La fundació a tenir lloc el 1890, i es va constituir en societat en comandita el 1892 (1), el que va suposar una ampliació de capital que comportà la construccio i inauguració el 27 d'octubre de 1895 d'una altra fàbrica a Bescanó. Després de diverses vicisituts en participació en el capital, el 1919 era de domini gairebé exclusiu dels italians de la familia Grober, any en el que es transforma en societat anònima. Entre els elements patrimonials que la formaven consten els terrenys i immobles de Girona: "Edificio situado detrás de la casa número cuatro de la calle del Progreso, otro en la calle de la Acequia, otro en la calle de la Industria, un terreno en la calle del Progreso con un salto de agua, un solar procedente del derribo de murallas en la calle de Jaime primero, la casa número ocho de la calle de la Prensa".

Durant els anys 1919 i 1920 s'hi varen enregistrar diversos conflictes laborals, derivats de la situació generalitzada, especialment derivats de l'aplicació del decret de Romanones que establia la jornada laboral de 8 hores (2). Els moviments socials, després del parèntesi de la la I Dictadura tornaren a rebrotar en la Girona de la II República. El 1933 va ser un any especialment conflictiu; en la relació de vagues d'aquell període s'hi troba la dels tintorers de la Grober. L'any següent es repetiren les vagues; el 3 d'agost de 1934 s'enregistrà fins i tot un intent de manifestació i una comissió d'obrers es presentà a la Comissaria d'Ordre Public per tal d'entrevistar-se amb el responsable de governació per queixar-se-hi del tractament que rebien a la fàbrica, atès que s'encomanaven les tasques dels vaguistes als treballadors d'altres seccions.

Al final de la guerra civil, el 4 de febrer de 1939 i durant la retirada dels republicans, es va cremar i destruir la fàbrica del carrer Nou. Un any després de l'incendi, la fàbrica estava reconstruïda en el mateix indret i altre vegada en funcionament. El 1944, amb motiu del 25è aniversari de la fundació de la societat, es va iniciar la construcció d'un edifici destinat a guarderia dels nens dels obrers de la fábrica; en aquells moments eren directors gerents de l'empresa Emili i Joan Portabella, i Manuel Coll Rodés.

L'atracció de la Grober va ser gran: gent de Salt, de Sarrià i d'altres pobles dels voltants hi treballaven. El 1942, la fàbrica donava feina a 1.696 obrers, moment en el que l'empresa ocupava un primer lloc a nivell ciutadà i també dels primers a nivell de Catalunya. L'any 1973, la Grober només era superada a les comarques gironines per la Safa, de Blanes, i entre les fàbriques de Girona i Bescanó tenia una plantilla de 1.080 obrers.

El matí del 29 de maig de 1970 s'hi va produir un accident que va provocar un gran impacte a la ciutat: quatre treballadors de la fàbrica varen perdre la vida a causa de l'explosió d'una caldera

Als anys 70, desapareguts ja els Grober, la propietat va ser adquirida pel grup Castells, i es va efectuar una reducció de plantilla a base de jubilar anticipadament els treballadors més grans, i es va traslladar la fàbrica a Bescanó amb uns 300 treballadors menys dels que habitualment hi havia a Girona. El 1978 va ser enderrocada.

---

Notes

(1) - Josep Clara, a l'article referenciat a la bibliografia, indica que els inicis de la Grober, emmarcats en el que havia estat la fàbrica tèxtil Borrau, reculen al 1888, en què un italià anomenat Cristòfol Grober, nascut el 1860 a Alaqua, visità l'exposició Internacional de Barcelona i escollí Girona per situar-hi la primera instal·lació de trenyelles inaugurada el 1890.
Tornar al text

(2) - Josep Clara esmenta que l'aplicació del decret de 3 d'abril de 1919 va provocar la resistència dels patrons a admetre la normativa, el que forçà la resposta dels obrers, però alhora es produien les contrarèpliques patronals.
Tornar al text

---

Bibliografia

- Notes sobre la fàbrica Grober (1890-1978). Josep Clara i Resplandis. Revista de Girona, nº 106, 1984.