La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

L'ús dels banys comunitaris o públics es remunta a la cultura romana, on el sudatorium, element semblant a les saunes, era una part de les estacions balneàries i termals, integrades en el gimnàs, la palestra, i també de determinats habitatges particulars. A finals del segle V aC, aquests espais termals van proliferar arreu i esdevingueren instal·lacions independents i més complexes. Oferien banys de vapor, laconium, i també piscines o basses amb aigua calenta caldarium, temperada, tepidarium o freda, trigidarium. A la Grècia antiga i a Roma, anar a aquestes instal·lacions esdevenia un ritual de cura corporal que afegia la pràctica d'exercici, massatges i banys a diverses temperatures. També s'hi feien tractaments per netejar la pell, a més de l'aplicació de cremes i olis.

Durant l'Edat Mitjana, l'església cristiana considerava "la neteja espiritual un fet més important que la neteja corporal" i les termes romanes "un lloc de perversió". I és que, malgrat que les ciutats medievals tenien banys públics, l'església sempre els va considerar llocs de mala reputació. Els musulmans, en canvi, eren molt afeccionats als banys i difongueren el seu costum i els tipus de les seves cases de banys entre els cristians. Els jueus disposaven de l'anomenada Mikwé, un bany ritual utilitzat per la purificació, practicat dins un contenidor d'aigua o banyera on una persona pugui submergir-se completament. La Mikwé no podia estar plena amb aigua estancada, si no que havia de ser aigua corrent. Utilitzat tant per homes com per dones, avui dia només les dones conserven l'obligació de utilitzar la Mikwé en forma ritual set dies després de cada cicle menstrual. Alguns homes acostumaven a fer servir el Mikwé només a la vigília de Yom Kipur o dia del Perdó.

Albrecht Durer, "Banys de dones", 1496. (Wikipèdia)

Planta dels Banys Àrabs de Girona, amb indicació de les modificacions realitzades per les monges en el temps en què els banys varen estar integrals dins el convent de les caputxines (1618-1929). El vestibul va ser convertit en el forn de coure pa (1), els antics vestuaris en el safareig (2), la sala freda en rebost (3), la sala tèbia en cuina (4) i la sala calenta (5) va ser parcialment enderrocada i en el seu lloc s'hi bastiren algunes dependències conventuals. (Dibuix basat en "La Girona del s. xIII", J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla i J. Sagrera).

Secció dels Banys Àrabs de Girona, amb indicació del seu funcionament. (1) Vestuari i sala d'estar (apoditerium). (2) Sala freda (frigidarium). (3) Sala tébia (tepidarium). (4) Sala calenta (caldarium). (5) Piscina d'aigua calenta (alveus). (6) Claveguera de desguàs. (7) Hipocaust. (8) Forn. (9) Caldera. (Dibuix basat en "La Girona del s. xIII", J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla i J. Sagrera).


Els Banys Àrabs de Girona

1. La construcció i primeres referències

Els anomenats Banys Àrabs varen ser construïts per ordre d'Alfons el Cast, prop de Sobreportes, en terrenys reials situats al costat de l'alou de Santa Maria del burg de Sant Feliu, havent d'adquirir i enderrocar prèviament les cases i trilles que hi havia en aquell indret, documentades a finals del segle XI. Això va modificar considerablement l'aspecte d'un sector força urbanitzat; aquesta construcció nova va suposar la desaparició d'un carrer que anava nord-sud paral·lel i a l'est de l'actual Pujada del rei Martí, el vell camí de França.

La decisió de construir aquesta instal·lació altament especialitzada devia ser conseqüència de la conquesta catalana de les ciutats andalusines de Tortosa, el 1148, i Lleida (Larida) el 1149, on es va poder observar l'existència de construccions d'esbarjo com aquella. Per la seva utilitat i les possibilitat econòmiques que se'n deduïren, es va copiar el model i se'n edificaren a ciutats de la Catalunya Vella, impulsades pel rei Alfons; a Barcelona ja se n'havien construït uns l'any 1173.

Els banys gironins s'edificaren vora del nucli de la ciutat i al costat mateix de la via principal d'entrada a Girona, indret adient i funcional: els viatgers podien refer-s'hi del camí i després d'uns descans reparador, entrar a la ciutat per dedicar-se als seus negocis. Per als gironins, els banys possibilitaven gaudir d'uns luxes desapareguts feia segles.

L'Aljama dels
jueus els llogava uns dies determinats per utilitzar-los de mikwé, el bany ritual. Fins ben entrat el segle XIV els jueus gironins no disposaren de banys propis, situat a l'actual carrer Ballesteries, on s'accedia des de la Sinagoga que aleshores estava situada entre la muralla de la ciutat i l'actual carrer de la Força.

2. La reconstrucció després del setge de 1285 i els Taialà

Durant el setge de 1285 aixecat per Felip l'Ardit de França, es provocaren destruccions en aquest edifici, segurament en part enderrocat pels mateixos defensors, pel risc que representava una edificació massa propera a les muralles del sector de la Catedral.

Les dades corresponents a aquest període són extretes de "El sector nord de la ciutat de Girona. De l'inici al segle XIV", treball referenciat a la bibliografia. La reconstrucció dels Banys va ser obra de Ramon de Taialà ("Toyolano") qui l'any 1294 va rebre llicència del rei Jaume II per reparar i reedificar una "illa balnea Gerunde que fuerunt destructa tempore adventus Gallicorum". El rei es comprometia a pagar la quantitat que Ramon hagués dedicat a la reparació quan volgués recuperar el domini útil dels Banys; en aquest cas l'establert Taialà estaria obligat a retornar-los-hi. Aquest tipus d'operació amb dret de retracta del venedor rebia el nom de carta de Gràcia: el rei cedia el domini útil però se'n reservava el domini eminent (o directe) i Ramon de Taialà li havia de pagar un cens anual de mig morabatí (nousous).

Dos anys després, el 1296, el batlle reial de Girona va atorgar a Ramon de Taialà un instrument conforme verificava que aquest havia invertit la quantitat de mil nou-cents un sous i mig en la reparació dels Banys, quantitat que el rei hauria de pagar si volia tornar a recuperar l'establiment. Les condicions tan favorables de l'establiment reial s'expliquen perquè Taialà gaudia del favor del rei a causa dels serveis prestats a la Corona. N'és una altra prova el fet que Taialà també va rebre del rei, l'any 1298, l'establiment perpetu de la notaria i l'escrivania reial de Girona i tota la seva vegueria.

Des del punt de vista urbanístic resulta molt aclaridor el document que l'hereu de Ramon de Taialà, Ramon Simón de Taialà va rebre del rei Jaume II l'any 1322, on es confirmava l'establiment dels Banys, que havia rebut del seu oncle, a canvi de la condonació del pagament de les despeses fetes pels Taialà, quan el rei volgués recuperar-los. El document esmentava les afrontacions dels Banys, que tenien un carrer a orient, cases de Carbonell i Ramon de Far a sud, cases de Berenguer de Roca, Guillem Sunyer (el forn) i el metge Guerau (de Sant Dionís) a occident, i l'hort del dit Guerau i unes cases de propietari illegible a nord. El rei també concedia a Ramon Simón que pogués fer, si volia, altres banys en qualsevol altre lloc de la ciutat o els seus suburbis (que no es varen fer), però aleshores el rei recuperaria els Banys de
Sant Feliu i podria tornar a establir-los a qui volgués.

De fet, Ramon Simon havia rebut els Banys molt abans, atès que l'any 1307 ja havia rebut per primer cop la confirmació reial de l'establiment dels Banys. En realitat aquestes van ser només dues de les moltes vegades que els Taialà hagueren de reconèixer el domini reial sobre els Banys, concretament ho va haver de fer vuit vegades Bernat de Taialà a instància dels Reis Alfons i Pere entre 1329 i 1351.

No obstant aquesta propietat útil dels Taialà sobre els Banys, una notícia donada per un document de 1342, esmentava que el rei Pere va alienar el domini i els censos que rebia dels Banys de Girona a favor del seu "físic" o metge Arnau de Riera, potser per una donació temporal que el rei va recuperar després de la mort de Riera l'any 1348.

Un document de l'any 1316 ofereix una informació detallada per comprendre la distribució i les dimensions de les cases de l'illa dels Banys. Es tracta d'unes cases que Guillem Sunyer tenia al nord del seu forn i dels Banys veïns. Un conjunt de propietaris, als quals s'hi poden afegir altres d'afrontats, reconeixen els censos que havien de pagar al nou propietari eminent, Bernat de Lladrera. Les nou cases esmentades pertanyien, de ponent a llevant, a Ponç de Vilanova, Bernat de Batlle, Pere Burgés, Pere de Camós, Francesc Orriols, Pere Arnau, Guillem Martí, Arnau de Llémena i el mateix Guillem Sunyer.

Les cases afrontaven a nord, excepte la primera, amb un carrer (l'actual carrer Sampsó) i a sud amb la casa dels Banys i el jardí de Guillem Sunyer annex al forn. Es tractava d'un espai d'uns 50 metres d'est a oest i 20 metre s de nord a sud, uns 1000 m2, a cada casa li correspondrien uns 100 m2 (amb patis o jardins afegits); vuit d'aquestes cases s'alineaven al llarg de tota la galta nord cap al carrer, que comprenia uns 50 metres, això donava uns 5 o 6 metres de façana a cadascuna i 15 o 20 de fondària. Per tant els solars presentaven una forma allargassada típica dels establiments medievals. Totes aquestes dades han estat molt ben estudiades i documentades a "La ciutat de Girona a la 1ª meitat del segle XIV", referenciat a la bibliografia.

3. La fí dels Banys.

La instal·lació va seguir en ús fins les darreries del segle XIV, moment en el que va ser clausurat i passat a mans privades. El 1617 s'hi va instal·lar un convent de monges caputxines, comunitat religiosa que va convertir el lloc en dependències seves: forn de pa, el rebost, la cuina i la bugaderia. Així va seguir fins el 1929, any en el que va passar a titularitat pública, i va ser rehabilitat i excavat per Riuró. L'aspecte actual de l'edifici és el fruit de la intervenció duta a terme en el període 1929-1931, dirigida pels arquitectes Rafael Masó i Jaume Blanc.


Bibliografia

  • "El sector nord de la ciutat de Girona. De l'inici al segle XIV". J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla, J. Sagrera. Ajuntament de Girona. Col·lecció història urbana de Girona. 2000. ISBN 84-86837-98-7.

  • "La ciutat de Girona en la 1ª meitat del segle XIV". J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla, J. Sagrera. Ajuntament de Girona. Col·lecció història urbana de Girona. 1998. ISBN 84-86837-68-5.

  • "La Girona del segle XIII. L'embranzida de la burgesia 1190-1285". J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla, J. Sagrera. Ajuntament de Girona. Quaderns d'història de Girona. 2005. ISBN 84-8496-007-2.

  • Alfons el Cast ordena amb Ramon de Caldes la documentació destinada a la compilació del cartulari reial. Detall de la portada d'aquesta compilació documental, Liber feudorum maior, segle XIII. (Wikipèdia).

    Almogàvers a la conquesta de Mallorca Segle XIV. Saló del Tinell, Barcelona (Wikipèdia).

    Respirador del tepidarium dels Banys Àrabs.

    Interior de la cúpula del apoditerium dels Banys Àrabs.


    Back-Index

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés