|
|
Mossé ben Nahman, conegut també com Nahmànides, Ramban i Bonastruc ça Porta -el jueu dels quatre noms- va néixer a Girona el 1193-1194 (el 4954 del calendari jueu) i va morir a Haiffa, probablement el 1270. És la figura més indiscutible de la Càbala i l'Aljama gironines; Eduard Feliu el defineix com un intel·lectual arrelat a la seva terra i al seu temps. Va estudiar medicina i filosofia, però és conegut especialment pels seus treballs en el camp de la Càbala i els comentaris al Talmud.
Poca cosa se sap de la seva infància, llevat que era nét d'Isaac ben Reuben de Barcelona i parent de Benvenist ça Porta, batlle de Barcelona, i de Rabí Ionà Gerondí. Els seus mestres foren Rabí Iehudà ben Iagar i R. Ezra ben Menahemo R. Azriel ben Selomoh (probablement tots dos), que l'iniciaren en el cercle de cabalistes de Girona. Va rebre una acurada educació talmúdica tant de l'escola hispano-hebrea com de la francesa; va reunir l'herència talmúdica d'Ishaq al-Fasi i la de Rasí.
Als 16 anys, eñ 1210, va començar la seva activitat literària composant un suplement a les Halakot de al-Fasi; aquesta obra anava precedida d'un poema en arameu, llengua que, conjuntament amb l'hebrea, utilitzaren el Talmud i altres importants obres jueves. También en defensa d'al-Fasi va escriure, contra Zerahía Haleví de Lunel, el Séfer Zehitt (Llibre de la defensa), i, contra Rabí Abraham ben David de Posquières, el llibre Milhemot ha-Sem (Guerres del Nom diví).
Admirador de Maimònides, s'oposà a les seves tendències intel·lectualistes i derivà vers qüestions de la Càbala, dins les quals compongué un musta gab per ser recitat el primer dia de l'any. Aquest musta gab és la mostra més antiga de poesia cabalística peninsular. Algunes altres obres cabalístiques seves són Osar ha-hayyim ("Tresor de la vida") i Derasah ("Investigació"). Igualment, escrigué diverses obres didàctiques, entre les quals destaquen Iggueret ha-qodes ("Epístola de la santedat") i Torat ha-adam ("La Llei de l'home"), i Iggeret ha-Musar, carta ètica adreçada al seu fill.
Fragment de El jueu dels quatre noms. Oli sobre tela, 60 x 90 cm. Colecció particular, Nova York.
>Va intervenir en dues disputes ben diferenciades: una, interna del judaïsme, arran de la problemàtica amb les idees de Maimònides, polèmica que va començar quan Salomó ben Abraham de Montpeller i els seus deixebles demanaren als rabins del nord de França que anatemitzessin les obres de Maimònides i els seus lectors, polèmica que s'escampà per les comunitats catalanes. Maimónides havia intentat, a la Guía de perplexos i en el Llibre del coneixement fondre la filosofia grega amb la religió jueva i amb aquest objectiu insistia en el caràcter incorpori de Déu i en la necessitat d'interpretar en sentit al·legòric i com metàfores les expressions antropomòrfiques que hi havia a la Biblia. Quan l'obra, inicialment escrita en àrab, va arribar a terres hispanes, va ser fàcilment assimilada dins la tradició; els jueus hispans eren cults i coneixien les ciències profanes i la filosofia, el mateix que va passar a Provença.
En canvi, al nord de França, només s'estudiava el Talmud, i es va considerar la novetat sospitosa i perillosa. La guerra ideològica va escaltar, no obstant, a Provença, quan Rabi Selomoh de Montpeller i els seus deixebles Abraham de Girona (oncle de Ramban) i David ben Saül varen proposar que las dues obres de Maimònides esmentades fossin prohibides; això va ser considerat una afronta a un tan gran talmudista i foren excomunicats a Provença.
Anaren a cercar ajuda als rabins del Nord de França, i aquests publicaren un edicte excomunicant els lectors de les obres; aleshores David Qimhi va demanar l'excomunicació dels rabins francesos i es va produir un autèntic caos religios. Bonastruc va intervenir sol·licitant seny als dos bàndols, en una epístola que va serenar, en part, els ànims. En una segona epístola demanava als rabins de França aturar l'edict, al·legant que Maimònides, quan va assimilar la filosofia, havia fet un bé al judaïsme.
Fragment de La poesia de Bonastruc. Oli sobre tela, 45 x 66 cm. Colecció particular, Nova York.
>L'altra disputa, de defensa del judaïsme en front del cristianisme, va ser impulsada per Jaume I segons consell de Raimon de Penyafort qui volia obtenir la conversió dels jueus mitjançant el convenciment dialèctic. Les disputes ideològiques entre jueus i cristians eren freqüents a l'epoca, disputes que sovint se celebraven al Palau Reial.
El 1263, el rei el dessignà representant de les comunitats jueves de la Corona per intervenir en una controvèrsia amb Pau Cristià, dominic i jueu convers. A Barcelona, i en presència del rei, nobles, prelats i gent del poble, i durant cinc llargues sessions, del 20 al 24 juliol, en les que Bonastruc va mantenir els mateixos punts de vista que havia defensat en una obra anterior, Séfer ha-Qeulah (Llibre de la Redempció): Israel serà redimit en el futur; les profecies mesiàniques d'Isaïes i Daniel no s'havin acomplert encara; la redempció mesiànica tindrà lloc entre 1358 i 1403.
Acabada la disputa, Bonastruc va escriure'n en hebreu una relació, Wikkuah ha-Ramban (La disputa de Ramban) o Milhémet Hobalt (La batalla obligada), alguns pasatges de les quals foren considerats ofensius per a la religió oficial. Les conseqüències d'aquest enfrontament es materialitzaren en l'ordre del rei (28 d'agost de 1263) de recollir i cremar públicament, per blasfems, els escrits del rabí, entre altres represalies. El 1265, el palau del rei va ser altra cop escenari d'una segona controvèrsia del mateix caire. En aquesta ocasió el rabí gironí no acceptà de participar-hi sense haver sol·licitat la immunitat d'expressió.
Malgrat haver obtingut del rei i del seu confessor i conseller, Raimon de Penyafort, prèviament, empara per expressar-se lliurement, (Quapropter Nos Jcobus, Dei gratia, Rex predictus, concedimus tibi Bonastrugo de Porta, magistro Judaeo, quod de praemissis vel aliquo praemissorum in posse alicuius personae non tenearis, tempore aliquo, respondere, nisi in posse nostro et presentia), els seus adversaris li prepararen el parany de fer-li lliurar per escrit, al bisbe de Girona Pere de Castellnou, una acta de les intervencions que havia fet durant la controvèrsia. Amb aquell document a la mà, va ser portat davant el tribunal reial acusat de blasfèmia; el rei es limità a castigar-lo amb dos anys d'exili i la crema del seu llibre. Els acusadors de Mossé ben Nahman, no satisfets amb el càstig, apel·laren a Roma i al rei; aquest darrer, obeïnt les indicacions del papa Climent IV, condemnaren Bonastruc a l'exili definitiu.
A l'edat de 72 anys, Mossé va marxar per sempre més de Girona. Primer anà a Castella, després a Provença, període que va durar tres anys, i finalment, el 1267 s'embarca cap a Palestina on va trobar una Jerusalem devastada després de la invasió mogol de 1259-60 i aleshores ocupada pels mamelucs. Hi va reorganitzà la vida jueva, habilitant-hi una sinagoga i fent-hi portar els rotlles de la Llei que havien estat guardats a Siquem.
Posteriorment anà a Acre, on es va establir i es va envoltar d'alumnes. Allà va dur una intensa activitat intel·lectual: va finalitzà el seu llibre sobre la Torà, Torat ha-adam, Iggeret ha-Musar, carta ètica adreçada al seu fill, un comentari a Rut de caràcter alegòric i històric, Sosdn Sodot (Llibre de secrets), i altres cartes i obras. Als 76 anys va morir; les seves restes reposen a Haiffa, prop de la tomba de Iechiel de Paris.
 -
Obres de bonastruc ça Porta.
Durant els tres anys de la seva estada a Israel, Nahmànides va mantenir correspondència amb els parents que havia deixat. Poc després de la seva arribada a Jerusalem va adreçar una carta al seu fill Nahman, en la que describia la desolació de la terra palestina. En una carta posterior des d'Acre aconsellava al seu fill la humilitat, que considerava la primera i més important de les virtuts. En una altra, adreçada als seu segon fill, que ocupava un càrrec oficial a la cort de Castella, Nahmànides recomenava el res diari de pregàries per combatre qualsevol immoralitat.
Les fotografies corresponen a una col·lecció de catorze olis sobre tela, de Fèlix Xunclà, sobre la vida de Bonastruc ça Porta. Col·lecció particular, Nova York.
|
Rabí amb les filacteries (tefillin) i el talit. Dibuix de Fèlix Xunclà, extret de "Girona. Guia del Call", 1995.
El record de Nahmànides. Oli sobre tela, 46 x 55 cm.
La pasqua de Nahman. Oli sobre tela, 46 x 55 cm.
L'arribada a la Terra d'Israel. Oli sobre tela, 46 x 55 cm.
La poesia de Bonastruc, de Fèlix Xunclà. Oli sobre tela, 46 x 55 cm. Colecció particular, Nova York.
Portada d'Iggeret ha-Kodesh, popularment atribuïda a Bonastruc. (Wikipèdia)
|
