Rellotge del campanar de l'església de Santa Maria de Sils. S'hi llegeix el lema "Viu y pensa en la mort" - (Ampliar) L'església de Santa Maria de Sils des del camí de l'Estany" - (Ampliar)
Pergamí. 1347, agosto 30. Sentència arbitral. Francesc de Terrades i Alfons Xifré, àrbitres de la querella entre els marmessors de Guillem Busquets i Pere Fresolf, clergue de la catedral de Girona i titular del benefici instituït pel difunt a l'església de Sta. Eulàlia de Vallcanera, dicten sentència arbitral en favor d'una donació feta pel difunt. Arnau de Mont-rodon, bisbe de Girona (1335-48) subscriu i confirma. L'església de Santa Eulàlia de Vallcanera. Segle XVIII - (Ampliar) Martinet blanc (Egretta garzetta), habitual a l'Estany de Sils" - (Ampliar)
Església de Santa Maria de Sils" - Imatge de la Marededéu a la portalada de l'església de Santa Maria de Sils - (Ampliar) Arbreda de Vallcanera - (Ampliar) L'estació i les vies. - (Ampliar) Façana de Can Tià, 1925. Antoni Gallardo i Garriga. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar) Primavera a Vallcanera - (Ampliar) Detall d'una porta del poble. - (Ampliar) Vista al capvespre. - (Ampliar)
Monument a l'entrada de Sils.
Plaça de les Escoles Velles. Primavera a Vallcanera. - (Ampliar) Tórtora (Streptopelia turtur), habitual als estanys de Sils. - (Ampliar) Antiga escola de Vallcanera, a Sils, 1986. Joan Castro. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Els estanys de Sils, a l'hivern Paisatge de Vallcanera - (Ampliar) |
Sils
El municipi. El terme de Sils, a més del poble cap del municipi, comprèn el poble de Vallcanera, que inclou alhora el veïnat de Serramagra, i els veïnats de les Mallorquines, Massabè, la Granota i la Barceloneta. Les principals explotacions agrícoles del terme són els cereals, el blat de moro, els farratges i hortalisses. Hi predomina el bestiar boví i porcí, i les granges avícoles i agropecuaries. El sector industrial és diversificat, i des dels anys vuitanta s‘ha imposat clarament a l’agricultura. Església de Santa Maria de Sils - (Ampliar)
Abans dels grans canvis esdevinguts a partir de la segona meitat del segle XX, un d’aquests territoris, Sils, comprenia les terres situades entre l’Estany homònim i el camí reial, amb el centre històric en el nucli de població agrupat al voltant de l’església de Santa Maria. L’indret més poblat era el nucli de Mallorquines, que transcorre en paral·lel a l’antic camí reial. Més enllà de Mallorquines, l’altre territori, Vallcanera, presentava un poblament absolutament dispers, centrat per l’església de Santa Eulàlia. Posta de sol a Sils - (Ampliar)
Actualment, els tres veïnats de Sils (la Granota, la Barceloneta i Massabè) s’articulen a partir del poble: així, can Puig pertany a la Granota, Can Lino i Cal Tríbac, a la Barceloneta i Can Balliu del Sot a Massabè, per posar exemples de cases ben properes al nucli urbà. Això proporciona una imatge que pot distorsionar l’evolució històrica del territori de Sils, entre altres causes, per la reduïda entitat del nucli de Sils fins entrada la segona meitat del segle XIX i a la presència de l’Estany que pràcticament migpartia el territori de la parròquia. 1 d'agost de 1344. Testament. Guillem Riera, de Sils, sentint-se malalt, atorga Testament. Nomena marmessors i disposa sepultura al cementiri de Santa Maria de Sils. Fa deixes piadoses i familiars, i institueix hereu universal el seu fill Guillem. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)
El poble de Sils.
Tradicionalment s’ha considerat com a tal l’aglomeració central del territori, que ha evolucionat des del llogarret inicial del voltant de l’església de Santa Maria, els orígens del qual tindrien a veure amb la protecció que oferia la seva cellera (1) fins als límits actuals de la zona urbana. Per tan no té les característiques territorials de veïnat, i, en conseqüència, la seva extensió no va més enllà d’on arriben les cases aglomerades i els carrers. Bous llaurant un camp del mas Alzinellas de Sils. 1915-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Per tant, les cases de Sils no es troben disseminades, sinó que s’aglomeren al voltant de l’església des d'èpoques reculades. En total, i descomptant l’església i la rectoria, actualment es conserven d’aquest nucli primitiu una mitja dotzena d'habitatges unifamiliars i originalment destinades a l’explotació agrícola, cases de pagès tant des del punt de vista funcional com tipològic. Quan les sagreres havien perdut ja les seves funcions, es pot comprovar com Can Llunès i Ca l’Alzinelles-Can Genari conserven encara l’estructura orientada seguint fidelment el traçat dels límits de la línia de protecció. Vista de les vies de tren. Al fons s'observa la façana i el campanar de l'església de Sils. 1930-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
El poble creix principalment a partir del barri de l’estació. La primera casa és Cal Pinxo, inicialment una edificació de poca entitat on hi havia una ferreria i un hostal on s’allotjaven els primers treballadors del tren, que començà a funcionar a principis de març de 1862. Poc temps després es construeixen Can Cuca/Can Pau, Cal Ferrer i Cal Lleter, embrió de l’actual nucli urbà, i la fonda de Can Costa. També es comença a edificar a la zona de Can Guillem, al costat de l’antic camí de Caldes, actualment carrer de l’Església i, més amunt, carrer de Sant Jordi. El nucli primitiu de Sils, empresonat entre les terres de l’Estany i la via del tren, resta pràcticament inalterat. Camallarga (Himantopus himantopus) i ànec collverd (Anas platyrhynchos) mascle a l'Estany de Sils - (Ampliar)
El veïnat de la Granota.
Comprèn tota la part sud-oest del terme municipal. S’estén des de la via del tren, que li serveix de frontera amb els veïnats de Massabè i la Barceloneta, fins a la ratlla dels termes de Caldes, Vidreres i Maçanet. Estació de ferrocarril de Sils. En primer terme s'observen carruatges i automòbils aparcats. 1930-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Fins la dessecació de l’Estany, el veïnat de la Granota es vertebrava a partir del vell camí de Barcelona a Girona pel Maresme, actualment la N-II, i del brancal secundari que arribava a Vidreres partint de la zona de l’hostal de la Granota. La riba oriental de l’Estany era el seu límit natural, i les cases del veïnat es comunicaven amb Sils en barca a través de l’estany (les embarcacions es paraven en unes roques que hi havia prop de Matamala) i per via terrestre travessant el sector meridional de la Barceloneta, mitjançant un camí que seguia la riba de l’estany. Més endavant el veïnat s’engrandí amb la major part de les terres guanyades a l’aigua. Carretera de Sils, anomenada carretera de Santa Coloma. En primer terme s'observa una casa que serveixen menjar. 1911-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
El veïnat del Massabè.
És el veïnat situat a l’extrem sud-oest del terme municipal. Té la forma d’un triangle allargassat, delimitat al sud per la via , que el separa de la Granota; al nord-est per la carretera C-253, que el separa de la Barceloneta; i al nord-oest pel límit amb el terme de Riudarenes, que segueix el traçat de la carretera GI-555, antic camí reial. El vèrtex nord del triangle s’hi troba Mallorquines, i al vèrtex est, Sils. L'Estany de Sils, l'hivern - (Ampliar)
El veïnat de la Barceloneta.
Situat al nord del municipi, ocupa la zona centre-est del terme actual. El seu territori, de forma romboïdal, es troba delimitat al nord-oest per la carretera GI-555, que el separa de Vallcanera; al sud-oest per la carretera C-253, que exerceix de límit amb el veïnat de Massabè; al sud-est per la via, que fa frontera amb la Granota; i al nord-est pels límits municipals de Caldes. Actualment es troba travessat de sud a nord per l’autopista A-7. Entrada al poble de Sils, al capvespre - (Ampliar)
Les terres més meridionals (Can Pla, Can Mònica), properes a la riba de l’estany, ofereixen els vestigis de poblament més antic, que es pot remuntar clarament fins al segle XV. A mitjan segle XVII tenim constància documental per primer cop del nom del veïnat, associat a un Mas Riurans, actualment desaparegut, que cal situar prop de Ca l’Argila, aproximadament al centre geogràfic de l’actual Barceloneta. Al sector nord, Can Gelats i Can Berdalet, la primera datable a partir del segle XVII i la segona del XVIII serien les úniques traces certes de poblament anterior a l’any 1800. Església de Santa Eulàlia de Vallcanera, segle XVIII. Església parroquial esmentada el segle X (acta de consagració del 969, segregant-la de Caldes de Malavella). Des de 1245, propietat del priorat de Sant Pere Cercada. Edifici i campanar totalment refets el segle XVIII. Restes d'absis romànic ocultes pel mas adossat a l'església, que va ser rectoria fins al 1972 - (Ampliar)
El poble de Vallcanera.
Ocupa la meitat nord del terme municipal. A ponent limita amb els termes de Riudarenes i Santa Coloma, al nord amb el de Vilobí d’Onyar, a ponent amb el de Caldes i a migdia amb el veïnat de la Barceloneta. En el seu extrem sud-oest s’hi troba el nucli de Mallorquines, una part del qual li pertany. Deixant de banda les cases que li pertoquen de l’aglomeració de Mallorquines, la totalitat de la població de Vallcanera es troba disseminada. Actuen com a centre del lloc l’església de Santa Eulàlia, ben situada en una confluència de camins veïnals, i les escasses vivendes properes, entre les quals destaca la rectoria, un edifici dels segles XVII-XVIII, l’antiga escola, Can Melitó, Can Romeu i Can Carbonell. Paisatge des de l'església de Santa Eulàlia de Vallcanera - (Ampliar) El veïnat de Vallcanera. Vallcanera, pròpiament dit, s’estén per la zona central i meridional del territori, en una extensió considerable que va des de les actuals urbanitzacions de Vallcanera Park i les Comes fins a les cases de la vorera oest de Mallorquines. El veïnat de la Belladona. La Belladona, que té el seu origen en la casa del mateix nom, documentada ja en el fogatge del 1497, i que ocupa el sector de llevant del territori de Vallcanera, a banda i banda de l’antic camí reial. S’estén des de Can Rebrull i Can Nara fins a la ratlla de Caldes, i actualment es troba migpartit per l’autopista A-7. Pergamí. 1442, desembre 8. Hostal de Belladona, Vallcanera. Caterina, muller de Pere de Bell-lloc, ciutadà de Girona, i filla i hereva de Joan Guerau Albertí, fa donació a favor de Francesc Torrelles, habitant de Blanes, de la meitat del delme que li deu per una possessió de terra boscosa situada al lloc dit Santa Cristina del terme de Lloret. Còpia del 9 de desembre de 1452. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar) El veïnat de Busquets. Busquets, també esmentat el 1497, centrat en la caseria del mateix nom i estès per tota la zona nord del territori de Vallcanera, en contacte ja amb el terme de Vilobí d’Onyar. Escassament poblat des de sempre, ocupa les terres més elevades del terme, a les capçaleres de la riera de Vallcanera i la del Forn de Vidre, des de can Vendrell al nord fins a la Casa Nova a migdia. El veïnat de la Serramagra. Serramagra, que s’estén per les ondulacions del terreny que, situades a ponent de Vallcanera, arriben fins els límits amb els termes de Santa Coloma i Riudarenes. El veïnat és una llenca allargassada de terra que va des de Can Maimí i Can Massó, a prop del centre de Vallcanera fins a Cal Mutxo, a tocar del punt de confluència dels actuals termes de Sils, Riudarenes i Santa Coloma. A diferència dels altres, no documentats, aquest veïnat encara s’arriba a esmentar en el cens de població de l’any 1900.
El territori de Vallcanera.
Aquests quatre veïnats responen a les unitats del relleu que configuren el territori de Vallcanera. El camí reial, vertebrador del veïnat de la Belladona, discorre entremig dels cursos de les rieres de la Font del Frare i de la Belladona. El curs alt de la riera de Vallcanera, amb el rec del Forn de Vidre conformen una petita unitat geogràfica, emmarcada per petits turons, que determina de manera bastant clara la identitat del veïnat de Busquets, el qual té un centre històric ben documentat en la casa del mateix nom. Entrada a l'església de Santa Maria de Sils - (Ampliar)
Originalment, doncs, cal pensar que el poblament rural de Vallcanera sorgeix d’una manera simultània a cadascun d’aquests veïnats, ocupant els vessants de solell dels turons, aprofitant-se de les aigües dels diversos recs i rieres, i vertebrant-se a través d’una completa xarxa de camins connectada amb el camí reial. A partir d’aquí, el creixement de la zona s’anirà reflectint en un augment de les cases aïllades, més aptes per les tasques agrícoles dels seus propietaris que no les petites aglomeracions urbanes, i afavorides pel sistema de propietat i arrendament propis de la zona. Nens i nens de les escoles de Sils i Riudarenes celebrant la festa de l'arbre a Mallorquines. 13 de maig de 1917. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
El nucli de Mallorquines.
