Entre tots els cineastes que treballen a l'Estat, Isaki Lacuesta és el més prolífic. No ho és tant per l'amplitud de la seva filmografia, ni per la seva capacitat de treball, sinó per haver entès que l'ofici de cineasta no és, en el segle XXI, un treball lligat únicament a les pantalles de les sales cinematogràfiques, sinó un treball obert a altres pantalles establertes en altres espais com ara els museus, les galeries, la televisió i els ordenadors. A nivell canònic, Lacuesta és l'autor de tres llargmetratges estrenats: Cravan versus Cravan (2002), La leyenda del tiempo (2006) i Los condenados (2009), però també d'un altre llargmetratge acabat i pendent d'estrena, No dormir en toda la noche (2009), sobre Ava Gardner, i està rodant un nou llarg a Mali, amb el pintor Miquel Barceló. Aquesta filmografia es complementa amb diversos curtmetratges, treballs per a DVD, videoinstalacions –com ara les de l'exposició Llocs que no existeixen, de la fundació Suñol de Barcelona–, i la magistral correspondència que manté amb la cineasta japonesa Naomi Kawase, In Between Days, que constitueix potser el millor treball fílmic de Lacuesta. Malgrat la proliferació de tendències i estils, darrere la mirada de Lacuesta hi ha sempre una preocupació constant per la mentida i la falsedat. Com trobar l'autenticitat en un món transformat en simulacre? Cravan ja ho anunciava i Los condenados, amb la història de traïcions que amaga, continua donant voltes sobre la mateixa qüestió.


Àngel Quintana. Publicat al Punt diari, 30/11/2009

Article original---------------------------------------------------------------------------


Index