Vaig tancar els ulls, vaig donar tres o quatre voltes i amb el dit vaig assenyalar el lloc que toqués per sort. Va resultar la lletra "x". Hi havia de tot: un plànol exacte de l'illa de "Xauxa", minuciosament dibuixat pel jueu gironí del segle XII, Scholem ben Baruch, conegut pels seus viatges arreu del món, en el qual, ai las!, mancaven les coordenades de longitud i latitud. També, dins la carpeta anomenada "Xemeneies" vaig trobar, astorat, uns plànols de xemeneies sense forat, projectades per un arquitecte municipal enfollit, que va acabar els seus dies en el psiquiàtric de Salt mentre dissenyava amb molt de delit papers estampats destinats a la increible tasca d'empaperar pous. Fins que, de sobte, vaig trobar una carpeta etiquetada amb el nom de "Xuixo".
Què podia tenir de secret el xuixo? Aquest saborós pastís, farcit de crema i cuit en oli d'oliva pur, tan típic de Girona, què podia tenir de vergonyós o ocult? Vaig voler esbrinar-ho i aquest és el resultat de la investigació: preocupant, pertorbador, inquietant, però, tanmateix, rigorosament verídic.
Per començar, sembla que les primeres notícies històriques sobre el xuixo apareixen en un document del segle XIII, en el qual s'explica que, al carrer de l'Argenteria, hi havia un obrador de pastisseria regentat per un vidu que tenia una filla més bona que el pa de pessic. La nena, que es deia Dolça, com és natural, era la nineta dels seus ulls i sempre havia d'esquivar una munió de pretendents: cap era prou bo per a la seva nena!
I Dolça creixia en edat i saviesa (i en altres coses) envoltada de galetes i brioixos, de carquinyolis i tortells, d'ensaïmades i melindros, de coques i de "croissants".
Fins que un dia es va declarar una pesta ciutadana localitzada, precisament, al carrer de l'Argenteria. El carrer va ser posat en quarantena i tancat i barrat pels dos extrems. Ningú no podia entrar ni sortir. La gent del carrer s'avorrien com ostres i sort varen tenir d'un trapella vingut de l'altra banda dels Pirineus, anomenat el Tarlà, que els va distreure amb les seves habilitats com a malabarista i equilibrista. I era tan eixerit, tan simpàtic i tan bufó, que la filla del pastisser, la Dolça, va perdre els trucs i en va quedar profundament enamorada. I primer tot varen ser miradetes de reüll, després paraules tendres i, finalment, la cosa va acabar com havia d'acabar: al llit. Encara que, en aquest cas, en saber-se vigilada pel seu progenitor, la noia portava el xicot a l'obrador de la pastisseria quan el pare no hi treballava, per tal de deixar actuar les respectives biologies, mentre flairaven olors de vainilla i de cacau , de canyella i de matafaluga ...
Fins que un dia el pastisser, en sentir fresses estranyes a l'obrador, hi va anar a corre-cuita i, primerament, no va veure res especial. Però, de sobte, va sentir un gran esternut: "txou!!!", que venia de dintre la pastera. La va obrir i va trobar els dos amants amagadets, a dintre, envoltats de llevat i farina, blancs com fantasmes. Després de les exclamacions de rigor i d'amenaces de mort cap al Tarlà, aquest va tenir un acudit salvador: va proposar al pastisser de lliurar-li una recepta secreta, procedent de França, per fer un pastís exquisit que el podria fer ric. La cobdícia del pastisser era més gran que el seu honor de pare i varen fer tractes. I així es va començar a fer aquell pastís extraordinari. Com que no tenia nom, en record de l'esternut delator el varen denominar "txou-txou", que, amb el temps, es va convertir en "xuixo", el xuixo de Girona.
Més endavant, durant la Guerra del Francès (la Guerra de la Independència, que en diuen a Espanya), els xuixos varen jugar un paper molt important, fins ara desconegut pels historiadors especialistes en el tema. Les dones de Girona, per tal d'ajudar els defensors de la ciutat, assetjada pels exèrcits napoleònics, varen formar la Companyia de Santa Bàrbara. Ton aviat feien d'infermeres corn de missatgeres, i proporcionaven consols tant morals corn físics als heroics defensors. Durant el setge, mancaven metalls per embolcallar les bombes, i les dones gironines varen tenir una idea genial: fer xuixos explosius! Una vegada feta la pasta i cuita, en comptes de farcir-la de crema, la farcien de pólvora i hi posaven una curta metxa. Després, anaven a la part de la muralla per on intentaven pujar els soldats francesos i començaven una comèdia eròtica tot fent posturetes i jugant amb l'aspecte fàl·lic dels xuixos, que llepaven amorosament. Els francesos acudien com mosques sota la muralla per veure l'espectacle. I quan estaven més embadalits, esmaperduts i favagirats, les dones de la Companyia encenien les metxes i llençaven els xuixos explosius sobre els desprevinguts assetjadors. La mortalitat va ser tan forta que es va aconseguir retardar molt la derrota de les tropes defensores de Girona. Des d'aquells morbosos fets, a aquelles dones se les anomena "heroïnes de santa Bàrbara" sense que ningú no hagi fet públic els veritables mèrits de les defensores de la ciutat en la seva tasca d'escalfabraguetes homicides, encara que mogudes, això sí, per motius altament patriòtics.
Tot i el gran interès que té el xuixo en la història militar de Girona, és molt més impactant la seva intervenció en la història literària. En uns jocs florals celebrats al Teatre Municipal, després d'atorgar els premis de l'"Englantina d'Or" i de la "Viola de Plata", el jurat va concedir el màxim guardó de la "Flor Natural" a l'eximi poeta Dionís Siforell d'Estropinyà. El poeta, que donava el braç a la bonica reina de la festa, va travessar el teatre fins al Saló de Descans, on es va servir un refrigeri. I heus aquí que una de les peces del refrigeri eren els típics xuixos. I per primera i única vegada en tota la història de la pastisseria gironina, i per un imperdonable oblit d'un aprenent inepte, la crema dels xuixos va quedar afectada de salmonel·la. El resultat va ser fulminant. Primer, petits rebomboris de ventre i lleus ventositats. Després, ganyotes i vents pudents. Finalment, corredisses. Els lavabos varen quedar immediatament col·lapsats i les urgències apremiants no permetien l'espera. Els senyors s'abaixaven els pantalons dels seus jaqués i feien les aigualides evacuacions per les escales i la platea del Municipal. Les senyores, amagant les interioritats sota les immenses faldilles dels seus vestits de gala, emplenaven les llotges de la merda més delicada i fina de la ciutat. L'alcalde i els regidors varen escapolir-se pel corredor secret que comunica el teatre amb l'alcaldia però, sense poder anar més lluny, varen descarregar al despatx del senyor alcalde. Un dolç tuf, una boirina de senyorial pudor, surava pel Teatre Municipal amb tanta intensitat que fins i tot les mosques perdien el coneixement. Quan tot va acabar, es va fer un pacte de silenci i el fet va desaparèixer de la història oficial. El teatre va ser netejat a fons, des dels camerinos fins al galliner.
Tot i això, unes setmanes més tard, en començar de nou les representacions, l'apuntador es va trobar a la seva cadira, sota la petxina de l'escenari, una ja resseca tifarada. Al costat, rebregat i emmerdat, el paper amb què s'havia eixugat els darreres un poeta injustament no premiat en els Jocs Florals, un full de paper de seda escrit amb tinta violeta que contenia l'"Oda a les floretes del jardí perfumat en un capvespre melangiós".
A més d'aquests fascinants fragments d'història secreta, hi havia també, a l'arxiu ocult, alguns fets que eren gairebé més anècdota que història. El més significatiu era el relat d'un ex-alumne dels Germans Maristes, els "Hermanos", que començava explicant els seus problemes amb la geografia. El noi, un xicot de Peratallada que es deia Simó, explicava la seva absoluta incapacitat per recordar els noms dels rius, golfs, llacs, muntanyes i altres accidents terrestres o marítims. I això, complicat amb el fet que l'assignatura de geografia la portava el temible "hermano" Diocleciano. Un home immensament gras, impenitentment golafre i d'un mal geni llegendari. En arribar el dia dels exàmens finals, el pobre Simó, aterrit, va considerar que l'única manera de sortir-se'n, de l'examen, era la de la clàssica "xuleta", un paper enrotllat en què, amb lletra minúscula, s'escrivien totes les dades que la memòria de l'estudiant no podia retenir. Va ser una "xuleta" colossal, una veritable obra mestra, de dimensions descomunals: uns dotze pams de longitud per tan sols dos dits d'amplada. On la posaria per dissimular? Com que la seva mare li havia donat un xuixo per anar menjant mentre feia l'examen, se li va acudir cargolar el llarg i estret paper i amagar-lo dintre del xuixo, entre la crema, amb la intenció de consultar-lo durant l'examen. Però, oh horror!, l'"hermano" Diocleciano, en veure el xuixo, li varen saltar els ulls de les òrbites: un xuixo autèntic per a ell sol, per menjar-lo lluny de la mirada inquisitorial del director.
I es va apoderar del xuixo del pobre Simó, el qual, ves per on, havia treballat tant fent la "xuleta" que recordava tots els noms geogràfics i va tenir un "excel·lent". El vespre, l'"hermano" Diocleciano, tancat a la seva cel·la, va mirar el xuixo amb delectació, com si fos una rossa grassoneta, i va clavar-li queixalada. I va menjar tan depressa que es va empassar, sense adonar-se'n, el llarguíssim paper ple de dades geogràfiques. Es va engargussar, es va tornar vermell com un tomàquet, va girar els ulls de manera estranya i, pobre, va morir ofegat. Trist final el seu! L'endemà, els altres germans el varen trobar a terra, panxa enlaire, amb una llarguíssima tira de paper, tacada de crema, que li sortia de la boca i li arribava fins al melic, amb els noms de tots els afluents del riu Amazones: Pupunaiu, Caquetà, Negu, Uatuman, Jamunda, Mapera, Curuà, Parú, Jurai, Iuruà, Tofé, Coluan, Tofú ...
La darrera anotació sobre els xuixos en els arxius secrets explica un cas de gran transcendència política. En les més fosques èpoques de la repressió franquista, un jove escolta, que més tard arribaria a ser diputat (no en diré pas el nom), va rebre la missió de portar importantíssims documents subversius, amb tren, a Maçanet-Massanes. Per tal de dissimular, va pensar en disfressar-se d'aprenent d'una coneguda pastisseria gironina i va amagar els documents (escrits en petits trossets de paper ceba) dintre d'una vintena de xuixos que li servirien de camuflatge.
Però la Guàrdia Civil, alertada per la Policia, estava a l'aguait i sabia que el xicot baixaria del tren a l'estació de Maçanet-Massanes, on l'esperaven per engarjolar-lo i obtenir la preciosa documentació. Però, en el tren, el noi fou avisat per un revisor d'esquerres i es va veure perdut. Fins que va tenir una idea brillant: a tota pressa es va menjar els vint xuixos, amb papers i tot. En arribar a Maçanet-Massanes, la parella de la Guàrdia Civil esperava un noiet prim amb una capsa de cartró d'una pastisseria. I tan sols va baixar un xicot amb una panxa rotundament rodona, amb la cara vermella i suada, sense cap capsa. I el varen deixar passar, és clar.
Més tard, en el lloc secret de trobada, van emplenar set orinals, en els quals el futur diputat i els seus amics varen cercar durant hores uns fragments de paper ceba amb inscripcions. La pàtria es va salvar, però mai més el nostre protagonista no ha volgut parlar del cas. I diuen que tampoc no ha menjat mai més cap xuixo.
Sé que m'arrisco molt fent públics aquests detalls de la història secreta de Girona. Sé que les entitats oficials i fins i tot algun ciutadà particular afectat em voldran fer callar. Sé que estic vigilat i perseguit per la sinistra PSM, la Policia Secreta Municipal. I sé que, inevitablement, seré discretament eliminat. Però la veritat i l'honestedat intel·lectual estan per sobre de la meva miserable vida. I així, si algun dia sóc víctima d'algun "accident" sospitós, el meu darrer desig és que m'enterrin i em posin dintre el bagul una ampolleta de ratafia i, embolicat en paper d'estany, un xuixo de Girona.
Carles Vivó. Publicat a "Xuixo de Girona". Ajuntament de Girona, 1992. Dipòsite legal Gl-2117/92.