Però per als ripollesos el moment més dolent arribà al maig de 1839, quan el comandant carlí Charles d'Espagnac atacà la població. Després de durs combats, el 27 de maig els carlins ocuparen la població i, no prou satisfets amb la victòria, incendiaren i aterraren cases, volaren ponts i altres construccions. A Ripoll hi havia uns 3.200 habitants abans de 1839; en acabar la guerra només eren un miler. Finalitzat el conflicte, alguns dels habitants tornaren i van emprendre la tasca de reconstrucció de les seves cases amb material, pedres i fustes, que en alguns casos anaren a buscar als edificis abandonats que integraven el monestir. Alhora, l'Estat procedí a la venda per subhasta de dependències monàstiques entre els anys 1844 i 1850. La guerra, a més d'aquests canvis, en l'aspecte econòmic va fer de frontera entre un passat metal·lúrgic i un futur que vindria marcat pel predomini del sector tèxtil.
L'aprofitament de les aigües dels rius Ter i Freser, a la segona meitat del segle XIX, comportà l'establiment de nombroses fàbriques gràcies a l'empenta d'industrials forans, com els Barrera, els quals, a més, es van beneficiar de les millores urbanístiques que experimentà la vila en aquell període: la instal·lació de la xarxa d'aigua potable (1882), l'enllumenat elèctric (1892), i l'arribada del ferrocarril (1880), fruit de la necessitat de transportar a Barcelona el carbó que s'extreia de les mines d'Ogassa i de Surroca, juntament amb el projecte de fer arribar la línia fins a Puigcerdà i França. Aquests canvis suposaren un augment de població, que passà a viure a la perifèria, sobretot a les zones pròximes a la via fèrria i a les carreteres que conduïen a altres poblacions.
És en aquest moment de creixement econòmic que s'ha de situar la restauració de l'església del monestir de Santa Maria, gràcies a l'interès del bisbe de Vic, Dr. Josep Morgades, i de famílies ripolleses compromeses amb la cultura. Si bé durant la segona meitat de segle XIX se succeïren diverses obres, el 1886 s'inicià la reconstrucció pròpiament dita, que no finalitzà fins al 1893.

Bombardeig a Ripoll el 5 de febrer de 1939. Ajuntament de Ripoll. - (Ampliar)

El segle XX. La vila de Ripoll, fins a l'esclat de la Guerra Civil (1936), experimentà un cert dinamisme. Hi va haver millores en diversos àmbits de la societat; en l'aspecte arquitectònic, la construcció d'edificis d'estil modernista, alguns obra de Joan Rubió, col·laborador d'Antoni Gaudí. La connexió fèrria entre Ripoll i França es materialitzà amb el ferrocarril transpirinenc inaugurat el 1929. En l'àmbit cultural també es viuen moments de bonança, amb la constitució de nombroses associacions, orquestres, grups de teatre, societats corals, publicació de periòdics, creació de l'Arxiu-Museu de sant Pere (1929), etc. Aquesta prosperitat es veié estroncada amb la guerra i les seves conseqüències: la desaparició de qualsevol manifestació de catalanitat i la imposició d'un nou tipus de règim polític.
Amb l'esclat de la Guerra Civil, Ripoll va viure durant el anys de conflicte bèl·lic l’escassetat de subministraments de primera necessitat. Ripoll no tenia un gran terme municipal, i una quantitat molt petita de la població es dedicava a la ramaderia. La majoria de gent es dedicava al sector industrial, però les diferents crisis en el sector tèxtil havien fet que molts dels ciutadans ripollesos es trobessin, en el moment de l’esclat de la guerra, a l’atur, complicant, encara més, la situació.

Plan de la vila de Ripoll revisat per l'Ajuntament. 1908. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). - (Ampliar)

A l’inici de la guerra, un gran nombre de ripollesos van ser assassinats per la seva ideologia, de dretes, o per formar part del clero. Aquests assassinats no van ser compartits per tots els membres del comit` antifeixista de Ripoll, el que va provocar fortes discussions i algunes dimissions. Molts edificis van ser confiscats per a instal·lar-hi les seus dels partits polítics i sindicats, així com “indústries de guerra”, i a mesura que la guerra anava avançant, un gran nombre de soldats i forces d’ordre píblic es van anar instal·lant a la ciutat.
Ripoll va haver d’organitzar l’acollida a un gran nombre de refugiats que van anar arribant a la ciutat durant tota la guerra. Aquesta situació va anar agreujant, encara més, l’escassetat dels productes de primera necessitat que estava patint la ciutat. A finals del mes de gener i principis de febrer de 1939, Ripoll va patir quatre bombardejos per part de les tropes Franquistes. El front ja era a tocar, i, finalment, el 7 de febrer de 1939 la ciutat va ser ocupada per les forces franquistes, el que va marcar l’inici de la dictadura franquista a la vila.
Passats els difícils anys de la postguerra, Ripoll tornà a gaudir d'una època de progrés i expansió. En l'àmbit industrial es recuperà el sector tèxtil i va créixer el metal·lúrgic.
Aquest període de benestar anà molt lligat a un espectacular augment demogràfic, provocat principalment pels fluxos migratoris que portaren a Ripoll persones d'arreu de l'Estat. Si el 1950 hi havia 7.451 habitants, al cap de vint anys ja s'havia assolit la xifra de 10.000. Per fer front a aquesta arribada de persones, es construïren habitatges a la perifèria de la població, la qual cosa provocà un creixement urbà fora del nucli antic.

Evolució demogràfica de Ripoll. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497: 163 focs; 1515, 207 focs; 1553, 270 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. - (Ampliar)

---

Bibliografia
"La basílica del monasterio de Santa Maria de Ripoll", Mn. Eduard Junyent. 1964. Vic.

---

Notes
(1) L’anomenat “Gall de santa Caterina” era un tradició especialment celebrada a Ripoll d’on Joaquim Boixés va resumir l’activitat de la següent manera: “A punta de dia els nois, portant cada un gall, sortien als voltants de la vila. Allí feien barallar els galls i, amb grossos i lluents sabres de fusta donaven colps als animalons, matant-ne més d’un, mentre cantaven una antiga cançó". El folklorista Joan Amades per la seva banda, va recollir la cançóó que entonaven:
“Gall de Santa Caterina, / tu que en passes la farina, / si m’espatlles el sedàs, / amb un cop de sabre et tallaré el nas”
D’aquesta cançoneta n’ofereix una versió, possiblement més fidel, Rossend Serra i Pagès a la revista ripollesa "El Puigmal":
“Gall de Santa Caterina, vina. / Tu que en passes la farina, / Si m’espatlles el cedaç / Ab un cop de sabre ‘t llevaré ‘l nas”. Aquesta activitat que ara consideraríem tan bèstia, va desaparèixer a principi de segle XIX. (Extret de Joan Arimany i Juventeny). - (Tornar al text)

(1) Es crearen un gran nombre de fargues, que proveïen de ferro els obradors d’arcabussos, mosquets, pedrenyals, escopetes i pistoles. Alguns d’aquests tallers es perpetuaren durant generacions en una mateixa família, com els armers i serrallers Deop, en els segles XVI-XIX. Al darrer terç del segle XVIII, quan Ripoll tenia un cens de 3.716 habitants (any 1787), hi havia unes 400 persones dedicades a la fabricació i al transport d’armes, entre les quals 44 mestres canoners, 77 mestres panyeters i 20 mestres encebadors. Canoners, panyeters i encebadors formaven gremis diferents dins de la confraria comuna de Sant Eloi. També tingueren molta importància els clavetaires; els claus, igual com les armes, foren exportats a molts indrets de la península Ibèrica, portats per traginers especialitzats. La fabricació d’armes començà a decaure a la fi del mateix segle XVIII per la competència de la nova indústria armera creada a la regió d’Astúries, i es pot dir que havia desaparegut pràcticament del tot cap al 1840, quan la farga catalana fou substituïda per l’obtenció de ferro amb els alts forns. - (Tornar al text)

---

www.ripoll.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Ripoll.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)