La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

La tradició de la Flama. La tradició de la Flama del Canigó, vinculada al solstici d'estiu, que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny, s'inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l'encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país. La Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.

L'Àliga de la Ciutat, sortint de la Catedral
(Ampliar) - L'Àliga de la Ciutat, sortint de la Catedral.

L'origen de la tradició. L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Arles de Tec (Vallespir, Catalunya del Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, va tenir la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva Flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu.
L’any 1966 el foc va creuar per primera vegada la duana. Eren èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va anar estenent i el foc, escampat per tot el Principat, va arribar fins al País Valencià. El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà va a buscar el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i el pugen al cim del Canigó; després de passar la nit vetllant la Flama a trenc d’alba, inicien el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
El diumenge abans de sant Joan se celebra l’Aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà. La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives de tot el territori.

El cim del Canigó
(Ampliar) - El cim del Canigó. Imatge Centre Excursionista de Gràcia.

El foc al llarg de la història. Trobem ja tradicions ben arrelades amb l’arribada dels primers dominadors: els romans troben a les nostres terres comunitats amb vida urbana, alfabet, moneda i ús corrent del ferro, amb costums propis també i celebracions com la del solstici d’estiu, i inicien un procés de romanització que no es manifesta plenament fins a l’any 500 de la nostra era, en que són menys presents els costums del poble.
L’any 680, el Concili de Constantinoble decreta la prohibició de totes les pràctiques i supersticions paganes i, amb elles, els focs primitius del solstici d’estiu. El poble no va acatar les ordres donades en aquest sentit i va continuar fent les seves fogueres. Aquesta tossuderia del poble va ser, precisament, el que va provocar la modificació del caire pagà de la festa per donar-li un sentit religiós.

Nens preparant una foguera de Sant Joan. 1934
(Ampliar) - Nens preparant una foguera de Sant Joan. 1934. Pere Bosch Ferran. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

L’any 717, quan la irrupció dels sarraïns per les nostres terres, als indrets on eren mal rebuts, aquests deixaven fer i practicar les creences i costums populars. Així és com els nostres focs van poder continuar celebrant-se, sovint amb la participació fins i tot dels mateixos sarraïns. Hi ha una cançó que encara es cantava als inicis del segle XX, i que diu que tots plegats celebren aquesta gran diada. Durant l’edat mitjana, doncs, els Focs de Sant Joan continuen celebrant-se i els seus grans impulsors van ser els gremis. Amb la incorporació de la Catalunya Nord, els antics comtats de Rosselló i Cerdanya, a l’estat francès el 1659, els Focs de Sant Joan prenen el caire de senyal d’identitat catalana que han continuat mantenint fins al dia d’avui.
L’ocupació de la resta dels Països Catalans per les tropes francocastellanes de Felip V (1707 al País Valencià, 1714 al Principat i 1715 a les Illes) comporta, juntament amb l’abolició de les institucions d’autogovern i la prohibició de l’ús públic de la llengua, la marginació total de les nostres tradicions i els nostres costums; aquestes, doncs, són prohibides públicament, i amb elles tots els seus organitzadors. Una altra vegada els homes del camp salven no sols els costums relacionats amb els focs, sinó moltes més tradicions.

Encesa de la Flama al cim del Canigó
(Ampliar) - Encesa de la Flama al cim del Canigó. Viquipèdia.

El 1760, vuit homes representatius o regidors, com a delegats de les ciutats principals dels antics regnes de Catalunya, Aragó, Mallorca i València, presenten al rei Carles III el “Memorial de greuges”. En la queixa exposen col·lectivament que molts funcionaris destacats en els anomenats regnes violaven els costums més lloables i les ordenances introduint cada cop més costums estrangers i perniciosos. Reclamaven també el dret de tornar a establir els gremis i d’aprovar-ne les ordenances. L’any següent, al Principat, el capità general marquès de la Mina començà a autoritzar les festes populars, i es van tornar a celebrar les falles o Focs de Sant Joan.
Amb l’entrada al segle XIX, s’inicia la recuperació, sobretot amb l’acció posterior de la Renaixença, i es produeix un retrobament entre el camp i les viles i ciutats a la recerca patriòtica de les arrels del nostre Poble. El 1885, mossèn Cinto Verdaguer canta els focs i els fallaires en el seu poema "Canigó". Els focs són enaltits també per altres poetes nostres, com Maragall, Girbal i Jaume, Duran, Tortajada i Garcés, entre altres. Amb l’Estatut d’autonomia, el 1933, excursionistes, estudiants i molts altres ciutadans donen sentit de comunitat als Focs de Sant Joan, i encenen fogueres a totes les viles i muntanyes de les nostres terres, com a senyal d’inici del retrobament d’una comunitat.
Acabada, però, la Guerra Civil, el 1939, torna a produir-se un replegament en tot el que ens identifica com a poble, i amb prou feines són permeses aquelles tradicions i costums que no portin problemes, és a dir, les més buides de contingut. Així, els Focs de Sant Joan es converteixen en l’ocasió anual de cremar fustots i trastos vells, i la revetlla, o bé es fa en la intimitat familiar, o bé resulta mancada de contingut cívic i cultural.
(Text basat entre d'altres, en documentació d'Òmnium Cultural).

El foc, a la plaça del Vi de Girona

(Ampliar) - El foc, a la plaça del Vi de Girona.

Auca de la Flama del Canigó

(Ampliar) - Auca de la Flama del Canigó.

Cartell de l'arribada de la Flama del Canigó a Girona 2019

(Ampliar) - Cartell de l'arribada de la Flama del Canigó a Girona 2019

Gravat antic gironí que representa les fogueres de Sant Joan

(Ampliar) - Gravat antic gironí que representa les fogueres de Sant Joan

Arribada de la Flama del Canigó 2019 a Girona

(Ampliar) - Arribada de la Flama del Canigó 2019 a Girona

Arribada de la Flama del Canigó 2019 a Girona

(Ampliar) - Arribada de la Flama del Canigó 2019 a Girona. Cercavila de gegants i capgrossos


[Més imatges]--- Back-Index-Next

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés