Plaça situada a l'Eixample sud, al mig de la qual s'aixeca un monòlit de pedra de Girona, coronat per un bust de bronze del President Companys. L'any 1990 l'escultor Josep Maria Subirachs i Sitjar va oferir a aquells ajuntaments que volien honorar la memòria de Lluís Companys, president de la Generalitat entre els anys 1934 i 1940, una còpia d'un bust que havia realitzat per al Palau de la Generalitat.
El dia 20 de setembre de l'any 1990 i amb motiu del 50è aniversari del seu afusellament (1), l'Ajuntament de Girona comprà una d'aquestes còpies per commemorar la figura de Lluís Companys. La inauguració d'aquest bust va tenir lloc el dia 15 d'octubre de 1990.
(Ampliar)
- Extracte del sumari manuscrit, on consta la sentència de mort del President Companys. (Viquipèdia)
Lluís Companys i Jover
Nascut a El Tarròs, municipi de Tornabous, el 21 de juny de 1882, en una família pagesa amb arrels nobiliàries, i mort a Barcelona, el 15 d'octubre de 1940, després d'acabar el batxillerat ben jove, es traslladà a Barcelona, on estudià Dret. Atret per la política, el 1900 fundà a la universitat l'Associació Escolar Republicana i milità a la Unió Republicana. Companys, influït per les idees republicanes, catalanistes i socials, en el marc sociopolític de la crisi de la Restauració borbònica, optà per la participació en la vida política del país. Després dels Fets del ¡Cu-Cut!, participà en la creació de Solidaritat Catalana i, quan aquesta es disgregà, Companys s'adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana, arribant a ser president de la secció política en 1910.
Paral·lelament a la seva activitat professional d'advocat laboralista de sindicalistes, col·laborà amb diaris republicans com La Aurora i anys més tard a La Barricada. Entrà a formar part del Partido Reformista de Melquiades Álvarez i escriu en l'òrgan del partit, La Publicidad, amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas. Perdudes les eleccions municipals del 1913, es produeix la crisi del reformisme i Companys deixa La Publicidad. Després d'una breu militància al Bloc Republicà Autonomista col·laborant com a redactor dels quatre números de La Barricada, òrgan de difusió del partit, constituí conjuntament amb Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Josep Mestres el Partit Republicà Català, l'abril del 1917.
Col·laborà en la publicació La Lucha, òrgan del nou partit en representació del qual fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Treballà per una intervenció positiva del Govern als conflictes d'obrers, la qual cosa el situà en el punt de mira de Severiano Martínez Anido, essent detingut el novembre del 1920 juntament amb d'altres sindicalistes com Salvador Seguí i Martí Barrera fins a un total de trenta-sis persones; deportat Companys al castell de la Mola, a Maó, i quan Francesc Layret es disposava a assumir-ne la defensa com a advocat, aquest fou assassinat. Companys va ser posat en llibertat a l'haver estat elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català, ocupant l'escó de l'assassinat Francesc Layret.
(Ampliar)
- El bust de Lluís Companys presidint la plaça
Va ser un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i el 15 d'octubre de 1922 passà a dirigir el setmanari La Terra. Revista Popular Agrària que era l'òrgan de la Unió.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, es concentrà en l'activitat d'advocat assessor de la Unió de Rabassaires, i, des del 1928, formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Entre 1928 i 1929, s'implicà en la conspiració per enderrocar la dictadura de l'expresident del Govern espanyol, Sánchez Guerra, que fou un rotund fracàs i que li representà un nou empresonament. L'octubre del 1930 fou de nou empresonat per denunciar el maltractament a Macià, exiliat per la dictadura.
Pel març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya. Elegit el 12 d'abril de 1931 regidor de l'Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya, entrà a l'Ajuntament el 14 d'abril acompanyat d'Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la República espanyola a Catalunya. Nomenat, provisionalment, governador civil de Barcelona.
Pel juny del 1931 va ser elegit diputat a Corts per la província de Barcelona; intervingué activament en les discussions, el setembre del 1931, del projecte de constitució de la República Espanyola; votà a favor del vot femení, l'octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932, vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i President provisional, en substitució de Jaume Carner. En novembre del 1932 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya, i primer President del Parlament.
Un cop hagué dimitit el càrrec de President del Parlament de Catalunya, va ser, des del juny al novembre del 1933, Ministre de Marina amb el govern Azaña. En les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ésser elegit Diputat per la ciutat de Barcelona. Amb la mort sobtada de Francesc Macià i Llussà, el 25 de desembre, tant sols un mes després, va ser proposat per succeir-lo com a president de la Generalitat de Catalunya. En votació extraordinària del Parlament, va ser elegit l'1 de gener de 1934 per 56 vots a favor i 6 en blanc, amb l'abstenció de la Lliga Regionalista. Companys formà el seu primer govern el 3 de gener de 1934.
Durant l'any 1934 impulsà la polèmica Llei de contractes de conreu, que l'enfronta amb els grans propietaris i amb el Govern espanyol. El 6 d'octubre de 1934 protagonitza una sublevació contra la legalitat republicana arran de l'entrada al govern de la República de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclamà l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat (2).
Lluís Companys seria empresonat amb tot el seu govern i l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1932 suspès. El Govern català fou detingut en ple per tropes dirigides pel comandant en cap de la quarta divisió orgànica, el general Batet. Companys fou empresonat primer al vaixell Uruguay, fondejat al port de Barcelona, i després traslladat a Madrid, on fou jutjat i condemnat, junt a tot el Govern català, a trenta anys de reclusió major. Posteriorment se'l traslladà al penal d'el Puerto de Santa María, a Cadis. Aquests fets coincidiren amb la vaga general revolucionària convocada a tota Espanya i amb la insurrecció asturiana propulsada per l'UGT i la CNT a Astúries. Romangueren detinguts i empresonats fins a la victòria electoral del Front Popular a les eleccions de febrer del 1936.
(Ampliar)
- El bust de Lluís Companys presidint la plaça
Companys havia previst i organitzat la resistència contra la sublevació militar del 18 de juliol mitjançant mesures com el nomenament del capità Frederic Escofet com Comissari General d'Ordre Públic de Catalunya. Durant tota la guerra va encapçalar el Govern de Catalunya, per bé que creà una conselleria en cap en la persona de Josep Tarradellas i Joan. Va tractar de mantenir la unitat entre els partits i sindicats que el recolzaven, tot i que n'exclogué el catalanisme radical representat per Estat Català. Tanmateix, aquesta unitat va ser molt difícil per les tensions entre comunistes i socialistes agrupats en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) recolzats aquests últims pels trotskistes del POUM, mentre que les posicions d'obediència estrictament catalana s'anaven diluint.
El costat humà de Lluís Companys el mostra el fet que, desbordat per la gran quantitat d'assassinats que es van produir a la rereguarda els dies posteriors al fallit cop d'estat, i que en certa manera ell havia facilitat, quan ordenà personalment que fos lliurat als escamots de la CNT-FAI l'arsenal d'armes de la caserna de Sant Andreu, decidís deixar partir del port de Barcelona en vaixells estrangers a unes cinc mil persones sospitoses de poca simpatia amb el règim republicà, la seguretat dels quals no podia garantir. Una de les persones que es varen beneficiar va ser Ramón de Colubí el qual, anys després, seria el seu advocat defensor al consell de guerra.
A partir d'octubre de 1937 es van succeir els seus enfrontaments amb el Govern republicà del doctor Juan Negrín, instal·lat a Barcelona, i l'abril de 1938, després de l'ocupació de Lleida, va escriure una amarga carta al president del Govern espanyol, queixant-se de les arbitrarietats que estava cometent i de la marginació que sofria el Govern català.
El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estan a punt d'entrar a Barcelona, travessa la frontera entre les repúbliques espanyola i la Francesa juntament amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinyà, traslladant-se després a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a Ar Baol-Skoubleg, a Bretanya, quedant-se allí malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís Companys i Micó (1911-1956), que patia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni amb Mercè Micó, de la que es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.
El 13 d'agost de 1940 va ser detingut pels alemanys per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Tot primer va ser portat a Madrid on se li obriren diligències. Després de diversos interrogatoris, va ser traslladat el 3 d'octubre al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim, i condemnat a mort. Va ésser afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d'octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc amb només 58 anys.
