La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

1. L'entorn històric: la croada de Martí IV contra la Corona d'Aragó

L'any 1285, el rei Pere el Gran hagué d'intervenir en defensa dels jueus del Call de Girona amb motiu de l'assalt i saqueig de que fou objecte pels almogàvers que anàven a lluitar contra Felip III l'Ardit de França, i que es trobaven de passada per la ciutat camí dels camps de batalla de l'Empordà.

Es preparava la batalla que va donar per finalitzada la Croada contra la Corona d'Aragó a Catalunya, amb el resultat d'una severa derrota de l'exèrcit francès, batut en la retirada pels Pirineus. Aquesta Croada, declarada pel Papa Martí IV contra Pere el Gran, per la seva intervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal, va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1283 al 1285 (1).

Després del contraatac catalano-aragonès del 1284 contra Eustaqui de Beaumarchais, governador del regne de Navarra, amb les seves tropes franceses, Felip l'Ardit, amb un exèrcit molt important, que segons les fonts seria d'uns 200.000 croats, 100.000 infants, 16.000 cavallers i 17.000 ballesters o bé de 4.000 cavallers i 8.000 peons es va concentrar a Narbona per dirigir-se cap a Barcelona.

Segell de la Gran Companyia Catalana (1305). En cera verge vermella; anvers: (Sant Jordi) Sigillum felicis exercitus francorum in Romanie parti comorantis. Revers: (Quatre Pals) Sigillum felicis exercitus francorum. (Viquipèdia)

Apaivagada la revolta de Barcelona (2), Pere el Gran es va dirigir al Rosselló per assegurar la defensa davant la imminent invasió croada, a la que s'havia afegit el seu germà Jaume II de Mallorca, qui va fugir de Perpinyà per trobar-se amb els croats.

Amb l'alineament del rei Jaume II amb els croats es va haver de preparar la línia de defensa als Pirineus, barrant així el pas amb les tropes empordaneses a les tropes invasores al coll de Panissars, l'entrada natural al sud de les muntanyes, tot evitant la batalla a camp obert on la cavalleria croada jugaria amb avantatge. Dalmau de Rocabertí es va establir al Pertús i Ponç V d'Empúries va dominar Banyuls de la Marenda i el Coll de la Massana.

Mentre, l'Infant Alfons preparava un estol de galeres per defensar les costes, que serien comandades pels almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol, s'ordenava a Roger de Llúria el retorn de Sicília, cridava les hosts de Barcelona, Lleida, Tarragona, i Tortosa, i demanava el suport a l'Orde del Temple i l'Orde de l'Hospital, que es concentrarien a l'abril a Figueres.

Il·lustració del còmic "El comte Despertaferro. El primer capità dels almogàvers", de Josep M. Ramírez Burgada (Jou), gentilesa de l'autor (www.cartescatalanes.cat)

1.1. Resistència al Rosselló i ocupació de l'Empordà del 1285.

En el darrer intent, l'any 1285, els francesos entraren pel territori rossellonès de Jaume II de Mallorca, germà de Pere el Gran, que per pacte estava obligat a deixar pas franc. Tot i l'alineació del seu rei amb els francesos, la població del Rosselló es va resistir a la invasió croada.

Els primers combats van tenir lloc al Setge de Salses on van caldre tres assalts per conquerir la ciutadella. Només van deixar pas franc les fortaleses de La Roca i Les Cluses, i els ciutadans es van revoltar a Perpinyà tancant les portes als croats després de la retirada francesa dels Pirineus, però finalment es va rendir amb el perdó del rei de França, i la resistència va concloure amb el Setge d'Elna, que fou cremada provocant una matança. Els croats finalment acamparen a Elna i Perpinyà, mentre que els catalans, apostats al Coll de Panissars van impedir durant un mes l'entrada croada al sud de Catalunya.

Els francesos finalment travessaren els Pirineus creuant per La Massana al mes de juny, mentre que l'estol fondejava a Roses. Els catalans, en clara inferioritat numèrica, per evitar ser envoltats als Pirineus es van retirar fins a Peralada, d'on es retirarien després d'una batalla a camp obert, però l'Infant Alfons, el comandant de l'exèrcit va ordenar l'evacuació de la vila per manca de provisions, sortint amb 5.000 almogàvers en direcció a Girona, el següent lloc on es presentaria la defensa després de cremar la ciutat, aplicant la terra cremada, i deixant tropes en els castells de camí a Barcelona.

Nuova cronica. Biblioteca Apostòlica Vaticana. Preparatius de Pere III d'Aragó per anar cap a Sicília. El rei rep la visita de dos frares dominics enviats pel papa Martí IV. (Viquipèdia)

1.2. El setge de Girona.

Els francesos entraren a Castelló d'Empúries i dies més tard assetjaren Girona, que estava comandada per Ramon Folc VI de Cardona, del 27 de juny al 10 de setembre sofrint els terribles efectes de la fam i de les epidèmies, mentre els croats ocuparen Figueres, Roses, Sant Feliu de Guíxols i Blanes. Durant aquest setge de Girona es va produir la intervenció llegendària de les mosques de Sant Narcís.

Pere el Gran va sortir de Barcelona a principis del mes d'agost al front d'un exèrcit de 500 cavallers i 5.000 infants per atacar l'exèrcit croat que assetjava Girona i provocar l'aixecament del setge. Es va dirigir primer al Monestir de Montserrat, on va rebre la benedicció, i a continuació va anar a Hostalric, on va celebrar un consell que va decidir acampar aprop de Girona.

El rei Pere va voler dirigir-se a Besalú, però els exèrcits es van trobar el 15 d'agost extramurs de la ciutat. Els almogàvers, que anaven al davant van ser interceptats i van atacar pel seu compte, i quan es van quedar sense llances i dards van ser atacats per quatre-cents cavallers francesos i van haver de fugir muntanya amunt.

La defensa del litoral català, mentre l'estol català, comandat per Roger de Llúria es trobava a Sicília, es va sustentar amb un estol d'onze galeres dels estols dels almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol, que derroten els croats a la Batalla de Sant Feliu de Guíxols front les illes Formigues entre Roses i Sant Feliu i, per segona vegada ja reunits amb l'estol de Roger de Llúria, a la Batalla naval de les Formigues davant de Calella de Palafrugell el 27 d'agost i de Roses el 3 de setembre i, finalment, de manera decisiva davant de Cadaqués el 4 de setembre.

A causa d'aquesta derrota naval els catalans van recuperar el territori al nord, van dominar la costa i van tallar la línia de subministrament de l'exèrcit croat.

Ramon Folc de Cardona va haver de fer arribar a Pere el Gran una demanda de socors per salvar Girona, que va ser contestada demanant resistir vint dies més, car confiava poder enviar ajuda. El Vescomte de Cardona va pactar amb Roger Bernat III de Foix, que manava les hosts franceses, una treva de vint dies a partir del 19 d'agost prometent-li lliurar la plaça si passat aquest temps el rei no enviava a Girona l'ajut que els havia promès.

El 7 de setembre, al terme dels vint dies fixats i no havent rebut l'ajuda del Rei Pere, la ciutat es va rendir als assetjadors i fou ocupada per Eustaqui de Beaumarchais, que va deixar a la ciutat una guarnició de 200 genets i 5000 infants, retirant-se amb la resta de l'exèrcit a l'Empordà.

Nuova cronica. Pere III d'Aragó el Gran és ferit el 1285 durant la Croada. Segle XIV. Biblioteca Apostòlica Vaticana. (Viquipèdia)

1.3. Retirada francesa.

La pesta s'estengué entre els francesos, que encerclats i malalts s'hagueren de retirar de l'Empordà i evacuaren Girona el 7 de setembre, però es van trobar la retirada tallada per Besalú, on Asbert de Mediona, el governador de la ciutat, després d'un primer intent d'assalt, feu obrir la porta aquaria per fer entrar seixanta cavallers que foren capturats, per sortir immediatament al front de la guarnició que va derrotar els assetjants, forçant-los a la retirada.

Al Coll de Panissars i al Coll de La Massana, però com que molts soldats estaven malalts els catalans accediren a no atacar-los i els van deixar passar per Agullana.

Una part de l'exèrcit francès volgué igualment creuar pel Coll de Panissars, els defensors del qual no coneixien l'ordre de deixar pas franc, i els francesos hi foren aniquilats entre el 30 de setembre i l'1 d'octubre a la batalla del coll de Panissars. El rei Felip III de França, que acompanyava al seu fill Carles de Valois, pogué arribar a Perpinyà on va morir el 5 d'octubre.

1.4. Confiscació de Mallorca i atac a Occitània.

El mateix 1285 Pere el Gran envià una flota contra el seu germà Jaume II de Mallorca, que estava a Perpinyà, a qui finalment confiscà les Balears després de la rendició de l'illa sense combatre quan Ponç Saguàrdia, el lloctinent del rei Jaume II de Mallorca rendeix Ciutat de Mallorca a Alfons el Franc i els síndics dels pobles de Mallorca juren homenatge al rei, tret únicament del Castell d'Alaró on es va concentrar la resistència de l'alcaid, Ramon Ballester i la guarnició formada per Guillem Capello "Cabrit", Guillem Bassa, Arnau Ramon, Lleonard Marsello i Albert Perpinyà, que moriren en l'assalt, però el rei no pogué veure els resultats de l'expedició en morir pocs dies després a Vilafranca.

Jaume II va conservar tota la resta dels seus territoris tret de les Balears, que li foren tornades el 1295 mitjançant el tractat d'Anagni, amb les mateixes condicions pactades el 1279 al Tractat de Perpinyà.

Com a venjança, Roger de Llúria va conduir una expedició de càstig al Llenguadoc el mes de febrer de 1286, arribant-hi amb una flota de galeres, un centenar de cavallers i dos mil almogàvers fins a les platges de Valras, que fou saquejada i cremada, remuntant a peu amb els almogàvers el riu Orb fins arribar a Serinhan.

Els francesos de Beziers, alertats de les accions catalanes, van formar un exèrcit de trenta-mil homes amb tres-cents cavallers per enfrontar-s'hi, que fou rebut amb foc per part dels ballesters catalans. Tot i estar en inferioritat numèrica, els almogàvers van atacar provocant la desbandada francesa, sent perseguits i escomesos fins arribar a mitja llegua, uns dos quilòmetres, de Beziers.

Roger de Llúria va ordenar la retirada a la platja de Valras, on s'estaven les galeres i de camí van saquejar i cremar la ciutat de Serinhan, inclòs el seu castell, tret de l'església de la Mare de Deu de la Gràcia. Roger de Llúria no tenia intenció d'atacar Beziers, però sí que va atacar Agde, abans de dirigir-se a Aigües Mortes i tornar a Barcelona amb un impressionant botí.

Nuova cronica. Viatge de Pere III d'Aragó envers Sicília. Segle XIV. Biblioteca Apostòlica Vaticana. Guerra de Sicília (1282-1289): desembarcament de Pere el Gran a Trapani; s'identifica al rei per la corona. (Viquipèdia)

1.5. Conseqüències.

La mort d'Alfons el Franc el 1291 donà origen, quatre anys més tard, a un gran conflicte entre Catalunya i Sicília; Jaume el Just fou proclamat comte rei de la Corona d'Aragó i delegà el regne de Sicília en el seu germà petit, Frederic.

La pau d'Anagni es va signar el 1295, i en ella Jaume el Just cedia el Regne de Sicília als Estats Pontificis i rebia del papa en compensació 12.000 lliures torneses i probablement la promesa d'infeudació de Còrsega i Sardenya, el casament de Jaume el Just amb Blanca de Nàpols, filla de Carles II d'Anjou i el retorn dels tres fills que Carles II d'Anjou havia hagut de deixar com a ostatges a Catalunya en canvi de la seva llibertat el 1288 alteraren radicalment la situació; els sicilians es consideraren deslligats de la fidelitat deguda a Jaume II de Mallorca. En el mateix document, Carles I de Valois renunciava a la Corona d'Aragó i Jaume el Just tornava les Balears a Jaume II de Mallorca, a qui havien estat confiscades per Alfons el Franc.

Pel tractat d'Argelers de 1298, Felip IV de França cedí temporalment la Vall d'Aran a un tercer sobirà, Jaume II de Mallorca mentre no es trobés una solució diplomàtica a la situació creada.

Quan el 1302 Carles I de Valois va intervenir a Sicília per donar suport a Carles II d'Anjou contra Frederic II al capdavant de quatre mil cavallers pagats pel Papa, la noblesa siciliana va recordar ràpidament la clemència tinguda amb ell i als membres de la seva família pel seu oncle Pere el Gran. Admetent lluitar a contracor, va proposar cessar les hostilitats i signar la pau de Caltabellotta, que confirmava la pau entre els angevins, el regne de Sicília i la Corona d'Aragó. Carles II renunciava a Sicília a favor de Frederic II a canvi de retornar els territoris conquerits al regne de Nàpols.

Finalment, Jaume el Just recuperà la Vall d'Aran el 1313 després d'un referèndum popular, restituint-hi en agraïment els usatges i constitucions dels seus habitants, que els francesos els havien arrabassat, i després de la mort de Jaume III de Mallorca el 1349 el Regne de Mallorca es reintegrarà a la Corona d'Aragó, i el 1443, amb la conquesta del Regne de Nàpols es completaria la reunificació del Regne de Sicília sota el regnat d'Alfons el Magnànim.

Il·lustració del còmic "El comte Despertaferro. El primer capità dels almogàvers", de Josep M. Ramírez Burgada (Jou), gentilesa de l'autor (www.cartescatalanes.cat)

2. Guillem Galceran de Cartellà, cap dels almogàvers.

Guillem Galceran és un personatge pràcticament desconegut pel historiadors contemporanis. El seu intens recorregut biogràfic s'ha pogut reconstruir espigolant cròniques del seu temps, documents dispersos i trobats en diferents arxius de Barcelona, Girona, Olot, Itàlia... notes soltes en obres d'autors oblidats i, sobretot, en pergamins guardats en masos de Sant Feliu de Pallerols, els quals ens ofereixen els primers indicis d'un excepcional personatge que va governar i viure en una època, el segle XIII, manifestament convulsa.

El cavaller medieval Guillen Galceran de Cartellà, senyor feudal de pagesos de remença de la vall d'Hostoles, va abraonar-se diverses vegades contra Jaume I i Pere II; va ser empresonat, gitat de Pau i Treva en diferents ocasions i obligat a retornar al castell d'Hostoles diverses vegades. Però també, temps després, jurà fidelitat als seus reis i es comprometé defensar-los i servir-los fins a la mort. Lluità al costa de Jaume I, de Pere II, de Jaume II, de Frederic de Sicília i de l'infant Alfons, posant-se al front de la temible companyia d'almogàvers, temuda arreu de la Mediterrània.

Jaume I va saber valorar la seva capacitat de lideratge i l'envià a Tlemecen (àfrica) amb el càrrec d'ambaixador i d'alcaid de la milícia cristiana. Pere el Gran reclamà la seva presència quan s'estava gestant la conquesta de Sicília. Fou nomenat capità general de les forces de terra i virrei de Sicília quan el rei Pere Assistí al desafiament de Bordeus. Lloctinent de l'infant Alfons a l'Empordà, quan li tocà defensar la terra catalana davant la proclamació de la croada contra Catalunya predicada pel papa Martí IV.

Ambaixador davant del rei Sanç de Castella per pactar el matrimoni del rei Jaume II amb la infanta Isabel de Castella... S'enfrontà a les forces navals i terrestres dels Anjou, vencent-les repetidament. A la batalla de Catanzaro derrotà al fins llavors invencible almirall Roger de Llúria, passat al bàndol contrari; en compensació i agraïment per la gesta fou nomenat comte de Catanzaro. Com a governador de Calàbria i cap de les forces almogàvers dirigí nombroses altres batalles: la de la Falconara, la de Gagliano, la de Ponza, la d'Orlando, la de Messina, el setge de Sciacca...

Després de disset anys d'enfrontaments entre els comtes-reis catalans i el casal francès dels Anjou, Guillem Galceran de Cartellà es convertí en el mediador dels pactes que portaren a la Pau de Caltabellota, signada l'any 1302.

Gran i cansat de tantes gestes i batalles, Guillem Galceran es retirà a la vall d'Hostoles, on la seva muller Blanca i després de la seva filla Ermessenda administraven la senyoria enla sev absència, recuperant de nou les rendes de l'administració feudal. Finalment, dins dels inicis de la segona meitat de l'any 1306, en una data no coneguda, al senyor d'Hostoles, Puig-Alder, Colltort, Rocacorba, de Cartellà i de Falgons, l'hi arribà l'hora de la mort.

La vida i aventures d'aquest gran personatge, tot just ara recuperades per la historiografia, s'amplia i es difon més enllà d'un cercle restringit de lectors gràcies a l'excel·lent treball del dibuixant Jou, "El comte Despertaferro. El primer capità dels almogàvers". Asseguts davant la llar del castell de Falgons, seguint amb la mirada les vinyetes d'aquest còmic, ben segur que a Ermessenda li hauria plagut poder relatar als seus fills les aventures de l'avi Guillem Galcera.

(Text de M. Mercè Homs i Brugarolas, historiadora, publicat a "El comte Despertaferro. El primer capità dels almogàvers", de Josep M. Ramírez Burgada (Jou), gentilesa de l'autor (www.cartescatalanes.cat).


Notes

(1) - La política internacional de Jaume el Conqueridor havia generat l'aïllament internacional de la Corona d'Aragó. Tancades les possibilitats d'expansió a la Península Ibèrica pel Tractat d'Almizra, i al sud de França pel tractat de Corbeil, les necessitats d'expansió, tant del casal d'Aragó com de la seva burgesia mercantil i marinera, van fer que el rei es fixés en Sicília com a futura expansió territorial, atesa la inestabilitat provocada pel fet de ser un dels escenaris de la guerra entre Güelfs i gibel·lins.
Manfred I de Sicília, fill il·legítim de l'emperador Frederic II, pujà al tron de Sicília el 1258, i el 1262 Constança de Sicília, la seva filla, es casà amb l'infant Pere. Aquest matrimoni, juntament amb el suport sicilià a la República de Siena en contra de la República de Florència a la batalla de Montaperti provocà l'antipatia del papa francès Climent IV qui excomunicà el rei.
El regne de Sicília va esdevenir un feu del Papat i Climent IV, preocupat pels avanços gibel·lins buscà ajut en Carles I d'Anjou, el germà petit del seu aliat Lluís IX de França, a qui concedí el regne a canvi d'expulsar Manfred dels feus papals del sud d'Itàlia. Les tropes de Carles d'Anjou entraren a l'illa i Manfred morí a la batalla de Benevent, mentre Carles era coronat rei de Sicília a Roma el 1266. Consolidant les seves forces Conradí de Sicília va marxar cap a Lucera i el 23 d'agost de 1268 amb un exèrcit multinacional de tropes italianes, castellanes, romanes, musulmanes i alemanyes van enfrontar-se a les tropes franceses del nou rei a la batalla de Tagliacozzo on fou fet presoner, morint a mans angevines. Sota Carles d'Anjou, i el seu successor Carles II el nord es privilegià front el sud i fins i tot la capital es va traslladar de Palerm a Nàpols.
El 30 de març de 1282, a l'inici de la pregària de vespres de dilluns de pasqua a l'Església de l'Esperit Sant de Palerm s'inicià una revolta coneguda com a Vespres Sicilianes. Milers de francesos sicilians van ser massacrats en les sis setmanes següents i els sicilians oferiren el tron a Pere el Gran com a gendre de Manfred I. De resultes d'aquest aixecament, es produí la divisió del Regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília, peninsular o Regne de Nàpols, sota domini angeví, i el regne de Sicília, insular, sota domini aragonès.
Mentre Pere el Gran, amb el suport econòmic de l'emperador Miquel VIII Paleòleg, amb qui Carles estava enfrontat, entrà a Sicília per Tràpani el setembre i aixecà el setge de Messina, i pocs dies més tard va destruir l'estol angeví al combat de Nicòtena, atacà Calàbria, ocupà Reggio i destruia l'estol angeví al Combat de Nicòtena, mentre Carles recuperava Isxia. Carles intentà ocupar Malta, que s'havia declarat favorable a Pere d'Aragó però havia estat ocupada pels catalans, però la flota catalana sota el comandament de Guillem Galceran de Cartellà i Roger de Llúria, el derrotà al combat de Malta el 8 de juny i els catalans desembarcaren a Malta, Gozzo i Comino. El 1283 Carles d'Anjou va nomenar a Guillem de Berardi com a virrei d'Albània amb seu a Durazzo.
Com a conseqüència d'aquestes accions, el Papa Martí IV, que havia succeït Climent IV va declarar al rei Pere el Gran privat dels seus regnes, i donà la investidura com a rei d'Aragó, rei de València i Comte de Barcelona el 27 d'agost de 1283 a Carles I de Valois, segon fill del rei Felip III de França.
Tornar al text

(2) - A Barcelona es produí una revolta dels artesans pobres contra el patriciat, motivada per l'endeutament dels pobres en benefici d'eclesiàstics i els jueus, per l'any de males collites i per l'augment dels impostos i preus a causa de la guerra, que fou sufocada amb la mort de Berenguer Oller i set revoltats més, que foren penjats i arrossegats per la ciutat.
Tornar al text

Almogàver. Il·lustració de Quim Bou, gentilesa de l'autor (www.quimbou.com)

Ampliar

(Ampliar) - Pere III el Gran al coll de Panissars. Mariano Barbasán (1864-1924). Diputació provincial de Saragossa. Viquipèdia

Ampliar

(Ampliar) - Tropes almogàvers. Dibuix de Fèlix Xunclà i Tubert

Guillem Galceran de Cartellà, lloctinent de l'Infant Alfons a l'Empordà durant els atacs francesos. Il·lustració de Josep M. Ramírez Burgada (Jou), gentilesa de l'autor (www.cartescatalanes.cat)

Ampliar

(Ampliar) - Tropes almogàvers. Dibuix de Fèlix Xunclà i Tubert

Restitució facial del rei Pere el Gran, a partir de l’estudi del crani. Imatge: MHC (www20.gencat.cat)

Ampliar

(Ampliar) - Tropes almogàvers. Dibuix de Fèlix Xunclà i Tubert

Portada del còmic "El comte Despertaferro. El primer capità dels almogàvers", de Josep M. Ramírez Burgada (Jou), gentilesa de l'autor (www.cartescatalanes.cat)

Ampliar

(Ampliar) - Tropes almogàvers. Dibuix de Fèlix Xunclà i Tubert

Ramon Folch de Cardona, l'any 1285. Dibuix de Joaquim Pla i Dalmau, publicat al cartell del XIX Mostra de Miniatures Històriques, Soldat de Plom 1999.

Ampliar

(Ampliar) - Tropes almogàvers. Dibuix de Fèlix Xunclà i Tubert

Almogàvers a la conquesta de Mallorca
Segle XIV. Saló del Tinell, Barcelona
(Viquipèdia)

Ampliar

(Ampliar) - Tropes almogàvers. Dibuix de Fèlix Xunclà i Tubert

Entrada de Roger de Flor a Constantinoble. Oli de José Moreno Carbonero, 1888. Detall que mostra tropes almogàvers. (Viquipèdia)


Back-Index-Next

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés