Passejar pel pulmó verd de la ciutat, a qualsevol estació de l'any, aporta paisatges i sensacions ben diferenciades: les tonalitats verdes del fullam dels plàtans que s'hi pot observar a la primavera i l'estiu, donen pas, a la tardor, a una catifa rogenca de fulles, amb tonalitats que oscil·len d'un roig intens a un marró poderós, passant per tota la gamma d'ocres.
A l'estiu, la verdor està clapejada dels colors brillantes de les flors, fins i tot el brollador de la Devesa és adornat per les flors, grogues i blanques, dels nenúfars, en una simfonia cromàtica abosolutament harmònica.
Una visió de la Devesa.
Havíem llambregat, des del tren, Girona, dreta vora el riu. Pedres grises, ribes de malenconia. Havíem travessat la Devesa, i el seu brancam espès remorejant d'ocells i de fulles verdes, vestia la ciutat amb un altre prestigi. L'home que guaita, de la finestrella estant, les viles i els paisatges, s'enduu un triple record de Girona: el repòs enyorat del riu; la flama freda de les pedres; la senyoria de la Devesa. Tot, mesclat, us estremeix i fa un ressò etern.
Guaiteu la Devesa, abans el tren no hagi deixat enrera els arbres i la seu. La Devesa, ombrejada i opulenta a l'estiu; descarnada i opulenta, quan llangueix la tardor. Les branques de la Devesa són més altes que enlloc: volen abastar el cel, com les agulles d'una catedral. Vora els recs, es drecen joncs i lliris. Per les amples avingudes, sota la tarda pàl·lida del diumenge, les noies passegen i riuen, amb llurs vestits virolats, presoneres de les seves mateixes rialles.
Vestits virolats de diumenge, a la Devesa! Mentrestant, endevinen la ciutat, els que encara no la coneixen: branques altes com les agulles d'una catedral; recs tranquils i lents com un riu.
Tomàs Garcés, "Girona antiga. Paisatges i lectures". (Barcelona, 1901-1993).
