La guerra va acabar amb la pau signada en el tractat dels Pirineus. La vila de Besalú, capital del comtat, va veure com les seves terres del Vallespir, el comtat del Rosselló i part del de Cerdanya eren incorporades a França. Encara, dins el mateix segle, Besalú hagué de suportar dues campanyes més: la del 1676 del mariscal Friedrich Hermann primer duc de Schomberg i la del 1689 d'Adrien Maurice duc de Noailles.
En la Guerra de Successió, Besalú va prendre partit, inicialment, per l'arxiduc Carles III, sota el comandament de l’intendent Francesc Despujol, però la presència francesa va fer inútil tota resistència i la vila hagué de lliurar-se als invasors el 1709. El final de la guerra va ser desastrós per a la vila, per tal com les forces que l’ocupaven contagiaren la població d’una epidèmia.
El decret de Nova Planta agregà Besalú al corregiment de Girona a causa de la nova distribució territorial que imposava. La major part del segle XVIII es va mantenir amb relativa calma, fins que, el 1793, esclatà la Guerra Gran. Tota la comarca de la Garrotxa tingué un paper important en els fets bèl·lics del nord del país.
Durant la Guerra del Francès, Besalú es disposà a fer cara a l’enemic juntament amb els homes de Clarós. La vila va ser ocupada pels francesos del general Joseph Souham, al desembre del 1809. Els francesos fortificaren la vila i ocuparen el castell, Santa Maria i Sant Pere, i enderrocaren el claustre d’aquest monestir. La vila ocupada va ser objecte de diversos intents de recuperació per part de les forces del país, però varen ser rebutjades, fins que el 1811 el baró d’Eroles l’alliberà. L'anomenat Boquica (Josep Pujol i Barraca, 1778-1815), havia nascut a Besalú, però residia a Olot, on era traginer. En esclatar la guerra, va esdevenir cap de colla de bandolers, espia dels francesos i, fins i tot, cap d’un estol de guies al servei de l’exèrcit francès. Acabada la guerra va ser executat a la forca al castell de Figueres, l’agost del 1815.

Besalú durant la Guerra del Francès. Jean-Charles Langlois, "Voyage pittoresque et militaire en Espagne", 1826-1830. Bibliothèque nationale de France - (Ampliar)

El final de les guerres amb França no va comportar una pau duradora. Seguidament s’obrí el llarg període de les Guerres Carlines, que tant afectaren la contrada de Besalú. Durant la Tercera Guerra Carlina, el març de 1874, es produí un enfrontament entre l’exèrcit carlí i una columna liberal formada per 2.500 homes i comandada pel general Eduard Nouvilas, que havia sortit de Girona amb l’objectiu de trencar el setge carlí d’Olot.
La batalla tingué lloc a la serra del Toix, entre Castellfollit i Oix, i representà una important derrota de les tropes governamentals enfront de les carlines que aconseguiren un considerable botí en armes, munició, cavalls i diners i uns 1.880 presoners, entre els quals hi havia el mateix general Nouvilas.
El 19 de març de 1874, 33 d’aquests presoners, la majoria dels quals eren dels anomenats Voluntaris de la Llibertat -milícies republicanes que s’havien format a partir de la revolució de 1868, foren afusellats a Besalú, per ordre del general Francesc Savalls, llavors cap de les forces carlines de la zona de Girona, a l’anomenat camp Gran del Candell. Alguns d’aquests presoners, sembla ser que cinc, varen aconseguir de sobreviure a l’afusellament i van ser indultats.
Per recordar aquest fet i homenatjar els morts, es va erigir l’anomenada Creu del Candell, al mateix camp on es produí l’afusellament, just al costat del camí que porta de Besalú a Juïnyà: una columna de ferro coronada per una placa recordatòria i una petita creu , sobre una base troncocònica de formigó. La placa i la creu han desaparegut, però al peu de la columna, encara s’hi pot llegir: “Gloria a los 33 liberales fusilados por las huestes carlistas el 19 de marzo de 1874".
El 22 de març de 1933, el president Macià hi va pronunciar un discurs durant l'acte del LX aniversari dels afusellaments del camp de Candell.

La Tercera Guerra Carlina a Besalú. Pintura d'Augusto Ferrer Dalmau - (Ampliar)

L'església de Sant Vicenç de Besalú. L'església de Sant Vicenç era originàriament la parròquia de Besalú, funció que ara comparteix amb l'església de l'antic monestir de Sant Pere. És documentada ja el 977, quan el comte Miró Bonfill la cedeix a l'església de Santa Maria. Si bé el seu origen és anterior, l'edifici actual correspon a la tercera o quarta reedificació del temple, feta probablement entre els segles XII i XIII, amb alguns elements ja característics del gòtic. En una visita pastoral del 1420 es documenta que tenia nou altars. A l'època gòtica es construí una capella adossada al costat nord. A ponent d'aquesta s'edificà a inicis del segle XVIII la capella dels Dolors, enderrocada els anys 1960, en una restauració que rertornà a l'edifici la simplicitat que no tenia abans de l'incendi del 1936.
És un temple de tres naus amb creuer i tres absis semicirculars. La nau central és coberta amb volta seguida de canó apuntat i les laterals amb volta de quart de cercle, que se sostenen sobre grans pilars de secció quadrangular. Al mur de migdia s'obre una portada, d'arc rodó, d'un romànic tardà molt elaborat, amb decoració abundant als capitells i les arquivoltes. Al mur de ponent, la façana principal, s'obre un altre portal, senzill, gòtic. És format per un arc de mig punt adovellat, emmarcat per un guardapols i dos parells de columnes amb capitells, de regust gòtic. Damunt d'aquesta porta hi ha un finestral ogival, que conté un rosetó i quatre petits arcs rodons. La decoració de l'absis és encara romànica, amb arcuacions cegues sota un fris de dents de serra. A la dreta de la façana s'aixeca el campanar, obra del segle XVII, i format per un cos superior de planta octogonal, amb obertures d'arc de mig punt a quatre de les cares.

La Col·legiata de Santa Maria. 1910-1920. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El castell de Besalú. El castell comtal de Besalú va ser construït al cim del turó on es troben les ruïnes de l'església de Santa Maria, edificada dins el recinte de la fortalesa i consagrada com a església del castell primer (1055) i esdevenint l'església de la canònica agustiniana un cop desaparegut el comtat.
És molt probable que hi hagués un precedent d'aquest castell en els segles carolingis, però l'existència del castell està molt lligada al comtat de Besalú. El primer document que esmenta el castell és del 957, quan es produí la revolta de molts dels grans senyors jurisdiccionals. Al "Cartulari de Carlemany" s'esmenta el castell, lloc on el comte s'havia refugiat i d'on fugí, al sentir-se poc segur, per ser assassinat per un dels revoltats. En el testament del comte Sunifred, el 965, es parla del "castrum Bisulduni". A partir del seu successor, el comte bisbe Miró, les cites documentades són nombroses. "oppidum Bisulduni", "infra muros castri Bisulduni", etc.

El carrer del comte Bernat I Tallaferro. 1910-1920. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

A l'època del comte Bernat I Tallaferro, s'hi varen fer diversos judicis. L'any 1003 es documenta un plet "in castrum Bisullunum" per una reclamació feta pel bisbe de Girona. En el testament sacramental de Bernat I Tallaferro, del 1021, deixa el castell al seu fill Guillem, dit el Gras que el volgué convertir en un palau. El 1055 es consagra l'església de Santa Maria, situada al castell. L'any 1111, en morir el comte Bernat III de Besalú, el comtat passà a dependre directament del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, absorció que provocà un enfrontament amb el comte Bernat I de Cerdanya.
La disputa es va resoldre amb certes concessions i l'any 1112, Bernat jurà fidelitat al comte de Barcelona. En el jurament s'esmenta molt particularment el "castello Bisulduni". La forma castello substitueix castrum per influència del català. Besalú esdevingué vila comtal i després reial depenent de les reines catalano-aragoneses (Peronella, Sança). No obstant, el castell ja havia perdut bona part de la seva funció política i militar i, a patir de 1137, va ser cedit en part a la canònica de Santa Maria si bé els reis hi continuaren tenint un palau residencial. A la "Crònica" de Bernat Desclot, escrita el 1288 i que narra els fets històrics succeïts des del regnat de Ramon Berenguer IV fins a Pere II el Gran, s'hi explica que durant la invasió francesa del 1285 foren assetjats la vila i el castell durant uns quants dies.

El carrer del comte Bernat I Tallaferro. 1910-1920. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

L'any 1323 Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la el va resconstruir. El 1385, el rei Pere III, la reina Sibil·la, el príncep Joan d'Aragó i la seva muller varen sojornar a la vila de Besalú, segurament hostatjats al castell. Al segle XV, ja havia perdut gairebé tota la seva importància estratègica i en la Guerra dels Remences nomós hi ha preocupació per a protegir la vila de Besalú. Durant la Guerra del Francès, l'any 1809, s'hi instal·laren 500 homes i 40 cavalls.
De la primera muralla, que envoltava el castell comtal i un nucli de població, se'n conserven alguns fragments, a més d'un portal situat al carrer del comte Tallaferro, format per una gran arcada de dovelles curtes i extradossades per un rengle de lloses planes. Aparell format per petits carreus a penes desbastats, disposats en filades uniformes i regulars, en un tipus de construcció que palesa l'evidència de les formes llombardes i que cal situar el segle XI. Al costat nord-est del turó s'hi han identificat els vestigis d'una torre circular que podria correspondre al recinte primitiu.

Façana del monestir de Sant Pere de Besalú. 1911-1936. Valentí Fragnoli i Annetta - (Ampliar)

El monestir de Sant Pere de Besalú. L'antic monestir benedictí de Sant Pere va ser fundat l'any 977 pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill, que el posà sota el patrocini directe de la Santa Seu i va aconseguir el trasllat de les relíquies dels sants Prim i Felicià d'Agen (1), que es varen afegir a les de Concordi, Evidi, Patró i Marí. El nou cenobi, l'església del qual va ser consagrada el 1003 gràcies al comte Bernat I Tallaferro, sembla que en substituí una d'anterior, del segle IX. El temple actual correspon a una reedificació del 1060. Inicialment, Sant Pere era fora dels murs de Besalú, i al seu cementiri tenia dret d'enterrament dels fidels d'una extensa demarcació, anomenat des del segle XI el Prat de Sant Pere, i que era situat a la plaça que hi ha al davant de l'església.
La seva màxima expansió va ser durant els segles XII i XIII, quan va passar a formar part del comtat de Barcelona i ser objecte d'una reforma. Va començar la seva decadència al segle XV per causa de la Guerra dels Remences, els terratrèmols i la lluita per les possessions amb el bisbe de Girona. La influència del monestir s'estengué pels priorats de Sant Maria del Collell (Garrotxa) i de Santa Magdalena (Tarragona). El 1592 li varen ser units els monestirs de Sant Llorenç del Mont i el de Sant Quirze de Colera. Fou suprimit el 1835 amb la desamortització de Mendizáabal. Entre 1908 i 1914 s'hi instal·laren els benedictins d'Encalcat (França). Actualment l'església és la parròquia de la vila. Durant la Guerra Civil, el 1936 va patir un incendi en el que va perdre el mobiliari, part de les seves pintures del segle XVIII i algunes escultures.

Plànol de Sant Pere de Besalú. 1906. Publicat a "Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX", de Gaietà Barraquer i Roviralta. Universitat Autònoma de Barcelona - (Ampliar)

De l'antic monestir es conserva només l'església, de planta basilical, amb tres naus separades per pilars quadrangulars, creuer i un gran absis central. La nau central, més elevada, és coberta amb volta de canó, i les laterals amb volta de quart de cercle. Al gruix del mur dels braços del creuer s'obren sengles nínxols o petites absidioles que no sobresurten a l'exterior. Tres absidioles més s'obren al mur de l'absis central.
L'element més remarcable d'aquest conjunt és la girola o deambulatori, que s'inscriu a l'interior de l'absis, i que és formada per quatre parelles de columnes amb capitells esculpits amb decoracions vegetals o figuracions humanes, com Daniel amb els lleons, que denoten la influència del nord d'Itàlia. Aquest sector és cobert amb volta semicircular de quart de cercle. En un dels capitells hi ha la representació d'Herodes aconsellat pel diable i en un altre la matança dels Sants Innocents.
La façana, que denota també una influència del nord d'Itàlia, és centrada per un portal senzill al damunt del qual s'obre un finestral amb tres arcs de mig punt en degradació i dues columnetes per costat. A banda i banda sengles lleons en alt relleu, d'influència rossellonesa, flanquegen la finestra. La façana es corona amb frontó triangular. El campanar s'alça sobre el braç nord del creuer. El seu cos superior, amb els angles aixamfranats, grans finestrals d'arcs d'arc rodó i terrat amb balustrada, està datat el 1649. De l'antic claustre, gòtic, no en queda pràcticament res, tret d'algunes làpides i claus de volta esparses.

Absis de Sant Pere de Besalú. 1910-1920. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Santa Maria de Besalú. Situada dins del recinte de l'antic castell comtal, és esmentada per primera vegada el 1055, any de la seva consagració com a església del castell, en temps del comte Guillem II. Cap al 1171, desaparegut ja el comtat de Besalúel 1111, esdevingué l'església de la canònica agustiniana, instal·lada al recinte del castell, dependent del monestir de Sant Ruf d'Avinyó. Aquesta canònica va ser el resultat de la reforma, iniciada pel comte Bernat II cap al 1075, de l'antiga canònica aquisgranesa establerta l'any 977 al temple de Sant Genís i Sant Miquel, que va ser la seu de l'efímer bisbat de Besalú, obra del comte Bernat Tallaferro, entre 1017 i 1020, i potser posteriorment al de Santa Maria de Bell-lloc o de Capellada o Vella, fora del recinte murat del castell, ambdós temples desapareguts actualment.

Absis de l'església de Santa Maria de Besalú. 1911-1936. Valentí Fragnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El 1592 la canònica agustiniana s'extingí i esdevingué simple col·legiata que perdurà fins al segle XIX, quan part de les voltes ja eren enrunades. Posteriorment, amb la desamortització dels béns de l'església, les restes de la canònica passaren a mans privades.
De tot el conjunt de Santa Maria de Besalú, només queda part de la capçalera de l'església. Era un temple de tres naus, dividides per pilars de base quadrangular amb columnes adossades, amb 4 pilars per banda, creuer i tres absis, el central molt més profund que els laterals. El sector que precedeix l'absis central és cobert amb volta de canó com també ho és el braç que resta del creuer, en sentit perpendicular a la nau.
Exteriorment, els absis són decorats amb arcuacions cegues sobre lesenes, que aquí esdevenen semicolumnes, alternant amb mènsules a l'absis central. Aquest tractament dels absis, unit a l'aparell dels murs amb grans blocs regulars de pedra picada, la perfecció dels dovellats, de les cornises i de les columnes, i el cisellat dels capitells i les impostes, situen aquesta obra cap a finals del segle XII.

Vista de Besalú amb el pont Vell i el riu Fluvià en primer terme. 1911-1936. Valentí Fragnoli i Annetta - (Ampliar)

El pont romànic de Besalú. El pont de Besalú, sobre el riu Fluvià, és el resultat de diverses reconstruccions, reformes, afegits i restauracions, fetes al llarg dels segles. La primera notícia que se'n té és del 1075. L'any 1284 es torna a fer referència al pont, en la venda d'un hort. És possible que el traçat inicial fos un altre; aigües amunt hi ha restes d'un pilar amb carreus a la base similars als del pont. Diversos aiguats (1315, 1321, 1433, 1421, 1669, 1771 i 1790) afectaren el pont de manera que calgué reparar-lo sovint. L'any 1880 s'enderrocà la torre del centre i el portal d'accés des del poble per facilitar el pas de maquinària necessària per a la indústria local. L'any 1939 se'n volaren dos arcs.

El pont medieval de Besalú dinamitat durant la Guerra Civil. 1941. Sebastià Martí Roura. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

El pont té forma angular de vuit arcs, dels quals el primer queda inclòs dins del sector corresponent al recinte emmurallat, desiguals, sobre pilars, molts d'ells fonamentats a la roca viva, amb tallamars. Al final del primer tram, entre el quart i el cinquè arc, hi ha un eixamplament de la calçada, la "creu grossa", i més endavant, entre el sisè i el setè, n'hi ha un altre, anomenat la "creu petita". El sector més antic del pont, que es data del segle XI o XII, és el més proper a la vila de Besalú
S'hi poden observar filades irregulars de petits carreus, similars als que apareixien a les construccions més antigues de la vila. El portal d'accés, fortificat, està sobreposat al primer pilar del pont. Damunt del cinquè pilar, s'alça la torre fortificada, de planta hexagonal amb dos arcs de mig punt sobreposats, per la banda de llevant, i amb un arc apuntat i espitlleres al cim, per la banda de ponent.
En un dels carreus del pilar central del segon tram, hi ha una pedra heràldica amb la data 1680, el que fa suposar una restauració de gran envergadura o en una reconstrucció important del pont. Del mateix any hi ha notícies de reparacions al molí fariner i al molí draper, malmesos per les inundacions, el que suposar que també el pont en va quedar afectat i va necessitar una bona restauració.

Obres de reconstrucció del pont nou de Besalú, sobre el riu Fluvià, volat parcialment al final de la Guerra Civil. 1939-1940. Salvador Crescenti Miró - (Ampliar)

El passat jueu: la Sinagoga i el micvé. El conjunt arqueològic de la sinagoga de Besalú comprèn les restes de l'antiga sinagoga medieval, el micvé o banys rituals, el pati i la sala d'oracions. El 2013, el conjunt va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
és un dels pocs conjunts sinagogals que es conserven a Europa. Un document del rei Jaume I datat del 1264 donava permís per a la construcció d’una sinagoga. Destaca especialment en el conjunt el micvé pel seu excel·lent estat de conservació. Els banys eren usats tant per homes com per dones i també s'hi purificaven objectes d'ús personal com vaixelles i estris usats durant Péssah, la pasqua jueva que commemora l'èxode dels hebreus a Egipte.
Altres espais del conjunt són el pati, l'escola, i la sala d'oració, amb galeria superior per a les dones separada de l'espai per als homes. La sinagoga no només tenia usos religiosos sinó que també s'hi celebraven reunions civils. Els treballs de museïtzació de la zona s'han concretat en dues fases.

El micvé, bany ritual jueu de Besalú. Viquipèdia - (Ampliar)

La primera ha suposat la recuperació de la fisonomia original de la sinagoga, datada del segle XIII, i la recuperació d'elements relacionats amb les activitats hidràuliques de l'edifici el 1601. La segona fase ha consistit en l'adequació de la plaça i l'obertura del Portal dels Jueus a la façana fluvial.
El micvé de Besalú va ser descobert l'any 1964 per Esteve Arboix, propietari del terreny situat al damunt de la sala i que es troba en el mateix lloc on s'havia documentat la sinagoga. Després de la troballa i de completar-ne l'excavació es va demanar assessorament al rabí Chilli de París, que hi va acudir acompanyat del rabí de Perpinyà, per tal de fer-ne la valoració. Els dos rabins van confirmar que la troballa, tenint en compte les seves mesures de capacitat d'aigua, 40 saha, era un micvé.
Es compon d'una sala rectangular subterrània a la qual s'accedeix per trenta-sis graons. L'edifici és d'estil romànic i va ser construït amb pedra tallada o carreus de travertí. Té una finestra espitllera amb volta de canó situada a l'est de l'edificació i des de la piscina s'observa un forat al tercer graó que, suposadament, canalitzava l'aigua que procedia d'un espai contigu que tenia per finalitat regular el cabal de la font natural d'aigua. És el tercer edifici d'aquestes característiques localitzat fins al moment a Europa.

Ruïnes de Santa Maria de Besalú. 1919. Eliseu Meifrèn. Museu Nacional d'Art de Catalunya - (Ampliar)

Sant Martí de Capellada. Prop de la confluència de la riera de Capellada amb el Fluvià, hi ha l’església de Sant Martí de Capellada, petit edifici de tradició romànica, amb una nau i absis i una capella afegida a la part septentrional. Téé el petit campanar de torre quadrada sobre el mur de ponent. L’envolta un petit clos, antic cementiri. Va ser bastida al segle XII pels antics canonges reformats de Sant Ruf de Besalú, en substitució de l’església de Sant Martí de Juïnyà, cedida el 977 pel comte Miró a Santa Maria de Besalú. L'església donà lloc al barri del mateix nom, abandonat després dels terratrèmols de 1427 i 1428.
Originàriament la capella era una construcció romànica, però al llarg del segle XVIII va ser reformada, i entre altres coses se li va afegir un petit i senzill campanar. És de planta rectangular, amb un absis orientat a l'est i una porta formada per un arc de mig punt en el qual hi ha inscrita una llinda. L'interior, de dimensions molt reduïdes està cobert amb volta de canó i, com a particularitat s'hi observa, a les parets laterals un banc seguit.

Església de Sant Julià de Besalú. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Julià. Aquesta singular construcció, de la qual només ens ha arribat la façana, de les darreries del segle XII, va ser l'església de l'antic hospital de la vila. Hi destaca una magnífica portalada, profusament decorada, probablement contemporània i obrada pels mateixos mestres que construïren els absis de Santa Maria. La formen sis arcs en degradació, el segon i el cinquè sostinguts per columnes circulars. El timpà és llis i la llinda s'aguanta mitjançant dues carteles decorades. A la part més alta s'hi aixecava un campanar d'espadanya que ha estat eliminat en una restauració, igual que la resta dels afegits.
Gairebé no se'n conserva documentació. Segons el pare Armand Séquestra (1873-1959), va ser fundat pels comtes de Besalú i els monjos del Cenobi veí en tenien la jurisdicció exclusiva. Possiblement va ser el mateix fundador del monestir de Sant Pere, el comte-bisbe Miró, el que l'edificà per destinar-lo a centre d'acolliment dels pobres de la vila. Se sap que els jurats i el consell de la vila crearen el càrrec de monjo hospitaler l'any 1336, que passà a ocupar Bernat de Puig de Fornells. A principis del segle XX estava separat del culte i dividit en dos pisos.

Evolució demogràfica de Besalú. Font: Institut d'Estadística de Catalunya Idescat. - (Ampliar)

---

Notes
(1) El trasllat de les relíquies va ser embellit amb pietoses llegendes. Els portadors de les urnes amb les relíquies van aturar-se, assedegats i cansats, en un lloc de la parròquia de Maià de Montcal, per esperar els convilatans i iniciar la processó d'entrada a Besalú. Van quedar profundament adormits i en desvetllar-se'n van veure prop d'ells una font d'aigua. Al costat de la font s'edificà una església dedicada als dos sants, que avui es pot veure enmig d'un bosquet, reconstruïda al segle XVII. Les relíquies de sant Prim i sant Felicià, es traslladaren a Besalú un 24 de setembre, a l'altar major, juntament amb les dels sants Concordi, Evidi, Patró i Marí. Amb el temps, la llegenda considerà que els dos sants eren naturals de Besalú i martiritzats per ordre del llegendari prefecte Dacià.
Probablement, les relíquies no venien d'Agen, sinó, de Roma, amb qui l'església catalana mantenia bones relacions. A més, la donació a Roma faria més factible aquest origen, i que es tractés de relíquies dels sants Prim i Felicià de Mentana, però tampoc no consta cap trasllat d'aquestes des de la seva basílica. Varen ser proclamats patrons de Besalú i la seva festa s'hi celebra el 25 de setembre. - (Tornar al text)

---

Bibliografia
"Besalú al segle XVII : Vila reial i cap de sotsvegueria", Amics de Besalú i el seu Comtat. 2014. ISBN 84-6172-341-6.
"Atles del comtat de Besalú". Jord Bolós i Vítor Hurtado. Ed. Rafael Dalmau. ISBN 84-232-0520-2.
"Descobriment de probables restes arqueològiques de la Sinagoga de Besalú". Pere Freixas. 1978. Revista de Girona.
"El poblament antic i medieval al voltant de Santa Maria de Besalú: les dades arqueològiques". J. Sagregra, M. Sureda. 2006. Ajuntament de Besalú.
"Les muralles de Besalú". Jordi Sagrera. 2010. Ajuntament de Besalú.
"El monestir de Sant Pere de Besalú i les relíquies de Sant Prim. Viatge pels misteris de la fe i de la política mil anys enrera". J.M. Salrach Marés. 2006. Ajuntament de Besalú.
"Arrels i llavors de Besalú: zenit i ocàs (una història de Besalú)". Joan López i Carrera. 2003. Ajuntament de Besalú.
"Vestigis i memòria del patrimoni sumptuari de l'antic comtat de Besalú (segles XI-XIII)". Joan Duran-Porta. 2018, Universitat Autònoma de Barcelona.
"La Santíssima Veracreu de Besalú. Història d'un mil·lenari (1017-2017)". Eva Llansana Benaiges. 2017. Dip. legal Gi 61-2017.

---

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)