La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

El Dimecres de Cendra. Acabades les festes de Carnestoltes, s'iniciaven unes dies de contemplació, abstinència i mortificació, que començava amb el Dimecres de Cendra, quan la remor de les pregàries es confonia amb les darreres convulsions de les festes.
Al matí tenia lloc a les esglésies la solemne imposició de la cendra al front dels fidels, cendra obtinguda per la crema de les palmes beneïdes el Dia de Rams de l'any anterior. Aquesta cerimònia era la que donava nom al dia. A la que se celebrava a la Catedral hi assistien cada any una representació de l'Ajuntament, amb els regidors sense espasí (1).

Truita de botifarra d'ou

(Ampliar) - Truita de botifarra d'ou. Fotografia d'Abraham Simon.

Aquest dimecres es col·locava davant l'altar major de la Catedral un gran vel final tela blanca, que el poble anomenava "el bacallà" degut a la forma que adoptava. Aquest costum litúrgic procedia de molt antics temps, quan l'Església d'Orient celebrava missa una vegada la setmana durant el període quaresmal, i la gran cortina que no permetia veure la celebració del ritual, simbolitzava penitència i humiliació, en privar el fidel de l'assistència visual.
En aquest dia també es començava a posar en pràctica la prohibició que els dos sexes es barregessin en les processons quaresmals. Les esglésies que es proposaven organitzar-ne ho anunciaven posant una bandera , negra o morada, al damunt de la porta principal. A les set del matí des d'aquest dimecres fins el Dijous Sant, una de les campanes de la Catedral recordava als gironins que havien de guardar dejuni i abstinència.
Aquest primer dia de Quaresma sempre va ser una jornada de recolliment com a preludi d'unes setmanes de penitència, però el poble, des del segle XIX, i amb l'excusa d'haver d'anar a enterrar el Carnestoltes, el que en temps anteriors es feia el mateix dimarts, es disposava a celebrar aquest dimecres de manera solemne el comiat de la carn de porc.

Dimecres de Cendra. Julian Falat. 1881

(Ampliar) - Dimecres de Cendra. Julian Falat. 1881. Viquipèdia.

L'enterrament del Carnestoltes (o de la sardina). A la tarda tothom plegava del treball, no sols als tallers i obradors, sinó també als cafès i botigues de queviures. El tancament era general a la ciutat, i només quedaven oberts els establiments indispensables. La població en pes es traslladava a les fonts de les rodalies, sobretot a les de la Vall de Sant Daniel i a les de l'Onyar (també s'havia anat a les Pedreres, però la manca d'aigua en motivà el desplaçament), per berenar i menjar carn de porc i botifarres, remullant-ho tot amb bon vi. Era tanta la gentada que sortia que els serenos havien de començar el seu recorregut de vigilància en plena tarda, perquè la ciutat quedava gairebé despoblada.
A mitja tarda s'arribava a lloc. Ben aviat els corriols ressonaven de rialles de noies, cada clariana esdevenia un immens menjador i cada pedra una taula parada. La barreja de families i aliments era absoluta en la penombre dels arbres, i si algun raig de sol s'esquitllava entre les branques anava indefectiblement a naufragar dins d'un porró de vi negre.

Excursió familiar a Sant Daniel. 1914

(Ampliar) - Excursió familiar a Sant Daniel. 1914. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Es menjava molta botifarra, sola o amb truita, igual que el dia de dijous gras. Ben menjats i m´s ben beguts, tornaven a colles al capvespre, animats i armant gresca, sovint amb candeles enceses i entonant el gori-gori en simulació de l'enterrament del Carnestoltes.
D'aquest costum, molt arrelat a Girona, se'n deia "anar a enterrar el Carnestoltes", i també "anar a enterrar la sardina" (2): Com que protocolàriament en el dia que "s'enterrava" la carn de porc el costum exigia que s'enterrés alguna cosa simbòlica, es complia el precepte colgant generalment un tros de vidre o de plat, i senyalant el lloc a fi de reconèixer-lo l'any propvinent i desenterrar-lo entre exclamacions de joia.

Vista de la ciutat des del carrer de Pedret. 1911-1915

(Ampliar) - Vista de la ciutat des del carrer de Pedret. 1911-1915. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona.

El "porc de la sang". A la nit tenia lloc el sorteig de l'anomenat "porc de la sang", per anar a compte i benefici de la Confraria de la Puríssima Sang. A mitja tarda es col·locava a l'extrem de les voltes de la Rambla una taula coberta amb un drap vermell, sostenint una safata i dos ciris encesos, a la paret es penjava una taula on hi havia representada una imponent figura de porc. De tant en tant, un escolà donava uns tocs de campaneta per cridar l'atenció sobre la venda de bitllets per al sorteig que, pel sistema de rodolins, havia de tenir lloc cap a les nou del vespre. Abans es presentava el porc, i durant el dia el passejaven pels carrers de la ciutat; havia de pesar un mínim de deu arroves (uns cent kilos). El bitllet costava dos quartos, més endavant valgué deu cèntims, i la venda començava pels volts de Nadal. Des de començament del segle XX no s'exhibí més el porc, i l'afortunat podia escollir entre l'animal i quaranta duros.
Aquest dimecres es tancaven les "velacions" fins a l'anomenat diumenge de "Quasimodo", és a dir, que per tot aquest temps no es podien fer casaments solemnes perquè l'Església no permetia que es celebrés la missa de benedicció de noces.

Vista de la Capella de la Confraria de la Puríssima Sang, a l'interior de l'església del Carme. S'observa l'ornamentació amb motiu del Dijous Sant. 1911-1936
(Ampliar) - Vista de la Capella de la Confraria de la Puríssima Sang, a l'interior de l'església del Carme. S'observa l'ornamentació amb motiu del Dijous Sant. 1911-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona.

Magre, dietètica i religió. Butlles i Corrupció. La cuina quaresmal ha esdevingut un tòpic i una continuïtat de la tradició, perquè ens fa gràcia aquesta tradició, ja que els dejunis i les abstinències fa temps que purguen.
Els restaurants mateix van a la seva, com a les cases. Ni es nota l’abstinència, excepte per la presència d'alguns plats a base de bacallà, que s'ha associat tant a la Quaresma, i d'alguns postres típiques, com els brunyols, els tortells i les mones pasquals.
Cal recordar el caràcter penitencial de la Quaresma en tots els àmbits. La Quaresma i el seu menjar tradicional comencen a caminar juntes. Al principi va ser molt frugal i d'un vegetarianisme bastant estricte. El refinament d'aquesta cuina comença quan el cristianisme ja està consolidat en la llavors incipient Europa, especialment entre les classes socials mós benestants.

Una de les butlles que va aportar Garcia-Arbós per il·lustrar la conferència

(Ampliar) - Una de les butlles que va aportar Garcia-Arbós per il·lustrar la conferència.

El magre o abstinència de menjar carn. L'abstinència busca moltes coses, sobretot un acostament a la pobresa, penitencial en si mateixa. Cal pensar que la prohibició de la carn intenta pacificar el cos, per convertir-lo en menys violent, guerrer i agressiu. Es pensava que el peix relaxa i refreda, que calmarà el bel·licisme i rebaixa el desig carnal.
Els menjars típics de la Quaresma giren al voltant del peix, aliments vegetals i pastissets. Cal recordar que ha estat prohibit qualsevol producte animal, incloent els ous i la llet. I es deu oblidar que el peix, marí o fluvial, no arribava a tothom, de manera que es va expandir més enllà de la Mediterrània la indústria de les salaons a partir del segle XVI, amb el desenvolupament de la pesca del bacallà, que va afavorir l’expansió i el consum del peix en zones llunyanes i aïllades.
Típics són els dolç a base de fruits secs sencers o mòlts, mel, farina ... Més tard els ous són permesos, sobretot perquè l'època de màxima posta del cicle natural coincideix amb la Quaresma, i no hi ha tècniques per conservar-los; d'aquí postres com la Crema de Sant Josep o de les torradetes Santa Teresa. En canvi, la producció de formatges garanteix la conservació de la llet, en llocs i en èpoques on estava prohibida la llet.

Dispensa eclesiàstica per a poder menjar carn. 1842

(Ampliar) - Dispensa eclesiàstica per a poder menjar carn. 1842.

Aquesta part de la llet i els ous aquí va gaudir dels privilegis de la "Bula de la Santa Cruzada" o "Butlla de la Santa Creuada", germen de la corrupció als països on es va aplicar, Espanya i Portugal i a totes les possessions d’aquell Imperio donde no se ponía el sol.
La gràcia de la butlla és que els que la compraven a canvi d’una almoina. Tot va començar a partir del segle XI, quan el Vaticà va començar a expedir butlles amb indulgència plenària per a tots els que s’apuntessin a la creuada per expulsar l’Islam invasor de la Península Ibèrica. Més endavant, cap a final del segle XV també es concedeix la indulgent butlla a tots els que col·laboraven amb una almoina a la famosa Reconquesta ibèrica.
Així, mentre a Europa hi havia un rigor alimentari que era estricte durant la Quaresma i tots els divendres de l’any, als regnes hispànics es podia menjar força de tot. I això va esdevenir consuetudinari, una manera pedant de dir costum per intimidar al proïsme, fins quasi cinc-cents anys després de la reconquista. Va acabar el 1966 amb el Concili Vatica Segon i el remate final va venir amb un codi de dret canònic que només preveu magre tots els divendres de l’any i dejuni i abstinència el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant, és a dir, cap i cua de la Quaresma.
A canvi d’una almoina, tenien indulgència, privilegis, per escapar-se de la rigidesa de la Quaresma i dels dejunis i abstinències de tot l’any. La butlla va ser una gran font d’ingressos de l’Església.
No obstant això, aquelles normes dietètiques eren dolentes per imposades, però no pas per la varietat d’aliments que t’obligava a menjar, especialment el peix en zones d’interior i les combinacions amb llegums.
Moltes menges de la Quaresma són joies de la gastronomia.
(Text de Salvador Garcia-Arbós, publicat per gentilesa de l'autor)

Dispensa eclesiàstica otorgada pel comissari general de la Butlla de la Santa Croada, a favor d'Anton Aulet, per a poder menjar carn i ous per Setmana Santa. 1809

(Ampliar) - Dispensa eclesiàstica otorgada pel comissari general de la Butlla de la Santa Croada, a favor d'Anton Aulet, per a poder menjar carn i ous per Setmana Santa. 1809. Arxiu Històric de Girona.

(Text basat en "Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore", J. Gibert. Barcelona, 1961).


Notes
(1) - Antigament, només els penitents rebien la imposició de cendra en senyal de penediment. Aquells penitents compareixien davant la porta del temple, descalços i vestits amb un sac, on se'ls feia pública la pena o penitència imposada. Després entraven a l'església de genolls o de la manera que se'ls prescrivia. Allà oraven, i després el bisbe o el seu representant els omplia el cap de cendra, mentre anava dient "memento homo, quia pulvis es et in pulverum reverteris: agi penitentiam et habeas vitam æternam". A continuació es deia als penitents solemnement: "se us treu de la casa de Déu per les vostres culpes i pecats com un dia ho foren Adam i Eva del Paradís per haver transgredit el que estava ordenat".
Amb el temps, però, els fidels no penitents volgueren participar de la imposició de la cendra, i vestits com aquells anaven a rebre-la. Això es generalitzà de tal manera, que l'any 1091 es decretà que tant clergues com laics, homes com dones, rebrien la cendra aquest primer dia de Quaresma, cosa que es va anar prosseguint durant centúries sense altres modificacions que les exigides per l'evolució de les èpoques. - (Tornar al text)

(2) - Sobre l'origen d'aquesta segona expressió hi ha diverses teories, totes apuntant a una procedència forana. A Madrid anomenaven "sardina" la carcanada del porc, la qual enterraven, per donar a entendre l'abstinència de menjar carn d'aquest animal durant les setmanes quaresmals. - (Tornar al text)


L'enterrament del Carnestoltes (o de la sardina). Gravat popular
(Ampliar) - L'enterrament del Carnestoltes (o de la sardina). Gravat popular.
Cants corresponents al Dimecres de Cendra. Segles XIV-XV
(Ampliar) - Cants corresponents al Dimecres de Cendra. Segles XIV-XV. Biblioteca de Catalunya.
Prèdiques de Quaresma. Gravat popular
(Ampliar) - Prèdiques de Quaresma. Gravat popular.
La Quaresma. Museu Folklòric de Ripoll. Costumari Català de Joan Amades

(Ampliar) - La Quaresma. Museu Folklòric de Ripoll. Costumari Català de Joan Amades.

Fotografia de la nau de la Catedral en la que s'observa, a l'extrem inferior esquerra, l'altar tapat amb el vel que la gent anomenava el bacallà
(Ampliar) - Fotografia de la nau de la Catedral en la que s'observa, a l'extrem inferior esquerra, l'altar tapat amb el vel que la gent anomenava "el bacallà". 1960. Antoni Varés Martinell. CRDI - Ajuntament de Girona.
Lectures i cants de la missa de diferents diumenges del temps de Quaresma. Segle XV
(Ampliar) - Lectures i cants de la missa de diferents diumenges del temps de Quaresma. Segle XV. Biblioteca de Catalunya.
Vista parcial d'un altar ornamentat per la celebració de la Setmana Santa a l'església de Sant Feliu. A la dreta de la imatge s'observen dues dones resant. 1923
(Ampliar) - Vista parcial d'un altar ornamentat per la celebració de la Setmana Santa a l'església de Sant Feliu. A la dreta de la imatge s'observen dues dones resant. 1923. Joan Masó Valentí. CRDI - Ajuntament de Girona.
Quaresma confeccionada amb el full d’una butlla
(Ampliar) - Quaresma confeccionada amb el full d’una butlla. Fons Joan Amades. Generalitat de Catalunya.
Cançó pera cantar en la Cuaresma. 1859
(Ampliar) - Cançó pera cantar en la Cuaresma. 1859. Generalitat de Catalunya.
Responsoris per a l'ofici de matines del tercer diumenge de Quaresma. Segle XIV
(Ampliar) - Responsoris per a l'ofici de matines del tercer diumenge de Quaresma. Segle XIV. Biblioteca de Catalunya.
Quaresma. Dibuix de Modest Urgell. Ca. 1861
(Veure sencer) - Quaresma. Dibuix de Modest Urgell. Llàpis grafit i aquarel·la sobre paper. Ca. 1861. Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona.

Bibliografia
- "Costumari català (Vol. 5): Carnestoltes II - La Quaresma", Joan Amades. 2006. Edicions 62. ISBN 978-84-2978-723-8.
- "Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore", J. Gibert. Barcelona, 1961.


-----------Index

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés