Després de la presentació d'Honor de cavalleria i de la seva recepció entusiasta per una part influent de la comunitat cinèfila liderada per la revista francesa Cahiers du cinema, no només va ser a Canes, sinó en el món cinematogràfic català, que va circular aquesta pregunta: "Però, d'on ha sortit aquest Albert Serra?" La resposta podria ser que Serra surt d'ell mateix, que s'ha inventat ell mateix, com se suposa que s'autopareixen els genis. Però el mateix Serra diria que, com a cineasta, surt d'haver llegit molts textos de teòrics i crítics cinematogràfics i d'haver vist els films d'alguns directors –posem-hi que de Rossellini, Pasolini, Straub–, sense que hi mantingui cap actitud reverencial i encara menys mimètica. Es allò que repeteix Pere Portabella per elogiar Serra com a exemple paradigmàtic del que s'ha de fer: "Deixar els mestres enrere i, en tot cas, mirar-los pel clatell". També podria dir-se que Serra, o almenys qui s'ha convertit en un personatge públic reclamat per programes televisius en què tendeix a la performance verbal, surt de la seva admiració per Salvador Dalí. I també de Banyoles, de l'entorn humà i paisatgístic banyolí. Però el cineasta Albert Serra sobretot surt de la seva convicció, de la confiança en ell mateix, de la fe en el propi cinema, d'una intuïció poderosa i d'un sentit estètic que el fan un dels directors més estranys i fascinants del present. Sense complexos, amb una llibertat que frega l'arrogància, ha fet un Quixot, ha imaginat un viatge dels tres reis d'Orient i segur que en deu preparar una altra de grossa.


Imma Merino. Publicat al Punt diari, 30/11/2009

Article original---------------------------------------------------------------------------


Index