Text introductori a l'obra de Roca D. Costa al llibre "Girona de Catalunya pinta Roma"

Sobre Santi Roca D. Costa s'ha escrit bastant. Crítics de vàlua reconeguda han comentat, en ocasió d'exposicions seves, aspectes diversos de la seva trajectòria. Els crítics professionals dominen com ningú el llenguatge i tenen la immensa virtut de descobrir en l'obra d'un artista determinats valors i intencionalitats que ni el mateix creador havia sospitat mai. La opinió dels crítics, dels bons crítics, s'entén, no són sempre, com és natural, coincidents. Amb matisacions importants, els comentaris general sobre la pintura de Santiago Roca D. Costa han tingut un factor comú: el desig complaent d'excusar el seu realisme, d'envolcallar-lo de subjectivisme, de sublimar quelcom que no és cap "delicte" artístic", és a dir, fer una pintura amable que s'entengui a primera vista, com si pintar per a tothom, com si dominar de manera excepcional la tècnica, com si fer desitjables els seus quadres, com si posar a les teles una part de la realitat de cada dia -la que veuen tots els normals quan caminen pel carrer- i fer tot això bé, amb una gran personalitat i estil propi, constituís una mena de pecat que els crítics amics li hagin de perdonar cercant tota mena d'eximents i justificant les motivacions que porten l'artista a captenir-se d'una manera determinada.

Sobre en Santi Roca-D Costa s'ha dit coses fantàstiques i molt intel·ligents. És un artista que ha tingut sort. Guanyada a pols. Però el més significatiu que s'ha dit sobre la seva obra ho va escriure ell mateix fa alguns anys. En les seves paraules, en aparença òbvies, hi ha tota una teoria sobre la creativitat artística. Diuen així: "Per mitjà de la pintura es poden explicar moltes coses sense que necessàriament el llenguatge hagi d'ésser difícil d'entendre. Complicar conscientment les coses per a fer-les més "interessants", penso que pot ser senyal d'una manca de confiança o de recursos. Per altra banda, aneu a saber on és l'art d'avançada (...) Jo, per la meva part, ja en tindria prou de poder fer una pintura representativa de la meva època".

Per mi la pintura d'en Roca-D Costa és realista sense ser fotogràfica, entenedora sense ser simplista, bella sense ser llepada, interessant sense necessitar ser incomprensible, evocada sense ser nostàlgica, informativa sense ser turística, objectiva sense ser freda, propera sense ser casolana. És harmònica, inspira pau i té connotacions clàssiques. Té a més a més un valor que és propi de tota obra d'art: és sintètica i essencial. Què altra cosa són sinó els seus quadres sobre Londres, per exemple?

Aquells que som fills d'un pare que ens ha precedit, de manera rellevant, en la mateixa tasca professional que nosaltres acomplim, sabem els avantatges i inconvenients que aquest fet comporta. En Santi Roca-D Costa ha sabut aprofitar els avantatges, concretats en la voluntat i l'esperit creadors, en l'actitud artística i en la familiarització amb l'ofici i la tècnica, i ha sabut vèncer els inconvenients que podien haver-se manifestat en un continuisme fàcil i rendible de manera immediata però estèril a mig i llarg termini. La magnífica exposició conjunta que, el 1994, va presentar la galeria El Claustre, a Girona, va constituir l'expressió més palesa de la diferència conceptual i creativa que hi ha entre les aquarel·les de Jaume Roca Delpech i els olis del seu fill Santi. Un i altre han coincidit, però, en un fet: han sabut esdevenir pintors de realitats internacionals i assolir una projecció europea, mantenint la fidelitat, a tots els nivells, a la seva Girona natal -el pare va néixer a Salt-, on han desenvolupat la part més representativa de la seva obra.

Amb tot aquest bagatge no ha estat difícil per a Roca-D Costa pintar la ciutat de Roma. Té experiència en temes urbans europeus i li va bé l'aire renaixentista que respira la capital italiana. Com si la mostra s'hagués preparat pensant en ell.

Inici | Altres textos