La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats
26 de juny de 1584. Testament de Paula Vives, esposa de Bernat Vives, paraire de Girona, Deixa diners per a la celebració de misses a Sant Feliu i a l’altar privilegiat de la Mare de Déu dels Socors del monestir del Carme

(Ampliar) - 26 de juny de 1584. Testament de Paula Vives, esposa de Bernat Vives, paraire de Girona, Deixa diners per a la celebració de misses a Sant Feliu i a l’altar privilegiat de la Mare de Déu dels Socors del monestir del Carme. Fons Ajuntament de Girona.

18 de novembre de 1606. Testament de Narcisa Güell, esposa de Pere Güell, notari reial de Girona. Escull sepultura al convent del Carme, prop i fora de les muralles de la ciutat, al vas de la seva àvia. Deixa diners per a misses a l’esmentat convent

(Ampliar) - 18 de novembre de 1606. Testament de Narcisa Güell, esposa de Pere Güell, notari reial de Girona. Escull sepultura al convent del Carme, prop i fora de les muralles de la ciutat, al vas de la seva àvia. Deixa diners per a misses a l’esmentat convent. Fons Ajuntament de Girona.

Vitrall de l'església del Carme

(Ampliar) - Vitrall de l'església del Carme.

3 de juliol de 1664. El lloctinent Vicente Gonzaga als jurats de la ciutat de Girona. Atès que els pares de Nostra Senyora del Carme han sofert la destrucció del seu convent a causa de la guerra i desitgen comprar una casa pagant un preu just sense perjudicar la ciutat, els comunica que els agrairà que s’ocupin d’aquest afer de manera que complagui les parts implicades

(Ampliar) - 3 de juliol de 1664. El lloctinent Vicente Gonzaga als jurats de la ciutat de Girona. Atès que els pares de Nostra Senyora del Carme han sofert la destrucció del seu convent a causa de la guerra i desitgen comprar una casa pagant un preu just sense perjudicar la ciutat, els comunica que els agrairà que s’ocupin d’aquest afer de manera que complagui les parts implicades. Lletres Reials. Fons Ajuntament de Girona.

La capella de la Puríssima Sang

(Ampliar) - La capella de la Puríssima Sang.

Retaule barroc de l'església del Carme, destruït durant la Guerra Civil

(Ampliar) - Retaule barroc de l'església del Carme, destruït durant la Guerra Civil. Fotografia Joaquim Pla Cargol ("Girona arqueològica i monumental").

Nau de l'església del Carme

(Ampliar) - Nau de l'església del Carme.

Altar del Pilar de l'església del Carme, destruït durant la Guerra Civil. 1935

(Ampliar) - Altar del Pilar de l'església del Carme, destruït durant la Guerra Civil. 1935. Joan Carrera Dellunder. CRDI - Ajuntament de Girona.

La capella del Pilar

(Ampliar) - La capella del Pilar.

Vista de les teulades del Barri Vell. A l'esquerra, el campanar de l'església del Carme. Al fons, el gratacel del Bolet. 1977

(Ampliar) - Vista de les teulades del Barri Vell. A l'esquerra, el campanar de l'església del Carme. Al fons, el gratacel del Bolet. 1977. Joaquim Curbet Hereu. CRDI - Ajuntament de Girona.

Imatge de la Mare de Dé del Carme a l'altar major

(Ampliar) - Imatge de la Mare de Dé del Carme a l'altar major.

Làpida a la façana de l'església del Carme

(Ampliar) - Làpida a la façana de l'església del Carme. La inscripció diu: "En lo any 1699 essent prior lo Mt Rt Pe Me Fr Anton Gomes y administradors Geroni de Campmany Cavaller, Fco Fer Met, Anton Lluis Cirugía, Joseph Ros Argenter, Francesch Arenys"


Back-Index-Next


1. Un convent fora muralles. Els carmelites varen arribar a Girona el 1292 i es varen establir, de manera provisional, en una casa a l'interior del recinte emmurallat. Poc temps després, el 1295, van edificar un convent prop del riu, extramurs, on encara es conserva el nom del carrer del Carme, i la pujada de les Pedreres. Roig i Jalpí esmenta que "salieron fuera, a la parte de mediodía, distante como doscientos pasos, poco más, o menos, de los muros de la ciudad nueva".
Els carmelites eren un orde mendicant i, com els franciscans, predicaven l'austeritat i vivien de l'almoina; també, es dedicaven a visitar i donar consol als malalts de l'hospital de Santa Caterina. Així, juntament amb el convent de framenors, era dels que més devocions populars rebia: molts ciutadans desitjaven ser-hi enterrats, era objecte de nombrosos llegats i donacions pietoses, acollia la seu de diverses confraries, com la de la Puríssima Sang de Crist (des de 1568), que assistia els condemants a mort, i s'hi organitzaven algunes de les processons més concorregudes de la ciutat. Els divendres s'hi celebrava el culte al Crist de la Sang i, cada segon diumenge de mes, el culte a l'Escapulari.

Fragment de predel·la amb dos profetes procedents del retaule major del convent del Carme de Girona. Obra de Pere Oller. Cap a 1415

(Ampliar) - Fragment de predel·la amb dos profetes procedents del retaule major del convent del Carme de Girona. Obra de Pere Oller. Cap a 1415. Museu Nacional d'Art de Catalunya.

El cronista Jeroni de Real (1626-1683) explica que el Carme era fora muralla, elevat a la dreta de l'Onyar, a uns 150 metres de la porta de la muralla sud, anomenada precisament portal del Carme. L'església, el primer temple i edifici gòtic a Girona, "era de gran bellesa, rica en retaules i mausuleus a l'interior, les capelles laterals acollien les sepultures dels llinatges gironins, com Raset, Real, Alemany, Despuig, Desbach". L'església del Carme, segons Roig i Jalpí, lluïa el campanar més bonic de Girona. Agnès de Real, la primera muller del cronista, hi va ser enterrada. Al costat del temple conventual hi havia el de la confraria del Crist de la Sang: "Agregada al mismo pórtico, que era muy largo, pues tirava casi de parte del frontispicio de la Iglesia y casa, estava la capilla de la cofradía de la Sangre de Jesuchristo, que era como otro templo del convento".

Convent i església del Carme fora muralles. 1653

(Ampliar) - Convent i església del Carme fora muralles. 1653. Detall de "Plan de la ville de Gironne et du campement de l'armée des ennemis avec le campement de l'armée du roy, commandée par le marquis du Plessis-Bellière, le 24 juillet 1653". Bibliothèque nationale de France.

1. El trasllat dins les muralles. El convent, com que es trobava fora muralles, era objecte dels continus atacs deis francesos, que, fins i tot, el feien servir de refugi. Acabat el setge francès del 1653, els frares retrobaren un edifici totalment enrunat, i general Antonio de Zúñiga, per evitar que fos utilitzat un altre cop per l'enemic, decidí enderrocar-lo. Aleshores els carmelites calçats van passar a residir dins la ciutat, on edificarien, a la pujada de Sant Martí, on hi havia el palau de Josep Margarit, a qui, com a governador de Lluís XIV, se li havien confiscat tots els béns, una nova església i un nou convent, més senzills que els destruïts. En època de Roig i Jalpí, mentre el palau era reformat en convent, els carmelites visqueren, durant un temps, "con summa estrechez e incomodidad" a la casa del doctor Miquel Abric.
Després, els frares foren traslladats a la casa dels Sarriera, el palau Solterra del carrer Ciutadans. El juny de 1653 els frares s'instal·laren a la capella de Sant Nicolau, que els fou cedida temporalment pels monjos de Sant Pere de Galligants.
El nou edifici ja era ocupat el 1691. En aquella època i potser a causa de les inestabilitats sofertes, el nombre de religiosos de la casa era reduït: set frares el 1657, dotze el 1680, catorze el 1686 i deu el 1700. Lany 1787 la comunitat era formada per vint-i-quatre persones: disset religiosos professos, un novici, tres llecs, un criat i dos nens.
Arran d'aquests repetits trasllats, els frares carmelites realitzaren diversos inventaris de béns mobles per tal d'evitar pèrdues. Així, l'inventari de 1681 descriu una sagristia profusament dotada d'objectes preciosos: calzes d'or i argent, llibres litúrgics, etc. També, entre els vaivens, es va procurar mantenir la biblioteca conventual: a l'inventari de 1702 consta que a la cel·la del prior hi ha "dos prastatges de libres que són del convent" i que a la cel·la "del cap de la escala de la portaría" hi havia "lo arxiu del convent [...]" i "un parestatxe ab llibres del convent, que és lo segon que se campan la llibreria, que lo altre, ab los millors llibres, és en la selda prioral".
El convent carmelità va participar activament en la resistència durant la Guerra del Francès, tot i així, la seva església va mantenir el culte en aquelles dates. Va resultar afectat també durant el Trienni Liberal; malgrat la dispersió de la comunitat no es va suprimir i fins i tot va acollir els frares del Carme de Peralada. Poc temps després foren expulsats definitivament, suprimint l’establiment el 1835, arran de la desamortització de Mendizábal, tret de l'església. Les riqueses i propietats de la comunitat, repartides en diversos municipis (La Bisbal, Girona, Queixans i Vilablareix), palesaven que era una de les comunitats religioses més riques de la capital. El 1838 va passar a l'Estat, que va dedicar-lo a serveis de l'administració: va ser seu de les oficines de la Intendència, el Govern Civil i posteriorment a la Diputació de Girona (1958), que encara hi té les seves dependències. L'església va servir com a complement de la parroquia de la Catedral.

Fragment de predel·la amb dos profetes procedents del retaule major del convent del Carme de Girona. Obra de Pere Oller. Cap a 1415

(Ampliar) - Fragment de predel·la amb dos profetes procedents del retaule major del convent del Carme de Girona. Durant anys va estar al carrer Ramon Turró de Girona. Obra de Pere Oller. Cap a 1415. Museu d'Art de Girona.

3. El nou conjunt conventual. La nova edificació va requerir temps i es va alçar per etapes. Tot primer es va aixecar la capella de la Puríssima Sang. El 1700 es va signar el contracte per a l'edificació de la façana, de la qual es responsabilitzaren els mestres de cases Jaume Mir, Joan Oliveras i Josep Mir; per a la visura final de l'obra és citat el mestre Soriano, d'origen aragonès, que aleshores treballava a Girona.
L'església va ser beneïda el 1726, per bé que li mancaven complements. Força anys després, el març de 1752, el convent va contractar la construcció d'un orgue al mestre Josep Buscà, de Barcelona, per la quantitat de 700 lliures, i l'any següent, el 23 de setembre, el retaule major de l'altar va ser encarregat a Josep Barnoia, escultor de Girona, treball valorat en 1.400 lliures, pagades en diversos lliuraments.
Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691) el descriu així: ""Muy suntuoso, con su claustro grande, y hermoso [...]. Su iglesia bella [...] y muy adormentada [sic] con su pórtico a la entrada della, de arcos y colunas de piedra labrada, que estremadamente la adornava. Apegada al mismo pórtico, que era muy largo, [...] estava la capilla de la cofradía de la Sangre de Iesuchristo, que era como otro templo del convento, por la mucha devoción que avía. [...] Era clara como el día, y el campanario uno de los más hermosos de Gerona, y no menos sus campanas sonoras y grandes". L'any 1650 el convent va servir d'hospital i va acollir alguns malalts: "Los malalts febrosos foren aportats en lo convent del Carme, estàvan a las claustras de dalt, closas (tancats i aïllats) amb canyas rebatudes", relata Jeroni del Real.
Una visió del conjunt de l'església, monument força discret en el conjunt monumental de la ciutat, és la reportada per Gaietà Barraquer (Barcelona 1839-1922), historiador eclesiàstic, a començament del segle XX: "Su puerta es griega con una anta jónica estriada en cada lado, cornisa y frontón triangular cortado su ángulo superior por una capillita que cobija a la Virgen. Forma el interior una gran nave de 30 metros de longitud por 10,70 de anchura, con más de 4,5 de profundidad de las cuatro capillas de cada lado, a las que une un pasillo. Tiene antas entre capilla y capilla, cornisa y tribunas o triforium con celosías barrocas, bóveda de cañón dividida por arcos transversales en cinco compartimentos, con grandes lunetas en los cabos de éstos gran coro alto en los pies, adornado de celosías barrocas; y tumbas en el pavimento".

Detall del recolzabraços d'un reclinatori, amb els perfil de dues vestes de la Congragació de la Puríssima Sang

(Ampliar) - Detall del recolzabraços d'un reclinatori, amb els perfil de dues vestes de la Congragació de la Puríssima Sang.

El canonge Barraquer també parla del retaule: "El rico e inmenso retablo mayor ofrece buena muestra de barroquismo, denunciando no lejano parentesco con el de Belén de Barcelona. Está dorado. En su nicho principal guarda la Virgen titular, teniendo a cada lado, algo más bajos que aquélla, dos santos, de escultura. El segundo piso alto presenta un santo obispo. Las columnas, elemento indispensable de este género de retablos, muestran prolijo adorno de relieves en su tercio inferior, pero no son salomónicas; bien que el adorno abunda en el retablo por todos los lados".
Un militar que va passar per Girona el 1852, Francisco de P. Fénech, parlava de "la hermosa iglesia del Carmen, con su profusión de adornos dorados, que ocupa en la población un sitio muy céntrico, y por tanto muy ventajoso para asistir a ella" (esmentat per J. Clara a "Excursions abans de l'excursionisme. Quatre recorreguts per terres gironines a mitjan segle XIX, Girona, Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines, 2003).
Però Carles Rahola, en canvi, l'any 1929, no va veure-hi gaire res que cridés l'atenció del visitant: "fora del magnífic Crist, de grans proporcions, de la Puríssima Sang, d'últims del segle XVIII, no hi ha pas gaires coses notables". De fet, ni el convent ni l'església no han suscitat cap interès per part dels d'estudiosos i divulgadors de l'art gironí, i sovint són ignorats o no valorats en guies i visions generals de la ciutat.

Vista de la Capella de la Confraria de la Puríssima Sang, a l'interior de l'església del Carme. S'observa l'ornamentació amb motiu del Dijous Sant. 1911-1936

(Ampliar) - Vista de la Capella de la Confraria de la Puríssima Sang, a l'interior de l'església del Carme. S'observa l'ornamentació amb motiu del Dijous Sant. S'hi observa part del retaule barroc destruït durant la Guerra CIvil, obra d'Agustí Sala (col·laborador de Pau Costa), contractat per la mateixa confraria de la Puríssima Sang el 1730 pel preu de 637 lliures. 1911-1936. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona.

4. El retaule barroc perdut. Durant la Guerra Civil de 1936-1939, l'església del Carme va ser saquejada i esdevingué garatge i calabós. Entre les pèrdues que va patir s'hi ha de comptar el retaule barroc de Josep Barnoia (o Barnoya) (1), per la qual cosa no és fàcil de fer-ne una descripció detallada. Els aspectes que aporta el contracte són, d'altra banda, sintètics. En la signatura del document, feta el 23 de setembre de 1753, va intervenir-hi el pare prior del convent, aleshores ho era Josep Vilar, i s'acordà que l'obra havia de ser acabada i assentada per la festa de la Pasqua de Resurrecció de 1755. Per al pagament del treball hom comptava amb una deixa de la senyora Isabel Cassà, vídua d'un calceter de Girona.
Pel que fa al conjunt del retaule, se'ns parla d'una planta i d'un pla geomètric, que va ser presentat per l'escultor, on constaven les diverses parts de l'obra, pero en el text dels pactes signats tan sols s'hi pot llegir la referència a quatre imatges. Per a una visió més aproximada al treball de Barnoia, disposem d'una fotografia antiga que il·lustra una de les pagines del llibre de Joaquim Pla Cargol, dedicat a la Girona arqueològica i monumental (1951).
El retaule cobria tot l'espai de l'absis i, un cop daurat, deuria fer el seu impacte visual. A la fornícula central hi havia la Mare de Déu del Carme, titular del temple. En el segon pis, al damunt de la fornícula mariana, destacava la figura d'un bisbe. A nivells més baixos, i a cada costat, aquestes imatges eren acompanyades per sengles sants i àngels, respectivament. En termes generals, el retaule no era una obra del barroc salomònic, sinó que, d'acord amb el temps en que va ser concebut, a mitjan segle XVIII, revela un estil relativament mesurat.

Imatges antigues de l'església del Carme

(Ampliar) - Imatges antigues de l'església del Carme.

5. L'església i el campanar. L'actual església consta d'una nau amb dos passadissos formats per la comunicació feta entre les capelles laterals; la nau central de quatre trams, inclòs el del cor situat sobre un arc carpanell i una volta de creueria, està: coberta per una volta de llunetes de 15'50 metres d'alçada; el presbiteri és poligonal amb tres costats; sobre les capelles laterals hi circula un passadís obert a la nau per tribunes amb balustrades. El frontis, encarat a migdia, de grans carreus ben escairats, està decorat per una portalada d'estil barroc simple; el portal rectangular està flanquejat per pilastres estriades jòniques adossades als muntants, un entaulament filetejat, un frontó triangular truncat amb un finestral intercalat que repeteix els mateixos elements del portal en menor dimensió i una fornícula amb la imatge moderna de la Mare de Déu del Carme (2001); està flanquejat per dos escuts heràldics en mig relleu.
El campanar, modern, té planta quadrada d'aproximadament 5'50 x 5'50 m i una alçada de 30 m, coronat per una cornisa i una teulada de quatre vessants. La cel·la queda oberta amb finestres d'arc de mig punt amb impostes, una a cada costat. Té motllures a la seva base i al damunt de les finestres; altres finestres estan obertes per la banda de llevant. Una escala del tipus català, sobre voltes i arrapada als murs amb un ull central, puja fins a la cel·la.

Imatges antigues de l'església del Carme

(Ampliar) - Imatges antigues de l'església del Carme.


