La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

La troballa

Les obres del carrer Migdia de Girona han posat al descobert uns lavabos públics subterranis que van estar en servei a la plaça Calvet i Rubalcaba entre 1957 i 1972; al marge dels (pocs) que continuen en servei, a la ciutat n’hi ha hagut d’altres.

A principis del mes de juliol, la premsa gironina es va ser ressò de la troballa de la base de la, fins avui amagada sota terra, cara sud-oest de l’antic baluard de Sant Francesc, un dels cinc que al segle XVII s’adossaren a la imponent muralla del Mercadal que resseguia l’actual Gran Via de Jaume I, i que, com molts altres elements defensius de Girona, no pogué fer front al meteòric creixement urbanístic de la ciutat. Muralla i baluards s’enderrocaren, gradualment per trams, entre 1901 i 1936, deixant com a únic record la base del monument dedicat als herois dels setges napoleònics (1808-1809), a l’anomenada plaça del Lleó; curiosament però, els seus basaments encara reposen sota el subsòl.

Ampliar
(Ampliar) - "Kiosko-mingitorio" de la Rambla de Girona, l’any 1910 (detall de la fotografia "Gerona, vista general"). Foto: A.T.V. - Ajuntament de Girona. CRDI.

Ampliar
(Ampliar) - Imatge anterior sencera. Foto: Ajuntament de Girona. CRDI.

Malgrat tot, és molt probable que per als aficionats a la història i/o els amants de Girona, el que més ens hagi sorprès hagi estat la redescoberta dels antic urinaris soterrats de la plaça Calvet i Rubalcaba, situats a redós de les restes del baluard i que tothom donava per desapareguts.

Els lavabos públics de Girona

Girona encetà el segle XX sense cap urinari públic. No en sabem el motiu, però de mica en mica s’havien anat clausurant tots els que fins llavors existien repartits per la ciutat, essent els darrers en desaparèixer, l’any 1889, uns que hi havia adossats al pont de Sant Agustí i, poc temps després, uns altres d’existents als baixos del mateix ajuntament (!); això sí, ràpidament, els soferts usuaris els substituïren per d’altres de clandestins a razón de uno en cada esquina. Després de diversoss estudis i propostes per part del consistori, els ciutadans hagueren d’esperar fins a l’any 1907 per tal de que s’instal·lés un innovador kiosko-mingitorio de forma circular al començament de la llavors anomenada Rambla de Álvarez (la Rambla) que, per les seves característiques, només podia ser utilitzat pels homes. Malgrat els problemes d’higiene i d’abandonament que motivaren les constants queixes del veïns –«apesta y su hedor molesta al vecindario y al transeunte"– l’any 1915 se n’instal·là un altre de similar a la plaça Independència.

Ampliar
(Ampliar) - L'emplaçament dels urinaris. Foto: Jaume Prat.

L’any 1924 fou aprovat un projecte per a la construcció d’un modern mingitorio subterráneo en la Rambla de Álvarez (per a homes i dones i ocupant el mateix espai físic que els actuals) que, després de diverses demores, va ser finalment inaugurat a finals de 1927.

Un any abans ho havien estat els popularment coneguts com els del rellotge de la Devesa, també mixtes i ubicats dins d’una petita caseta, compartida amb el personal de vigilància del parc i arbitris (els impopulars burots), construïda al llarg de 1926 i situada a l’entrada del Parc de la Devesa des de l’avinguda Ramon Folch; tot i ser una relíquia del passat, avui en dia, la caseta amb el curiós rellotge que la corona, fabricat pel rellotger gironí Fabra i instal·lat dins d’una petita torreta acabada amb un teulat a quatre aigües de rajoles verdes, segueix pràcticament igual, només que ara tan sols serveis per "alleujar" els passavolants.

L’any 1929 se suprimí el kiosko-mingitorio de la plaça Independència i se substituí per un carroussel (cavallets per a la mainada), havent d’esperar al canvi de dècada perquè s’augmentés el nombre d’urinaris públics. Així, al 1933 fou presentat un projecte per construir-ne uns altres, també soterrats, a la plaça Independència (com en el cas de la Rambla, al mateix espai que els actuals) que no es convertiren en una realitat fins a mitjans de l’any 1937, en plena Guerra Civil Espanyola! Al diari L’Autonomista del 6 de maig del 1937 s’hi podia llegir que "... s’estan donant els últims cops de mà per acabar els urinaris de la Plaça de la Independència. Avui es posava la barana que cerca l’edifici soterrat. Suposem que s’inauguraran tot seguit".

Ampliar
(Ampliar) - Gent asseguda a la barana dels urinaris.

La insistència del regidor Vinyals

Pel que fa als avui redescoberts urinaris de la popularment coneguda com a plaça del Lleó o del Mercat, la primera notícia que se’n té és del dia 3 d’octubre de 1953, quan el diari Los Sitios va publicar, dins d’un resum del ple de l’ajuntament del dia anterior, una breu nota en la qual es notificava que "el concejal, señor Vinyals, abogó por la construcción de urinarios en la plaza de Calvet y Rubalcaba así como una fuente en la Dehesa". Sembla ser que ningú li feu gaire cas, ja que vuit mesos després, el mateix diari publicava un petit apartat titulat "Vida Municipal: Un ruego del Sr. Vinyals" en el qual aquest es reiterava en les seves peticions.

Finalment, la idea prosperà i a mitjans de l’any 1957 foren inaugurats uns "urinarios para señoras y caballeros" soterrats a tocar del monument del Lleó, inclosos dins la "Segunda Fase del Proyecto de Urbanización de la plaza Calvet y Rubalcaba", redactat l’any 1955 pel llavors arquitecte municipal Juan Gordillo Nieto, que incloïa la "urbanización, pavimentación de aceras, mingitorios y decoración de la Plaza por el importe de 287 mil 109,05 pesetas" (1.725 €).

En la mateixa memòria del projecte hi ha una descripció molt acurada d’aquests lavabos: "Estos son en número de dos, una para cada sexo, y la superficie y volumen, lo indispensable para contener los servicios necesarios, sin permitirnos excesos de ninguna clase a fin de reducir en lo posible el coste ó presupuesto de las obras.En el de caballeros se dispondrán 3 urinarios, 2 lavabos (“Celia” de 56 cm.) y 2 W.C. (“Sanitas” de tipus turc, amb dos reposapeus i un forat al mig), quedando espacio para un tercero que, momentáneamente se utilizará para cuarto de útiles y material de limpieza; el de señoras constará de 3 W.C. (tipus tassa de porcellana vitrificada) y 3 lavabos; cada uno de los aseos tendrá su escalinata de acceso y su ingreso independiente del otro, habiéndose dotado de iluminación y ventilación suficiente..."; fins i tot es donava una explicació de per què es feien subterranis: "Como sea que para evitar la vista poco agradable de servicios de tal naturaleza, éstos se hacen subterráneos".

Ampliar
(Ampliar) - Entrada al lavabo de senyores.

Sent una mica més detallistes, podem afegir que les escales d’accés estaven cercades, pel llarg, per una barana de ferro de 65 centímetres d’alçada aguantada per pilars, un dels quals, el central, que donava dins la plaça, estava coronat amb un fanal de tres braços que, amb un cost de 3.200 pessetes (19,23 €), es convertí, amb diferència, en l’element unitari més car del projecte.

Als lavabos pròpiament dit s’hi entrava a través de sengles portes metàl·liques corredisses i, un cop a dins, la senzilla decoració es basava en les parets enrajolades fins a mitja alçada amb rajoles de color groc pàl·lid (fabricades per Cerámicas Gómez de Castelló de la Plana), en els marcs i les portes de fusta pintats de color verd i en una finestra-claraboia al costat de la porta per tal de facilitar l’entrada de llum natural; també existia una porta de comunicació entre les dues estances només utilitzada pel personal de manteniment.

Finalment, com a curiositat, esmentar que, segons la premsa de l’època, a l’any 1960 la persona encarregada de la vigilància i neteja d’aquests urinaris cobrava de l’ajuntament un sou de 3.600 pessetes (21,63 €) anuals.

Ampliar
(Ampliar) - L'emplaçament dels urinaris. Foto: Jaume Prat.

De lavabos a abocador

Tot i ser els darrers urinaris soterrats construïts a Girona (durant el darrer terç del segle XX es construïren, amb més o menys sort, els urinaris dels Jardins del Carme, de la plaça Santa Eugènia i dels Jardins de Pedret), la seva vida fou molt efímera a causa de les permanents filtracions d’aigua, cosa que provocava que "cada cop que hi entraves feies xip-xap i quedaves amb les sabates molles", segons recorda Ramon Feliu.

