Petita crònica dels cinquanta i seixanta
Carles Vivó

A la menuda placeta de les Peixateries Velles, darrere la Rambla de Girona, pujant unes escales estretes i recargolades, hi havia l'estudi de Joan Orihuel. Orihuel era tot un personatge. Artista polifacètic, que tant pintava a l'oli com al fresc, que feia gravats, escultures, murals, il·lustracions o diplomes, va arribar a Girona en acabar la Guerra Civil i s'hi va instal·lar. A part de l'extensíssima obra que anava realitzant, Orihuel va obrir una mena d'acadèmia o escola d'art privada. Per ella varen passar (molt jovenets, això sí) molts dels artistes gironins que més tard van ser coneguts i reconeguts: Torres Monsó, Xargay, Joaquima Casas, Caselles, Joan Riu, Ramon M. Carrera, etc. I també Montserrat Llonch: allà ens vàrem conéixer i, com diuen al final de la pel·lícula Casablanca, allò va ser "el començament d'una llarga amistat".

Orihuel tenia un gran avantatge com a professor: dominava totes les tècniques, però no tenia cap estil propi. Això permetia que els alumnes aprenguessin a pintar sense imposar-los cap directriu creativa. I és per això que tots els que van passar per aquella escola dominaven la tècnica pictòrica, però, a més, desenvolupaven un estil personal. D'allà en sortiren les guspires que més tard van encendre el foc de l'art nou a Girona. A finals de 1950, Orihuel va emigrar a l'Argentina, però la seva llavor estava sembrada.

Val la pena descriure un xic l'ambient artístic de la Girona dels anys cinquanta. La Sala Municipal de la Rambla era pràcticament l'única sala d'exposicions del moment. Allà s'exposaven (i es venien molt bé) quadres quasi sempre d'estil acadèmic o de pintura olotina. Entre els expositors habituals n'hi havia un d'especialment significatiu. Era un pintor de Barcelona que es deia Domingo i que, any rere any, repetia els seus quadres no tan sols en diferents mostres, sinó fins i tot en la mateixa exposició, amb mínimes diferències. Sempre feia bodegons com cromos, llepats, polits i perfectes de tècnica. Els temes més representatius i que no faltaven mai eren: un gerro amb la superfície de vidre gebrada, amb una gota d'aigua que regalimava, unes taronges, sempre sobre fons verd, i una tassa de cafè amb una cigarreta encesa al cendrer de la qual s'enlairava un fil de fum. Encara ara, en moltes cases de Girona deuen haver-hi Domingos penjats. I si això es menciona és perquè no es tracta pas d'una anècdota: és un exemple representatiu del concepte d'art que hi havia a Girona en aquell temps.

Pati de can Llonch, 1975. Oli sobre arpillera. 96 x 130 cms. (Ampliar)

Com arternativa a aquest art oficial i comercial tan sols existia l'activitat del Cercle Artístic. Quan es va voler organitzar, en demanar permís al governador civil, el nefast Don Luis Mazo Mendo, aquest pronuncià una frase contundent: "Los círculos artísticos siempre acaban convirtiéndose en un club de jacobinos". Malgrat tot, i posant-hi un president ben vist pel règim, el Cercle es va obrir i esdevingué un niu d'activitats moltes de les quals tenien un caràcter "subversiu", per bé que no tant des del punt de vista polític, sinó més aviat del cultural.

En tot cas, un dels motius de la seva incidència (i de la seva importància) va ser la bona relació que alguns membres de la junta del Cercle mantenien amb l'Institut Francès de Barcelona i amb el seu incansable director, Monsieur Deffontaines, el qual té el gran mèrit d'haver obert portes envers Europa a la Catalunya fosca d'aquella època. Es van fer exposicions impensables poc abans (per exemple, la de Manolo Millares o la d'Àngel Ferrant) i tant aquestes mostres com les nombroses xerrades i conferències que s'organitzaven van fer molt per dinamitzar la cultura gironina.

A part de l'activitat del Cercle Artístic, en el món de l'art no acadèmic o olotí es movien altres artistes i grups, com ara Isidre Vicens, Jesús Portas, Vila Fàbrega, Fita, Bosch Martí, el grup Gàrgola i tants altres, i també el gran aquarel·lista Roca Delpech, que, amb una trajectòria molt personal, anava al seu aire.

Aquesta activitat, amb la introducció a Girona del que genèricament solem anomenar art modern, tenia un vessant especial: la polèmica. Una polèmica que es va materialitzar sobretot a la premsa local -en concret, a l'inefable diari Los Sitios de Gerona-, en articles, crítiques i cartes al director, a les inauguracions de les exposicions i als col·loquis que seguien les nombroses xerrades programades, i fins i tot en moltes converses privades. El debat era habitual entre els defensors dels diferents punts de vista. Per part dels "oficials" hi havia els crítics d'art, presidits pel capellà olotí mossèn Carles de Bolós (que signava "Argos" com a crític), una excel·lent persona, sord com una tàpia i clavat (qui sap si pel seu origen) en la pintura paisatgística olotina; tot i les discussions i les diferents apreciacions, però, la seva bonhomia feia impossible enfadar-se amb ell. Altres crítics eren un sergent "xusquero" anomenat Cabot Llompart i un periodista de nom Paniagua que es caracteritzava per la seva perpètua cara de pomes agres. L'únic crític amb visió àmplia i coneixements era Gil Bonancia.

Per part dels "oficials" quedava clar que no entenien res dels continguts i significats de l'art modern i que deixaven anar els tòpics a raig. Per part dels defensors de l'art nou, en canvi, es donaven bons arguments i molt d'entusiasme, tot i que, de tant en tant, amb unes sortides de to força ingènues. Encara ara m'amagaria sota una taula en recordar alguna de les frases que vaig dir o escriure...

Com a anècdota significativa s'ha de descobrir (ja és hora!) que Jordi Soler i jo mateix vàrem inventar un artista inexistent, un suposat pintor anglès del segle XVIII que van anomenar Faldenbourg. Quan, en les polèmiques, citàvem els grans artistes reconeguts, com Rembrandt o Velázquez, entremig i ficàvem el tal Faldenbourg, sens que mai ningú dubtés de la seva existència. A vegades, una mica d'humor pot fer descobrir les mancances de l'oponent. El fantasme de Faldenbourg va fer la seva feina.

I ara s'hauria de parlar de què i com pintaven els artistes que cercaven un estil propi, tant en general com en el cas concret de Montserrat Llonch. D'una banda, en la lluita per introduir l'art més actual en la somorta Girona la punta de llança era, evidentment, la pintura no figurativa, la pintura "abstracta", en el vocabulari de l'època. Era la que escandalitzava, la que molestava i la que creava més polèmica. La primera mostra d'art abstracte a Girona es va celebrar a la Residència Internacional durant les Fires de 1954, encara que, per motius extraartístics que no fan al cas, va durar dos dies. De fet, però, era una tendència minoritària. Pocs la practicaven, i alguns ho feien tan sols marginalment. La majoria pintaven en estil figuratiu, però lluny de receptes acadèmiques, sense el típic aire llepat i xarolat propi de la considerada pintura "realista" i sense la pinzellada prima de l'olotina. Sense dones nues, bodegons, marines ni paisatges de boscos, muntanyes i cases de pagès que semblessin de veritat, En la major part dels casos (tot i que no en tots, és clar) el tema era el paisatge urbà, cosa molt fàcil a Girona, on qualsevol racó del barri vell ofereix unes possiblitats plàstiques infinites.

Quant a Montserrat Llonch, cal dir que també es dedicava a aquests temes urbans, però incorporant-hi altres motius tradicionals, com ara algunes natures mortes, tractats d'una manera radicalment diferent fins i tot oposada a l'habitual "estil Domingo" i, sobretot, el retrat, poc freqüent entre els altres pintors. No ve a tomb fer aquí ni llistes ni catàlegs dels retrats de Montserrat Llonch, però n'hi ha dos que destaquen mba força punyent: el retrat de Rosa de España, un pintoresc personatge gironí, pseudoescriptora i mitòmana amb posat de gran senyora tronada, i el patètic retrat de la Nieves, aquella dona sortida d'una Girona obscura que mai no va existir per a les forces vives de la ciutat.

Voldria fer una comparança entre dos artistes tan diferents en temperament com són Enric Marquès i Montserrat Llonch. El primer era arrauxat, volcànic, enèrgic i rígidament doctrinal. La Montserrat era tanquil·la, serena, constant, amable i amb un punt d'ironia i bon humor habituals. Doncs bé, fora del color -més calent i contrastat en l'obra de Marquès i més temperat i suau en la de Montserrat Llonch-, la tècnica pictòrica era exactament la mateixa, basada en la pinzellada gruixuda, l'ús de fons rugosos i plans delimitats, etc. És curiós comprovar com, amb un mateix llenguatge pictòric, es podien dir coses diferents i defensar unes maneres d'entendre la vida tan divergents.

Acabats els anys seixanta les coses varen canviar una mica, tot i que no gaire. La lluita dels artistes en el camp cultural s'anava traslladant a poc a poc a la lluita política, sempre amb sordina i aprofitant la permissivitat de les autoritats, que normalment es desentenien dels artistes per allò que "com són beneits...". Això va permetre que s'exposessin Estampa Popular i alguns aspectes crítics políticament dels Insòlit 62 i Insòlit 67 i, ja força més tard, que es muntés l'Assemblea Democràtica d'Artistes. En aquesta lluita, la Montserrat -tot i que col·laborava a Estampa Popular- no s'hi va implicar mai. Però no ho va deixar de fer per "passotisme", per desinterès o per fugir d'estudi. Hi havia dos motius. D'una banda, ella tenia tan clar el que volia que no necessitava fer declaracions públiques ni encetar enfrontaments: pintava i prou, amb el cap i la consciència clares. D'altra banda, en tota lluita hi ha un component de crispació que altera, que trenca la serenitat volguda i que, a vegades, fa adoptar postures o comrpomisos dels quals després un hom es penedeix. Amb la seva aparença de fràgil tranquil·litat, la Montserrat tenia una força amagada que la mantenia ferma. Ella ja no hi és, però les seves obres són aquí. Montserrat Llonch, la força tranquil·la...

Aquells anys cinquanta i seixanta van modificar radicalment l'ambient cultural i artístic de Girona. Deixant de banda artistes concrets i obres ralitzades, aquella moguda va ser com un vent poderós que va arrossegar prejudicis, tòpics i immobilismes. Si ara poden fer amb normalitat activitats i exposicions com les que es fan, és perquè algú va obrir portes i finestres que havien estat tancades durant molts anys.

Sou en un món nou: recordeu aquells d'un temps anterior que van fer possible aquest món actual.

---

Article publicat al catàleg "Montserrat Llonch. La força tranquil·la". Museu d'Història de la Ciutat, 2004. ISBN 84-8496-121-4.

Obres, col·lecció particular, Girona