La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

La dita popular gironina "fer la fí d'en Becaina" per referir-se a algú que acabarà malament, es basa en la història real d'un lladre i assassí que va tenir el dubtós honor de ser l'últim executat per la forca a Girona, en Martí Plademunt.

D'Arenys de Munt a Osor.
Sovint se sol associar En Becaina amb el bandolerisme a les Guilleries de l'època d'en Serrallonga, de Perot Rocaguinarda o d'en Joanot Rimbau, i res més lluny de la realitat: Martí Plademunt àlies Becaina va viure al primer quart del segle XIX, dos-cents anys després de Joan Sala àlies Joan de Serrallonga, i, per altra banda, En Becaina no actuava com un bandoler, de forma itinerant; tots els crims que va cometre Plademunt ho va fer al poble on vivia, Osor.
Martí Plademunt va néixer a Arenys de Munt el 12 de febrer de 1793, segon fill d’Anton Plademunt i de Teresa Umbert. El prevere i vicari de l’església de Sant Martí, Tomàs Colomer, el va batejar amb els noms de Martí, Anton i Jeroni. El seu pare i l’avi Plademunt eren jornalers, i l’avi Umbert i el seu pare, ja difunts, també es guanyaven la vida anant a jornal a fer tota mena d’obres.

Capçalera de "Cansó nova se ha dictada de un home conegut anomenat Bacayna". Publicat per Jiménez (op. cit).

Plademunt, roder a Osor.
Arribat a l’edat adulta, Martí se’n va anar d’Arenys, i l'’11 de febrer de 1826 compareixia davant el rector de l’església parroquial de Sant Pere d’Osor disposat a casar-se amb la donzella Maria Noguera, filla de Jaume Noguera i de Peronella Buscà, ambdós vius i residents a Osor, on Jaume Noguera feia de ferrer.
Osor era un bon lloc per exercir l’ofici que Martí Plademunt volia fer, el de roder. Osor era una vila de jornalers, parcers i llauradors (1). Es veia capaç per tenir un ofici; però la de roder era una feina dura. Els roders eren els qui feien feixes de cèrcols, o rodells, per tancar en forma circular capses per contenir mercaderies que no acceptaven el metall, com ara les arengades, perquè el suc que desprenien tendia a rovellar-lo. Practicant d’un ofici tradicional de les Guilleries, Plademunt treballava de setembre a maig, atès que els estius es deixava reposar els arbres. Potser, com era costum de fer entre els seus companys de feina, vivia en una barraca al bosc mentre formava uns quatre cèrcols per dia.
El seu sogre era ferrer rural, i solia fer qualsevol feina metal·lúrgica, des d’arranjar l’eix d’un carro fins a posar un pany a una porta o ferrar un cavall, i, en canvi, un roder no tenia res a veure amb la metal·lúrgia. Els roders no era un ofici que els permetés nedar en l’abundància. En el padró municipal de 1818 no constava com a ofici diferenciat i, tenint en compte una certa reagrupació d'oficis a efectes oficials, és possible que molts roders, si no tots, es conceptuessin com a jornalers. Casamitjana (Llibre d’actes municipals de la parròquia de Sant Pere d’Osor, 1816-1854), descrivia la situació de 1818: "Los jornaleros que aquí ban notados la mayor parte del año son pobres mendigos porque no hallan q[u]e trabajar".
Malgrat tot, Martí Plademunt es casava amb la filla del ferrer. Els dos testimonis de l’enllaç foren un serrador, Josep Crous, i un altre roder, Josep Casacuberta, dos osonencs. Abans de casar-los, mossèn Josep Mas havia fet les preceptives proclames, sense cap impediment; els pares ho consentien; el vicari general i oficial del bisbat de Vic, Josep Morros i Castelltort, també; i la parella, interrogada per separat, també ho acceptava. A Osor tothom sabia que el noi no tenia pare i que la seva mare, vídua, vivia a Arenys.
Nou mesos justos després d’haver-se casat, la dona de Martí tenia una nena, el dinou de desembre de 1826, batejada Maria, com la seva mare, i Peronella Teresa com les dues ààvies i com la senyora que li feia de padrina, una tal Peronella Noguera, muller de Jaume Noguera, un forner d’Osor. El rector Josep Mas la va inscriure com a filla de l’hostaler Martí Plademunt i tenint per padrí don Francesc Serra de Toronell, pertanyent a una família dels pagesos relativament més benestants de la contrada. En apariència, a Martí les coses li anaven prou bé.

El pont Vell d'Osor. 1918

El pont Vell d'Osor. 1918. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Quatre assassinats en un any.
Res feia suposar les dissorts que succeïrien. Havia passat un mes del bateig de la petita Maria Plademunt quan es va cometre, a Osor, un assassinat amb el mòbil de robatori; la nit del 15 al 16 de gener de 1827, lladres incògnits entraren a la casa pairal de can Manuel i mataren Antoni Coll i Sitjar. Per ordre de la justícia, el cos de la víctima, d’uns quaranta anys d’edat, s’enterrà dos dies després, el 18, al cementiri de Sant Pere.
Un any més tard, la nit del 29 de desembre de 1827, varen assassinar al masover de l’anomenada Casina, amb el robatori com a causa. Hilari Talladas tenia uns trenta anys quan l’enterraren l’1 de gener de 1828 al fossar de Santa Creu d’Horta. El 14 de març de 1828 es va trobar el cadàver d’un desconegut a la porta de Can Quich. El sotstinent fiscal, Elies Navarro, va disposar que se l’enterrés eclesiàsticament al peu de l’escala que pujava al campanar de l’església de Sant Pere. El 30 de juny del mateix 1828 varen assaltar al mas Quich i varen assassinar Anton Pidemunt, el masover de quaranta-nou anys que el guardava. L’alcalde va manar el seu enterrament sota l’escala que pujava al campanar darrere l’altar dels Dolors de l’església de Sant Pere.
El poble estava atemorit, i les autoritats no estaven disposades a consentir que continuessin repetint-se els fets (2). Es va identificar l’agressor com un tal Becaina o Vacaire i es van oferir cinc-cents duros a qui el pogués atrapar i entregar, el que era una suma fabulosa. Amb el cap posat a preu, l’assassí no tardaria a caure. Alguns autors posteriors l’han suposat amagat pels cims de Sant Gregori en el moment de ser pres.

Ex-vot que representa l'assalt d'un bandoler

Ex-vot que representa l'assalt d'un bandoler. Viquipèdia - (Ampliar)

Detingut, jutjat i condemnat.
El 13 de desembre de 1827 ja s'havia emés un ban, des de Vic, posant preu de la captura d'En Becaina: 150 pesos de plata. A primers de març En Becaina era detingut i portat a Girona per ser jutjat; uns carboners l'havien agafat mentre dormia, i el varen lliurar a la justí,cia. Se'l va trobar culpable de les quatre morts i el varen sentenciar a la forca i posterior esquarterament, com corresponia a lladres i assassins. El 15 de març de 1829, el governador de Girona, el general Josep Carratalà, va expedir un ofici ordenant que es construís una forca destinada a Plademunt.
El codi penal de 1822 introduïa més suavitat en la commutació de penes. A Becaina, però, se li aplicà l’usual pena de forca i esquarterament prevista per als saltejadors de camins. Els seus crims eren la confirmació d’una opinió pública que creia que l'excessiva benevolència a castigar les faltes, feia augmentar els delictes dels bandits i demanava una rigorositat més gran en les penes.
La maquinària judicial s'havia posat en marxa. El consistori de la ciutat de Girona, on s’havia traslladat el reu, avançaria la suma necessària per fer front a les despeses que es produirien per l'acompliment de la sentència (3). Els regidors de Girona varen decidir contractar tres mestres d’obres de la ciutat i els prohoms dels gremis de paletes, fusters i ferrers. Els tres primers haurien d’aportar la fusta, els claus i el que calgués per construir una forca sobre el baluard de Sant Pere que estava a l’esquerra de la sortida de la porta de Santa Maria o de França. Els prohoms dels gremis haurien de passar als mestres de les seves respectives germandats una ordre que els cités l’endemà, dia 16, a les vuit de la tarda a l’esmentat paratge. Hi haurien d’anar amb les eines pertinents per construir la forca i s’insistia que la no assistència seria penada amb una multa de vint-i-cinc sous i quinze dies de presó. L’endemà tohom hi va ser.

