(Ampliar) - Cartilla de racionament de tercera categoria. 1952. Col·lecció particular. Girona.
(Ampliar) - Disposicions del Gobierno Civil de Girona sobre la venda de peix a la ciutat. Publicat al diari "El Pirineo", 20/04/1939.
(Ampliar) - Disposicions municipals sobre la venda de sucre, bacallà i llet a la ciutat. Publicat al diari "El Pirineo", 26/04/1939.
Implantació del Plat Únic. Publicat al diari "El Pirineo", 05/07/1939.
Logo del servei de Auxilio Social. Viquipèdia.
(Ampliar) - Implantació del Plat Únic a Girona. Publicat al diari "El Pirineo", 24/07/1939.
Especificacions de la implantació del Plat Únic. Publicat al diari "El Pirineo", 27/07/1939.
(Ampliar) - Establiment del Plat Únic i el Dia sense Postres a Girona. Publicat al diari "El Pirineo", 09/10/1939.
(Ampliar) - Establiment del Servei Social obligatori per a dones entre els 17 i els 35 anys. Publicat al diari "El Pirineo", 25/04/1939.
(Ampliar) - Homes escorxant un conill. 1940-1950. Salvador Crescenti Miró. CRDI - AJuntament de Girona.
|
La postguerra a Girona (I).
El racionament i l'Auxilio Social.
El final de la Guerra Civil a Girona.
El dia 4 de febrer del 1939 es va acabar la Guerra Civil a Girona, però encara les batalles no cessaren fins al dia primer d'abril, i les conseqüències del conflicte durarien encara molt temps més. De moment tornaren a aparèixer les antigues monedes de plata i de coure, els duros, les pessetes i les peces de deu i cinc cèntims, i es fixaren els preus d'abans de la guerra. El diumenge 5 de febrer s'estacionà un camió carregat de patates al mig del Pont de Pedra i tothom que volgué pogué proveir-se'n.
També es posaren a la venda importants reserves de productes alimentaris que s'havien acumulat en magatzems que fins aquell moment només eren coneguts pels que n'havien estat responsables. Les fleques varen rebre sacs de farina de bona qualitat i ben aviat es pogué comprar pa blanc (1).
Enric Mirambell (op. cit) esmenta que també durant un temps, acabada la guerra, s'estacionava a la plaça del Gra, actual avinguda de Sant Francesc, una furgoneta procedent de Perpinyà des de la qual es despatxaven unes barres de pa francès de gran qualitat. Però no durà gaire; els flequers gironins devien protestar del que era una competència.
(Ampliar) - Cartilla de racionament de tercera classe. 1952. Col·lecció particular, Girona.
La cartilla de racionament.
La normalitat del mercat s'alterà, però, amb l'esclat de la guerra mundial l'1 de septiembre de 1939 i l'aïllament d'Espanya. Les monedes de plata tornaren a desaparèixer, substituïdes per la moneda de paper, i s'implentà la targeta de racionament, els preus de taxa que generalment no es complien i el mercat negre, els preus abusius, i per molts també tornà la gana i les malalties, sobretot entre els joves subalimentats.
El 18 de maig de 1939 es va establir oficialment a tot l’Estat el règim de racionament. Els vencedors, a través de la Comissaria General d'Avituallaments i Transports, van activar un pla d’intervenció dels productes alimentaris per fixar-ne els preus amb el propòsit de normalitzar-ne el comerç i fomentar-ne la producció. A Catalunya, els governadors civils s’encarregaven de controlar el proveïment i la distribució dels aliments.
El govern controlava la distribució de mercaderia i assignava a la població una quantitat concreta de productes bàsics: sucre, arròs, farina, oli, pa, llet. Tot estava limitat. Era una època de penúries, de cues davant els establiments d’expedició d’aliments i de "l’estraperlo". Foren tan durs aquells anys que l’estiu del 41 el govern anunciava gairebé 2.000.000 de morts a tota Espanya per fam o desnutrició (MHC). Especialment dur va ser l’any 1945 conegut com l’any de la fam.
L'anomenada 'Ficha Azul', la suscripció a donatius a l'AUxili Social. Publicada al diari "El Pirineo" del 4/05/1939.
Realment la capacitat del conreu de la terra no havia quedat tant malmenada durant la guerra, però la política econòmica del general Franco i l’aïllament de l'Estat respecta a la resta d’Europa, acabaren per fer malbé el poc que va quedar després de la guerra.
Al començament, les cartilles de racionament eren de tipus familiar i estaven dividides en quatre categories segons el nivell salarial de la població: de primera, de segona i de tercera classe, i infantil. Més endavant van ser substituïdes per les cartilles individuals en un intent de controlar-les millor i evitar la picaresca que es produïa.
El pa era l’aliment més important i a l’hora més valorat. De fet les mateixes cartilles de racionament es dividien en tres categories, en funció de la quantitat de pa que permetien adquirir: cartilles de 1ª Categoria: 100 grams; cartilles de 2ª categoria: 150 grams i cartilles de 3ª Categoria: 200 grams.
Per accedir al subministrament de productes es retallaven els cupons corresponents al període de temps pertinent i a l’article o grup de productes que es rebien. La cartilla individual també incloïa els residents en hotels, pensions o residències i per cada setmana d’estada se'n retallava un full sencer de cupons. En el cas dels àpats accidentals, se'n retallava la meitat d’un cupó de pa. Varen ser utilitzades fins al 1952, quan el Consejo de Ministros les va suprimir definitivament el 22 de març.
(Ampliar) - Cartell de patrocini de la pràctica del “Plato único”. Arxiu Històric de Mollet del Vallès.
El plat únic i el dia sense postres.
Els canvis de la situació política a partir de 1939 comportaren normes que ja durant la guerra eren imposades per llei a les zones controlades pel bàndol franquista (2), el plat únic i el dia sense postres. Un dia a la setmana l'àpat principal, que solia ser el dinar, només consistiria en un sol plat, i l'import del que s'estalviava es faria efectiu a l'oficina que a tal efecte s'havia establert, oficina que tenia la seva seu a Girona a la Fontana d'Or, i els ingressos obtinguts d’aquesta manera es destinaven als menjadors de beneficència i de l’Auxili Social. També un dia a la setmana, els dilluns, se suprimirien les postres, posant l'import a disposició del servei corresponent.
Aquest sistema de plat únic regia els dies 1 i 15 de cada mes als restaurants, les fondes i qualsevol establiment hoteler on se servien menjars. El sistema consistia que els restauradors oferien un plat de verdures, un altre de carn o un tercer de peix. Els clients només podien optar per un d'aquests i unes postres però, en canvi, havien de pagar el preu habitual del menú. Per "esquivar" aquestes disposicions, els restauradors preparave un "plat combinat", un sol plat que portava una mica de tot. Els restaurants havien de pagar, almenys, el 25 per cent de la recaptació del dia i havien de portar el control dels comensals mitjançant una llista. Es va fer molta propaganda d'aquesta llei per ràdio, a la premsa i en cartells.
Anuncis publicats al diari 'El Pirineo' entre el 26/04/1939 i el 10/05/1939.
El Auxilio Social.
També arribà a Girona, prèviament implantat a la zona controlada pel general Franco, el servei d'Auxili Social (3), amb repartiment d'ajuts i àpats per cobrir les necessitats dels que es trobaven en condicions precàries, que eren molts. Va ser creat a Valladolid el 1936 per Mercedes Sanz Bachiller. En els baixos de la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i l'avinguda Àlvarez de Castro s'hi muntà el corresponent menjador i centre d'atenció (E. Mirambell), i les oficines eren al carrer Bernat Boadas número 8. També a l'hora de dinar es formaven cues davant de les casernes militars, on es repartien les sobres del ranxo dels soldats. En les vigílies de Nadal s'organitzaven col·lectes en favor del que s'anomenava "Nadal del pobre".
A les comarques gironines, el març de 1939 es varen repartir 500.000 àpats i el mes següent, més de 600.000, i s'havia subministrat llet a més de 3.000 criatures, segons dades publicades al diari del règim "El Pirineo" del 8 de maig de 1939.
L'escassesa i la penúria de la postguerra no va ser pas igual que la de la guerra; però sí que per a molta gent s'hi semblà bastant. La diferència essencial era que en la postguerra, qui tenia diners i els podia gastar trobava de tot. Per a les famílies d'economia limitada la problemàtica no era pas afalagadora. En els restaurants, especialment els de classe superior o de luxe, es podia demanar el que es volgués. Amb una excepció, si es volia acompanyar l'àpat amb pa, com tradicionalment s'acostumava, s'havia d'entregar el tiquet corresponent, tiquet que es desprenia de la targeta de racionament.
(Ampliar) - 'Tarjeta de Abastecimiento' emesa per la Comisaria General de Abastecimientos y Transportes. 1948. Col·lecció particular, Girona.
L'estraperlo.
Els qui només podien comprar el que corresponia pel racionament oficial, ho passaren molt malament. Molts productes només es trobaven en la quantitat desitjada pagant el preu que demanaven els venedors que s'aprofitaven de la situació de carència, preus d'una desproporció escandalosa. Els estraperlistes, que n'hi hagué alguns que negociaven a gran escala, feren notables fortunes.
El mercat negre o estraperlo consistia a comercialitzar il·legalment els productes al marge del que estipulava el racionament i a un preu molt més alt, cosa que provocava una forta pujada dels preus i l’acumulació de capital en poques mans. La carn i els ous eren els productes que més escassejaven i la llet i l’oli els més adulterats. Als pobles calia permís de les autoritats per fer la matança. Molta gent, principalment dones, viatjaven de la ciutat al camp per aconseguir qualsevol producte dels pagesos.
Per controlar la situació es crearen organismes com la Comissaria d'Abastaments i la Fiscalia de Taxes. En el si dels quals molts que necessitaven un lloc de treball s'hi pogueren col·locar. Cap dels dos organismes tingueren una actuació exemplar.
La població, en general, no els veia amb bons ulls, no es refiava de la seva actuació. Semblava que per mantenir el lloc de treball dels que hi eren empleats i especialment dels dirigents, s'anava perpetuant la seva gestió, quan amb més llibertat de comerç les coses podien haver anat millor. L'any 1945 s'havia acabat la guerra mundial i amb força rapidesa els països que l'havien patit s'anaven recuperant i en molts aspectes estaven millor que nosaltres que feia molts més anys que vivíem en pau.
(Ampliar) - Moneda d'una pesseta emesa el 1944. Viquipèdia.
Per l'any 1952 es preveia la celebració d'un Congrés Eucarístic Internacional. Havia de ser un esdeveniment d'un relleu extraordinari, i el Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego, proposava Barcelona com a seu del Congrés, segur del que això podia representar, singularment per a la capital catalana, però també per a tot el país, un país que vivia pràcticament al marge de la resta del món. Seria una bona ocasió per obrir portes i finestres i comunicar-se amb l'exterior. Les dificultats a vèncer eren moltes i de molt de pes; molts altres països no veien bé que el Congrés se celebrés a Espanya, un país tancat i on encara es racionava el menjar, i els espanyols de fora de Catalunya no volien que la seu del Congrés fos Barcelona. El bisbe Modrego, un home de gran personalitat i molt capaç, lluità en els dos fronts i se sortí airós amb el seu projecte. El Govern, per presentar la cara amable del país davant del món, es veié obligat a suprimir la targeta de racionament i deixar el mercat lliure. Així Espanya es presentava com un país normal.
Eren tantes les ganes de controlar, i tanta la recança amb què havien pres la determinació alliberadora, que aconsellaren als ciutadans que conservessin la corresponent targeta de racionament per si un dia s'havia de tornar a utilitzar. Però era tan gran el desig de perdre de vista aquell document que, exceptuant algun col·leccionista, tothom s'apressà a fer-la desaparèixer. Poc a poc s'anaren donant passos irreversibles cap a la normalització.
Anunci d'un brou en pastilles de 1939. Museu d0Història de Catalunya.
El que es menjava.
Els problemes per trobar menjar de qualitat i la falta d’higiene van provocar l’inici d’una campanya intensiva per intentar conscienciar la població dels greus problemes de salut que patia. El tifus, la tuberculosi i la verola eren molt freqüents, fet que van aprofitar moltes empreses de productes alimentaris i farmacèutics per crear concentrats i reconstituents de baix cost. Eren temps de menjar en pols, concentrats i fórmules per enganyar la gana: "pastilles de caldo", llet i flams en pols, concentrats de tomàquet i d’ous, sals litíniques ("Lithinés del Doctor Gustin"), i condiments de tota mena per disfressar els àpats.
Durant la postguerra, els moniatos, les garrofes, les guixes, les arengades i les sopes es van convertir en aliments clau per sobreviure. Davant l’escassetat de patates, els moniatos es menjaven fregits, guisats o per postres. Les arengades, popularment conegudes com civils o guàrdies civils, eren les reines dels esmorzars. A l’hora de menjar-les, s’embolicaven amb paper de diari i es posaven al muntant d’una porta, que es tancava per aixafar-les i aconseguir així separar la pell de la carn. Durant els llargs anys de penúria, el bistec era de cor de bou, de llengua o de pedrer. Les mestresses de casa de l’època sabien cuinar i coneixien tot de secrets perquè les tripes no quedessin dures i perquè les turmes no fessin mala olor. El pollastre era un luxe i es reservava per Nadal.
(Ampliar) - Moneda de 25 cèntims de pesseta emesa el 1937. Viquipèdia.
Les mesures impulsades pel nou govern de 1951 van suposar un canvi de la situació econòmica espanyola que es va plasmar en una millora del comerç, el proveïment de productes de primera necessitat i l'estabilització dels preus, cosa que va permetre la supressió del racionament i la desaparició del mercat negre. De forma progressiva es van anar recuperant els salaris i els nivells de producció d'abans de la guerra.
La desaparició de les restriccions, particularment les elèctriques, va reduir en certa mesura la duresa de les condicions de vida, i la cuina de gas va començar a substituir les cuines de carbó a moltes cases. Van arribar el turisme i les ajudes de productes nord-americans amb una invasió de missatges publicitaris. Gràcies al Pla Marshall, les escoles públiques, anomenades "Escoles Nacionals", rebien com a ajuda llaunes de llet en pols, formatge cheddar i mantega. Es va produir un fort creixement de la població urbana perquè, a mesura que s’anava desenvolupant la indústria, cada cop més gent d’arreu de l’Estat emigrava del camp cap a les ciutats per treballar a les fàbriques i al servei domèstic.
(Ampliar) - Capçalera del diari 'El Pirineo', editat a Girona entre 1939 i 1942. A partir del número 2 (18/04/1939) s'hi va afegir l'escut i la divisa "Diario al servicio de España y del Caudillo".
Notes
(1) - El cronista oficial de Girona, Enric Mirambell, al seu article "Què menjàvem en la postguerra", especifica que el trobaven "Esponjós i cruixent com no s'havia vist des de feia més de dos anys. Algunes persones compraren un pa de quilo i se'l menjaren abans d'arribar l'hora de l'àpat. Els estómacs que ja no hi estaven avesats se'n ressentiren". Tornar al text
(2) - El general Franco l'havia establert a la zona "nacional" el 30 d'octubre de 1936 mitjançant la seguent ordre del Gobierno General:
"Las múltiples atenciones benéficas a que un Estado moderno y católico debe hacer frente, para que no quede ningún ciudadano suyo sin alimento diario y recoja en su seno a los huérfanos para hacer de ellos hombres amantes de Dios y de su Patria; atenciones que, si periódicamente se agravan al aproximarse el invierno, en el venidero han de incrementarse enormemente con los trastornos de orden familiar que llevará anejos la liquidación de la campaña salvadora de nuestra amada Patria, produciendo múltiples casos de orfandad desvalida, ancianidades y viudedades indigentes, a las cuales habrá de atender el esfuerzo del Gobierno del Estado, precisa, con la cooperación ciudadana, arbitrar medios de carácter general con que atender a los servicios tan inaplazables, dotando con ellos al Gobierno General como organismo oficial encargado de regir los intereses de la beneficencia pública. Y teniendo la absoluta seguridad de interpretar el sentir de los buenos católicos españoles, este Gobierno General se ha servido disponer:
Artículo 1º. Con destino a los fines benéficos de establecimiento de comedores de asistencia social, jardines de la infancia, casas-cunas, Gotas de Leche, Orfelinatos e Instituciones análogas, se crea en todo el territorio sometido a nuestro Glorioso Ejército los días "del Plato Único", que tendrán lugar el 1 y el 15 de cada mes, empezando a regir desde el día 15 de noviembre próximo.
Artículo 2º. Por este Gobierno General se dictarán las instrucciones necesarias para llevar a la práctica la presente Orden.
Valladolid 30 de octubre de 1936. El Gobernador General, Fermoso". Tornar al text
(3) - El servei de Auxilio Social era atès per dones que complien l'obligatori Servei Social. El diari "El Pirineo" del 28/04/1939 publicava un article titulat "Auxilio SOcial en las comarcas de Gerona", on deia que el servei ajuadava "especialmente a aquellos que sufren más
directamente las consecuencias de la guerra. Pero no en forma de caridad humillante, sino acompañada de la dulzura poética que en sus rasgos y expresiones reflejan siempre las muchachas españolas. Porque la obra de Auxilio Social ha de ser la obra típica de la muchacha española encuadrada en la Falange". Tornar al text
Bibliografia
- "Girona sota el franquisme. 1939-1976". Josep Clara i Resplandis. 1991. Quaderns d'Història de Girona. ISBN: 84-86812-24-0.
- "Què menjàvem en la postguerra". Enric Mirambell i Belloc. Article publicat al Diari de Girona el 18/09/2016.
- "Els proveïments alimentaris a les localitats de Lliçà de Vall i Mollet del Vallès entre el 1936 i el 1950". Aina Muñoz Fernàndez. 2017. Notes 33.
- "1939-1959: anys de gana, contraban i estraperlo al Baix Empordà". Ariadna Adarnius Blanch.
- "Memòria de la postguerra (1940-1960)". Àngel Jiménez Navarro. 2005. Aj. Sant Feliu de Guíxols - Diputació de Girona. ISBN 84-932263-7-8.
- "El menjar de la fam, una aproximació a l'alimentació durant la postguerra". Casimir Romero i Josep Ruiz. 2000. Cooperativa V. Quatretonda. ISBN 84-699-3228-4.
 - -
|
