La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats
Zoom

Eina agrícola. Fotografia presa per gentilesa del Museu d'Història de la ciutat de Girona - Ampliar

Moneda encunyada a Empúries. Anvers. (Wikipèdia)

Moneda encunyada a Empúries. Revers. (Wikipèdia)

Guerrer iber. Reconstrucció històrica a Ullastret el 2002.

Marc Porci Cató, anomenat Cató el Vell.
Tusculum 234-149 aC. (Wikipèdia)

Guerrer iber. Reconstrucció històrica a Ullastret el 2002.

Cerimònia d'inhumació a Ullastret. Reconstrucció històrica feta el 2002.

12. L'oppidum de Sant Julià de Ramis.

La població ibera que més transcedència té en la història de la nostra ciutat, és la que correspon al poblat ibèric de Sant Julià, descobert per F. Riuró el 1934, i situat damunt el puig del mateix nom, des d'on es domina el Ter, el Congost, la plana de l'Empordà i les planes fluvials de Girona. Aquest punt estratègic i de pas obligat entre les dues zones, ocupat des de mitjan segle VI aC, tenia una importància cabdal de comunicació: des del cim de Sant Julià són visibles les dues colònies gregues més importants, Rhodes, l'antiga Roses, i Emporion, Empúries.

Vaixella ibera i importacions gregues del Castellet de Bernabé. (Wikipèdia)

A més de la seva posició geogràfica, disposava d'una defensa natural per tres cantons; el nord-est, de fàcil accés i pendent suau, estava defensat per una muralla, zona en la que es trobava l'entrada principal degudament protegida. Els habitatges, rectangulars, estaven construïts uns al costat dels altres, excavats parcialment al subsòl, de petites dimensions, i d'un sol compartiment, dos com a màxim. Tot el sistema defensiu, molt complex, es va refer moltes vegades entre els segles V i I aC.

Un nucli inicial, del segle VI aC, va ser densament urbanitzat al segle IV aC, amb cases i casals disposats en diversas alçades, seguint els desnivells del terreny (1). El creixement va seguir cap a llevant i al sud-est, i a finals del segle V i inicis del IV aC hauria assolit la màxima expansió.

12.1. L'arribada de Roma.

Amb el desembarcament a Empúries del primer exèrcit romà el 218 aC, amb motiu de la segona guerra púnica, l'entrada de Roma a les nostres contrades va ser un fet; l'actitud dels indigets, que tenien la seva capital a l'oppidum ben fortificat d'Ullastret, va ser de permetre la circulació dels nouvinguts.

En acabar la resistència dels cartaginesos i els seus aliats hispànics, la guerra es va traslladar a altres indrets, però això no va significar el retorn dels exèrcits romans a casa seva, sinó la preparació d'una conquesta reglada i una explotació del país (2), el que es va traduir en el pagament de tributs i el sotmetiment a la nova potència, motius de l'inici de la gran revolta que va abocar, el 195 aC, al desplaçament d'un dels cònsols, Marc Porci Cató, anomenat posteriorment Cató el Vell, a la Citerior, per solucionar la sublevació i la situació delicada que s'hi havia produït.

L'exèrcit consolar travessà el golf de Lleó i passant davant el cap de Creus va ocupar el castellum de Rhode i desembarcà a Emporion, aliada de la república. Els revoltats es concentraren en torn d'Empúries, però el cònsol va castigar el rerapaís cremant-lo i saquejant-lo. Quan li semblà el moment oportú va obligar els hispani a combatre a camp obert, on foren vençuts; aquesta desfeta va ser suficient per al territori costaner i prelitoral de l'actual Catalunya: els indígenes no provaren mai més d'aixecar-se contra Roma.

Cerimònia d'inhumació a Ullastret. Reconstrucció històrica feta el 2002.

Cató va reorganitzar el país, fent abandonar els oppida i altres fortificacions que va considerar perillosos, i en va recolzar i construir d'altres més adients als seus propòsits (3). A l'establiment de Sant Julià, les darreres excavacions han posat de manifest la construcció a la part central de l'oppidum d'una plataforma, cap al darrer terç del segle II aC, que va exigir la desaparició d'un dens nucli de població, damunt el que es va construir un temple itàlic d'ordre toscà.

Aquest edifici seria visible desde distància; tot un símbol de la voluntat romana de marcar el territori tot honorant l'aristocràcia indígena. Uns anys més tard es produí una reforma important del sistema defensiu: la muralla va ser reconstruïda, a l'espai central es va bastir una poderosa torre poligonal, avançada i damunt roca recrescuda amb terra, dominant qualsevol intent d'aproximació, les dimensions de la qual feien possible la instal·lació d'artilleria, catapultae i ballistae que dominaven i asseguraven el camí d'accés i per tant el de comunicació general.

L'abandonament sobtat i general del lloc i el desplaçament de la població en una nova realitat urbana es va produir cap a la tercera dècada del segle I aC, coincidint amb la fundació de Gerunda, probable llatinització de Kerunta, l'estructura triangular fortificada de la qual damunt un petit promontori que dominava la via de comunicació natural, la que seria la Via Augusta, accentuava la seva importància estratègica.


Notes

(1) - Josep Maria Nolla, a "De Kerunta a Gerunda" amplia que l'urbanisme s'ordenà a partir de carrers llargs i paral·lels disposats en diverses alçades que des del punt d'entrada es perllongaven cap a l'est. Altres de perpendiculars, molt costeruts, els posaven en comunicació. No eren altra cosa que la roca retallada. Les cases, sovint senzilles i rectangulars eren obrades retallant parcialment la roca i creant grans murs de contenció amb rebles enormes on el sòl natural davallava. El sòcol era fet amb pedra local, un esquist pissarrós, posat en sec o lligat amb fang, sovint de gran alçada, i damunt tàpia o tovot, amb un sostre de bigues de fusta, recobertes de branques, palla i fang. En les darreres excavacions s'han identificat complexos de més de cinc estances amb llars i forns de pa de mides considerables.
Tornar al text

(2) - El 197 aC, el Senat donava poders especials als magistrats de l'any per fixar les fronteres de les dues províncies en què es dividia la part controlada de la Península Ibèrica, la Provincia Hispania Ulterior i la Citerior. Josep Maria Nolla, a l'article "Kerunta: L'oppidum de Sant Julià de Ramis", dins "De Kerunta a Gerunda".
Tornar al text

(2) - Josep Maria Nolla, a l'article esmentat, exposa que l'actuació del cònsol no era altra cosa que l'aplicació de la vella tàctica militar i política de Roma: divide et impera. Calia tallar caps, castigar, trencar la coherència interna dels populi però sense destruir l'estructura productiva ni l'entramar polític: el paper que havien representat uns oppida ara els farien uns altres.
Tornar al text


Bibliografia

  • "Girona abans de Girona. Prehistòria". Eudald Carbonell i Enriqueta Pons. Ajuntament de Girona. Quaderns d'història de Girona. 1987. ISBN 84-505-5302-4.

  • "Els primers ramaders i agricultors: l'època neolítica". Enriqueta Pons. Història de Girona. ADAC, 1991. ISBN 84-404-7571-3.

  • "L'inici de la metal·lúrgia". Enriqueta Pons. Història de Girona. ADAC, 1991. ISBN 84-404-7571-3.

  • "De l'edat del bronze a l'edat del ferro". Enriqueta Pons. Història de Girona. ADAC, 1991. ISBN 84-404-7571-3.

  • "El poblament ibèric a Girona". Enriqueta Pons. Història de Girona. ADAC, 1991. ISBN 84-404-7571-3.

  • "De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat". Lluís Palahí, Josep Mª Nolla i David Vivó. Ajuntament de Girona, 2007. ISBN 978-84-8496-047-8.


    Back-Index-Next

  • CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés