Reviure els difunts. La fotografia post mortem


		La fotografia de difunts, coneguda habitualment com "retrat de dol", va ser una pràctica molt estesa en el segle XIX que, bàsicament, consistia a vestir a un cadàver recent difunt amb les seves robes personals i participar-lo d'un últim retrat, amb els seus companys, familiars i amics, o retratar-lo individualment, per, així, honorar-lo i conservar-ne el record. Aleshores, aquest tipus d'imatges no eren considerades morboses; eren una pràctica socialment acceptada amb una finalitat molt concreta, dins el seu context. Girona no va ser aliena a aquesta pràctica estesa per Europa i Amèrica, i fotògrafs com els de la nissaga Unal ens han legat un fons important d'aquest gènere de fotografia. (Ampliar) - Retrat 'post mortem' d'un infant en un llit d'un hospital. 1931. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona. La fotografia de difunts era una pràctica nascuda de forma gairebé simultàniament amb la fotografia, el 19 d'agost de 1839, a París, i després s'estengué ràpidament cap a altres països. Els difunts eren subjectes ideals per al retrat fotogràfic, degut als llargs temps d'exposició que requerien les tècniques del segle XIX. En la presa dels daguerreotips l'exposició era tan llarga que es construïen suports dissimulats per a sostenir el cap i la resta dels membres de la persona que posava per evitar que aquesta es mogués. (Ampliar) - Fotografia post mortem d'una nena. 1856-1857. Nadar. Bibliothèque nationale de France. Fotògrafs reconeguts com Gaspard-Félix Tournachon "Nadar" (1820-1910), també varen practicar aquesta modalitat fotogràfica. Al segle XIX era una pràctica molt comuna tan a Europa com a Amèrica; en un anunci del diari argentí "El Nacional" del 1861, es publicava que el fotògraf Francisco Rave i el seu soci José María Aguilar "Retratan cadáveres a domicilio, a precios acomodados". Aquest tipus de publicacions era la forma que habitualment promocionaven els seus serveis els fotògrafs al segle XIX. El 1848, a l'Argentina, el britànic Tomas Helsby (1773-1849) oferia aquest tipus de retrats, i al Perú, Bartola Luigi amb el seu soci Aldanondo Antonio, el 1856 van instal·:lar un estudi especialitzat en retrats post mortem. (Ampliar) - Les fotografies post mortem sovint eren lliurada en un estoig de cartró o amb un marc daurat. Fotografies de la colecció de Carlos Areces. El francès Philogone Daviette (actiu entre 1844 i 1846), juntament amb el professor Furnier (establert a Lima el 1846), oferien a Perú els serveis de fotografies de difunts, i recalcaven amb avisos en el diari local la possibilitat d'immortalitzar l'ésser estimat. En aquests avisos ell mateix s'anunciava com "artista fotogénico nouvingut de París, el qual s'encarregava de retratar els difunts "como cuadros al óleo". Les fotografies solen mostrar infants difunts a la falda de la seva mare, amb els seus familiars, o simulant dormir als seus llits, i adults amb seus vestits elegants o uniformes, asseguts, estirats al llit, o incorporats en una foto familiar. (Ampliar) - Retrat d'un post mortem. 'Àngel de l'Hospici'. 1930. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona. A finals del segle XIX les fotografies post mortem d'infants solien anomenar-se "angelets"; segurament la gran quantitat que se'n conserven seria deguda a l'alta taxa de mortalitat infantil d'aquesta època; una família comuna podien tenir entre 8 i 10 fills, dels quals en solien morir la meitat. Així, les fotografies de l'infant mort al costat dels seus pares o germans estaven comprensiblement acceptades. (Ampliar) - Retrat post mortem de Maria Bartrina. 1934. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona. En la cultura religiosa catòlica els nadons que morien sense pecat original per haver estat batejats i sense cap altre pecat en vida, anaven directament al cel per a convertir-se en angelets; en canvi, els que no havien estat batejats eren enterrats amb els ulls oberts perquè pogueren veure la glòria del senyor, i aquestes dues formes solien ser reflectides en les fotografies. El fotògraf mexicà Juan de Dios Machain, d'Ameca, Jalisco, actiu a finals del segle XIX i principis del XX, es va especialitzar en aquest tipus de fotografies, i d'ell se'n conserven més de cent. La fotografia dels morts als mitjans de comunicació, generalment de personatges coneguts, passava a tenir una relació indirecta amb el seu receptor, atès que la imatge era presa per a il·lustrar un esdeveniment periodístic ofert en el mercat, per a un lector anònim, el qual no era afectat directament pel fet. Cal tenir present que la imatge fotogràfica és el mitjà més propici per a convertir l'escena privada en un escenari públic. (Ampliar) - Retrat post mortem d'una nena envoltada de flors. 1910. Roberto Lomana. Viquipèdia. S'han establert tres tipologies de retrats post mortem segons la manera en què es retratava el difunt: I) Com si estigués viu, amb els ulls oberts i acompanyat dels seus familiars. En aquesta primera tipologia, predominant a la dècada dels quaranta i cinquanta del segle XIX, el mort s’acostumava a situar al centre de la composició, envoltat dels seus familiars o amics. Aquestes eren les fotografies més complicades per al fotògraf, que havia de mantenir dempeus o assegut el cadàver, amb l’ajut d’uns ginys específics, i amb els ulls oberts. A vegades els pintaven sobre les parpelles a la fotografia. El retoc a mà de la còpia els ajudava, en alguns casos, a aconseguir l’aparença desitjada. II) Simulant dormir. Aquesta era la tipologia més suau i la més escollida per fotografiar infants i nadons que normalment els fotògrafs situaven sobre un sofà o en braços d’un dels pares. Va ser el tipus de representació predominant entre els anys seixanta i vuitanta del segle XIX i de la qual ens n’ha arribat més exemplars. III) Mort en el seu llit sense dissimular l’estat del retratat. Aquesta tipologia és la més freqüent a finals del segle XIX i principis dels XX i, a diferència de les dues anteriors, significava una clara acceptació de la mort. En molts d’aquests casos, es posaven flors acompanyant el difunt, com podem veure en aquest retrat de 1934 fet per Octavi Unal. (Ampliar) - Retrat post mortem d'una nena. 1921. Johann Winkler. Eslovènia. Viquipèdia. (Ampliar) - Retrat post mortem de Joan Moriscot. 1928. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Retrat 'post mortem' d'un infant en un llit d'un hospital. 1932. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Retrat post mortem d'un nen envoltat de flors. Ca. 1930. Autor desconegut. Viquipèdia. Bibliografia - "El retrato y la muerte: la tradición de la fotografía 'post mortem' en España". Virgínia de la Cruz Lichet. 2013. Editorial Temporae, Madrid. ISBN 84-1580-114-6. - "Fotografia post mortem". Mirko Orlando, 2013. Castelvecchi, Roma. ISBN 88-7615-557-4. - "La fotografia post mortem en la España decimonónica". Alejandro Jiménez Matallana, 2020. Universidad de Murcia. - "Beyond the Dark Veil: Post Mortem and Mourning Photography from the Thanatos". Jack Mord, 2014. Grand Central Press & Last Gasp. ISBN 08-6719-796-9. - El Dia de Difunts. Article sobre les antigues tradicions gironines relacionades amb el Dia dels Morts.	(Ampliar) - Retrat d'estudi del post mortem d'un nadó als braços d'una noia. 1890. Col·lecció Museu del Cinema - Tomàs Mallol, Girona. (Ampliar) - Notícia d'Amis Unal Alá, fundador de la nissaga, que va instal·lar el seu estudi al carrer Abeuradors. Publicat al diari "Teléfono Catalán" del 24/10/1880. (Ampliar) - Retrat d'estudi del post mortem d'un infant als braços d'una dona. 1865. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Anunci de l'estudi fotogràfic d'Octavi Unal, situat a l'actual plaça del Vi. Publicat al "Diario de Gerona de avisos y noticias" del 27/03/1921. (Ampliar) - Retrat del post mortem d'un nen. 1900. Josep Esquirol Pérez. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Retrat del post mortem del nen Luis Lafrá. 1928. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Retrat d'un nadó mort envoltat de flors i amb una creu. 1908-1929. Emili Ullés i Daura. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. (Ampliar) - Retrat del post mortem d'un infant. 1932. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Retrat post mortem de la Superiora General de les Germanes Vetlladores Rosario Ripoll. 1934. Fotografia Unal. CRDI - Ajuntament de Girona. (Ampliar) - Retrat post mortem d'un infant. 1953. Salvador Crescenti Miró. CRDI - Ajuntament de Girona.

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés