Notes

(1) - “Vull, ordeno y disposo que, immediatament de seguida la mia mort, en sufragi de la mia Ànima, la fundació i dotació de una casa baix lo nom de Nostra Señora de Misericòrdia, a fi de recullir y sustentar Minyonas Pobras que se trobaran desemparades, a saber, unes que se troban perdudes o se han comensat a perdre en costum, i altres que encara son innocents però están en perill de perdrerse”. (C. XIcola Mutos, "Entre quatre parets"). [Tornar al text]

(2) - Aquest moviment de gent per camins poc vigilats i controlats presentava molt perills, tan pels que es desplaçaven, com també per aquells que tenien les seves terres o cases en els llocs de pas; aquests transeünts no sempre tenien un comportament correcte. Per altra banda aquesta obra caritativa fomentava la vagància, fent que visquessin de la caritat pública moltes persones aptes per al treball, al camp o la indústria, en un temps en què la ma d'obra era escassa. (Enric Mirambell, op. cit).
Josep Ignasi de Castellví, alcalde major de Girona l'any 1772, i un dels principals impulsors de l'Hospici, aclareixen l'utilitat que tenia aquesta mena d'establiment: "Se evitarian los perniciosos efectos de la vagabundez, se daria algun estimulo a las Fabricas, se aumentaria el comercio, sobre todo quedarian mas seguros en sus propias casas los labradores, hacendados y demas vasallos utiles de su magestad". (R. Alberch i J. Quer, op. cit). [Tornar al text]

(3) - La historiadora Céline Xicola Mutos ha fet recerca en els registres d’entrada i ha localitzat, majoritàriament, que eren marits i pares els qui deixaven dones i filles a la Casa de Misericòrdia. “Era un traspàs de l’autoritat”, explica: “La família no podia assumir la criatura i la deixava allà per recuperar-la més endavant, però amb la mortalitat difícilment es podia.” Xicola diferencia en tres tipus de dones les que anaven a una “casa de càstig”: les orfes, “les dones adultes que hi van voluntàries perquè allà tenen un sostre i hi poden fer alguna feineta com ara confecció” i les “dones que tanquen les autoritats religioses o el marit, que van a càstig”. Així, ha trobat factures en llibres de comptes a càrrec de “grillons”. [Tornar al text]

(4) - Céline Xicola Mutos esmenta que el 1816 només quedaven “número muy corto de enfermos militares, a punto de pasar al hospital de paisanos". El que semblava una situació transitòria i de ràpida solució, es complicava el 1829 quan es cedia una part de l’edifici per instal·lar-hi un hospital militar permanent. Els asilats hagueren de “ser despedidos, reducidos a un estrecho local, se destruyeron las fábricas que servían para su instrucción y quedaron frustradas las intenciones de su fundador". A més, l’edifici encara no s’havia recuperat del setge anterior, presentant nombrosos desperfectes i faltant “la mayoría de las ventanas carecen de vidrios, faltan puertas y algunos tabiques se encuentran derribados". [Tornar al text]

(5) - Jaume Prat, a l'inèdit "Amagats sota terra. Testimonis de la Guerra Civil a Girona", en el capítol dedicat a Domènec Fita, transcriu els records que l'artista que el descriu: "[...] En Domènec recorda que a mitjans de l’any 1938, al pati de l'Hospici (actual Casa de Cultura), entre els patis dels nens i les nenes, davant mateix de les casetes-taller de lampisteria, sastreria, sabateria i fusteria que discorrien paral·leles al carrer Nou, s’iniciaren les obres d’excavació d’una gran rasa d’uns 40x10 metres. "Després també es va fer un refugi davant dels tallers que agafava els dos patis, hi van fer un sot, bueno, un forat enorme i van arribar a fer-hi també fonamentació però no va arribar-se a cobrir perquè, després, la guerra es va veure ..., diguéssim, que ja estava perduda i així ho van deixar. Nosaltres hi jugàvem. Jo recordo que aquí hi havia terra i aquí també, doncs jugàvem a tirar terroses d’un costat a l’altre. Era bastant fondo, uns dos metres i mig més o menys. El forat només va servir per fer guerra de terroses i per banyar-m’hi!"
Val a dir que, aquest curiós i desconegut refugi inacabat va ser projectat per l’arquitecte Josep Claret i aprovat, el mes de març de 1938, pel Consell Municipal gironí i, al contrari del que podia deduir-se per la seva ubicació, no estava destinat a protegir els residents de l’edifici sinó als veïns de la zona i als treballadors de la veïna fàbrica Grober. Acabada la guerra el gran forat fou immediatament colgat de terra per tal de refer l’espai d’esbarjo dels nens i nenes. [...]"
Impactant i molt interessant el capítol dedicat a Enric Homet, on descriu les seves vivències com intern de la institució[Tornar al text]