El final de la campanya de 1794 va ser marcada pel lliurament del castell de Figueres a l'exèrcit francès, el que va provocar que avancessin devastant-ho tot. Els que fugien davant el seu avenç, arribaven a Girona i els seus voltants per a refugiar-s'hi. S'escampaven els relats de malvestats de l'enemic francès, però també es parlava de què no hi ha govern, o que aquest havia abandonat Catalunya a la seva sort (1) .

Fins i tot, el bisbe i el capítol catedralici de Girona van abandonar la ciutat, al considerar que, com es preveia, l'exèrcit ni podia ni volia fer front a l'enemic i lliuraria la ciutat; l'Ajuntament deia al governador i al rei que "la contingencia de ser invadida esta Ciudad de los Enemigos, á cuya invasión es muy regular preceda la correspondiente capitulación", i insistía una vegada més en la seva petició d'auxili.

Per agreujar més la situació, durant el mes de gener va caure damunt Girona un fort aiguat, el que va provocar que els fems del bestiar de l'exèrcit i una pila de mules mortes pels carrers fessin planar damunt la ciutat el fantasma de les epidèmies. El sentiment de la immediatesa del setge va fer que les autoritats gironines aconsellessin als ciutadans que no tenien queviures per a sis mesos sortissin de la ciutat.

Al nord, va finalitzar el setge de Roses, que havia durat del 22 de novembre de 1794 al 3 de febrer de 1795, en què, malgrat ser abastida de municions i queviures per mar, la ciutat va rebre l'ordre d'evacuar la guarnició per via marítima.

A començaments de març els francesos prengueren Besalú, que abandonaren més tard, i intentaren pendre Banyoles. També varen intentar creuar el Fluvià per Bàscara diverses vegades, pero varen fracassar.

A començaments de maig, l'exèrcit espanyol derrotà l'exèrcit francès a Bàscara. Al llarg dels mesos de maig i juny l'exèrcit francès intentà creuar novament el riu Fluvià, però a les batalles conegudes com de Pontós i del Fluvià fou derrotat. La batalla de Pontós va enfrontar, el 22 de setembre de 1795, el general José de Urrutia contra l'exèrcit francès de Barthélemy Louis Joseph Schérer, batalla que va donar com resultat la captura pels espanyols del castell de Pontós i la derrota dels francesos. Degut a l'escassa tropa, als constants atacs i a la manca de provisions, l'exèrcit francès es retirà i hagué d'evacuar l'Empordà durant el mes de juliol.

L'horitzó tenebrós que s'havia dibuixat els primers mesos de l'any va canviar al poder aturar els francesos al Fluvià, amb les accions de Pontós i Bàscara. Mentre per terra es lluitava vora el Fluvià, per mar, la flota espanyola atacava els dies 26 de maig i 1 de juliol els vaixells francesos ancorats a la badia de Roses.

A la Cerdanya, el 25 de juliol es recuperà Puigcerdà, i el 27, Bellver, darrera població de Catalunya en poder del francesos. Finalment el dia 1 d'agost de 1795 s'aturaren els combats. El 22 de juliol s'havia firmat la pau de Basilea que posava oficialment fi a la Guerra Gran. El negociador espanyol del tractat va ser l'ambaixador d'Espanya a Polónia, Domingo Iriarte, qui, al seu retorn d'aquella ciutat, va morir a Girona el 12 de novembre, on va ser enterrat. Per la Convenció va signar la Pau François-Marie marquès de Barthélemy.

Manuel Godoy, Duc d'Alcudia, l'anomenat Princep de la Pau, per la Pau de Basilea de 1796. 1801. Francisco de Goya. Oli sobre tela, 180 x 267 cm, Museo de la Real Academia de San Fernando, Madrid. (Wikipèdia)

5. Pau de Basilea i postguerra.

El tractat entre Espanya i França dins l'anomenada Pau de Basilea (l'altre tractat va ser signat entre Prússia i França), es va signar el 22 de juliol, i constava d'un preàmbul i 17 articles. De fet, vista la desfavorable evolució que anava prenent el conflicte, Manuel Godoy ja havia signat, prèviament, amb la República Francesa un acord preliminar el mes juny de 1795. En aquest, el govern espanyol proposava el reconeixement de la República francesa a canvi de mantenir els límits territorials espanyols, ja que França volia annexionar-se Guipúscoa, ocupada per les seves tropes.

A més, Espanya exigia també el restabliment del culte catòlic a França, l'alliberament dels fills de Lluís XVI, i l'establiment d'una aliança contra Anglaterra. Al tractat es va establir que França tornava els territoris ocupats a Espanya i, a canvi, Espanya cedia a França la part que posseïa de l'illa de Santo Domingo, de la que els francesos ja controlaven la part occidental, Haití, des del Tractat de Ryswick del 1697 i, per tant, es normalitzaven les relacions comercials entre ambdós països. Carles IV va concedir a Godoy el títol de Príncep de la Pau per la seva intervenció en el tractat, nomenament que el va enfortir després dels contratemps cortesans, però finalment el 1798 va caure en desgràcia i hagué de dimitir, malgrat seguir a la cort.

Relació entre la població i el preu del blat.
Any	Naixements	Òbits	Casaments	Preu del blat
1790	293	212	74	131,3
1791	254	249	73	124,6
1792	251	220	99	126,8
1793	271	294	84	177,1
1794	244	512	132	207,9
1795	381	743	254	286,2
1796	325	225	173	215,8
1797	265	261	103	191,3

Extret de "Girona i les guerres del Francès", de Ramon Alberch

La guerra havia estat una pèrdua important de vides humanes, però també un gran sacrifici econòmic que va agreujar la ja molt malmesa situació en la que Girona encarava en nou segle. Ramon Alberch qualifica aquest any de 1795 com el de tot el segle de màxima mortalitat, màxima natalitat i el preu del blat més elevat, situació que s'explica per l'arribada de nombrosos francesos desertors de la guerra i fugitius de la revolució.

De fet, una de les causes de l'alta mortalitat enregistrada a la ciutat era deguda a què estava plena de soldats, ferits i malalts; la majoria dels morts eren forasters, tot i que la davallada demogràfica de la ciutat també va ser molt considerable. La contribució de Girona a la guerra, amb molt d'esforç, Lluís Maria de Puig la quantifica, a manera d'exemple, per la quantitat de soldats quintats, de 1793 a 1795: el partit de Girona en va quintar 18.660, dels quals 1.000 vivien a la ciutat.

---

Notes

(1) - Lluís Maria de Puig, a "Girona, guerra i absolutisme" esmenta que Ossorio escriví, respecte de la manca d'ajuda del govern sobre les defenses de la ciutat al cap de dos anys, que "En tan vituperable orfandad se halló Gerona cuando la desbandada del 20 de noviembre de 1794. El ejército, en aquel famoso repliegue con caracteres de fuga, se acogió á los muros de la urba indefensa. Tras él entraron tumultuosamente los vecindarios en masa que escapaban de Figueras y de otros pueblos ante la presencia de las bayonetas republicanas. Paisanos desesperados, mujeres medrosas, tropas desconcertadas, caballos, mulas de arrastre, cañones, armas, toda la enorme impedimenta de un ejército en desorden y de muchas poblaciones en pánico, inundaba las calles de la capital haciéndolas intrasitables". Tornar al text

---

Bibliografia

- La Girona del set-cents. Els límits d'una transformació (1700-1792). Ramon Alberch / Josep Quer. Quaderns d'Història de Girona, Ajuntament de Girona, 2001. ISBN 84-95187-31-0

- Girona, guerra i absolutisme. Lluís Maria de Puig. Quaderns d'Història de Girona, Ajuntament de Girona, 2007. ISBN 978-84-8496-045-4

- Guerra y propaganda a finales del siglo XVIII. José Felipe de Olivé y el "Correo de Gerona" (1795). Manuel-Reyes García Hurtado. Universitat de A Coruña, Facultat d'Humanitats, 2003.

- Història Militar de Catalunya. Vol. III. La defensa de la terra.. F. X. Hernández. Rafael Dalmau Editor. 2003. ISBN 84-232-0664-5.

- Girona i les guerres del Francès. Ramon Alberch i Fugueres. Dins "Història de Girona", editat per l'ADAC, 1990. ISBN 84-404-7571-3.

---