A principis de l’any 1970, les seves portes foren tancades i les seves escales es convertiren en un petit abocador de deixalles: "Los urinarios de la Plaza Calvet y Rubalcaba no sólo se hallan incomprensiblemente cerrados sino que la inmundicia cubre su suelo" (Los Sitios, 26-05-1970).

En el transcurs de 1972 es clausuraren definitivament, es retiraren tots els elements i materials reutilitzables, l’enderrocaren els pilars i les baranes de les seves entrades i es cegaren els seus accessos mitjançant dues arquetes de volta de rajol cobertes de formigó i empedrat a sobre.

Ampliar
(Ampliar) - Vista aèria del mercat del Lleó en la que s'aprecien els lavabos. Gentilesa de Jordi Pericot i Dilmé.

Ràpidament passaren al més profund dels oblits. Per això la seva redescoberta, al cedir la llosa de formigó armat que els servia de sostre, ha estat tota un sorpresa. No sabem quant temps seran visibles.

Suposem que, en no tenir cap interès històric, qualsevol dia en desapareixerà tot rastre mentre que, amb una mica de sort, es conservarà (visible o no) la base del baluard defensiu. Per si de cas, nosaltres us els hem documentat; així, els qui en vàreu ser usuaris en tindreu un record i els qui no heu tingut el plaer d’haver-hi baixat a fer les vostres necessitats en podreu tenir coneixement.


Text i fotografies actuals de Jaume Prat i Pons i dibuixos de Jordi Pericot i Dilmé, reproduïts per gentilesa dels autors. Article publicat al "Dominical" del Diari de Girona, del diumenge 14 d'agost de 2011.

Ampliar
(Ampliar) - Secció dels lavabos de la plaça del Lleó. Dibuix de Jordi Pericot i Dilmé. Gentilesa de l'autor

Ampliar
(Ampliar) - Planta dels lavabos de la plaça del Lleó. Dibuix de Jordi Pericot i Dilmé. Gentilesa de l'autor

Ampliar
(Ampliar) - Secció dels lavabos de la plaça del Lleó. Dibuix de Jordi Pericot i Dilmé. Gentilesa de l'autor

Ampliar
(Ampliar) - Proposta de recuperació del tram de muralla. Autor: Jordi Pericot i Dilmé

  • El baluard de Sant Francesc. Article i reportatge fotogràfic del baluard i l'enderroc de les muralles.

  • El monument del Lleó. Index d'articles, apartats i reportatges sobre el monument aixecat als defensors de Girona durant 1808-1809 damunt les restes del baluard de Sant Francesc.

  • Ampliar
    (Ampliar) - Les restes dels lavabos que han aparegut, just al peu del monument del Lleó. Fotografia de Jaume Prat i Pons

    Ampliar
    (Ampliar) - Una imatge de l’any 1959 mostra unes nenes a la barana de protecció dels urinaris; també s’hi aprecia el fanal col·locat al pilar central de la barana. Foto: Martí Massa - Arxiu d’Imatges de la Diputació de Girona.

    Ampliar
    (Ampliar) - El monument del Lleó vist des de l’antiga escala d’accés als lavabos d’homes. Fotografia de Jaume Prat i Pons

    Ampliar
    (Ampliar) - El monument al Lleó. Gentilesa de Jaume Prat i Jordi Pericot.

    Ampliar
    (Ampliar) - La paret de vidre translúcid que separava els lavabos d’homes i dones. Fotografia de Jaume Prat i Pons

    Ampliar
    (Ampliar) - Escales d'accés als lavabos. Fotografia de Jaume Prat i Pons

    Ampliar
    (Ampliar) - Reixa a l'entrada als lavabos. Fotografia de Jaume Prat i Pons

    Ampliar
    (Ampliar) - Vista aèria del mercat del Lleó en la que s'aprecien els lavabos. Gentilesa de Jordi Pericot i Dilmé.

    Ampliar
    (Ampliar) - Una finestra dels lavabos. Fotografia de Jaume Prat i Pons

    Ampliar
    (Ampliar) - L'enrajolat de les parets. Fotografia de Jaume Prat i Pons

    Ampliar
    (Ampliar) - Situació dels urinaris del Lleó. Dibuix de Jordi Pericot i Dilmé

    Ampliar
    (Ampliar) - Situació dels urinaris del Lleó. Imatge de Jordi Pericot i Dilmé

    Ampliar
    (Ampliar) - Proposta de recuperació del tram de muralla. Autor: Jordi Pericot i Dilmé


    Back-Index

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés