (4), era un prostíbul que ocupava un estret edifici de tres plantes al número 11 del carrer de Sant Josep, darrera de l'antic Cinema Modern. (Ampliar) - Enderrocament de diversos edificis al carrer Pou Rodó. 1998. Jodi S. Carrera. CRDI - Ajuntament de Girona. Es va inaugurar el 1929 i va tancar portes els anys 60. Era un local avançat a la seva època, més net i més elegant que d'altres establiments. Les noies, normalment entre 7 i 8, vivien al mateix edifici. També feien els àpats al mateix establiment. A la planta baixa hi havia la cuina i el menjador, al primer pis hi havia un bar amb barra i un saló on les parelles podien ballar i tancar els tractes. Les habitacions eren a dalt. Mai no hi va haver cap conflicte. Si algú tenia por de ser reconegut, podia sortir per una altra escala. Hi havia una cuinera excel·lent i una dona que netejava les habitacions. El prostíbul era una creació de la seva fundadora i va durar fins que ella el va tancar. Durant la Guerra Civil, la Pilar va amagar monges a les golfes; eren unes 5 o 6 monges del proper convent de les Vetlladores i s'hi van estar més de tres mesos. Alguna veïna ho sabia, però ningú no la va delatar. (Ampliar) - Barri xino de Girona. Carrer del Portal de la Barca. 1985. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. La decadència del nucli de bars de prostitutes que s’agrupaven al voltant del Pou Rodó va ser un procés precipitat; de les 200 prostitutes que hi havia al barri el 1970, es va passar a les 30 del 1990. L’any 1995 quedaven encara algunes traces del barri: el diari El Punt esmentava que quedaven obertes dues barres americanes. El projecte de la reforma de la zona s'havia començat l'any 1983 dins el Pla de Reforma Integral del Barri Vell. Les escorrialles de la vella prostitució encara hi persistien però la clientela habitual del sector, els soldats de les casernes del Migdia, ja no hi eren, i la droga i petita delinqüència havien empitjorat l'estigma que ja patia el barri. Actualment, despré de la reforma total, és un barri residencial molt apreciat. (Ampliar) - Els capgrossos de Girona al Barri Xino. 10 de juny 1975. Sebastià Martí. CRDI - Ajuntament de Girona. Notes (1) - El mostassaf era un magistrat municipal dels territoris de la Corona d'Aragó que tenia múltiples potestats en qüestions tècniques. S'encarregava de vetllar per la correcta qualitat, mesura i preu dels productes al mercat, així com per l'aplicació de les normatives vigents en la disciplina que es tractara, especialment la urbanística o les imposicions tributàries. També s'encarregava de supervisar la policia urbana, en aquell moment la neteja de la ciutat, i les activitats dels gremis. - Tornar al text (2) - Esmentat, entre d'altres, per David Romano a "Per a una història de la Girona jueva", Ajuntament de Girona, 1988, i Flocel Sabaté a "L’ordenament municipal de la relació amb els jueus a la Catalunya baixmedieval". - Tornar al text (3) - Els sectors de l'Areny i la Vilanova, a l'època medieval, Ocupaven el sector meridional de la ciutat vella, entre la muntanya de les Pedreres i el riu Onyar. La Vilanova s'estructurava al llarg de la Polleria de Sant Martí, actual carrer del Portal Nou, i tenia un caire poc urbà, de cases amb horts, vinyes i arbres fruiters. Aquestes dues àrees quedaren a l'interior de la muralla bastida durant la segona meitat del segle XIV. - Tornar al text (4) - Gerard Bagué, a "Memòries del Barri Xino", explica que "la Pilar era una dona molt estricte, amb molt caràcter, però molt educada i bona persona. Vivia en una casa del mateix edifici que comunicava amb el local per una porta. Ella mateixa resolia qualsevol problema. Havia nascut a Madrid, en una bona família, amb molts diners. El seu pare tenia lligams amb la noblesa. Sembla que va passar una infància molt dolenta. No va ser estimada per la seva família. Podia presentar-se a tot arreu com una gran senyora i anava amb al cap ben alt. De vegades, fins i tot havia donat diners i menjar a famílies pobres que passaven gana. Demanava els papers a totes les dones i els exigia passar el control mèdic. Sempre deia als clients que, a casa seva, podien estar tranquils, que les dones eren netes i no agafarien res. Mai no en va acceptar a treballar cap que no hagués fet els 18 anys. Tota la casa estava governada per dones. No volia cap home. Si una noia es presentava amb el seu macarró, el feia fora". - Tornar al text Bibliografia. - "Memòries del Barri Xino". Gerard Bagué. 2007. Ajuntament de Girona. - "Les dones públiques de la Girona medieva ". Josep Clara. 1984. Revista de Girona, número 107. - "La Catalunya del barroc vista des de Girona: la Crònica de Jeroni de Real (1626-1683)". Joan Busquets Dalmau. 1994. L'Abadia de Montserrat. ISBN 84-7826-514-7. - "Girona a mitjan segle XIX: les cases de tolerància". Josep Clara. 1981. Tercer Congrés d'Història de la Medicina catalana. Actes, vol. I, Lleida. - "La prostitución en la España contemporánea". Jean-Louis Guereña. 2003. Marcial Pons Ediciones de Historia. ISBN 84-95379-62-7. - "Ordinacions de Girona de l'any 1358". Jaume Codina, Sabí Peris. 1985. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 28. - "Els sentits d'Eros". Pep Vila i Medinyà. 2008. Quaderns de la Revista de Girona. ISBN: 978-84-96747-19-7. El Pou Rodó---Article històric de l'indret on s'havia instal·lat l'exercici de la prostitució fins la reforma urbana del sector l'any 1983. La Girona dissident---Exposició al Museu d'Història dels Jueus que se centra en una època (segles XVI a XVIII) i fa referència a tot allò que comporta el concepte de dissidència. -	(Veure'l sencer) - 'Bordell'. Pintura de Joachim Beuckelaer. 1562. Detall. Viquipèdia. (Veure'l sencer) - 6 de març de 1492. Ordre dels jurats de la ciutat de Girona d'empresonar a na Violant, acusada d'haver provocat diverses baralles i desordres a causa de les seves viltats i deshonestedats. Molt probablement Violant va ser acusada d'haver practicat la prostitució, atès que en època medieval les prostitutes solien ser anomenades dones públiques, vils o deshonestes. Fons Ajuntament de Girona, Manual d'acords de 1492. (Veure'l sencer) - Banys públics del segle XV, compartits per homes i dones, i on eren habituals les pràctiques sexuals. Viquipèdia. (Veure'l sencer) - Prostituta. Gravat medieval. Viquipèdia. (Veure'l sencer) - Prostituta medieval. Il·lustració al 'Decameró' de Boccaccio. Detall. Bibliothèque nationale de France. (Veure'l sencer) - L'alcavota. Pintura de Jan Vermeer van Delft. 1656. Viquipèdia. (Veure'l sencer) - Soldat a un bordell. Gerard van Honthorst, 1623. Viquipèdia. (Ampliar) - Gravat de la sèrie 'Los Caprichos' de Goya. 'Ruega por ella' representa una prostituta i la seva alcavota. 1799. Viquipèdia. (Veure'l sencer) - Escena de bordell. Pintura d'Aleksander Orlowski (1777-1832). Viquipèdia. (Ampliar) - Gravat de la sèrie 'Los Caprichos' de Goya. 'Y van desplumados', segons el manuscrit de la Biblioteca Nacional, representa: "Después de la cópula de los avechuchos, las putas los arrojan a escobazos, desplumados, cojos y cabizbajos: dos frailes muy reverendos los guardan las espaldas, y son los que celebran la burla con sendos rosarios a la cintura". Viquipèdia. (Ampliar) - Prostituta ('La mujer del mundo'). 1850. Publicat a "Los Españoles pintados por sí mismos". Viquipèdia. (Ampliar) - Prostitutes i alcavot. 1895. Théophile Alexandre Steinlen. Bibliothèque nationale de France. (Ampliar) - Premsa. Tancament dels bordells de les 'calles de detrás del Teatro'. Diario de Gerona, 17 de juny de 1898. Fons Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Premsa. Bordell al carrer de la Premsa, al barri del Mercadal. Diario de Gerona, 10 de juny de 1916. Fons Ajuntament de Girona. (Ampliar) - L'antic 'barri xino' de Girona. 1990. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Premsa. Bordell al carrer de la Sèquia, al barri del Mercadal. Diario de Gerona, 7 de febrer de 1917. Fons Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Premsa. Bordell al carrer d'en Mora. Diario de Gerona, 10 de novembre de 1925. Fons Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Barri Xino. 1960. Joan Colom. Museu Nacional d'Art de catalunya. (Ampliar) - L'antic 'barri xino' de Girona. 1970-1980. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. L'antic 'barri xino' de Girona. El Pou Rodó abans de la intervenció urbanística. Arxiu Pedres de Girona. (Ampliar) - Barri Xino. 1960. Joan Colom. Museu Nacional d'Art de catalunya. (Ampliar) - L'antic 'barri xino' de Girona. 1970-1980. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Premsa. Normes per l'abolició de la prostitució. Los Sitios, 27 d'abril de 1956. Fons Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Barri Xino. 1960. Joan Colom. Museu Nacional d'Art de catalunya. (Ampliar) - Carrer de Sant Josep- 1970-1980. Sebastià Martí. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Premsa. Acció policial al 'Barri Xino'. Los Sitios, 25 de juliol de 1959. Fons Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Premsa. Acció policial al 'Barri Xino'. Presència 2 d'agost de 1959. Fons Ajuntament de Girona. (Ampliar) - El barri xino de Girona als anys seixanta del segle XX. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

Actualitzat: 03/05/2023