Notes

(1) - Josep Barnoia Rius, que va néixer a Girona el 1719, era de la nissaga deis Barnoia, autors de retaules i originaris de Palafrugell, que també havia passat un temps a Camprodon. Era fill de Marià Barnoia Costa, escultor de retaules, i de Mònica Rius, els quals s'havien casat a la catedral de Girona el 1717. Ell, per la seva banda, es va casar el 1750 amb Eulàlia Vinyals, filla d'un flequer de Girona. El matrimoni Barnoia-Vinyals va tenir una bona colla de fills, que foren batejats a la parroquia de Sant Feliu: Eulàlia (1750), que el 1768 es va casar amb l'escultor Pere Viladevall, de Pujals dels Pagesos; Josep (1752), que continuà l'art de l'escultura i el 1774 es casà amb Teresa Homs Cors, filla d'un metge de Blanes; Antònia ( 1755), que el 1777 es maridà amb el fuster Pere Diumer, de Banyoles; Maria (1757), casada el 1783 amb el cirurgià Jaume Vinyes Peixagut, de Maçanet de Cabrenys; Bru (1760); Narcisa (1761 ), que el 1793 es casà amb l'argenter Pere Viader Bota, de Girona; Mònica (1763); Magdalena (1764), i Marià (1766), que el 1793 va ser ordenat prevere i va morir aviat, cap el 1797. El nostre escultor, per la seva banda, va traspassar el 1766, quan tenia 47 anys.
Que Josep Barnoia Rius es dediqués a la mateixa activitat laboral que el seu antecessor no té res d'estrany, ni tampoc que l'àmbit familiar s'ampliés en el mateix sentit. La seva tia Francesca, germana de Maria Barnoia Costa, era casada amb l'escultor Joan Torras, d'origen barceloní i que va ser ben conegut a les nostres comarques. D'altra banda, una de les filles de Josep Barnoia es va casar també amb un escultor, ja esmentat, de Pujals dels Pagesos. D'aquesta manera es conformava una petita empresa familiar.
L'inventari de les propietats, més enlla de les eines i els materials necessaris pera l'ofici i dels béns quotidians de l'època, assenyala un mas al veïnat de Montagut, a Sant Julià de Ramis, una vinya a Quart, i cases al carrer de la Barca i la placeta del carrer dels Calderers. En aquesta propietat hi havia ben propera la fornícula de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, tallada pel seu pare i que cada 26 d'abril era portada en processó a l'altar major de la col·legiata de Sant Feliu. El nostre Barnoia no era, certament, un home ric, pero l'ofici de constructor de retaules li va proporcionar elements interessants per viure confortablement.
A part del retaule del Carme, sabem que, l'any 1756, va contractar un nou retaule per a la capella de Sant Miquel, de l'Ajuntament de Girona, per un valor 290 lliures, tot i que finalment en cobra 337. També, el 1760, realitzà un retaule per a la venerable congregació deis Dolors, de Girona, i abans s'havia encarregat d'unes obres menors pera l'església de Sant Telm, de Sant Feliu de Guíxols, i obrà el retaule major de Riudarenes. (De J. Clara, "Nota sobre l'escultor Josep Barnoia Rius (1719-1766) i el retaule major de l'església del Carme de Girona", 2012). - Tornar al text


Bibliografia

  • "Nota sobre l'escultor Josep Barnoia Rius (1719-1766) i el retaule major de l'església del Carme de Girona". Josep Clara. 2012. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. LIII.
  • "La antigua capilla de San Miguel de la casa de la ciudad". Lluís Batlle i Prats. 1970-1971. Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, vol. XX.
  • "La Catalunya del barroc vista des de Girona: la Crònica de Jeroni de Real (1626-1683)". Joan Busquets i Dalmau. 1994. L'Abadia de Montserrat, ISBN 84-7826-514-7.
  • "L’església a la ciutat de Girona: de la Reforma catòlica de mitjan segle XVI al Reformisme episcopal de finals del segle XVIII". Xavier Solà i Colomer. 2012. Ajuntament de Girona.
  • "La Girona del Barroc: ciutat de convents". Anna Gironella i Delgà. 2018. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. 59.
  • "Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX". Gaietà Barraquer i Roviralta. 1906. Imprenta Francisco J. Altés y Alabart. Barcelona.
  • "Girona. Convents i Monestirs, segle X-XIX". Anna Gironella i Delgà. 2005. Ajuntament de Girona. ISBN 84-8496-012-9.
  • "Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona". Joan Gaspar Roig i Jalpí. 1678. Iacinto Andreu. Barcelona.

  • CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés