Aquestes pedres de Girona, tan nobles: La Seu, dreta com un xiprer i argentada com una olivera; les portalades de les esglésies velles; els porxos aixafats i els patis senyorials, tenen una ànima ardent. Sembla que les pedres han esdevingut grises, de la flama roent que les consumeix. Són grises amb aquella lividesa dels Sants i dels il·luminats.

La Seu, severa, vetlla damunt la ciutat i el riu. Els arquitectes que la bastiren devier ésser d'aquells homes enfervorits que van sembrar Europa de catedrals amb una exaltació de fe. Pedra sobre pedra, creixien les fortes columnes, s'obrien les naus, altes i amples, i la flama escapava encara en agulles punxants que s'aprimaven, humils, com més s'acostaven al cel.

Cerquem l'ànima que fa bategar les pedres de Girona! Deu ésser una ànima immortal i apassionada. No us enganyi la grisor de les velles esglésies ni la lividesa de les torres enrunades. Tot crema per dins. I damunt aquesta gran flama amagada de Girona, l'àngel escaocat del cim de la Catedral sembla una torxa atiada pel vent.

Tomàs Garcés.

---

Publicat a "Auca Comercial. Girona. 1959".

-