El 23 de juny, vigília de Sant Joan, la Flama del Canigó va arribar a Girona. A les 6 de la tarda a la plaça del Vi, una actuació dels Marrecs de Salt i dels Angelets del Vallespir començaren a preparar l'acte. A la mateixa hora, i des de la plaça de la Independència una cercavila del grup de percusió Xirois i la Fal·lera Gironina, amb els gegants, capgrossos, bastoners i grallers, va acompanyar la desfilada del foc, escoltat per banderes, pel carrer Santa Clara, Hortes, plaça del Mercadal, carrer Grober, carrer Nou, i Pont de Pedra, fins arribar a la plaça del Vi, on va ser rebut amb dos pilars aixecats pels Marrecs de Salt.
(Ampliar) - Preparació de la cercavila a la plaça de la Independència
Amb aquesta flama, portada per quatre infants, es va encendre el pebeter i llegir el Missatge de la Flama del Canigó. Seguidament, es va repartir el foc a totes aquelles persones, associacions i entitats que desitjaven encendre les seves fogueres amb la flama baixada de la muntanya.
El Foc del Canigó i el seu orígen
La Flama del Canigó és una tradició vinculada al solstici d'estiu que té lloc cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S'inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l'encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país. La Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.
L'any 1955, Francesc Pujades, vilatà d'Arles de Tec, al Vallespir, Catalunya Nord, portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic "Canigó" de Jacint Verdaguer, va tenir la iniciativa d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans.
S'iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d'estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu.
(Ampliar) - Preparació de la cercavila a la plaça de la Independència
El ritual del foc
Cada 22 de juny, un grup d'excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa el foc que des de 1965 resta encès a la cuina del Museu de la Casa Pairal, al Castellet de Perpinyà, i pugen al cim del Canigó, de 2.784 metres, on encenen una nova foguera.
A trenc d'alba del 23 de juny, vigília de Sant Joan, inicien el descens amb la Flama renovada. Moltes altres persones els esperen a baix i inicien el recorregut cap a diferents punts dels Països Catalans fent relleus a peu, en bicicleta, en cotxe i fins i tot en llaüt, a l'Ebre, per fer possible que la Flama s'escampi per pobles i ciutats i arribi a temps d'encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
Cada any, la Flama del Canigó: és rebuda pel Parlament de Catalunya en un acte institucional, aix&ieacute; com per ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals, socials i esportives de més de 370 municipis dels Països Catalans. D'aquesta manera, i gràcies a centenars de voluntaris, el foc que ve de la muntanya il·lumina les revetlles populars que es fan al voltant del foc.
(Ampliar) - Cercavila a la plaça de la Independència. El grup de percusió Xirois, obrint la cercavila
Perquè aquest ritual sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d'arreu dels Països Catalans i, especialment, de la Catalunya Nord, es troben al refugi de Cortalets, a la vall de Cadí, al peu del Canigó. Hi arriben dissabte a la nit i s'allotgen al refugi o bé acampen amb tendes pels voltants.
L'endemà al matí acompleixen el primer ritual dels Focs de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, o poble.
Les branques i teies estan lligades amb una cinta que porta el nom de l'indret d'on provenen i algunes duen dibuixos i escrits amb desitjos per cremar a la foguera de Sant Joan. Tots aquests feixos de llenya es deixen apilats al voltant la creu de ferro que hi ha al cim de la muntanya fins la nit en què s'encén la foguera.
(Ampliar) - Cercavila a la plaça de la Independència. Gegants i grallers de la Fal·lera Gironina
Missatge de la Flama del Canigó 2012
El foc és un dels quatre elements essencials per a la Humanitat, amb l’aigua, la terra i l’aire, i per això el trobem en els rituals i festes més importants. Però el foc no es dóna a l’home, sinó que l’ha de conquerir. No n’hi ha prou de conèixer-lo sinó que l’hem de saber encendre i conservar. Així, el domini del foc és una de les grans conquestes de la humanitat. La seva troballa ens caracteritza com a humans. I és tan important per a les nostres vides, que cada grup, cada cultura n’ha fet un nus simbòlic, molt poderés.
El foc acompanya les nostres festes en la roda de l’any al voltant del sol, de manera que és present en els solsticis i equinoccis, com a centre de la festa. També als Països Catalans el foc ritual acompanya el seguiment de l’any amb una solemnitat que assenyala el pas de l’àmbit domèstic a tot l’entorn exterior, de manera gradual i creixent.
El foc comença a l’hivern, en el fogaril de les cases, amb la soca o tió que presideix la llar i crema de Nadal fins a Any Nou. En aquells moments de fred, es porta la Natura a casa i es concentra en la llar, que uneix totes les generacions, des de la més nova fins als avantpassats, a través del foc i el fum que s’enfilen xemeneia amunt.
Després, el foc surt a les places i carrers, de forma molt elaborada, com la de la Fia-Faia, o més tard, per Sant Antoni en tants pobles, en la construcció del Mai que s’encén, mentre Sant Antoni passa pel davall i en surt sa i estalvi, en la renovació i recreació de la societat. La crítica a la societat arriba per Sant Josep, omplint les places de València i altres ciutats, com omplirà el mateix centre de Berga en la Patum del Corpus o en els vells i nous correfocs de tantes Festes Majors.
Ell foc es va estenent pel calendari fins arribar al punt més alt, en el solstici d’estiu, Sant Joan, o Sant Quirc, acompanyant tot el poble, que ha anat conquerint el seu entorn, lluitant amb les tenebres i els perills que l’assetgen. El foc de Sant Joan arriba als límits de la població, i en els llocs on es fan falles, els fallaires recorren els camins de la vila, tot dibuixant-los amb el foc, des dels límits del terme municipal.
En aquest recorregut al llarg de l’any, els pobles marquen les fronteres amb els possibles perills, els mals esperits, que durant l’hivern havien reduït el territori lliure per a l’home, fins a fer-lo refugiar dins de les cases.
Ara, amb Sant Joan i el solstici d’estiu, la població arriba a la totalitat del seu territori, esfuriant les ombres i les pors. Els fallaires s’emocionen perquè saben que des del centre del poble, els estan veient amb la flama que porten, des dels llocs que han arrabassat a la nit, perquè tot allò que dibuixen amb el foc és la seva terra.
I això és el que passa amb la Flama del Canigó. No fem més que repetir un ritual local i antic, fent-lo arribar fins on sentim que formem part del mateix poble. Amb la flama, anem dibuixant i assenyalant el territori del nostre poble, que el fred i la foscor de la història no ens deixava albirar. No deixem que un altre hivern ens el torni més petit i poruc!
Josefina Roma, antropòloga i professora de la Universitat de Barcelona.
(Missatge llegit a la cerimònia de l'encesa del pebeter, a la plaça del Vi).
