La diada s'anunciava el dimecres, amb el tritlleig de les campanes de totes les esglésies, després del toc d'oració del migdia i del vespre. També hi havia un preludi de la processó amb el pas de la corporació municipal, precedida pels gegants i capgrossos, i acompanyada de la banda de música, dirigint-se a la Catedral per assistir a les hores canòniques de la vigília, que coincidia amb l'hora de sortida de la mainada dels col·legis i l'animació era extraordinària, especialment a la plaça de la Catedral.
Ja en plena festa, el brandar de les campanes es repetia, al migdia, mentre gegants i capgrossos rondaven pels carrers de la ciutat. A la tarda, les campanes que es feien sentir fins més enllà del clos urbà, tot anunciant la sortida de la processó, i, prèviament, formacions militars anaven prenen posicions en l'itinerari que havia de recórrer el seguici, per retre honors al pas del Santíssim. Una companyia, amb bandera, banda i música, se situava a la pla·a de la Catedral per acompanyar la comitiva.
Els venedors de paperets i serpentines recorrien els carrers anunciant la seva mercaderia. Els que havien d'assistir a la processó s'encaminaven a la Catedral; la corporació municipal, amb un lluit acompanyament, els nens de les escoles, les confraries, congregacions i associacions, amb les seves banderes, els representants d'organismes oficials, lluïen uniformes, jaqués i tota mena de distincions i condecoracions.
Tots els carrers de l'itinerari de la processó s'omplien de gent per contemplar el seu pas. Els que habitaven les cases emplaçades en el trajecte sortien als balcons, sovint acompanyats de parents i amics convidats, i tots els balcons i finestres apareixien ornats amb luxosos domasos o amb cobrellits de més qualitat que la família posseïa. Alguns potser només sortien de l'armari o de la calaixera en aquesta ocasió. En coincidir amb l'inici de la temporada era un bon moment per estrenar vestits i sabates. Per a nens i nenes gairebé eren preceptiu els mitjonets blancs i les sabates de xarol negre. Les senyores i les nenes no assistien a la processó, però per anar a presenciar el seu pas es vestien de gran solemnitat, amb el colorit propi de la temporada.
La poliocromia d'aquesta diada es feia notar en la lluminostat d'una tarda clara de preestiu; en les flors de les catifes; en la ginesta, paperets i serpentines que es tiraven des de finestres i balcons, en les coloraines de domasos i cobrellits, en la vestimenta dels gegants; en les joies, evidentment falses, que ostentaven aquells personatges, el groc dels portants de l'Àliga;, en el seu daurat plomatge, el vermell de la gramalla del porrer, la bandera de la ciutat i el distigit uniformne dels serenos que la portaven, en l'or i la pedreria de la Creu processional, els uniformes i condecoracions, la varietat de banderes, pendons i estendarts.
Destacava el contrast dels blancs roquets, sobre l'austera negror de les sotanes, els hàbits canonicals, les dalmàtiques i capes pluvials, recamades de fils d'or, de plata i de seda, la riquesa material i artística de la Custòdia. Lluien els uniformes militars i el metall brunyit dels instruments de la banda, dels sabres i de les baionetes.
Per damunt de tot, la sonoritat del Corpus era l'insistent brandar de les campanes. Es feia sentir l'himne marcial, les marxes adients l'acordió que acompanyava el pas dels gegants, els salms i els motets que entonaven les escolanies i la capella de la Catedral, el dringar metàl·lic de sabres i con decoracions, el trepitg marcial de la tropa. El bullici regnava mentre s'esperava el pas de la processó, contrastant amb el silenci respectuós en començar la desfilada del seguici i molt especialment al pas de la Custòdia.
També la celebració oferia la pròpia fragància; l'olor de la ginesta, especialment després d'haver estat trepitjada, barrejada amb la de la cera cremada de ciris i atxes, i molt especialment de l'encens com a símbol de la pregària.
Basat en l'article "Olor, color i sonoritat del Corpus" d'Enric Mirambell, cronista oficial de la ciutat, publicat el 18/05/2008.

------------