Vista de la plaça d'Osor. En primer terme s'observa una tartana en un racó de la plaça. 1918

Vista de la plaça d'Osor. En primer terme s'observa una tartana en un racó de la plaça. 1918. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

La forca i el botxí.
La forca era semblant a les que es construïen a Barcelona, amb l'única diferència que aquelles disposaven de dues escales, una per al reu i una altra per al mossèn que l’ajudava, i la destinada a Martí Plademunt només en tenia una, de sis pams d’amplada, suficient perquè el capellà i el condemnat la pugessin plegats. Dotze pams a l’esquerra del cadafalc, els operaris havien aixecat una tarima quadrada de dotze pams cada costat, sostinguda per bancs de paleta d’una alçada de vuit pams. A cada cantonada hi havia un pal llarg clavat a terra que despuntava vuit pams més sobre aquella bastida. En cada pal hi havia un ganxo de ferro. En total, la forca era llarga, de vint-i-dos pams.
En Becaina hauria de pujar vint graons. L’alçada d’aquelles baluernes assegurava la correcta visibilitat de l'acte i, per tant, l’útil aplicació de la pedagogia de la por que s’escenificaria el dia següent.
El botxí va arribar a la ciutat, des de Barcelona, el 13 de març. Se li assignà una paga de quaranta rals de billó diaris en concepte de dietes; la seva estada costà un total de dos-cents vuitanta rals de billó. En arribar a Girona, el governador li havia disposat hospedatge a la presó, on feia els àpats i on reposava fins que arribés el moment de l'execució.
Un cop instal·lat, el botxí va cridar els prohoms del gremi de soguers i els va demanar un bon dogal, afegint que, si li donaven cinc duros i un parell d’espardenyes, els excusava de la demanda, atès que ell en tenia un de fiable. Els agremiats pagaren en metàl·lic i en espècie. Seguidament, el botxí va citar els prohoms del gremi de ferrers de tall, a qui els va demanar ganivets, garfis i una gàbia de ferro, i va afegir que, si es volien excusar de fer els ganivets i el tallant, li havien de donar tres duros i ell utilitzaria els que ja portava. Si volien estalviar-se la quantitat estipulada, li havien de fabricar uns ganivets que, després, ell s’enduria perquè li corresponien d’ofici.

Vista general del poble d'Osor amb l'església de Sant Pere. 1918

Vista general del poble d'Osor amb l'església de Sant Pere. 1918. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

L'execució de la sentència.
La forca va quedar plantada entre les nou i dos quarts d’una de la nit del 16 de març de 1829. El mateix dia, Pedro de la Muda, Fiscal militar de la plaça, manifestà haver rebut del Tresorer de Propis i Arbitris de l’Ajuntament de Girona, Josep Torrella, dos-cents trenta rals de billó per pagar el botxíí, i l’endemà, d’ofici, s’executà la sentència; En Becaina era penjat i esquarterat. Entre les nou i les deu del vespre del dia 17 de març, els mateixos que havien muntat la forca, la desmuntaven (4).
En Becaina va ser el darrer delinqüent esquarterat públicament a la ciutat de Girona. Gibert (op. cit) escrivia que "Per tal que servissin d'exemple, els membres arrencats del seu cos foren posats dins de gàbies i repartits pels indrets que havia terroritzat. Encara ben entrada la segons meitat del segle passat (segle XIX) es podien veure, secs i ressecs, i fastigosos com no cal dir, una cuixa al penyal del Far, l'altra al pont de Susqueda i la testa en un roure prop d'Osor".
L’únic esment del "facinurós Bacayna" que es va fer en el llibre d’actes d’Ossor va ser per assignar tretze canes i mitja de fusta grossa de pollancre i cinc dotzenes de llates de la mateixa qualitat que pertanyien al difunt i que romanien a casa d’un tal Josep Prat, segrestades per ordre del fiscal Pere Oller.
D'En Becaina se'n varen fer cançons que repetien com a cantarella les malifetes del lladre i assassí. Poc menys d’un segle després, el pintor i escriptor olotí Marià Vayreda, a la seva novel·la "La punyalada" (1904) posa en boca d’un dels personatges, l’Avi dels bandolers, parlant d’en Becaina: “N’he vista de petar molta, de gent, i de la bona: en Planademunt, que era un brau...”.

En Becaina - Canta: Francisca Busquets i Elias


Notes

(1) - De cent tretze veïns declarats, tretze eren menestrals; dos, teixidors de lli; trenta-dos, jornalers; un, sabater; un, sastre; un, fuster; un, forner; un, barber; un moliner; un, ferrer (el sogre d’en Martí); divuit, llauradors; trenta-quatre, parcers; un tal Isidre Gausachs feia de majordom de Marià Benet i Soler; i el duc de Medinaceli (Luis Joaquín Fernández de Córdoba y Benavides), hi tenia una casa deshabitada. (Jiménez Sureda, op. cit) - Tornar al text

(2) - Els ciutadans encara devien recordar els casos espantosos de Miquel Presas, que assassinà el doctor Aloma el 10 d’octubre de 1816 i a qui es donà garrot el 18 de gener de 1817; de Pere Alguer, àlies Rabassa, un home del poble de Ribes de Fresser, que treballava de mosso al mas Sayol de Vilallonga de Vic, que va degollar l’amo i que, el 25 de juny de 1818, va ser castigat amb la forca i l’exposició de la mà dreta i el cap a les immediacions del mas on havia fet la seva malifeta; de Josep Soler, Narcís Pagès i Joan Carbó, penjats i esquarterats després el 6 de maig de 1819, per haver cremat viu el vell capellà de Fitor; i del tinent coronel Francesc Oriol, que deixàà la vida mitjançant el garrot vil acusat de ser cap de facciosos el 28 de gener de 1822. (Jiménez Sureda, op. cit) - Tornar al text

(3) - Tot Catalunya hauria de costejar la mort de Martí Plademunt. S’havia de pagar la recompensa destinada als seus captors i aquesta despesa s’havia de sumar a la generada pel funcionari de Justícia encarregat d'executar la sentència de mort. Ambdues càrregues solien sumar-se al compte dels propis municipals i els satisfeien a prorrata els pobles del Principat, aglutinats per corregiments, en el temps de liquidació de les despeses que generava el manteniment dels presos. Al corregiment de Girona tocava pagar cent dels cinc-cents duros de la recompensa i cinc-cents deu rals de billó que eren els corresponents al salari del botxí, un sou elevat corresponent a una tasca gens cobejada. Total, dos mil cinc-cents deu rals de billó equivalents a cent vint-i-cinc duros i mig. (Jiménez Sureda, op. cit) - Tornar al text

(4) - El fuster Ignasi Figueras va presentar una minuta de cinquanta-quatre lliures, dotze sous i onze diners; el ferrer Pere Cros, una de vint-i-una lliures, un sou i tres diners; i el paleta Benet Santigosa va cobrar onze lliures, un sou i cinc diners. En total, el tresorer Josep Torrella va pagar vuitanta-sis lliures, quinze sous i set diners, que feien 925 rals de billó amb vint-i-un maravedisos, als obrers encarregats de la part tècnica de la sentència.
La minuta incloïa construir, plantar i enderrocar la forca. Només foren uns guanys nets per al ferrer Cros. El fuster, a més del material i de les tragines que hagué d’invertir, s’havia ajudat d’uns tals Josep Esteva, Francesc Bonal i Pere Carrera, als quals va pagar dos jornals i mig a cada un, i d’un manobre incògnit, que va obtenir tres jornals i mig front els tres jornals amb què es declarava retribuït Ignasi Figueras.
Els beneficis del paleta, Benet Santigosa, encarregat de fer la rampa del camí per a la forca, havia cobrat un jornal i havia repartit la resta entre els operaris que l’ajudaren. Leopold Puig havia cobrat un altre jornal; un tal Josep Alsina i el manobre Josep Xeia havien rebut dos quartes parts de jornal cadascun; i tres manobres més que els auxiliaren durant dues nits de feina es van guanyar onze lliures, disset sous i sis diners repartits entre els tres. Les tres lliures, onze sous i sis diners que completaven el pressupost s’havien invertit en les onze atxes de vent que precisaren per enllumenar el lloc mentre treballaven. (Jiménez Sureda, op. cit) - Tornar al text


Bibliografia

- "L'administració de justícia en l'àmbit local (per la fi d'en Becaina. Petita història d'un assassí)". Montserrat Jiménez Sureda. 2007. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 48. ISSN 2339-9937.
- "Cançons de bandolers i lladres de camí ral". Josep Gibert i Buch. 1948. Estel d'Argent, Barcelona. ISBN 84-8657-311-4.
- "100 llegendes de la Plana de Vic". Xavier Roviró i Alemany. 2000. Editorial Farrell. ISBN 84-9304-187-8.
- "La toponímia com a mostra de la transformació del territori. L’exemple d’Osor". Fèlix Bruguera Ligero. 2009. Quaderns de la Selva, número 21.
- "La pena de mort a Girona" (I i II). Carles Rahola. 1975. Editorial Dalmau. ISBN 84-2320-319-2.
- "Martí Plademunt Umbert". Xavier Carmaniu Mainadé. Article publicat al "Diari de Girona", 27/11/2016.


Back

Imatge imaginària de Martí Plademunt, en Becaina. Detall d'un gravat. Viquipèdia.

Ban de recerca i captura que anuncia la recompensa de 300 pesos de plata per a qui capturi vius o morts el lladre Joan Ventura Rosquellas, i els assassins Bacayra (Becaina) i l'Hostaler de Sant Miquel de Campmajor. 1827

(Ampliar) - Ban de recerca i captura que anuncia la recompensa de 300 pesos de plata per a qui capturi vius o morts el lladre Joan Ventura Rosquellas, i els assassins Bacayra (Becaina) i l'Hostaler de Sant Miquel de Campmajor. 1827. Arxiu Històric de Girona.

L’esquarterament

(Ampliar) - L’esquarterament. Dibuix de Martí Garriga. Publicat a "Cançons de bandolers i lladres de camí ral", Josep Gibert:, 1989.

Osor. Carrer de França. 1910

(Ampliar) - Osor. Carrer de França. 1910. Autor desconegut. Ajuntament de Girona.

Grup de gent a la plaça d'Osor. Ca. 1909

(Ampliar) - Grup de gent a la plaça d'Osor. Ca. 1909. Josep Massot i Palmés. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Execució a la forca. 1873

(Ampliar) - Execució a la forca, 1873. Detall d'"Execution of Lord Ferrers at Tyburn". Viquipèdia.

Execució a la forca, 1823. Detall d'un gravat. Viquipèdia.

El penjat (Ecce Lex). Dibuix de Víctor Hugo. Viquipèdia.

Dos nois penjats. Ca. 1830

(Ampliar) - Dos nois penjats. Ca. 1830. Bibliothèque nationale de France .

Gent mirant una execució a la forca. S/d

(Ampliar) - Gent mirant una execució a la forca. S/d. Gaëtan Dumas. Esbós. Bibliothèque municipale de Bordeaux.


  • La pena de mort a Girona---Article històric sobre les execucions a Girona

  • CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    Creat: 26/01/2023