Sorgida en un encreuament del camí reial, aquesta aglomeració enturonada de cases constituí durant molts anys l’únic nucli urbà digne d’aquest nom que hi hagué en el territori de l’actual terme municipal de Sils. Equidistant de les parròquies de Sils, Vallcanera i Riudarenes, el seu sorgiment tardà en relació a aquestes, en un moment en què els territoris dels diversos pobles i parròquies ja estaven plenament constituïts, degué ser la causa principal que mai no gaudís d’independència administrativa ni eclesiàstica. La seva situació a banda i banda del camí reial, que exercia de frontera entre els diversos pobles, provocà que les seves cases pertanguessin a tres territoris i parròquies diferents, segons quina fos la seva ubicació en relació amb el camí. Aparells metàl·lics. Estació de Sils - (Ampliar)
A partir de mitjan segle XIX la situació canvia radicalment. La dessecació de l’Estany de Sils permet que el ferrocarril, la nova gran via de comunicació que substitueix en molts aspectes el camí reial, pugui seguir el traçat més dreturer que passa pels mateixos peus de l’església de Sils, on s’ubicarà una estació. Aquesta nova situació provoca un extraordinari desenvolupament del nucli silenc, alhora que el creixement de Mallorquines queda sobtadament estancat. Malgrat que l’agregació de Vallcanera a Sils posa gairebé la totalitat de Mallorquines sota una mateixa administració i la situa com un centre geogràficament equidistant de les dues parròquies acabades d’unir, el gran creixement de Sils absorbirà ben aviat la pràctica totalitat de les competències administratives del nou municipi. Dipòsits i forns d'una indústria de ceràmica de Sils, 1900-1920. Josep Maria Co i de Triola. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar) Evolució demogràfica de Sils. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 55 focs; 1515, 51; 1553, 60 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat - (Ampliar)
Notes Bibliografia bàsica (Imatges base capçalera: Viquipèdia) |
Escut de Sils. Situació del municipi de Sils dins la comarca de la Selva Portada del Alegato juridico por el muy ilustre Duque de Segorbe, y Cardona, Marques de Aytona, y Viz-Conde de Cabrera, y Bas, &c.: en el pleyto que sigue contra dicho ilustre duque el cura de la parroquia de Sils, y demas perceptores de porcion de diezmo, dicha primicia, de la Parroquia de Santa Maria de Sils, y de la de San Lorenzo de Massanet, del Obispado de Gerona / en la Real sala del noble señor Don Antonio de Vilalba; relator doctor Felix Vila y Vila; escribano Pedro Llopart, 1779. Col·legi d'Advocats de Barcelona - (Ampliar) Bernat pescaire (Ardea cinerea), habitual a l'Estany de Sils - (Ampliar) Campanar de l'església de Santa Maria de Sils - (Ampliar) Detall de l'església de Santa Maria de Sils - (Ampliar) Primavera a Vallcanera - (Ampliar) Detall de la porta de l'església de Santa Maria de Sils - (Ampliar) Les vies del tren - (Ampliar) Campana i rellotge de l'església de Santa Maria de Sils - (Ampliar) Església de Santa Maria. Sant Abdó i Sant Senén. Josep Maria Viñolas Esteva, Viquipèdia - (Ampliar) Primavera a Vallcanera. - (Ampliar) Església de Santa Maria. Clau de volta de la capella gòtica, datada el 1576. David Ebro, Viquipèdia - (Ampliar) Corb marí (Phalacrocorax carbo), habitual als estanys de Sils - (Ampliar) Església de Santa Eulàlia de Vallcanera. Karsten Ratzke, Viquipèdia - (Ampliar) Els estanys de Sils - (Ampliar) Antiga escola de Vallcanera, a Sils, 1986. Joan Castro. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Església de Santa Eulàlia de Vallcanera - (Ampliar) |
CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice | © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés |